Hic et nunc

Segon dia de conferències sobre Jaume I a l’OCCC. Avui ja n’hem tingut tot el dia, encara que jo només he pogut anar a les de la vesprada. Les dues conferències a què he assistit han estat dedicades als territoris que Jaume I conquerí —especialment València— i als habitants d’aquests abans i després de la conquesta.

Les dues conferències de la vesprada han portat els títols de Els regnes sarraïns que Jaume I conquerí (per María Jesús Viguera Molins) i Sarraïns i jueus governats per Jaume I (per Dolors Bramon). Si n’he de triar una de les dues, em decante per la segona. No sé si era jo qui estava espés o era la professora Viguera, però de la primera conferència no vos puc contar massa. En part açò es deu al fet que una bona part de la intervenció de la professora s’ha centrat en el tema de les fonts i la documentació de què disposem, així com dels estudis que s’han dedicat a la València musulmana, deixant un poc de banda el suposat tema de la conferència. No obstant això, Viguera ens ha parlat també de la situació del món àrab peninsular, i especialment de l’anomenat Xarq al-Àndalus —la part oriental d’Al-Àndalus—, abans de la conquesta de València per part de Jaume I.

Després de la derrota musulmana a Las Navas de Tolosa (1212), el l’imperi almohade es desintegra i es formen els tercers regnes de taifes, els més importants dels quals són els d’Arjona —posterior Regne de Granada—, Múrcia i València. Alguns d’aquests regnes de taifes s’enfronten entre ells, com és el cas de les taifes de  Múrcia i València, governades per Muhammad Ibn Hud i Zayyan Ibn Mardanix respectivament. Aquesta conflictivitat interna i la debilitat pròpia dels regnes de taifes afavoriren la conquesta per part dels cristians.

Més o menys això és tot el que he copsat de la primera conferència (sí, ja sé que és poc). Però al col·loqui s’ha parlat d’un fet curiós per al qual sembla que no tenim resposta i que m’ha semblat interessant. Resulta que les fonts literàries àrabs que fan referència a la conquesta catalanoaragonesa de València tendeixen a eludir la realitat d’aquesta conquesta i són propenses a la imaginació i l’ús de clixés literaris —lamenten la pèrdua de la ciutat, recorden la seua bellesa… però poca cosa més. Açò no passa, per exemple, respecte a la conquesta de la ciutat de València pel Cid, ja que aleshores els cronistes àrabs sí que recullen amb pèls i senyals les accions dutes a terme durant la campanya.

Acabat el col·loqui i després d’un xicotet descans, ha arribat l’hora d’escoltar a la professora Dolors Bramon, que ens ha oferit una conferència molt planera i agradable sobre la situació d’àrabs i jueus a la València de Jaume I.

Quan el rei conquereix València ens trobem a mitjan segle XIII i, per tant, en un context diferent al de les conquestes anteriors dutes a terme pels seus avantpassats. Aquesta vegada, els moros de València no tenen on fugir, ja que Castella també ha avançat cap al sud, i, a més a més, el rei Jaume necessita mà d’obra per a fer funcionar el nou regne. Un altre fet a tindre en compte és que el territori valencià ha estat guanyat amb pactes i acords, no hi han hagut massa batalles, la qual cosa fa que l’expulsió o l’extermini de la població musulmana no estiguen justificats —com en el recent cas de Mallorca, on la forta oposició militar ha permés l’expulsió dels musulmans de l’illa. Aleshores, Jaume, es veu obligat a concedir una sèrie de privilegis als àrabs —a pesar d’haver-los vençut— per tal d’animar-los a quedar-se en les terres acabades de conquerir. No ho fa per tolerància ni per bondat, sinó per una qüestió pràctica: la nova terra conquerida necessita treballadors. El rei els permet conservar les seues tradicions culturals i religioses —excepte la peregrinació a la Meca, que és estrictament controlada, ja que pot comportar la fugida d’alguns pobladors. La majoria de musulmans que es queden al nou Regne ho fan en les terres de senyoriu, on la mà d’obra és necessària per a satisfer els tributs senyorials.

