Hic et nunc

Aquesta segona setmana que avui hem acabat (lectivament parlant, és clar) ha estat notablement diferent de l’anterior. Si la setmana passada ens vam limitar a fer les presentacions i a iniciar tímidament els temaris, aquesta ens ha servit per a començar de bona veritat la nostra immersió en el magnífic món de la Filologia Clàssica.
I unes bones eines d’immersió en aquest univers seran, sens dubte, els dos treballs que ens han manat per al final del quadrimestre. El primer d’aquests dos treballs l’haurem de fer en un grup de sis persones, i haurà de versar sobre l’evolució de la Filologia Clàssica en època bizantina. Aquesta és una època històrica que, la veritat, sempre m’ha fascinat, encara que mai he tingut l’ocasió d’aprofundir-ne. Espere, doncs, que aquest treball m’ajude a conéixer millor Bizanci i tot el que significà.
El segon treball, que farem en grups de dues persones, tractarà sobre Les troianes d’Eurípides. Aquesta tragèdia ens narra la sort d’un grup de dones troianes capturades pels grecs en el marc de la Guerra de Troia.
Ahir dijous al matí, el mau company de grup i jo anàrem a la biblioteca d’humanitats Joan Reglà a recollir la bibliografia que ens havia recomanat la professora per fer el treball. Després d’estar una bona estona voltant per la biblioteca, ens enduguérem un exemplar de Les troianes, un de la Història de la Literatura Grega de J. A. López Férez et alii i un de la Història de la Literatura Grega d’Albin Lesky.
Quan tornàvem cap al pis després d’agafar els llibres, en passar per davant de la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació, ens vam trobar que s’estava començant a congregar gent per a la manifestació que s’havia convocat contra la monarquia espanyola. Aprofitant l’avinentesa, ens quedàrem una estona i una vegada desplegades les pancartes i després de pegar uns quants crits, continuàrem tranquil·lament cap al pis (després diran que els antimonàrquics són tots uns radicals!).
La setmana que ve, que és festiva per als alumnes de la Facultat de Filologia de la UV, la passaré llegint i rellegint les pàgines de les obres d’Eurípides i López Férez (la de Lesky se la quedà el meu company de grup), cercant informació sobre l’autor atenés i la seua obra. Espere que els déus em siguen favorables en la recerca.

Χαῖρε!

Compartir

L’inici del curs ja està ací i aquests són dies d’acabar d’enllestir els últims detalls necessaris per a començar a fer vida d’estudiants al pis. Aquest matí he agafat el tren i he pujat a València, des d’on escric aquestes ratlles.
He passat el matí arreglant-me l’habitació, visitant els basars xinesos més pròxims al pis cercant un llum per a la taula d’estudi, i passejant pel barri per situar-me un poc. A migdia he dinat amb JV i JM, que ja fa unes setmanes que han començat el curs, i després de descansar una bona estona, JV i jo hem anar a donar una volta.
Ens hem dirigit a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, al carrer Blasco Ibáñez, i hem calculat el temps que hem tardat a arribar-hi (15 minuts). Després d’informar-nos sobre l’acte d’obertura del curs, al qual segurament no assistiré, hem anat al carrer Arts Gràfiques per donar-li un colp d’ull a un dels diversos establiments que la llibreria Tirant Lo Blanch té a la ciutat de València. Aquest en concret és el dedicat a les Humanitats i Ciències Socials, cosa que he pogut comprovar observant els carregats prestatges de la llibreria. He trobat una nombrosa col·lecció d’obres clàssiques (algunes bilingües llatí-castellà i poques en valencià) i un bon nombre de llibres relacionats amb el món grecoromà, cosa que de ben segur em farà tornar-hi en el futur. No he pogut evitar eixir d’allí amb les mans buides i m’he endut un exemplar (en castellà, com no) de El món clàssic de Robin Lane Fox, una obra de divulgació sobre el món clàssic recentment editada que ha estat rebuda prou favorablement per la crítica.
Després, amb el llibre sota el braç, hem tornat cap al pis amb la intenció de sopar; però encara hem hagut de tornar a eixir al carrer a la recerca d’algun “fotomatón” perquè JV necessitava algunes fotos per a portar-les demà a la universitat. Després hem tornat al pis definitivament i ens hem fet el sopar.
Ara estem a punt d’anar-nos-en a dormir. Demà al matí JV i JM tenen classe, jo potser aniré a donar-li un cop d’ull a la llibreria París-València o a passejar per la ciutat. Ja veurem.

