Hic et nunc

Al pis de València tenim contractada la televisió amb ONO, la qual cosa ens dóna accés a un grapat de canals que d’altra manera no podríem veure. Entre aquests canals es troba Euronews, un canal de televisió europeu que es dedica íntegrament a la informació i al qual m’he aficionat des que estic al Cap i Casal. Abans d’anar a València ja havia tingut algun contacte amb ell a través de Canal 37, un canal de televisió comarcal que cobria els buits de la programació amb les emissions del canal europeu. Els informatius que emet Euronews es caracteritzen pel seu europeisme (la cadena té signat un conveni amb la Unió Europea per tractar els temes referents a les institucions comunitàries i sol posar èmfasi en els esdeveniments succeïts en l’àmbit europeu, sense deixar de banda l’actualitat internacional), però sobretot per la seua qualitat i objectivitat. Per tot això, a més de veure’n els informatius en directe quan tinc ocasió, de tant en tant faig un cop d’ull a la pàgina web, on quasi sempre em trobe notícies interessants que els mitjans d’abast valencià, català o espanyol no recullen.

Avui la cosa no ha anat ben bé així, sinó més aviat a la inversa. Ha sigut un mitjà català el que m’ha portat fins al web d’Euronews. L’edició digital de l’Avui (periòdic que, per cert, des de principis de mes ja no es ven al País Valencià ni a les Illes) es feia ressò d’un reportatge emés pel canal europeu de notícies sobre la independència de Catalunya. El reportatge, que pot veure’s al web d’Euronews, és un clar exemple de l’objectivitat que caracteritza aquesta cadena: exposa de manera clara la qüestió i recull testimonis a favor i en contra de la independència. Ja podrien aprendre’n alguna cosa uns que jo em sé i que no tenen massa clar això de la imparcialitat com funciona.

No voldria entrar a analitzar el reportatge en profunditat (parla per si sol) però sí que comentaré breument una de les intervencions que hi apareixen en contra de la independència de Catalunya. Al voltant del cinqué minut de vídeo, Francesc de Carreras Serra, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona afirma el següent: “com succeeix en tots els estats del món, a Espanya no hi ha dret d’autodeterminació, que és un dret del món internacional (sic) i, per tant, exigiria per a la independència d’una part del territori un canvi constitucional que la possibilitara”.  D’aquesta sentència m’ha cridat l’atenció especialment la primera part, en la que De Carreras afirma que en cap estat del món, inclòs l’espanyol, no existeix el dret a l’autodeterminació. Bé, evidentment això és una bestiesa i no justifica res, ja que, per exemple, el fet que tots els estats del món mundial aplicaren la pena de mort no justificaria per si mateix que l’Estat espanyol l’aplicara. Però no només és una bestiesa, sinó que a més és una mentida com una catedral. Dinamarca (un estat que em sembla que sí que forma part del món) reconegué a principis de l’any passat el dret a l’autodeterminació de Groenlàndia. El reconeixement es produí arran del resultat positiu d’un referèndum sobre la reforma de l’estatut d’autonomia de l’illa, que incloïa la concessió del dret a l’autodeterminació als groenlandesos i la transferència d’algunes competències fins ara exercides per Copenhaguen.

No sé si algun danés o groenlandés, en veure el reportatge a través d’Euronews, s’haurà sentit al·ludit o ofés per les paraules de De Carreras, però jo sí que m’hi he sentit, ja que faltant a la veritat (i més encara en temes tan delicats com aquests) em sembla que no es va enlloc. Per una i per altra banda, evidentment.

Com molts sabreu, l’any passat es commemorà el 400 aniversari de l’expulsió dels moriscos de terres hispàniques el 1609. Bé, ara ja estem al 2010, però qualsevol dia de qualsevol any és bo per fer memòria i, per tant, ací vos deixe el Millennium del passat dijous 21 de gener, el qual estigué dedicat precisament a la tràgica expulsió.

De tot el programa, molt interessant, em quede potser amb un parell d’afirmacions que cal tindre en compte a l’hora d’encarar la qüestió morisca sense caure en els tòpics i en la idealització. En primer lloc, el fet que l’expulsió (o desterrament com precisa la doctora Bramon) dels moriscos fou una operació (operació que, per cert, mobilitzà una quantitat immensa de recursos: soldats, transports, vaixells, etc.) dirigida i motivada des de dalt, des de la Monarquia i, per tant, des de Castella, i que afectà amb major intensitat a l’antic regne de València (on els moriscos representaven vora un terç de la població).  I, en segon lloc, que la convivència entre moriscos i cristians (i jueus) no fou precisament exemplar, sinó que més aviat estigué farcida de conflictes i tensions.

Mireu, si vos abelleix, el vídeo i, si voleu aprofundir més en el tema, no dubteu a llegir el fantàstic Vida i final dels moriscos valencians de Joan Francesc Mira.

