Tots coneixem Rowan Atkinson pel seu paper de Mr. Bean, però el del senyor fesol no fou el primer treball d’Atkinson. Abans de convertir-se en Mr. Bean, l’anglés havia participat en sèries com L’Escurçó Negre. El dijous passat, després de la manifestació contra Bolonya, vaig tindre l’ocasió de passar per l’Fnac, on vaig trobar per fi (portava més d’un any buscant-la) l’edició col·leccionista amb les quatre temporades i alguns extres d’aquesta magnífica sèrie, el meu regal d’enguany de Nadal i Reis.
Emesa originalment per la BBC, L’Escurçó Negre recull en clau humorística la història de la Gran Bretanya entre els anys 1485 i 1917 des de la perspectiva d’Edmund Escurçó Negre (Edmund Blackadder, en anglés), un astut (va guanyant en intel·ligència) i desgraciat (en cada temporada és degradat socialment) membre d’una família de l’aristocràcia anglesa. L’Escurçó Negre apareixerà sempre acompanyat d’una sèrie de personatges (un parell d’ells interpretats per Hugh Laurie) d’allò més peculiars.
La sèrie la vaig conèixer gràcies a les reposicions que n’ha fet TV3 al llarg dels anys, després la primera emissió allà pels volts del 1998. Fa uns quants anys, em vaig descarregar alguns episodis i aleshores fou quan vaig decidir que havia de fer-me amb la sèrie completa. I ara, després d’una llarga espera, ho he aconseguit.
O siga que ja ho sabeu, si no heu vist mai la sèrie, doneu-li un cop d’ull (al Youtube podeu trobar-ne alguns fragments), perquè val molt la pena, sobretot pel cinisme i per l’humor que desprén, deliciosos i típicament anglesos. Tot un goig.

Compartir

Em preguntava Felip l’altre dia la meua opinió sobre l’exitosa sèrie Roma i, a pesar que ja li vaig contestar la pregunta en un comentari, aprofitaré avui per fer-ne un comentari més extens. La veritat és que, com ja vaig dir, la sèrie està molt bé, però té un bon grapat de defectes (alguns més greus que altres) que s’haurien pogut tenir en compte.
Comencem, doncs, pels encerts. Roma s’allunya bastant de les anteriors sèries i pel·lícules de romans (deixant de banda Jo, Claudi), ja que ens mostra el món romà d’una forma molt més real i menys idealitzada. A més a més, ens dona una bona imatge de la vida en la Roma de l’època, tant des de la perspectiva dels rics patricis com de la dels plebeus més pobres. Finalment, també podríem destacar l’acurada representació de les legions romanes del final de la República i de les seues tàctiques de combat (la recreació de la batalla de Filipos és impressionant).
A pesar d’aquests encerts, alguns errors canten bastant. Caldria destacar especialment el fet que dos dels principals personatges de la sèrie, Cèsar i Ciceró, no acaben d’estar ben caracteritzats. Especialment el segon, el qual, a més de ser bastant més jove del que deuria, és presentat com un pusil·lànime, incapaç de pronunciar cap discurs ni la meitat de brillant dels que pronuncià en realitat (si ja tenien escrits els discursos, hagueren pogut aprofitar-los!); de fet, crec que Ciceró no arriba a pronunciar cap discurs pròpiament dit en tota la sèrie. Una altra caracterització que no m’ha agradat és la de l’Octavi adult, ja que en alguns moments sembla un babau i un inútil, i en altres millor orador que el propi Ciceró.
Pel que fa a l’argument de la sèrie no tinc massa a dir. Si bé és veritat que pot arribar a resultar massa poc creïble (els tripijocs de Pullo i Vorenus són excessius), crec que els creadors de la sèrie han intentat ser fidels a la història, permetent-se, això sí, algunes llicències (evidentment, si hagueren fet la sèrie 100% històrica sols hauria interessat als estudiosos).
En definitiva, Roma, com tot, té virtuts i defectes, i jo vos recomane que si no l’heu vista i teniu ocasió de veure-la, feu-ho, però tingueu els ulls ben oberts.

Compartir

Aquesta nit, per fi, la segona temporada.

Compartir

Si haguera de fer una llista amb els meus programes de televisió favorits, en un dels primers llocs estaria sens dubte Malalts de tele. Aquest programa, presentat per Toni Soler, Rosa Andreu i Albert Om, fou emès entre els anys 1997 i 2000, i encara que jo era bastant menut em quedava alçat fins tard per poder-lo veure. Encara recorde ara les magnífiques paròdies de sèries mítiques com Dallas, Verano Azul, Expedient X… i moments inoblidables com la senyora de la “sufície” o l’irrepetible senyor Pelegrí Pelegrí Pelegrí amb el seu “¿de dónde soy o de dónde vengo?” i un llarg etcètera.
Per a recordar aquell magnífic programa que tant he trobat a faltar ací vos deixe un vídeo amb alguns dels talls mítics del Malalts de tele. Espere que els gaudiu.