Compartir

Avui he anat a València amb els tres companys de pis (a qui, a partir d’ara, coneixereu amb les següents sigles JV, JM i LL, per a respectar el seu dret a la intimitat). Hem anat tots junts, però per diferents motius: JV i JM han anat amb la intenció de passar allí tota la setmana ja que s’han de matricular encara i han de començar els cursos d’anivellació que ofereix la Universitat Politècnica; LL ha anat, com tots, a recollir les claus i amb la voluntat de tornar a Pedreguer per la vesprada; i jo he anat a passar allí un parell de dies per començar a adaptar-me al nou medi urbà.
Hem arribat al pis al voltant de les 10h del matí i hem recollit les claus de mans de la propietària del pis. Després hem anat a comprar alguns queviures i més tard hem dinat un bon plat de macarrons amb tomaca i tonyina que he preparat mentre els altres anaven instal·lant-se. Mentre es coïa la tomaca i l’aigua dels macarrons estava a punt d’arrencar a bullir, JV i JM, que havien estat revisant els papers necessaris per a fer la matrícula, han descobert que els faltava un paper de l’IES Pedreguer. Maleint no haver-ho descobert abans hem dinat i en acabar d’escurar hem tornat cap a Pedreguer tots junts. Una vegada ací, he acompanyat JV i JM a l’institut a recollir la paperassa (hem tingut sort que estava obert pels exàmens de setembre) i he tornat a casa.
Demà JV i JM tornaran al pis, LL i jo tardarem encara a anar-hi ja que no comencem fins al dia 21.
Avui hem fet l’assaig general i hem vist que, encara que d’entrada semble impossible, podem sobreviure tots quatre al pis si tenim alguna cosa comestible, una televisió, aigua, llum, calefacció, aire condicionat, internet, una ràdio, llits, sofàs i un poc de paciència. Ja veurem com evoluciona la convivència amb el temps. Esperem que bé.

Compartir

Com ja vos comentava en l’anterior post, aquesta setmana que teòricament m’hauria de servir per descansar i recuperar-me després dels excessos de les festes, s’ha anat omplint de feina que és precís fer i que m’està impedint relaxar-me i dedicar-me a altres coses com anar a banyar-me a la piscina, llegir alguna cosa i actualitzar aquest blog.
Despús-ahir vaig anar a matricular-me a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València. L’experiència no va ser del tot positiva, ja que vaig haver de matinar bastant (a les 8:30h havia de començar la matrícula) i en arribar a la Facultat ens digueren que havien hagut errors amb els horaris d’algunes filologies, amb la qual cosa ens donaren un bon ensurt. Finalment tot es va solucionar i ens poguérem matricular sense problemes. En acabar la matrícula havia quedat amb unes persones que feia temps que volia conéixer i, amb les quals vaig anar a donar una surrealista volta per la ciutat (mea culpa). Després del destrellatat però agradable passeig vaig tornar a Pedreguer.
L’estada al poble fou curta ja que l’endemà de bon matí vaig haver de tornar amb uns amics a València per acabar d’enllestir els detalls del contracte de lloguer del pis i acompanyar-los a recollir els sobres de matrícula de les seues carreres. Després de reunir-nos amb la propietària del pis i posar les condicions damunt la taula, vam acordar les dates dels pagaments i de signatura del contracte i vam tornar cap a Pedreguer amb els deures fets i amb la tranquil·litat de pensar que ja tenim un niu on pondre a partir de setembre.
Però encara em quedava una cosa més, i és que per poder viatjar tranquil·lament a l’estranger és recomanable portar el passaport i, per tal d’evitar-me problemes, vaig decidir anar a fer-me’l. Quan ho vaig comentar els amics, de seguida em van dir que havia d’anar a fer cua de bon matí al quarter de la Policia Nacional de Dénia (nacional per a qui?) per poder fer-me’l. El que no em podia imaginar és el que em van dir un dies després: havia d’anar a passar TOTA la nit a Dénia per poder agafar torn per rebre el passaport. I, efectivament, així ha estat. Aquesta nit l’he passada fent cua a Dénia, des de les dues de la matinada fins a les deu i mitja del matí, i tot per un maleït document que, a més, està en totes les llengües oficials de la Unió Europea i no en valencià (bé, açò ja és una altra història). És lamentable i vergonyós que la burocràcia de l’Estat Espanyol, un Estat suposadament modern i avançat, no siga capaç d’atendre de forma digna les demandes dels seus ciutadans, i més en un assumpte bastant important com és l’expedició de DNIs i passaports. Ho torne a repetir, vergonyós i lamentable.
Bé, serà qüestió de no alterar-se massa i d’anar enllestint els últims detalls per al viatge. Sols queden 5 dies.

