Hic et nunc

Un any més, les vacances han arribat a la seua fi. Demà comencem un nou curs i una nova estació, deixem enrere la vagància i el bon temps estivals i ens disposem a donar la benvinguda –amb més o menys entusiasme, això depén de cadascú– a la faena, al fred i a la pluja de la tardor. És hora també de treure les jaquetes i les maletes dels armaris i tornar cap a València. Enguany, després de tres anys sense moure’ns, ens ha tocat canviar de pis. De pis, de barri i de riba del Túria. D’Algirós passem a Montolivet i, per tant, ens allunyem de les facultats. Les raons, ben simples: el pis d’un familiar es quedava buit i mai ve malament estalviar alguns duros, que la vida universitària no és barata i el món no està per anar tirant els diners. Així doncs, curs nou, vida nova, i en més d’un sentit.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Aquests darrers anys he tingut el plaer de fer un poc de turisme per Europa. He visitat ciutats arreu d’Europa, de Lisboa a Viena, passant per Florència, Berna, Luxemburg, París o Groningen. En total, potser, una vintena de ciutats, una quantitat bastant insignificant però suficient per adonar-se d’algunes coses. Per exemple, d’una bastant evident i alhora inquietant. En general, les ciutats –o, millor dit, les persones que governen aquestes ciutats– acostumen a preocupar-se per la seua història, preocupació que habitualment suposa la conservació i valorització del seu patrimoni. Aquesta inversió en memòria –per dir-ho d’alguna manera–, valuosa ja per ella mateixa, sol reportar a canvi sucosos ingressos derivats del turisme. Val a dir que quan parle del patrimoni d’una ciutat faig referència sobretot al patrimoni arquitectònic, als elements constructius que han quedat del passat de la ciutat en qüestió. Aquest patrimoni urbà, doncs, no inclou només els edificis més emblemàtics, sinó també aquells elements arquitectònics i urbanístics característics que donen personalitat a la ciutat.

Aquesta formula, aparentment tan senzilla, sembla que l’han entesa a la perfecció totes les ciutats que he comentat dalt i, en general, la major part de les ciutats europees. Totes elles han mirat de conservar el seu patrimoni per tal d’aconseguir ciutats més acollidores i amb caràcter, més atractives per als seus habitants i per als visitants d’arreu del món. En casos extrems, fins i tot, s’ha arribat a la reconstrucció total de ciutats destruïdes per la Segona Guerra Mundial, com és el cas de Varsòvia –i és només un exemple entre molts–, el centre històric de la qual fou meticulosament refet pedra a pedra, fins al punt de convertir-se en un dels principals atractius de la ciutat. Hi ha exemples, doncs, de ciutats reconstruïdes, però també de ciutats destruïdes o malmeses per l’abandó i la desídia dels seus responsables polítics. És el cas, per exemple, de la ciutat de València.

El Cap i Casal és un exemple ben clar de deixadesa en la conservació del patrimoni. Deixadesa, és evident, del tot intencionada. Els qui han governat i governen la nostra capital han girat l’esquena a la València històrica i han fixat els ulls i els diners en una nova València dubtosament futurista i completament desconnectada del seu passat. El barri històric, l’antiga ciutat intramurs, com el Cabanyal o l’Horta, en altres temps tan ubèrrima, van desapareixent engolits pel temps i les excavadores, sense que els qui en són responsables facen res per evitar la seua degradació. En lloc d’això, de fet, l’afavoreixen i inverteixen els diners de tots en projectes faraònics i sense cap sentit, completament aliens a l’evolució natural i a les necessitats reals de la ciutat. València, dos mil anys després de la seua fundació, s’està quedant sense passat. A la resta d’Europa, el benestar dels ciutadans, la memòria pública i la història compartida són coses a tindre en compte. Ací, en canvi, l’important  són els diners, l’aparença i la voluntat gratuïta d’enlluernar, a major glòria dels qui manen i de les seues butxaques. Amen.

Un partit fantàstic, tant de bo la final de Roma acabe igual. O millor.

Lleons i culers passejant animadament vora el Mestalla.

València, dimecres 13 de maig, 13:20 hores. Estàs a la cua de la caixa d’un Consum, a punt de pagar un pot de tomaca al natural triturada extra i una botella d’orxata, quan de sobte sents un rebombori a la porta del supermercat. De sobte, alhora que enceten un càntic, irrompen al Consum uns quants personatges vestits de zuri-gorria, amb banderes i txapeles incloses. La gent de la cua se’ls mira sorpresa, murmurant en veu baixa coses com «madre mía, lo que hace el fútbol» o «menos mal que son los del Athletic i no los del Barça» (?).