Aquest migdia, en la meua repassada diària a la premsa digital, m’he trobat amb aquesta inquietat notícia al periòdic italià L’Unità. L’article, que duu per títol Il Cavaliere all’assalto del Paìs, tracta de la possibilitat que Silvio Berlusconi estiga planejant la compra del grup de mitjans de comunicació Prisa.

La delicada situació econòmica del grup Prisa, així com el fracàs de les negociacions amb Imagina (La Sexta) de cara a una possible fusió, ha obert la porta a Telecinco —en mans de l’italiana Mediaset, controlada per Berlusconi— a l’hora de fer-se amb el control de part o de la totalitat de les accions del grup propietari d’El País.

I és que Il Cavaliere no està interessat només en el deliciós pastís publicitari alliberat arran de la supressió de la publicitat a TVE, sinó també en el potent mercat sud-americà —en el qual Prisa compta amb una notable presència— i en la possibilitat de controlar el periòdic El País, el qual li ha portat últimament a Berlusconi més d’un maldecap.

Si la notícia en ella mateixa no és ja bastant inquietant, encara ho és més el fet que cap mitjà de comunicació espanyol llevat d’El Economista —encara que aquest no menciona en cap moment els suposats interessos de Berlusconi— s’haja fet ressò d’aquesta preocupant operació que, segons L’Unità, podria ser imminent.

«To you Baldrick, the Renaissance was just something that happened to other people, wasn’t it?»

Tots coneixem Rowan Atkinson pel seu paper de Mr. Bean, però el del senyor fesol no fou el primer treball d’Atkinson. Abans de convertir-se en Mr. Bean, l’anglés havia participat en sèries com L’Escurçó Negre. El dijous passat, després de la manifestació contra Bolonya, vaig tindre l’ocasió de passar per l’Fnac, on vaig trobar per fi (portava més d’un any buscant-la) l’edició col·leccionista amb les quatre temporades i alguns extres d’aquesta magnífica sèrie, el meu regal d’enguany de Nadal i Reis.

Emesa originalment per la BBC, L’Escurçó Negre recull en clau humorística la història de la Gran Bretanya entre els anys 1485 i 1917 des de la perspectiva d’Edmund Escurçó Negre (Edmund Blackadder, en anglés), un astut (va guanyant en intel·ligència) i desgraciat (en cada temporada és degradat socialment) membre d’una família de l’aristocràcia anglesa. L’Escurçó Negre apareixerà sempre acompanyat d’una sèrie de personatges (un parell d’ells interpretats per Hugh Laurie) d’allò més peculiars.

La sèrie la vaig conèixer gràcies a les reposicions que n’ha fet TV3 al llarg dels anys, després la primera emissió allà pels volts del 1998. Fa uns quants anys, em vaig descarregar alguns episodis i aleshores fou quan vaig decidir que havia de fer-me amb la sèrie completa. I ara, després d’una llarga espera, ho he aconseguit.

O siga que ja ho sabeu, si no heu vist mai la sèrie, doneu-li un cop d’ull (al Youtube podeu trobar-ne alguns fragments), perquè val molt la pena, sobretot pel cinisme i per l’humor que desprén, deliciosos i típicament anglesos. Tot un goig.

Em preguntava Felip l’altre dia la meua opinió sobre l’exitosa sèrie Roma i, a pesar que ja li vaig contestar la pregunta en un comentari, aprofitaré avui per fer-ne un comentari més extens. La veritat és que, com ja vaig dir, la sèrie està molt bé, però té un bon grapat de defectes (alguns més greus que altres) que s’haurien pogut tenir en compte.
Comencem, doncs, pels encerts. Roma s’allunya bastant de les anteriors sèries i pel·lícules de romans (deixant de banda Jo, Claudi), ja que ens mostra el món romà d’una forma molt més real i menys idealitzada. A més a més, ens dona una bona imatge de la vida en la Roma de l’època, tant des de la perspectiva dels rics patricis com de la dels plebeus més pobres. Finalment, també podríem destacar l’acurada representació de les legions romanes del final de la República i de les seues tàctiques de combat (la recreació de la batalla de Filipos és impressionant).
A pesar d’aquests encerts, alguns errors canten bastant. Caldria destacar especialment el fet que dos dels principals personatges de la sèrie, Cèsar i Ciceró, no acaben d’estar ben caracteritzats. Especialment el segon, el qual, a més de ser bastant més jove del que deuria, és presentat com un pusil·lànime, incapaç de pronunciar cap discurs ni la meitat de brillant dels que pronuncià en realitat (si ja tenien escrits els discursos, hagueren pogut aprofitar-los!); de fet, crec que Ciceró no arriba a pronunciar cap discurs pròpiament dit en tota la sèrie. Una altra caracterització que no m’ha agradat és la de l’Octavi adult, ja que en alguns moments sembla un babau i un inútil, i en altres millor orador que el propi Ciceró.
Pel que fa a l’argument de la sèrie no tinc massa a dir. Si bé és veritat que pot arribar a resultar massa poc creïble (els tripijocs de Pullo i Vorenus són excessius), crec que els creadors de la sèrie han intentat ser fidels a la història, permetent-se, això sí, algunes llicències (evidentment, si hagueren fet la sèrie 100% històrica sols hauria interessat als estudiosos).
En definitiva, Roma, com tot, té virtuts i defectes, i jo vos recomane que si no l’heu vista i teniu ocasió de veure-la, feu-ho, però tingueu els ulls ben oberts.

