Segon dia de conferències sobre Jaume I a l’OCCC. Avui ja n’hem tingut tot el dia, encara que jo només he pogut anar a les de la vesprada. Les dues conferències a què he assistit han estat dedicades als territoris que Jaume I conquerí —especialment València— i als habitants d’aquests abans i després de la conquesta.
Les dues conferències de la vesprada han portat els títols de Els regnes sarraïns que Jaume I conquerí (per María Jesús Viguera Molins) i Sarraïns i jueus governats per Jaume I (per Dolors Bramon). Si n’he de triar una de les dues, em decante per la segona. No sé si era jo qui estava espés o era la professora Viguera, però de la primera conferència no vos puc contar massa. En part açò es deu al fet que una bona part de la intervenció de la professora s’ha centrat en el tema de les fonts i la documentació de què disposem, així com dels estudis que s’han dedicat a la València musulmana, deixant un poc de banda el suposat tema de la conferència. No obstant això, Viguera ens ha parlat també de la situació del món àrab peninsular, i especialment de l’anomenat Xarq al-Àndalus —la part oriental d’Al-Àndalus—, abans de la conquesta de València per part de Jaume I.
Després de la derrota musulmana a Las Navas de Tolosa (1212), el l’imperi almohade es desintegra i es formen els tercers regnes de taifes, els més importants dels quals són els d’Arjona —posterior Regne de Granada—, Múrcia i València. Alguns d’aquests regnes de taifes s’enfronten entre ells, com és el cas de les taifes de Múrcia i València, governades per Muhammad Ibn Hud i Zayyan Ibn Mardanix respectivament. Aquesta conflictivitat interna i la debilitat pròpia dels regnes de taifes afavoriren la conquesta per part dels cristians.
Més o menys això és tot el que he copsat de la primera conferència (sí, ja sé que és poc). Però al col·loqui s’ha parlat d’un fet curiós per al qual sembla que no tenim resposta i que m’ha semblat interessant. Resulta que les fonts literàries àrabs que fan referència a la conquesta catalanoaragonesa de València tendeixen a eludir la realitat d’aquesta conquesta i són propenses a la imaginació i l’ús de clixés literaris —lamenten la pèrdua de la ciutat, recorden la seua bellesa… però poca cosa més. Açò no passa, per exemple, respecte a la conquesta de la ciutat de València pel Cid, ja que aleshores els cronistes àrabs sí que recullen amb pèls i senyals les accions dutes a terme durant la campanya.
Acabat el col·loqui i després d’un xicotet descans, ha arribat l’hora d’escoltar a la professora Dolors Bramon, que ens ha oferit una conferència molt planera i agradable sobre la situació d’àrabs i jueus a la València de Jaume I.
Quan el rei conquereix València ens trobem a mitjan segle XIII i, per tant, en un context diferent al de les conquestes anteriors dutes a terme pels seus avantpassats. Aquesta vegada, els moros de València no tenen on fugir, ja que Castella també ha avançat cap al sud, i, a més a més, el rei Jaume necessita mà d’obra per a fer funcionar el nou regne. Un altre fet a tindre en compte és que el territori valencià ha estat guanyat amb pactes i acords, no hi han hagut massa batalles, la qual cosa fa que l’expulsió o l’extermini de la població musulmana no estiguen justificats —com en el recent cas de Mallorca, on la forta oposició militar ha permés l’expulsió dels musulmans de l’illa. Aleshores, Jaume, es veu obligat a concedir una sèrie de privilegis als àrabs —a pesar d’haver-los vençut— per tal d’animar-los a quedar-se en les terres acabades de conquerir. No ho fa per tolerància ni per bondat, sinó per una qüestió pràctica: la nova terra conquerida necessita treballadors. El rei els permet conservar les seues tradicions culturals i religioses —excepte la peregrinació a la Meca, que és estrictament controlada, ja que pot comportar la fugida d’alguns pobladors. La majoria de musulmans que es queden al nou Regne ho fan en les terres de senyoriu, on la mà d’obra és necessària per a satisfer els tributs senyorials.
Pel que fa a l’altre grup minoritari de població que els cristians es troben en conquerir València, els jueus, la situació és lleugerament diferent. Els jueus no fan cap nosa al rei, sinó que són necessaris per a la monarquia i les seus finances, i Jaume n’afavoreix la vinguda —exempció d’impostos als que s’instal·len a Morella el 1252, o el mateix a Xàtiva durant cinc anys, entre altres exemples. Establert ja el govern de la Corona sobre terres valencianes, alguns jueus esdevenen administradors de finances, batlles, recaptadors d’impostos, funcionaris, apotecaris, metges… Però també hi ha jueus pobres.
L’Església, per la seua banda, no veia amb bons ulls la presència jueva en les terres acabades de conquerir per a la fe cristiana i interpretava la qüestió jueva com un problema molt greu —la qual cosa contrasta amb la indiferència que sent envers la població musulmana. Per a l’Església, els jueus són una espècie d’enemic interior i, per tant, el problema jueu serà el primer que intentarà resoldre’s.
Quan, tant jueus com musulmans, deixen de resultar útils a la monarquia, comença un procés de discriminació progressiva que acabarà amb les expulsions de 1492 i 1609. A pesar de la teòrica magnanimitat de Jaume I, van apareixent amb el temps una sèrie de mesures que aniran marginant a jueus i musulmans: se’ls prohibeix participar en l’administració pública, en la recaptació d’impostos; se’ls nega la possibilitat de tindre servents cristians, de practicar la medicina i l’apotecaria entre els cristians; se’ls obliga a viure en llocs determinats —jueries i moreries—, etcètera.
En resum, podem dir que, encara que inicialment la monarquia protegí tant a jueus com a musulmans, no ho féu per compassió, sinó per evidents motius pràctics de caràcter econòmic. Quan ja no són útils, però, la corona no dubta a retirat-los els privilegis i s’inicia un procés de marginació social que derivarà en les expulsions dels segles XV i XVII.
Em sembla que aquest m’ha eixit un poc més curt que l’anterior, o siga que he complert la paraula donada. Demà toquen cinc conferències, dues de matí i tres de vesprada. Ja vos contaré.