Situacions com aquesta s’hauran repetit avui arreu del cap i casal, i és que els aficionats d’un i altre equip han fet seua la ciutat. Supose que els valencians de la capital estaran un poc astorats amb tant de basc i català junt passejant pels carrers de la ciutat, però poden respirar tranquils, no han vingut a posar bombes ni a furtar-nos l’aigua, sinó a gaudir d’un partit de futbol.

Malgrat ser culer convençut, encara no tinc clar a quin dels dos equips recolzaré aquesta nit. En principi, m’agradaria que guanyara el Barça, però com que aquest any pot guanyar també la Lliga i la Copa d’Europa no estaria malament que fóra l’Athletic qui s’enduguera la Copa del Rei cap a casa. Per sort, no seré jo qui decidirà el guanyador; haurem d’esperar unes hores encara per conèixer-lo.

Així sonà la Muixeranga que clogué la manifestació d’ahir a València.

Aquesta vesprada, passat el diluvi que ha caigut sobre València, hem eixit a buscar una perruqueria barata per tallar-nos els cabells. Buscant, buscant, hem anat a parar  a la plaça del Xúquer, i hem aprofitat l’avinentesa per fer-nos alguna cosa al pub Rocafull i comprar el disc de Senior i el Cor Brutal.

El títol que duu el disc, L’experiència gratificant, li escau a la perfecció. Música fresca, de qualitat, sense complexos i en valencià. Ací vos deixe València eres una puta, possiblement la cançó estrella del disc,  i que expressa a la perfecció el que pensem molts del que li estan fent al cap i casal. Gaudiu-la!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Supose que exagere si dic que el carrer on tenim el pis és el més brut de tota València, de ben segur que n’hi han de menys nets. Ara bé, si no és el més brut, potser sí que deu ser el més pudent. Val, tampoc serà el més pudent. Però poc li faltarà per entrar al podi en ambdues categories. No falla, és impossible equivocar-se de carrer si s’està buscant el nostre, només cal seguir la pudor i en arribar a un carrer que sembla més aviat un gran fossa sèptica, eixe és!

I jo que pensava que en els més de 170.000 anys d’existència de l’espècie humana havíem tingut temps suficient per desenvolupar una sèrie de mesures tècniques i estructures mentals per tal d’evitar l’acumulació d’excrements als nostres llocs d’habitatge. Bé, doncs sembla que estava equivocat, almenys parcialment. Si bé hem estat capaços de traure la nostra pròpia merda dels carrers de pobles i ciutats, sembla que encara no hem trobat la manera de lliurar els nostres carrers de les caguerades i pixarades animals, i més concretament, canines.

Efectivament, eixe és el problema del nostre carrer i de tants altres carrers de molts pobles i ciutats. Problema que converteix en un suïcidi el simple fet de caminar mirant el cel, o simplement al davant. Si es vol sobreviure cal anar mirant a terra, esquivant les sorpreses que, com mines antipersones, sembla que algú haja col·locat a propòsit, per fotre el personal. Ja poden passar els de la brigada de neteja (sí, els que van amb un cotxet d’aquests que arruixa les voreres), que al cap de cinc minuts ja torna a estar tot ple. És al·lucinant, vivim envoltats de merda en ple segle XXI i sembla que a ningú li importa.

És clar que els gossos no en tenen cap culpa, ells han de fer les seues necessitats i prou és si no les fan dins de casa. No es pot dir el mateix, però, d’alguns amos que sembla que gaudeixen passejant per carrers plens de femta, si no és així no s’entén que no s’aturen a arreplegar la dels seus gossos. Això per no parlar de les pixarades que deixen eixe aroma tan característic i tan agradable, sobretot quan et creues amb ell a les 8 i mitja del matí de camí cap a la facultat.

Època d’exàmens, surrealisme pur i dur. Somniar que s’ha tornat a cremar el Liceu (!??!?), dormir poc i malament o massa i a deshora, menjar bé, massa bé, anar a fer els exàmens, estudiar, no saber quin dia és, estar més de 3 setmanes sense baixar al poble (aaargh!), que et donen un dels Premis Bloc de les Comarques Centrals del País Valencià (gràcies!), eixir poc (massa poc) de casa, anar a comprar al Consum i no al Mercadona (heu vist que a la web diferencien entre valencià i català?). Tot això i molt més; coses que només passen en època d’exàmens.