Pel que fa a l’altre grup minoritari de població que els cristians es troben en conquerir València, els jueus, la situació és lleugerament diferent. Els jueus no fan cap nosa al rei, sinó que són necessaris per a la monarquia i les seus finances, i Jaume n’afavoreix la vinguda —exempció d’impostos als que s’instal·len a Morella el 1252, o el mateix a Xàtiva durant cinc anys, entre altres exemples. Establert ja el govern de la Corona sobre terres valencianes, alguns jueus esdevenen administradors de finances, batlles, recaptadors d’impostos, funcionaris, apotecaris, metges… Però també hi ha jueus pobres.

L’Església, per la seua banda, no veia amb bons ulls la presència jueva en les terres acabades de conquerir per a la fe cristiana i interpretava la qüestió jueva com un problema molt greu —la qual cosa contrasta amb la indiferència que sent envers la població musulmana. Per a l’Església, els jueus són una espècie d’enemic interior i, per tant, el problema jueu serà el primer que intentarà resoldre’s.

Quan, tant jueus com musulmans, deixen de resultar útils a la monarquia, comença un procés de discriminació progressiva que acabarà amb les expulsions de 1492 i 1609. A pesar de la teòrica magnanimitat de Jaume I, van apareixent amb el temps una sèrie de mesures que aniran marginant a jueus i musulmans: se’ls prohibeix participar en l’administració pública, en la recaptació d’impostos; se’ls nega la possibilitat de tindre servents cristians, de practicar la medicina i l’apotecaria entre els cristians; se’ls obliga a viure en llocs determinats —jueries i moreries—, etcètera.

En resum, podem dir que, encara que inicialment la monarquia protegí tant a jueus com a musulmans, no ho féu per compassió, sinó per evidents motius pràctics de caràcter econòmic. Quan ja no són útils, però, la corona no dubta a retirat-los els privilegis i s’inicia un procés de marginació social que derivarà en les expulsions dels segles XV i XVII.
Em sembla que aquest m’ha eixit un poc més curt que l’anterior, o siga que he complert la paraula donada. Demà toquen cinc conferències, dues de matí i tres de vesprada. Ja vos contaré.

Primera jornada del Simposi sobre Jaume I organitzat a pròposit dels XXXVII Premis Octubre. Avui han tocat les dues primeres conferències, que han versat sobre la situació de la Corona d’Aragó abans del regnat de Jaume I.

La primera, amb el títol Catalunya i Aragó abans de Jaume I, ha anat a càrrec de Josep Maria Salrach, professor de la Universitat Pompeu Fabra i la segona, titulada El infante don Jaime y sus circunstancias, a càrrec del professor de la Universitat Complutense, Martín Alvira. Com que m’ha agradat molt més la primera, intentaré resumir-la ací baix. De la segona només dir-vos que s’ha centrat en la figura de Pere el Catòlic i en la seua política occitana, així com en les circumstàncies que envoltaren el naixement del futur Jaume I. Si tinc temps, potser un altre dia en parlaré, ara, però, em limitaré a centrar-me en la primera.

La intervenció de Salrach ens ha servit per contextualitzar la vida i regnat de Jaume I. Salrach ha parlat primer de la Corona d’Aragó abans de Jaume I, després ha parlat de la Corona a la mort del rei i, finalment, ha fet una comparació d’ambdós períodes.

A principis del segle XIII, la situació político-territorial de la Corona Catalanoaragonesa és bastant complexa. L’Aragó es troba quasi completament sota l’autoritat reial, però a Catalunya, en canvi, hi ha una sèrie de comtats, heretats de l’època del domini carolingi —Urgell, Pallars Sobirà, Empúries…—, que resten fora de la sobirania reial, però que estan lligats al monarca per pactes i acords de caràcter feudal. A la mort del rei Pere el Catòlic, nobles catalans i aragonesos es troben fortament dividits i amenacen amb una guerra civil. L’Església i els Templers juguen un paper important en el manteniment de l’estabilitat en els anys previs al regnat de Jaume I.

