Hic et nunc

«De Castelló a Almassora, / xim pum tracatrac. / De Castelló a Almassora, / xim pum tracatrac. / Va un tren que vola, leré. / Va un tren que vola, leré. / Va un tren que vola, / leré, leré, leré, leré. / Va un tren que vola, leré, leré…» Així feia la simpàtica cançó de la Panderola, el tramvia que anava des de Castelló a Almassora (i després a Onda) entre 1889 i 1963. Però hi han unes altres panderoles que no fan tanta gràcia com aquesta.
Aquestes altres panderoles (també dites cucaratxes) són les que han irromput amb força al nostre pis de València. La setmana passada tinguérem el primer contacte amb elles. De matí, abans d’anar-nos-en cap a les facultats en veiérem una guaitant-nos des del foradet d’evacuació de la pica del bany. I sí, pegàrem a fugir d’allí. En tornar de classe, ens decidírem a enfrontar-nos-hi armats amb esprais i aerosols varis. Evidentment, l’animal ja se n’havia anat, però vam fumigar a consciència l’habitació i vam posar un parell de trampes, per si de cas tornaven.
I així ha estat. Aquest matí, a la mateixa hora, n’hem vist una (serà la mateixa?) passejant pel terra del bany. Hem acordonat la zona i, en tornar de classe, ens hem preparat per iniciar el contraatac, amb les mateixes armes que l’altra vegada. Però hem tingut sort, i quan hem entrat ens l’hem trobada agonitzant (per obra de les trampes, suposem).
No sabem per què les panderoles han decidit declarar-nos la guerra; el pis està prou net (encara que semble difícil de creure, així és), no és ni un primer ni un segon, sinó un cinqué, i els veïns no tenen la síndrome de Diògenes. De totes formes, posarem els nostres diplomàtics a treballar a veure si aconsegueixen arrencar-los un pacte de no agressió, un alto el foc o alguna cosa per l’estil. Segur que podem conviure en pau.

Lilit i Dionís en concert (Blai Server)

Una nit ben completa la d’avui. Després d’un bon grapat de mesos sense escoltar-los, per fi he tornat a gaudir de la música de Lilit i Dionís.
Després de sopar al pis he anat amb un parell d’amics a la sala Matisse, on ha tingut lloc el concert. Només arribar-hi ja hem notat en l’ambient que aquell no anava a ser un concert normal. Molta gent parlant en valencià (crec que des que estic a València que no n’havia vist tanta junta) i molta gent del gremi dionisíac que demanava festa.
El concert ha començat a les 23:30h amb els manresans de Plouen Catximbes, que, bé, no han estat malament, però no són comparables amb els artistes de Lilit i Dionís; encara que sincerament no els he parat massa atenció als manresans perquè el so crec que no anava bé del tot i perquè estava delerós per tornar a escoltar els de la Marina.
Al voltant de la 1h li ha tocat el torn a Lilit i Dionís i, com sempre, no han defraudat. Amb el seu estil tan peculiar, irreverent i festiu, ens han ofert els seus temes més populars, des del melic de Pau, fins a l’olor del baejo, passant pel rector bisexual, els cérvols multicolors, les creïlles del laboratori, etcètera. Passades les 2h hem acabat el concert, remullats de suor i mig morts de tant ballar i botar.
El millor de la nit potser haja estat l’anunci que l’esperat disc ja està molt a prop i que podria veure la llum el més que ve. Esperem que tot els vaja bé i que el treguen prompte, encara que el fet de tindre el disc a casa no ens dissuadirà de continuar anant als seus fantàstics concerts. Au, bona nit!

Tornes amb uns companys cap al pis després d’haver sopat amb el teu exprofessor de filosofia. Arribant a l’encreuament de Blasco Ibáñez amb Aragó, sents el soroll d’unes rodes que grinyolen, mires cap a la calçada i veus com una escúter negra xoca a tota velocitat amb un Smart Forfour negre també: plaf!
Els dos s’han botat el semàfor en roig. Moto i motociclista ixen disparats, cadascun en una direcció; el cotxe ha frenat però continua avant uns quants metres, puja dalt la vorera i aconsegueix aturar-se just a temps per no estavellar-se contra la centenària carrasca.
La moto està feta pols, per una banda el xassís, per una altra el càrter… El cotxe també ha rebut, el morro abonyegat, una roda rebentada, el retrovisor trencat… A terra està el motociclista, inconscient i amb el casc posat, menys mal. El conductor baixa del cotxe, astorat. Ràpidament hi acudeix la gent, altres conductors sobretot, nosaltres encara estem un poc lluny, ens hem quedat parats, però ens apropem. El motociclista torna en si i, a pesar d’estar un poc atordit, aconsegueix posar-se dempeus, amb ajuda, això sí. El conductor treu el mòbil i truca a algú, el mateix fan els que s’han aturat a ajudar.
Aleshores, veient que ja ha acudit prou gent en auxili dels accidentats i tenint en compte que ja no els feu cap falta, repreneu el vostre camí cap al pis. Al cap d’uns moments escolteu a les vostres espatlles el soroll de les sirenes que s’apropen al lloc de l’accident.