Aquesta nit, per fi, la segona temporada.

Si haguera de fer una llista amb els meus programes de televisió favorits, en un dels primers llocs estaria sens dubte Malalts de tele. Aquest programa, presentat per Toni Soler, Rosa Andreu i Albert Om, fou emès entre els anys 1997 i 2000, i encara que jo era bastant menut em quedava alçat fins tard per poder-lo veure. Encara recorde ara les magnífiques paròdies de sèries mítiques com Dallas, Verano Azul, Expedient X… i moments inoblidables com la senyora de la “sufície” o l’irrepetible senyor Pelegrí Pelegrí Pelegrí amb el seu “¿de dónde soy o de dónde vengo?” i un llarg etcètera.
Per a recordar aquell magnífic programa que tant he trobat a faltar ací vos deixe un vídeo amb alguns dels talls mítics del Malalts de tele. Espere que els gaudiu.

Des que estic ací a València m’he aficionat a una sèrie que fan per la Sexta anomenada The Unit. Es tracta d’una sèrie de temàtica bèl·lica sobre una unitat d’elit de l’exèrcit nord-americà que m’ajuda a passar les llargues jornades universitàries de la Capi.
Aquesta vesprada, quan ha començat el capítol d’avui m’he quedat francament sorprés en veure que els protagonistes es trobaven en una missió d’alt risc a la ciutat de València (sí, a la València valenciana!) on havien d’acabar amb la vida d’un terrorista incòmode per al govern espanyol (encara que quan estan a punt de matar-lo, els avisen que el govern espanyol ha decidit negociar amb el terrorista i els ordenen no acabar amb ell). Si l’argument ja resulta a priori bastant esperpèntic, al llarg del capítol la cosa va embrutant-se encara més.
La imatge que tenen als EUA de València, o almenys la imatge que han mostrat en la sèrie, és la d’una ciutat feta a imatge i semblança de les urbs sud-americanes, on la gent parla un castellà amb accent colombià o peruà (del valencià no cal ni parlar-ne) i va vestida al més pur estil mexicà (amb barret de cowboy inclòs). És a dir, en comptes de vindre a gravar a València o de reproduir-la fidelment, els productors de la sèrie han preferit anar a fer-ho a una ciutat llatinoamericana o recrear València de forma un tant curiosa.
Això sí, al capítol d’aquesta vesprada no han faltat ni els guàrdies civils (amb màquina d’escriure inclosa) ni el flamenc, paradigmes absoluts de la societat espanyola arreu del món. Ai!, si Na Rita vera què pensen els nord-americans de la seua València!

El passat dijous vaig tindre ocasió de veure al Punt 2 un capítol de la sèrie documental L’antiga Roma: naixement i caiguda d’un imperi. Produïda per la BBC, aquesta sèrie pretén mostrar-nos els moments clau de l’evolució de l’Imperi Romà, des de la seua fundació fins la caiguda.
Aquesta sèrie ens ofereix una mescla de ficció i documental, ja que alhora que seguim la història d’algun personatge (el dijous el protagonista fou l’emperador Neró), un narrador ens ajuda a comprendre millor el món dels antics romans. L’episodi que vaig poder veure em donà una molt bona impressió, sobretot per la sorprenent i aconseguida fidelitat històrica de la sèrie (si deixem de banda la meravellosa sèrie Roma, aquesta és una de les millors recreacions del món romà que s’han fet últimament, crec), però també per l’encert en la recreació psicològica dels personatges i pel format que li han donat a la producció (s’agraeix la conjunció de sèrie de ficció i documental, ja que així es combinen els avantatges d’un format i de l’altre).
L’únic que no he pogut esbrinar encara és si el capítol que vaig veure era el primer (encara que tot sembla indicar-ho). No obstant això, el dijous vinent s’emetrà el següent episodi de la sèrie que, per cert, està doblada al valencià com tots els programes que s’emeten pel segon canal de la Televisió Valenciana.
Bé, si teniu ocasió no dubteu en veure-la. Mentrestant ací vos deixe un enllaç a un fragment d’un episodi en anglés penjat al Youtube. Recordeu, el proper dijous a les 22:30h per Punt 2.

Valete!