Compartir

Ja està, ja han passat les festes de Pedreguer. Durant els darrers deu dies a Pedreguer hem gaudit d’unes festes que molts de nosaltres no oblidarem mai. Seria ara molt difícil triar els millors moments de les festes, però si ho haguera de fer em decantaria pels concerts (especialment pel dels Petersellers i pel de Sex Museum) i per tota una sèrie de moments viscuts amb els “quintos” que han donat a les festes d’enguany un regust molt especial.
Però durant aquests dies que el blog ha estat fora de circulació no tot ha estat festa. El passat dijous vaig anar a València per tal d’assistir a la reunió informativa de la Llicenciatura Filologia Clàssica i recollir el sobre amb tota la paperassa necessària per a la matrícula. A més, vaig aprofitar amb un amic per trobar pis, cosa que vam aconseguir. Es tracta d’un pis per a quatre persones, en bones condicions, situat al carrer Rodríguez de Cepeda, a uns deu o quinze minuts de la Facultat de Filologia, del campus dels Tarongers i de la Universitat Politècnica i assequible econòmicament parlant.
Però açò no és tot, ja que demà hauré d’estar a les vuit i mitja del matí a la Facultat de Filologia per a fer la matrícula. A causa d’açò, aquesta vesprada me l’he passada llegint i rellegint papers, triant optatives i intentant fer-me un horari equilibrat. Finalment, a més de les assignatures troncals de primer curs (Llengua llatina i la seua literatura 1, Llengua grega i la seua literatura 1 i Llengua castellana), completaré el total de crèdits amb les optatives següents: Iniciació a l’estudi de textos llatins, Iniciació a l’estudi de textos grecs, Introducció a la filologia clàssica llatina, Introducció a la filologia clàssica grega i Llengua italiana. En total 60 crèdits i 8 assignatures, l’horari de les quals hauré d’adaptar a les meues preferències.
Bé, vaig a continuar barallant-me amb la paperassa universitària. Ja vos contaré com evoluciona la situació. Hic et nunc torna a la càrrega!