Aquest migdia, mentre tornava cap al pis, he decidit passar a comprar-me un kebab per dinar ràpidament i tornar al poble el més prompte possible. Reproduiré ací íntegrament la curiosa conversa que he tingut (en castellà, per cert) amb el venedor de kebabs:
Venedor: Hola! Què volies?
Blai: Hola, voldria un döner kebab gran per emportar.
V: Molt bé, ara mateix te’l prepare [i s'ha posat a tallar la carn]. Tu eres d’ací, de València?
B: No, no sóc d’ací però visc ací.
V: Ah, i [atenció!!] a qui votaràs en les eleccions? A Zapatero o a Rajoy?
B: Ehms, doncs a cap dels dos.
V: [Fent cara de sorpresa]. A cap dels dos? Bé, a mi m’agrada Rajoy.
B: Rajoy? Per què?
V: Per què Rajoy pensa en els espanyols, en la gent d’ací. En canvi Zapatero pensa en els espanyols, però també en la gent que ve [?].
B: Ja, però Rajoy no vol deixar entrar a més immigrants, això et sembla bé?
V: No, és veritat. Zapatero tampoc està mal, és més jove i més llest [!] que Rajoy.
B: He he he, sí, més jove sí. Tu d’on eres, de l’Índia?
V: Sí, de l’Índia.
B: I quant de temps portes ací?
V: Porte 2 anys i uns mesos. L’espanyol vaig aprenent-lo poc a poc.
B: Molt bé [la veritat és que el castellà el parlava bastant bé]. Però saps alguna cosa de valencià?
V: Valencià? Ah sí! Hi ha alguna gent que el parla, no? Em costa entendre’l. Potser més avant… Per cert, ací abans la gent era més pobra que ara, no? Fins i tot emigraven, no?
B: Bé, sí, molta gent se n’anà a Alemanya, França… Però tot ha canviat bastant en els últims anys.
V: Clar. I quan es sabrà qui ha guanyat les eleccions?
B: Això depén, però segurament serà el dia 9 prou tard.
V: Molt bé, moltes gràcies [aleshores m'ha donat el kebab, li l'he pagat i he eixit del bar].
Quan m’ha preguntat per la meua intenció de vot m’he quedat de pedra. Mai haguera pensat que algun dia parlaria de política amb un indi. L’home semblava interessat pel tema, supose que abans d’anar a votar voldrà saber què pensem els d’ací sobre els nostres propis polítics (potser vol saber què votaria una persona autòctona de bona veritat per poder imitar-la i sentir-se més d’ací). M’ha cridat l’atenció això que ha dit de «Rajoy pensa en els espanyols i Zapatero en els espanyols i en els que venen de fora» i m’ha fet gràcia allò de «Zapatero és més llest que Rajoy». Supose que si tots els immigrants estigueren tan interessats com aquest en la nostra societat, no hi hauria massa problemes d’integració.
Ah, per cert, el kebab estava boníssim.

PS: Després d’escriure l’article he recordat (amnèsic de mi) que per votar cal tenir la «nacionalitat» espanyola, per tant, no crec que l’amable venedor de kebabs puga fer-ho.