Socialment, els estaments són un fet, encara que no estan plasmats directament en el dret. Els privilegiats —noblesa i clergat—, a pesar que són minoria, exerceixen el control polític i fiscal sobre els no privilegiats, arribant a enfrontar-se entre ells per aquest control. L’Església i la noblesa, a més, tenen objectius diferents, els primers afavoreixen la pau i el poder reial, mentre que els segons només busquen augmentar el seu poder personal, en detriment, fins i tot, de la resta de la Corona. Els pagesos són el gruix de la societat i la seua situació és precària, encara que al segle XII apel·len sense èxit a la corona per reduir la pressió fiscal exercida pels senyors. Per tant, els pagesos continuen sotmesos als senyors, encara que existien diferències regionals pel que fa a la forma d’aquest sotmetiment. La burgesia, per la seua banda, manté la dinàmica ascendent, però no arriba encara a controlar les ciutats, en mans del rei.

Econòmicament, la producció agrícola manté la tendència ascendent iniciada al segle IX, especialment gràcies a l’augment de les terres de cultiu guanyades als boscs i als musulmans. Aquest augment de la superfície cultivable, gràcies sobretot a les conquestes, ajudarà a evitar les crisis agrícoles cícliques pròpies de les societats feudals. El comerç també creix, però té un caràcter essencialment intern.

La cultura continua essent cosa de clergues, que al mateix temps exerceixen de notaris i escrivents. El català encara no té un paper important en la cultura escrita, ja que els documents oficials es fan en llatí i la literatura està dominada per la poesia trobadoresca occitana. És, a més, l’època del romànic.

En política exterior s’observen diverses actituds. Al nord, la derrota de Muret i la mort del rei Pere el 1213, impedeixen en principi l’expansió per terres occitanes. No obstant, la possessió de la senyoria de Montpeller permet mantindre algunes esperances. A l’est, la Corona d’Aragó intenta recuperar el regne de Navarra, perdut amb la mort d’Alfons el Bataller el 1134, però xoca amb l’oposició de Castella, que també pretén aconseguir el tron navarrés. Al sud, les conquestes als musulmans avancen a poc a poc fins a la victòria cristiana a Las Navas de Tolosa, que marca un punt d’inflexió en l’avanç cristià cap al sud peninsular. A l’est, hi han alguns cotactes amb italians —intent de conquesta de Mallorca amb ajuda de Pisa— i amb els sicilians —matrimoni de Constança, germana de Pere el Catòlic, amb Frederic II Hohenstaufen, rei de Síclia.

En definitiva, la situació de la Corona d’Aragó a principis del segle XIII és molt delicada pels conflictes i recels de la noblesa, l’economia depenent en gran part de les conquestes i la falta d’un monarca que guie la nau de la Corona. Aquest monarca serà Jaume I, que deixarà als seus fills —especialment a Pere— una herència molt més rica que l’heretada del seu pare.
A la fi del regnat del Conqueridor, la situació interior de la Corona és molt més estable. A les possessions heretades d’Aragó, Catalunya i Montpeller, Jaume ha afegit els regnes de València i Mallorca. Els comtats sobirans que hem comentat abans, continuen sent-ho, però estan encara més lligats a la monarquia. Políticament l’organització i administració dels regnes —nous i vells— és més eficaç.

Socialment, hi ha hagut una evolució, arribant els estaments a un primer estadi de maduresa. El pactisme i el diàleg parlamentari, duts a terme en les Corts i les institucions urbanes són més fluids i tenen un paper més important dins el joc polític de la Corona. El rei no ha interferit en les relacions entre senyors i vassalls, però ha donat als pagesos una nova eixida a les crisis agràries enviant gent a poblar els nous territoris conquerits. L’acció militar externa, a més, ha reduït la conflictivitat interna entre els nobles —encara que, en acabar les conquestes aquests conflictes revifen. El monarca ha concedit privilegis i franqueses al tercer estament, que s’ha convertit en el millor aliat del rei, donant suport a la seua política. La pagesia, però, ha evolucionat contradictòriament. Mentre la situació dels pagesos cristians ha millorat en el seu conjunt —en els nous regnes no hi ha servitud dels pagesos cristians, mentre que a la Catalunya Vella aquesta continua existint—, la dels musulmans, conquerits, ha empitjorat.

Econòmicament, el comerç ha fet un pas de gegant pel que fa a l’expansió comercial exterior, en part gràcies al suport de la corona. Les ciutats continuen essent un estímul important per a la producció agrícola. A més, les conquestes del rei retarden el col·lapse de l’agricultura.

