Hic et nunc

Aquesta vesprada, navegant per YouTube, m’he trobat amb un vídeo que m’ha tocat la fibra, m’he trobat amb un fragment de la sèrie de TV3 Història de Catalunya. Aquesta sèrie, estrenada el diumenge 23 d’octubre de 1988, oferia en 39 episodis de quinze minuts de durada la història de Catalunya en dibuixos animats des de la Prehistòria fins als anys 80 del segle XX i la transició a la democràcia. L’encarregat de guiar-nos en aquest interessant viatge era Dragui, un petit drac revoltós i xafarder, intel·ligent i agut en les seves observacions. Aquesta sèrie fou creada amb l’objectiu d’oferir una història general de Catalunya amb rigor històric i amenitat expositiva.
Us dic que el vídeo que m’he trobat m’ha tocat la fibra perquè es podria dir que he crescut amb aquesta sèrie. Els meus pares me la compraren quan tenia un o dos anys i des d’aleshores he passat hores i hores veien i tornant a veure els episodis d’aquesta meravellosa sèrie, deixant-me portar per les explicacions d’en Dragui i escoltant les paraules dels protagonistes més preclars de la nostra història. Ara, ja feia anys que no n’havia vist cap fragment ni havia escoltat la seva evocadora sintonia, però quan avui l’he tornada a escoltar, m’han vingut al cap centenars d’imatges: la fundació de la Corona d’Aragó, Jaume I en la conquesta de València, la senyera onejant al Partenó, el compromís de Casp, la batalla d’Almansa, la guerra del francès, la construcció del primer ferrocarril a la península ibèrica… Història de Catalunya ha estat una de les causes més importants de la meva afició a la història, per la qual cosa sempre estaré en deute amb en Dragui.

Per si us interessa, ací us deixe un enllaç on podreu trobar diversos fragments de la sèrie Història de Catalunya.

Compartir

Aquest passat dissabte a la nit, mentre em recuperava de la travessia a Tabarca, em vaig posar a veure la tele. Fent zapping em vaig trobar amb un curiós programa, Dolce Vita. Aquest programa és el substitut de l’anterior Salsa Rosa, del qual en conserva la lamentable temàtica. Quan jo el vaig posar, el plató s’hi podia veure un famoset de torn, envoltat pels tertulians del programa, que anaven fent-li preguntes (ara no recorde sobre què). El famoset anava esquivant els atacs dialèctics dels periodistes amb més pena que glòria i, cada vegada que perdia un assalt en la discussió, el públic aplaudia extasiat, demanant més, volien veure al famoset humiliat.
Tot açò em recordà, instintivament, l’Antiga Roma. Per una part, els periodistes em recordaren als demagogs del fòrum, els quals buscaven ficar-se la plebs a la butxaca mitjançant l’adulació, l’engany i qualsevol tipus d’estratagema que els pogués servir (més o menys com els periodistes del programa aquest, que intentaven guanyar-se el suport del públic). Per altra banda el públic em recordà la plebs romana en un espectacle de circ, demanant la mort del gladiador vençut (en aquest cas, demanant la humiliació del famoset de torn).
Instintivament em vaig posar de la banda del famoset, per solidaritat, “pobret —vaig pensar— damunt que va a la tele, i tots volen acabar amb ell”. Je je je, el que no vaig pensar fou que segurament el famoset s’hauria omplert prèviament la butxaca per permetre la humiliació. El convidat, vengué el seu honor (paraula passada de moda actualment) i la seva dignitat a canvi d’uns quants milers d’euros. Ho faríeu vosaltres? Jo, crec que no.

Doncs aquesta és la televisió que agrada ara, una nova versió de l’antic panem et circenses.

Compartir

Jo sempre he estat un fidel teleespectador de la TV3, la meva, la teva i la de tots. Ara, però, des de fa uns quants anys que ja no ho sóc tant. Malauradament, la TV3 porta un cert temps (uns 2 o 3 anys) sense ser la mateixa d’abans, ha perdut qualitat. On estan aquelles meravelloses sèries com La memòria dels Cargols o Plats Bruts, on estan aquells interessants i entretinguts programes com Malalts de Tele o Una Altra Cosa?.
La TV3 està perdent identitat, cada vegada s’assembla més a les televisions espanyoles com Antena 3, Tele 5, etc. Els presentadors més importants i més seguits fugen, se’n van a buscar fortuna a les televisions estatals; i per què ho fan?, falta d’inversions?, poca audiència?, no ho sé, però alguna cosa ha de ser, i supose que es podrà solucionar. Actualment la programació de la cadena de Sant Joan Despí es redueix a telenovel·les, esports, sèries estrangeres i alguns programes massa semblants als d’altres cadenes, poca cosa més. Ja no queden moltes sèries de producció pròpia i els programes són cada vegada menys originals.
Espere que amb l’arribada de la Televisió Digital Terrestre (que permetrà que per fi arribe el Canal 33 a tot el País Valencià), la TV3 es llave la cara i torne un poc a ser aquell referent televisiu caracteritzat per la seva qualitat i per la seva bona manera de fer televisió en la nostra llengua.

PS: Ni parlar cal de Canal 9, ja que no conec paraules suficientment adequades per descriure la “nostra” televisió autonòmica.

Vale!

Compartir