Estem en un dels vagons del metro de València. Dempeus hi ha un parell d’homes d’una cinquantena d’anys que xarren animadament sobre cotxes, avaries i mecànics. Ho fan en valencià. De sobte, un d’ells diu: L’altre dia li vaig deixar el cotxe al meu fill i quan me’l va tornar em va dir: «Papá, ¿te has dado cuenta de que los intermitentes de la derecha no van?». Després d’açò continuen parlant tranquil·lament en valencià i jo baixe del vagó, he arribat al meu destí.
De primeres m’he alegrat de trobar dos homes d’aquesta edat parlant en valencià (habitualment és la gent jove de fora de València —és a dir, estudiants— la que el parla), però en escoltar com l’home es passava al castellà per citar al seu fill (i a més ho feia com si fóra la cosa més normal del món), se m’ha passat l’alegria. Quin futur li espera al valencià si els pocs que el parlem no el transmetem? No és el valencià una llengua tan moderna com ho pot ser el castellà o l’anglés? Aleshores, per què alguns no l’ensenyen a la gent jove? Prejudicis lingüístics purs i durs.
I no estic parlant d’un cas aïllat, ja que des que estic a València n’he conegut de semblats. Per exemple, el d’un xic de nom i cognoms valencians i de pares valencianoparlants de pro, que des que el conec sols ha parlat en valencià amb mi i perquè li vaig preguntar, estranyat en veure que tenia el nom en valencià i no el parlava, a què es devia aital paradoxa.
Situacions com aquestes són les que fan que, a poc a poc, una llengua acabe perdent-se.

Aquesta vesprada, després de dinar amb dos il·lustres (Sergi i Juanvi) en un restaurant grec, he anat a donar una volta pel centre de València, aprofitant que no tenia massa faena per fer.
En acabar de dinar, i amb la panxa plena d’exquisitats gregues, he agafat el metro a la parada de Facultats i he anat fins a la de Xàtiva. Una vegada allí, he enfilat per l’avinguda Marqués de Sotelo, passant per la plaça de l’Ajuntament, i he continuat pel carrer de Maria Cristina fins arribar a la Llotja. La Llotja de la Seda de València, construïda entre el 1482 i el 1548, és un dels exemples més importants del gòtic civil català i és també un dels meus edificis favorits de tota la ciutat. Després de donar-li la volta i fer-li algunes fotos (no he pogut entrar-hi perquè estaven desmuntant els paraments de l’entrega dels premis Jaume I), i com s’estava fent de nit, he aprofitat que estava allí i he anat a donar-li un cop d’ull a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Després de regirar tots els estants de la llibreria Tres i Quatre i de contemplar la xicoteta exposició dedicada a Lucrècia Borja i els seus cabells, he tornat a eixir al carrer i me n’he anat cap al pis.
Ja feia temps que tenia ganes d’eixir a fer fotos pel centre i avui per fi ho he pogut fer. Quan torne a tindre temps intentaré continuar amb la sèrie de visites que m’he proposat fer i que m’ajudaran a conèixer millor la ciutat. Si algú de vosaltres vol proposar-me algun itinerari, endavant.

Des que estic ací a València m’he aficionat a una sèrie que fan per la Sexta anomenada The Unit. Es tracta d’una sèrie de temàtica bèl·lica sobre una unitat d’elit de l’exèrcit nord-americà que m’ajuda a passar les llargues jornades universitàries de la Capi.
Aquesta vesprada, quan ha començat el capítol d’avui m’he quedat francament sorprés en veure que els protagonistes es trobaven en una missió d’alt risc a la ciutat de València (sí, a la València valenciana!) on havien d’acabar amb la vida d’un terrorista incòmode per al govern espanyol (encara que quan estan a punt de matar-lo, els avisen que el govern espanyol ha decidit negociar amb el terrorista i els ordenen no acabar amb ell). Si l’argument ja resulta a priori bastant esperpèntic, al llarg del capítol la cosa va embrutant-se encara més.
La imatge que tenen als EUA de València, o almenys la imatge que han mostrat en la sèrie, és la d’una ciutat feta a imatge i semblança de les urbs sud-americanes, on la gent parla un castellà amb accent colombià o peruà (del valencià no cal ni parlar-ne) i va vestida al més pur estil mexicà (amb barret de cowboy inclòs). És a dir, en comptes de vindre a gravar a València o de reproduir-la fidelment, els productors de la sèrie han preferit anar a fer-ho a una ciutat llatinoamericana o recrear València de forma un tant curiosa.
Això sí, al capítol d’aquesta vesprada no han faltat ni els guàrdies civils (amb màquina d’escriure inclosa) ni el flamenc, paradigmes absoluts de la societat espanyola arreu del món. Ai!, si Na Rita vera què pensen els nord-americans de la seua València!

Si estàs a València, plou i no vols acabar remullat de cap a peus, el que no has de fer és eixir de casa. Si ixes, encara que agafes un bon paraigües i una jaqueta impermeable, acabaràs ben xop. Paraula.