En l’àmbit cultural, el català irromp en la literatura de la mà de Ramon Llull i del mateix Jaume I. El romànic deixa pas al gòtic en l’arquitectura i apareixen els ordes mendicants.
Pel que fa a la política exterior, Jaume renuncia definitivament a l’expansió ultrapirinenca, potser amb la voluntat d’evitar el conflicte amb França i d’assegurar els regnes de Mallorca i València, acabats de conquerir. A Ponent, el rei intenta de nou recuperar Navarra, però no ho aconsegueix. Amb Castella hi han desacords —sobre les fronteres valencianes, sobre la mateixa Navarra…—, però també acords —matrimoni de Violant, filla de Jaume, amb Alfons X de Castella; conquesta de Múrcia per als castellans sense retribució aparent, etcètera. A l’est, es manté l’activitat a la Mediterrània —matrimoni del futur Pere el Gran amb Constança de Sicília— amb interessos polítics i comercials.

A mode de resum, podem dir que Jaume millora l’herència rebuda del seu pare. Jaume augmenta les possessions heretades conquerint noves terres; enforteix la monarquia i millora l’organització de la Corona gràcies al sistema de Corts, i patrocina una societat més rica, diversa i dinàmica, afavorint el comerç exterior i aconseguint evitar les crisis agràries cícliques amb les conquestes.

Finalment, Salrach ha parlat de com han vist els historiadors la figura de Jaume I: per a valencians i mallorquins, Jaume I és el gran rei Conqueridor; els castellans han vist al rei com un rei hispànic o, fins i tot, espanyol, compromés amb la reconquesta, i han valorat positivament els lligams familiars amb Castella, així com l’ajuda en la conquesta de Múrcia; aragonesos i catalans han sentit estima envers el rei, però amb certa reserva, els primers li han retret la creació independent del Regne de València i els segons han lamentat tradicionalment la renúncia a l’expansió occitana.

Més o menys això és el que ha donat de si la conferència. Jo em quede especialment amb el següent. M’ha cridat l’atenció aquesta perspectiva segons la qual, és la conquesta de noves terres la que permet evitar les crisis cícliques inherents al sistema agrari feudal. Salrach ha insistit en el fet que les societats feudals són, a ulls d’avui, societats subdesenvolupades abocades al col·lapse a causa de les crisis agràries i de la falta de fonts energètiques —l’única font d’energia és la solar a través de la fotosíntesi de les plantes. Segons Salrach, la guerra en les societats feudals —i, segons ell mateix, també en les societats subdesenvolupades actuals— naix d’aquesta incapacitat de la societat de garantir el benestar de la població. Com que no troben cap manera d’evitar les crisis —tard o d’hora n’arribarà una altra—, intenten retardar la seua aparició amb la guerra. Una interpretació molt interessant que, supose, hem d’agafar amb pinces ja que potser observa el món medieval des d’una perspectiva massa contemporània.

Bé, açò és només un resum, a les conferències i al posterior col·loqui s’han dit moltes més coses, que potser aniré penjant pròximament si tinc temps. Mentre escrivia no m’he adonat que el text anava creixent i creixent i ara que l’he acabat em sembla que m’he passat un parell de pobles. La resta intentaré fer-los més curts.

Des de fa ja trenta-set anys, Edicions Tres i Quatre convoca cada any els Premis Octubre de narrativa, assaig, poesia, teatre i periodisme d’investigació. Al voltant dels premis s’organitzen, a més, una sèrie de conferències, taules rodones i altres activitats culturals que conclouen amb el sopar d’entrega dels premis. Enguany, aprofitant el 800 aniversari del naixement de Jaume I, s’ha organitzat un simposi sobre el rei conqueridor, al qual em vaig inscriure (gratuïtament!) fa un parell de setmanes.

El cicle de conferències comença demà a les 16h, amb la presentació del simposi, i es prolongarà fins al divendres. Durant aquests quatre dies, destacades figures del medievalisme intentaran apropar-nos a la figura de Jaume I en totes les seues vessants: com a guerrer, legislador, polític, historiador…

Si he de triar quines conferències en fan més gràcia, segurament em decante per Catalunya i Aragó abans de Jaume I (per Josep Maria Salrach), Pere I «el Catòlic», pare de Jaume I (per Martín Alvira), La conquesta de València (per Antoni Furió) i Jaume I i la noblesa (per Ernest Belenguer); no obstant, procuraré anar a totes aquelles (en total n’hi han unes 15) que no em coincidisquen amb hores de classe. A més, intentaré penjar-vos per ací una espècie de resum de les conferències sempre que em siga possible.