Compartir

Des que estic ací a València m’he aficionat a una sèrie que fan per la Sexta anomenada The Unit. Es tracta d’una sèrie de temàtica bèl·lica sobre una unitat d’elit de l’exèrcit nord-americà que m’ajuda a passar les llargues jornades universitàries de la Capi.
Aquesta vesprada, quan ha començat el capítol d’avui m’he quedat francament sorprés en veure que els protagonistes es trobaven en una missió d’alt risc a la ciutat de València (sí, a la València valenciana!) on havien d’acabar amb la vida d’un terrorista incòmode per al govern espanyol (encara que quan estan a punt de matar-lo, els avisen que el govern espanyol ha decidit negociar amb el terrorista i els ordenen no acabar amb ell). Si l’argument ja resulta a priori bastant esperpèntic, al llarg del capítol la cosa va embrutant-se encara més.
La imatge que tenen als EUA de València, o almenys la imatge que han mostrat en la sèrie, és la d’una ciutat feta a imatge i semblança de les urbs sud-americanes, on la gent parla un castellà amb accent colombià o peruà (del valencià no cal ni parlar-ne) i va vestida al més pur estil mexicà (amb barret de cowboy inclòs). És a dir, en comptes de vindre a gravar a València o de reproduir-la fidelment, els productors de la sèrie han preferit anar a fer-ho a una ciutat llatinoamericana o recrear València de forma un tant curiosa.
Això sí, al capítol d’aquesta vesprada no han faltat ni els guàrdies civils (amb màquina d’escriure inclosa) ni el flamenc, paradigmes absoluts de la societat espanyola arreu del món. Ai!, si Na Rita veiera què pensen els nord-americans de la seua València!

Compartir

El passat dijous vaig tindre ocasió de veure al Punt 2 un capítol de la sèrie documental L’antiga Roma: naixement i caiguda d’un imperi. Produïda per la BBC, aquesta sèrie pretén mostrar-nos els moments clau de l’evolució de l’Imperi Romà, des de la seua fundació fins la caiguda.
Aquesta sèrie ens ofereix una mescla de ficció i documental, ja que alhora que seguim la història d’algun personatge (el dijous el protagonista fou l’emperador Neró), un narrador ens ajuda a comprendre millor el món dels antics romans. L’episodi que vaig poder veure em donà una molt bona impressió, sobretot per la sorprenent i aconseguida fidelitat històrica de la sèrie (si deixem de banda la meravellosa sèrie Roma, aquesta és una de les millors recreacions del món romà que s’han fet últimament, crec), però també per l’encert en la recreació psicològica dels personatges i pel format que li han donat a la producció (s’agraeix la conjunció de sèrie de ficció i documental, ja que així es combinen els avantatges d’un format i de l’altre).
L’únic que no he pogut esbrinar encara és si el capítol que vaig veure era el primer (encara que tot sembla indicar-ho). No obstant això, el dijous vinent s’emetrà el següent episodi de la sèrie que, per cert, està doblada al valencià com tots els programes que s’emeten pel segon canal de la Televisió Valenciana.
Bé, si teniu ocasió no dubteu en veure-la. Mentrestant ací vos deixe un enllaç a un fragment d’un episodi en anglés penjat al Youtube. Recordeu, el proper dijous a les 22:30h per Punt 2.

Valete!

Compartir

Copie ací íntegrament un curiós correu electrònic que m’ha arribat. A veure què vos sembla.

Hola, com suposareu, a mi me la bufa el que faça la selecció espanyola de qualsevol esport, però no puc permetrem el luxe que no pugueu veure com va donar Canal 9 la notícia del partit de la selecció espanyola de bàsquet a Alacant… i desprès em responeu a algunes preguntes:

• Qui jugava?

• A què es jugava?

• Quin va ser el resultat?

• Qui són eixos jugadors dels que parlen en la notícia?

Ai…. què faríem sense Canal 9…

Salut! i molta força… que vist el panorama, ens fa molta falta!!

Acabeu de veure una mostra del periodisme que es fa a Canal 9; un periodisme de qualitat, objectiu, lliure de partidismes, imparcial i sense manipulació. O no?