Aquesta segona setmana que avui hem acabat (lectivament parlant, és clar) ha estat notablement diferent de l’anterior. Si la setmana passada ens vam limitar a fer les presentacions i a iniciar tímidament els temaris, aquesta ens ha servit per a començar de bona veritat la nostra immersió en el magnífic món de la Filologia Clàssica.
I unes bones eines d’immersió en aquest univers seran, sens dubte, els dos treballs que ens han manat per al final del quadrimestre. El primer d’aquests dos treballs l’haurem de fer en un grup de sis persones, i haurà de versar sobre l’evolució de la Filologia Clàssica en època bizantina. Aquesta és una època històrica que, la veritat, sempre m’ha fascinat, encara que mai he tingut l’ocasió d’aprofundir-ne. Espere, doncs, que aquest treball m’ajude a conéixer millor Bizanci i tot el que significà.
El segon treball, que farem en grups de dues persones, tractarà sobre Les troianes d’Eurípides. Aquesta tragèdia ens narra la sort d’un grup de dones troianes capturades pels grecs en el marc de la Guerra de Troia.
Ahir dijous al matí, el mau company de grup i jo anàrem a la biblioteca d’humanitats Joan Reglà a recollir la bibliografia que ens havia recomanat la professora per fer el treball. Després d’estar una bona estona voltant per la biblioteca, ens enduguérem un exemplar de Les troianes, un de la Història de la Literatura Grega de J. A. López Férez et alii i un de la Història de la Literatura Grega d’Albin Lesky.
Quan tornàvem cap al pis després d’agafar els llibres, en passar per davant de la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació, ens vam trobar que s’estava començant a congregar gent per a la manifestació que s’havia convocat contra la monarquia espanyola. Aprofitant l’avinentesa, ens quedàrem una estona i una vegada desplegades les pancartes i després de pegar uns quants crits, continuàrem tranquil·lament cap al pis (després diran que els antimonàrquics són tots uns radicals!).
La setmana que ve, que és festiva per als alumnes de la Facultat de Filologia de la UV, la passaré llegint i rellegint les pàgines de les obres d’Eurípides i López Férez (la de Lesky se la quedà el meu company de grup), cercant informació sobre l’autor atenés i la seua obra. Espere que els déus em siguen favorables en la recerca.

Χαῖρε!

L’inici del curs ja està ací i aquests són dies d’acabar d’enllestir els últims detalls necessaris per a començar a fer vida d’estudiants al pis. Aquest matí he agafat el tren i he pujat a València, des d’on escric aquestes ratlles.
He passat el matí arreglant-me l’habitació, visitant els basars xinesos més pròxims al pis cercant un llum per a la taula d’estudi, i passejant pel barri per situar-me un poc. A migdia he dinat amb JV i JM, que ja fa unes setmanes que han començat el curs, i després de descansar una bona estona, JV i jo hem anar a donar una volta.
Ens hem dirigit a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, al carrer Blasco Ibáñez, i hem calculat el temps que hem tardat a arribar-hi (15 minuts). Després d’informar-nos sobre l’acte d’obertura del curs, al qual segurament no assistiré, hem anat al carrer Arts Gràfiques per donar-li un colp d’ull a un dels diversos establiments que la llibreria Tirant Lo Blanch té a la ciutat de València. Aquest en concret és el dedicat a les Humanitats i Ciències Socials, cosa que he pogut comprovar observant els carregats prestatges de la llibreria. He trobat una nombrosa col·lecció d’obres clàssiques (algunes bilingües llatí-castellà i poques en valencià) i un bon nombre de llibres relacionats amb el món grecoromà, cosa que de ben segur em farà tornar-hi en el futur. No he pogut evitar eixir d’allí amb les mans buides i m’he endut un exemplar (en castellà, com no) de El món clàssic de Robin Lane Fox, una obra de divulgació sobre el món clàssic recentment editada que ha estat rebuda prou favorablement per la crítica.
Després, amb el llibre sota el braç, hem tornat cap al pis amb la intenció de sopar; però encara hem hagut de tornar a eixir al carrer a la recerca d’algun “fotomatón” perquè JV necessitava algunes fotos per a portar-les demà a la universitat. Després hem tornat al pis definitivament i ens hem fet el sopar.
Ara estem a punt d’anar-nos-en a dormir. Demà al matí JV i JM tenen classe, jo potser aniré a donar-li un cop d’ull a la llibreria París-València o a passejar per la ciutat. Ja veurem.