L’inici del curs ja està ací i avui hem anat a València a netejar el pis i tornar-lo a deixar en condicions. Ens ha costat prou, però hem aconseguit deixar-lo net com una patena i per a celebrar-ho ens hem menjat un típic kebab valencià de l’Amigo Döner Kebab que hi ha a la vora de l’estació del metro d’Amistat.

A mitja vesprada hem anat a trobar-nos amb l’ama del pis per signar el nou contracte ja que aquest curs tenim un nou llogater. Hem canviat un futur enginyer tècnic industrial especialitzat en electrònica industrial per un futur enginyer tècnic industrial especialitzat en electricitat, per tant creiem que el canvi no serà massa traumàtic.

I, ara per ara, això és tot. Només ens queda esperar que ens confirmen quin dia comencem, ja que el senyor Francisco Camps sembla que té l’agenda plena i encara no s’ha decidit la data de l’obertura del curs. No obstant, i si no hi han canvis, les classes haurien de començar el dia 22. Ja ho veurem.

«Travessant amb el tresor sota el braç entre bandes ni denses ni tumultuoses d’estudiants davant de les Facultats per l’avinguda que a Blasco Ibáñez banal apèndix perifèric de les lletres castellanes li hem dedicat els valencians i que és la més ampla i més llarga de la nostra capital, a Francesc Eiximenis que és un geni universal no li han dedicat res, el Cid Campeador té una gran avinguda i el rei Jaume I un carreró, pels noms dels seus carrers coneixereu la vocació de les ciutats, Jesús camina.»
De fragments brillants com aquest Els treballs perduts de Joan Francesc Mira n’està ple. L’he acabat de llegir aquest matí, assegut al riu-rau de la caseta, i francament és un dels millors llibres que he llegit mai. Paraula.
Les seues pàgines ens evoquen el paisatge material i social del centre del cap i casal del Regne. Bastes venedores de mercat, vells nobles anacrònics, fematers maquinistes, fematers retrògrads, prostitutes honrades i familiars especuladors, entre d’altres, poblen les pàgines de l’obra, i entre tota aquesta fauna trobem Jesús Oliver, bibliotecari i home de llibres, l’únic desig del qual és convertir el vell palau dels Oliver en una magna biblioteca de cent quaranta-quatre mil volums que, a mode d’Arca de Noè, aplegue totes les branques del coneixement humà i les salve del diluvi devastador a què s’autoaboca la humanitat en general i València ciutat en particular. Jesús i la seua bilbioteca que ha de donar llum al món, contra la família que el vol fer passar per boig i vendre el palau als especuladors.
I tot açò en un marc incomparable i com aquell que diu fet a mida, la València d’intramurs. Entre vells palaus encara drets, solars buits i abandonats, i horribles edificis de nova construcció («no sé quin barri modern volien fer que només han deixat solars plens de gats i de merda i les cases noves ofenen la vista que no es poden mirar de tan lletges banda de tarrossos caps de suro crega’m a mi això no ho han fet en cap atre país d’Europa que jo he treballat en l’obra a França i Alemanya i ho he vist els d’ací són uns especuladors de merda que s’han menjat mig barri i es menjarien l’altra meitat si els deixaven»), Jesús intentarà dur a terme la seua empresa, com un Hèrcules que amb afany intenta acabar els dotze treballs imposats per Euristeu.
En definitiva, Els treballs perduts és un llibre com n’hi ha pocs, propi de Mira (no de Mira de l’Àsia Menor, sinó d’un Mira valencià autor d’El bou de foc i altres meravelles). I essent com és el primer la trilogia de València, no puc fer més que recomanar-vos-el i arreplegar Purgatori, el segon de la trilogia, el qual també promet. Ja vos contaré.