Multitudinària manifestació contra el Procés de Bolonya aquest migdia a València. Entre 15.000 i 3.000 estudiants (jo no m’he aturat a contar-nos, però érem molts) hem eixit avui al carrer per dir no al Pla de Bolonya.

I per què dic no a Bolonya jo? Molt fàcil. No és perquè no m’agrade la idea de l’Espai Europeu d’Educació Superior comú, no. El que no m’agrada és el fet que aquesta homogeneïtzació a nivell europeu és excessiva i està deixant de banda les realitats culturals i històriques de cada territori (per exemple, amb Bolonya la Història del País Valencià, que actualment ocupa totes les assignatures troncals de tercer curs, es redueix a una simple optativa de 6 crèdits). Tampoc em fa gens de gràcia la reducció de les carreres de cinc anys a quatre, eliminant-se l’especialització i establint-se un primer curs generalista (és a dir, un tercer de batxillerat). Però el que més em desagrada és la manera com s’està posant en marxa aquest Procés de Bolonya. La implantació està duent-se a terme sense tindre en compte l’opinió dels estudiants i d’una manera anàrquica i improvisada (ni els mateixos professors saben com anirà la cosa: uns et diuen que podràs acabar la carrera com l’has començada —almenys això diu la llei—, altres et diuen que t’hauràs d’adaptar —que sembla que és el que hauré de fer jo, a pesar de la llei—; un embolic increïble).

Esperem que les manifestacions com la d’avui i les ocupacions com les que s’estan duent a terme als campus de la UV des de fa setmanes, acaben donant els seus fruits i aconseguisquen, si no aturar la implantació del Procés (cosa gairebé impossible), almenys que aquesta implantació es porte a terme d’una manera dialogada, consensuada i, sobretot, assenyada.

Ací teniu el vídeo de Canal 9 sobre la manifestació d’aquest migdia. I ací una foto (la que ha posat el Levante-EMV a la web) en la qual ens podeu veure a mi (de roig) i a Ll. quan la manifestació creuava el llit vell del Túria pel pont del Real. Al Youtube podeu trobar més videos de la mani com aquest.

Aquesta vesprada he fet la primera classe de guitarra elèctrica. Sí, ja feia temps que li donava voltes a l’assumpte i farà cosa d’un mes i mig o així em vaig decidir a buscar algun lloc on aprendre a tocar-la. Al mateix temps vaig demanar consell als experts per trobar una guitarra acceptable a un preu accessible.

En un principi en buscava una tipus Stratocaster (la típica guitarra elèctrica amb les dues puntes a la part de dalt del cos, al costat del mànec) i em vaig decidir per la Yamaha Pacifica 112V, que no estava malament ni estèticament ni econòmica. Quan estava a punt de demanar-la, m’arribà la notícia que podia estalviar-me els més de 200€ de la guitarra: el meu cosí en tenia una. No era la Yamaha, ni tampoc era tipus Stratocaster, sinó Telecaster (semblant a la Strato, però amb una de les dues puntes arrodonida), però això m’era igual, per començar em feia falta poca cosa més que una granera amb sis cordes. Vaig parlar amb el meu cosí i va accedir a deixar-me-la, ja tenia guitarra, una Squier Affinity Tele, com la de la imatge que acompanya el post.

Arreplegada la guitarra, només em faltava acabar d’aclarir el tema de les classes, aconseguir un amplificador i algunes cosetes més. Les classes, en una acadèmia no massa lluny del pis, les vaig concertar fa quinze dies, una hora a la setmana a un preu assequible. L’amplificador (no massa potent, però amb uns quants efectes per no avorrir-me), unes cordes de recanvi, un grapat de pues, els cables i l’afinador els vaig comprar el dilluns, en una tenda d’ací València. I avui, per fi, he començat les classes.

M’he endut molt bona impressió, l’acadèmia està molt ben muntada, el professor és bon xic i sap ensenyar i els companys (les classes són en grup) són bona gent. Així que per ara, tot va bé. M’han posat els primers deures, practicar unes escales, i intentaré millorar-les d’ací al dimecres que ve. Ací baix vos deixe una cançoneta mítica d’AC/DC, Back in Black, que espere poder tocar algun dia. Ja vos aniré contant.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.