Compartir

L’altre dia ja us vaig parlar del tema, però m’he assabentat per Sergi d’una campanya contra el tancament de TV3. Si hi esteu d’acord, envieu aquest text a les següents adreces:

• https://registrotelematico.mityc.es/aplicaciones/infoabonados/InfoSia.aspx (Ministeri d’Indústria).
• http://www.pre.gva.es/val/buzon.htm (”Molt Honorable” president Camps).

NO AL TANCAMENT DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ!!!

Compartir

Per si no era suficient amb tot el que hem patit els valencians (els valencians de veritat, aquells que ens sentim part de la nació catalana), el calvari encara no s’ha acabat. Ens han maltractat brutalment la llengua (i ho continuen fent), han menyspreat i agredit la nostra cultura, han confós la nostra identitat, han destruït el nostre territori, i, en definitiva, ens han arraconat i silenciat de totes les maneres possibles. Per si tot açò no era suficient, ara volen llevar-nos un dels pocs mitjans que ens queden per autoafirmar-nos i sentir-nos part del que realment som, i no del que ells volen que siguem, ens volen llevar TV3.
El 1984, gràcies a l’aportació de milers de valencians que contribuïren a l’instal·lació dels repetidors, s’inicià l’emissió de TV3 a tot el País Valencià. Pocs anys després, el 1890, el ministre socialista Barrionuevo portà a terme la primera temptativa seriosa de tancament dels repetidors. Afortunadament el seu intent acabà en fracàs i TV3 continuà veient-se a tot el país fins a l’arribada de la TDT (Televisió Digital Terrestre). Amb l’arribada d’aquesta, i per poder distribuir el mundial de futbol, el govern espanyol adjudicà la freqüència per on ACPV (promotora de la instal·lació dels repetidors) emetia el senyal de TV3 al nou canal de televisió La Sexta. Per poder seguint emetent al País Valencià, ACPV inicià la migració del senyal dels canals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRT) d’analògic a TDT. Açò fou possible gràcies a un acord verbal amb el Ministeri d’Indústria, que els cedí dues freqüències digitals que no aprofitava ningú, però que depenien de la Generalitat Valenciana. Ara, però, el govern autonòmic del PP (com es nota que s’apropen les eleccions i que el PP té por de perdre el poder) ha ordenat el tancament definitiu de les emissions i ha amenaçat ACPV amb una multa d’entre 60.000 i un milió d’euros.
Tots aquests que volen tancar TV3 (el PP) i aquells que callen, atorguen i no fan res per evitar-ho (PSPV-PSOE) són els mateixos que han destruït i destrueixen dia a dia el nostre territori, la nostra llengua, la nostra cultura. Són els mateixos que impedeixen dia a dia l’expressió democràtica d’un bon grapat de valencians amb barreres estúpides i poc democràtiques. Són els mateixos han impedit i impedeixen la comunicació i el contacte entre els catalans del Sud, els de l’Est i els del Nord. Per evitar açò, diguem sí a TV3!!

Compartir

Aquests dies he pogut observar a la televisió un anunci que m’ha fet pensar. Es tracta de l’espot del centre comercial barceloní Illa Diagonal, en el qual ens mostren com realment, tota la gent que veiem en aquest centre comercial no són més que actors amb l’únic objectiu de fer-nos creure que som un client més de tots els que hi ha en el centre, quan en realitat (segons l’anunci) tot està muntat pensant en cadascú de nosaltres (individualment, o siga pensant en mi, en tu, en ella…). Aquest fet pot ésser vist de forma positiva: jo sóc el centre d’atenció, per tant, tota la resta de gent està per complir els meus desitjos; o de forma negativa, que és com jo ho veig.
Aquest anunci em recorda precisament una pel·lícula, El show de Tuman, i un llibre, 1984 de George Orwell. Aquestes dues obres es caracteritzen per mostrar-nos un exemple de control, un control social i inclús, massiu. En el cas de El show de Truman es tracta del control de la majoria sobre una minoria, sobre un individu, el pobre Truman. En canvi, en 1984 es tracta del control de la minoria sobre la majoria, sobre tota una societat, sobre tota la humanitat. El primer es basa en l’engany, el miratge, la caverna de Plató portada a la televisió i convertida en “el plató de Plató”, però sense cap camí per sortir-se’n i sense cap filòsof per ajudar-nos a escapar. El segon, en canvi, es basa en el control mental, un control perfectament visible i detectable, però del qual ningú pot escapar.
En aquest anunci intenten convèncer-nos de els avantatges de ser el centre de tot, l’estrella d’una brillant farsa que ens obliguen a representar i que té com a objectiu trobar altres protagonistes per a altres farses, fins que al final, tot siga una gran farsa, i per tant, deixe de ser farsa, passant a ser la “realitat”. Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Compartir