Aquest matí, com vos deia l’altre dia, he anat a fer la matrícula per al curs que ve. Després d’una última nit de Festes no massa interessant (mariatxis l’última nit de Festes… on anirem a parar?), a les 9h del matí m’he plantat a la Facultat de Geografia i Història amb tot el paperam necessari.
Finalment he elegit l’agrupació 1A d’assignatures, la qual inclou les troncals de Prehistòria, Història antiga universal, Història medieval universal, Història moderna universal i Història contemporània universal, i la optativa d’Introducció a la Història. He descartat altres optatives com Geografia d’Espanya, La dona a l’antiguitat o Arqueologia del mar ja que la majoria eren en castellà (l’agrupació que he triat és en valencià) i sobretot perquè el seu horari no m’acabava de quadrar amb el de les troncals.
Aniré a classe de matí dilluns, dimecres i divendres, i la resta de dies ens han dit que els dedicarem a fer activitats pràctiques puntuals o visites didàctiques a llocs d’interés (és a dir, excursions al més pur estil escolar).
Una altra cosa important i que ens explicaren a la reunió informativa del passat divendres dia 16 és com ens adaptarem al nou Pla de Bolonya. Pel que vaig entendre (ens ho explicaren molt de passada i ens digueren que ja ho farien millor al setembre en una altra reunió ), enguany començarem la carrera encara amb el pla vell, el de 5 anys; però l’any següent, quan hauríem d’estar fent segon, el dedicarem a adaptar-nos al nou pla, o siga, ens convalidaran totes les assignatures del pla vell i en farem algunes de noves per “posar-nos al dia” del tot. Després d’aquest any d’adaptació (maleït sia!) continuarem ja amb el pla nou de quatre anys (encara que no sé si l’haurem de començar del principi o directament des de 2n). És a dir, un embolic dels bons ja que ni ells mateixos ho tenen massa clar. Què hi farem.
Bé, ara toca oblidar-se de tot això i continuar gaudint de l’estiu. El cap de setmana que ve tenim LaN, o siga que vaig a formatar (que mal sona en valencià!) l’ordinador.

Ara sí! Aquest migdia he aprovat el pràctic del cotxe! Després del fracàs de la setmana passada, avui ho he tornat a intentar i per fi ho he aconseguit. Després de les incontables pràctiques que he fet i dels  centenars i centenars i centenars d’euros que m’he gastat, ja era hora.
Bé, ara només em queda esperar a què em donen el resguard que em servirà per a conduir mentre m’arriba el carnet. Per a celebrar-ho, ací baix vos deixe una altra cançó dels Black Sabbath, el protagonista de la qual (hi ha qui diu que és Gandalf i hi ha que diu que és el camell que els passava la droga a Ozzy i companyia) sembla que no té el carnet, ja que sempre va caminant. Pobre.

Never talking,
just keeps walking,
spreading his magic.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Aquells que seguiu assíduament aquest blog potser sabreu que fa un bon grapat de mesos que intente traure’m el carnet de conduir. Pel juny de l’any passat em vaig matricular a l’única autoescola de Pedreguer pensant que podria fer l’examen teòric abans de les Festes de juliol. Però no pogué ser i ho vaig deixar estar pel setembre, abans de començar les classes a la universitat. Però en passar agost tampoc pogué ser.
A finals de setembre començà el curs i al novembre em vaig matricular en una autoescola a tocar del pis. I vaig començar a mirar-me el llibret i a fer testos, però entre la faena de la universitat i les poques ganes, vaig anar relaxant-me i vaig deixar d’anar a l’autoescola durant una bona temporadeta.
I no fou fins fa poc més d’un mes que vaig decidir traure’m aquest pes de damunt d’una vegada. I vaig tornar a fer testos i vaig tornar a anar a l’autoescola; fins que fa un parell de dilluns, el dia 5, vaig anar a fer l’examen teòric, aprovant-lo a la primera. Ahir, per no perdre més temps en açò, vaig anar a fer la primera pràctica.
En pujar al cotxe (un Kia cee’d prou manoset) i conèixer al professor, em vaig tranquil·litzar bastant, car l’home resultà prou simpàtic i comprensiu (era prou major i se’l veia bregat en mil i una pràctiques amb mil i un alumnes). I la cosa no anà tan malament com esperava. Després de fer-me anar per uns carrers poc transitats pròxims al campus de Tarongers per veure com de verd estava, anàrem a donar unes quantes voltes per Blasco Ibáñez, la Serreria, Just i Pastor, Manuel Candela, i alguns carrers més de la zona. La veritat és que no m’esperava que el primer dia em portara ja per tan atabaladores avingudes, encara que també és cert que si hi havia algun problema era ell qui feia anar els pedals i qui em guiava les mans per dirigir el volant.
A pesar de tot el que haig de millorar encara, especialment pel que fa al volant (he d’aprendre a guiar millor el cotxe) i al fre (el prem massa bruscament), estic content perquè em pensava que no sobreviuria a la primera pràctica a la ciutat, amb tantes senyals, semàfors, passos zebra, cotxes i demés.
Divendres tinc la pròxima pràctica, toquem ferro i esperem que a poc a poc la cosa vaja millorant. Ja ho deia Juli Cèsar en un dels seus notables comentaris: rerum omnium magister usus (la pràctica és la mestra de totes les coses).