Compartir

A poc a poc anem enllestint els preparatius per al viatge d’aquest estiu (vos recorde que visitarem Suïssa, Àustria, Eslovènia i Itàlia). Avui hem anat a València a comprar els bitllets d’interrail que els permetran fer deu dies de viatge en tren durant un període d’un mes. No obstant això, nosaltres sols estarem quinze dies fora de casa i segurament no aprofitarem tots els dies de viatge disponibles.
Al voltant de les 10 del matí hem eixit cap a València, on hem arribat cap a les 12h. Després d’haver pagat i recollit els bitllets d’interrail hem anat a fer-nos el carnet d’alberguista i el carnet d’estudiant. Hem agafat el metro i el tramvia (oh!, la meua primera experiència amb el transport públic del Cap i Casal!) i hem anat fins a la Universitat Politècnica, a l’altra punta de València, on, després d’haver estat buscant l’oficina d’informació durant una estona, ens han dit que no ens podien fer el carnet d’estudiant (per fer-nos-el havíem d’estar matriculats en algun lloc i encara no ho estem). Els carnets d’alberguista, en canvi, sí que els hem pogut demanar i ens han dit que el proper dijous ja els podrem recollir. Per no haver de tornar a València el dijous, hem buscat un emissari que ens els arreplegarà i portarà cap a Pedreguer (senyor emissari, gràcies). Després hem dinat a una cafeteria del campus, hem tornat a l’estació del Nord per agafar el tren de tornada i hem arribat a Pedreguer al voltant de les 17h.
Viatges com aquest d’avui, de Pedreguer a València (uns 100km) serien molt més còmodes si, en comptes d’haver d’anar amb el cotxe d’algun pare fins a Gandia (a 30km de Pedreguer) per agafar el tren fins a València, fóra possible agafar-lo a Dénia (a 10 km de Pedreguer). El problema és que no hi ha cap tren de rodalies que unisca València i Alacant per la costa, i això no pot ser. Hi ha tren de via ampla de València a Gandia i tren de via estreta des d’Alacant fins a Dénia. Si de Dénia a Gandia hi han uns 30 km, no és possible unir les dues poblacions i acabar de posar via ampla fins Alacant? Sí, i tant que és possible, però no interessa. Interessa més mantenir una autopista (l’AP-7) de pagament per a poder xuclar-nos fins a l’últim cèntim a tots aquells que volem anar des de les Marines (l’Alta i la Baixa) cap a València.
El nostre “molt honorable” i els seus acòlits continuen maltractant-nos; nosaltres, mentrestant, seguirem enllestint els preparatius del viatge.

Compartir

Passada ja la Copa de l’Amèrica (America’s Cup en anglés) és hora d’aportar la meua reflexió al debat que s’alçà, ja fa bastant temps, al voltant d’aquesta singular competició.
Des que era menut, he sentit sempre una forta atracció per tot allò relacionat amb els vaixells i el món nàutic. Allò que més m’agradava d’aquest món era veure navegar els velers, que sempre m’han atret més que els vaixells a motor. Aquesta afició per la vela no l’he perduda amb els anys, és més, crec que ha anat augmentant gradualment, gràcies principalment a dos factors. El primer és el fet que fa uns quatre anys vaig descobrir la sèrie de novel·les de l’escriptor anglés Patrick O’Brian sobre l’Armada reial britànica dels segles XVIII i XIX, que m’encisà i a hores d’ara encara no he acabat de llegir (la sèrie consta de més de vint llibres). El fet que un dels meus oncles té un veler, amb el qual he anat a navegar algunes vegades en aquests últims anys, aprenent així a manejar un vaixell de vela, és el segon factor. Per tot açò, pel fet que sóc un aficionat a la vela, no tinc res en contra de la Copa de l’Amèrica, és més, fins i tot m’agrada veure algunes de les regates (encara que tampoc penseu que hi estic enganxat, ja que m’agraden més els antics velers dels segles XVII, XVIII i XIX que els actuals).
El problema ve amb com s’ha gestionat la 32ª edició d’aquesta competició i sobretot amb on s’ha gestionat. Als valencians, sense saber ben bé com, ens van endossar tot el merder de l’America’s, i tot açò sense preguntar-nos si ho volíem o no. Els “nostres molt il·lustres governants” van veure l’oportunitat continuar amb la seua política de faraonisme destrellatat, i no la van desaprofitar. Es van vestir amb el Nemes, van agafar els ceptres Nejej i Heka, i iniciaren la planificació de la nova meravella del seu tan odiat estimat Levante español (des de quan som un vent al País Valencià senyors?). Desgraciadament, aquest projecte no fou la seva tomba, com passava a l’Egipte faraònic, i en el futur a més de vaixells també ens portaran bòlids que recorreran els carrers de la tan maltractada València. I preferiren fer tot açò abans d’eradicar les esperes als hospitals públics, abans d’acabar amb els barracons i els abusos urbanístics, abans de millorar els transports del País València i llevar-nos els peatges. En comptes de governar, preferiren aparentar. Aquest és el verdader problema de l’America’s Cup i, pel que sembla, que això és el que vol el poble. La plebs l’únic que vol és pa i circ. Nihil novum sub valentino sole.