«De Castelló a Almassora, / xim pum tracatrac. / De Castelló a Almassora, / xim pum tracatrac. / Va un tren que vola, leré. / Va un tren que vola, leré. / Va un tren que vola, / leré, leré, leré, leré. / Va un tren que vola, leré, leré…» Així feia la simpàtica cançó de la Panderola, el tramvia que anava des de Castelló a Almassora (i després a Onda) entre 1889 i 1963. Però hi han unes altres panderoles que no fan tanta gràcia com aquesta.
Aquestes altres panderoles (també dites cucaratxes) són les que han irromput amb força al nostre pis de València. La setmana passada tinguérem el primer contacte amb elles. De matí, abans d’anar-nos-en cap a les facultats en veiérem una guaitant-nos des del foradet d’evacuació de la pica del bany. I sí, pegàrem a fugir d’allí. En tornar de classe, ens decidírem a enfrontar-nos-hi armats amb esprais i aerosols varis. Evidentment, l’animal ja se n’havia anat, però vam fumigar a consciència l’habitació i vam posar un parell de trampes, per si de cas tornaven.
I així ha estat. Aquest matí, a la mateixa hora, n’hem vist una (serà la mateixa?) passejant pel terra del bany. Hem acordonat la zona i, en tornar de classe, ens hem preparat per iniciar el contraatac, amb les mateixes armes que l’altra vegada. Però hem tingut sort, i quan hem entrat ens l’hem trobada agonitzant (per obra de les trampes, suposem).
No sabem per què les panderoles han decidit declarar-nos la guerra; el pis està prou net (encara que semble difícil de creure, així és), no és ni un primer ni un segon, sinó un cinqué, i els veïns no tenen la síndrome de Diògenes. De totes formes, posarem els nostres diplomàtics a treballar a veure si aconsegueixen arrencar-los un pacte de no agressió, un alto el foc o alguna cosa per l’estil. Segur que podem conviure en pau.

Lilit i Dionís en concert (Blai Server)

Una nit ben completa la d’avui. Després d’un bon grapat de mesos sense escoltar-los, per fi he tornat a gaudir de la música de Lilit i Dionís.
Després de sopar al pis he anat amb un parell d’amics a la sala Matisse, on ha tingut lloc el concert. Només arribar-hi ja hem notat en l’ambient que aquell no anava a ser un concert normal. Molta gent parlant en valencià (crec que des que estic a València que no n’havia vist tanta junta) i molta gent del gremi dionisíac que demanava festa.
El concert ha començat a les 23:30h amb els manresans de Plouen Catximbes, que, bé, no han estat malament, però no són comparables amb els artistes de Lilit i Dionís; encara que sincerament no els he parat massa atenció als manresans perquè el so crec que no anava bé del tot i perquè estava delerós per tornar a escoltar els de la Marina.
Al voltant de la 1h li ha tocat el torn a Lilit i Dionís i, com sempre, no han defraudat. Amb el seu estil tan peculiar, irreverent i festiu, ens han ofert els seus temes més populars, des del melic de Pau, fins a l’olor del baejo, passant pel rector bisexual, els cérvols multicolors, les creïlles del laboratori, etcètera. Passades les 2h hem acabat el concert, remullats de suor i mig morts de tant ballar i botar.
El millor de la nit potser haja estat l’anunci que l’esperat disc ja està molt a prop i que podria veure la llum el més que ve. Esperem que tot els vaja bé i que el treguen prompte, encara que el fet de tindre el disc a casa no ens dissuadirà de continuar anant als seus fantàstics concerts. Au, bona nit!