Compartir

Ahir, cinc de maig del 2007, tingué lloc a València la manifestació convocada per Acció Cultural del País Valencià per commemorar els 300 anys de la batalla d’Almansa, el 25 d’abril del 1707. Com no podia ser d’altra manera, vaig anar amb uns amics i, què he de dir, fou magnífic.
Quan arribàrem a la plaça de Sant Agustí, lloc d’inici del recorregut, encara no hi havia massa moviment, però poc a poc, i de tots els racons del País, anà arribant gent que omplí els carrers de València. Fins a 70.000 persones ―segons l’organització― col·lapsarem, al so de dolçaines i tabals, i acompanyats de senyeres i pancartes, el centre del Cap i Casal, en la manifestació més important que s’ha fet a València en molts anys.
Després de la mani, ens dirigírem al Campus dels Tarongers de la Universitat de València, on assistírem a un magnífic concert amb grups com Al Tall, Feliu Ventura, Obrint Pas, La Gossa Sorda, Sva-ters…
En definitiva, un dia màgic per no oblidar. Com deia el lema principal de la manifestació…

…ja n’hi ha prou!

PS: Ací vos deixe una xicoteta galeria amb algunes fotos que vaig fer a la mani.

Compartir

Ahir, mentre esperàvem per a l’inici del concert de Lilit i Dionís, Joan i jo vam comprar les entrades per al concert del 5 de maig a València, en el qual actuaran, entre altres, Obrint Pas, Al Tall, Feliu Ventura, La Gossa Sorda, Sva-ters…
Amb les entrades del concert ens reservaren dos seients a l’autobús que ens portarà a la manifestació que, just abans del concert, recorrerà els carrers de València per commemorar els 300 anys de la derrota d’Almansa. Ens veurem al Cap i Casal?

Compartir

Una de les coses que més em va colpir quan vaig anar a València fa unes setmanes (encara que en el fons no em sorprengué gens) fou la següent anècdota:
Després d’haver-nos passat tot el matí visitant el centre històric de la ciutat (la Llotja, l’església dels Sants Joans, la de Santa Caterina, la Seu…) i d’haver recorregut les sales del Museu de Belles Arts de València Sant Pius V, ens dirigirem a les torres de Serrans per pujar-hi i pegar-hi una miradeta. Un cop dalt, i mentre observàvem les vistes, escoltàrem un grup d’estudiants, un poc més joves que nosaltres, que conversaven. En aparèixer nosaltres al seu camp auditiu i, després d’escoltar-nos xerrar, sembla que els sonà estrany l’idioma que parlàvem, un tal “català”, i comentaren en veu baixa i entre ells que si érem italians. Nosaltres no férem cas del comentari, ja que ens agafà bastant desprevinguts, i continuàrem gaudint de les meravelloses vistes que es poden contemplar des de les majestàtiques torres, intentant oblidar aquestes desafortunades paraules.
La cosa, però, no acabà ací: minuts després, els sentírem parlar de futbol, concretament del València C. F. i un de nosaltres, atrevit ell, gosà deixar caure un “visca el Barça!“, potser fer un poc la punyeta després del seu desgraciat comentari. No podia haver elegit pitjors mots. En escoltar les paraules del meu amic esclatà la tempesta i, després d’alçar-se tots d’un bot i obsequiar-nos amb una mirada carregada d’odi i de menyspreu, ens engegaren un “catalanes aquí, no!!” i abandonaren les torres. Nosaltres començàrem a riure, però jo estava esgarrifat i petrificat (encara que em podia imaginar aquesta reacció en aquest context).
I sí, aquesta és la situació d’aquells que ens sentim alguna cosa més que valencians de falla i mascletà, d’aquells que parlem el català del País Valencià, d’aquells que ens resistim a perdre la identitat i la nostra estimada cultura. Supose que aquesta reacció podria haver-se donat el qualsevol altre lloc del territori espanyol d’haver-nos trobat amb uns individus com aquells, però ací al País Valencià açò és doblement trist i dramàtic, ja que sembla que no som benvinguts ni al nostre país (aquest és un clar exemple que el terme “nació” no va lligat al terme “territori”, sinó als termes “llengua”, “cultura”, “origen”…).
Sobre la relació entre el “país i la “nació” o cultura, promet escriure un post pròximament.

Compartir