«El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l’España Pequeña; mentre els espanyols no s’entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc., sense Euskadi ni Catalunya (ni el País Valencià ni Galícia), ací no hi ha estat plurinacional possible; ja que una de les nacions, la més grossa, és incapaç de reconèixer-se ella mateixa. Mentre tinguen necessitat d’incloure els altres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució. Mentre l’España Pequeña, per a poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande…»

Extret de Crítica de la nació pura de Joan Francesc Mira.

Compartir

Vistes de Gries im Sellrain (Blai Server)

Sí, ja sé que l’altre dia ja vaig penjar ací una foto, però avui no he pogut estar-me’n de penjar aquesta. Es tracta d’una panoràmica del poble de Gries im Sellrain, al Tirol austríac. La foto també la vaig fer a l’agost passat, mentre passejàvem per les muntanyes que envolten el poble, i en ella podeu veure un exemple del paisatge dels Alps austríacs a l’estiu. Una meravella.

Compartir

Doble arc de Sant Martí (Blai Server)

Aquesta foto la vaig fer a Ljubljana, la capital d’Eslovènia, aquest estiu (concretament el 9 d’agost). Havíem arribat a la capital eslovena el dia abans per la vesprada, provinents de Viena, i aquell dia, després d’alçar-nos a mig matí, eixírem a visitar la bonica i poc coneguda Ljubljana.
Passejant pel costat del riu Ljubljanica ens dirigírem al centre de la ciutat, on ens dedicàrem a buscar una oficina de correus per enviar unes quantes postals. També anàrem a veure la catedral, els murs de la qual, plens de làpides llatines, ens recordaven el passat romà de l’urbs (anomenada llavors Colonia Iulia Aemona). Donant voltes pel cas antic anàrem a parar al castell (el Ljubljanski Grad), en una de les torres del qual ens trobàrem un grup de catalans.
En baixar del castell anàrem a l’estació de tren, a veure els horaris de l’autobús que ens havia de portar l’endemà a Bled, un xicotet poble turístic, atractiu pel preciós llac que li dóna nom. Mentre anàvem cap a l’estació, començà a fer gotes i el cel prengué un to groguenc magnífic alhora que apareixien dos arts de Sant Martí. Llavors, a pesar que no parava de fer gotes, vaig treure la càmera i vaig fer aquesta foto. Després, continuàrem el camí cap a l’estació d’autobusos, i una vegada consultats els horaris, anàrem a buscar un lloc on sopar, abans de tornar a l’alberg.
Vaig tindre sort perquè la càmera no arribà a banyar-se i, la veritat, valgué la pena arriscar-me perquè la foto que en resultà és una de les que més m’agraden de totes les que vaig fer durant el viatge. Espere que també siga del vostre gust.

Compartir

Ahir, 24 d'agost del 2007, vaig fer els divuit anys. Em vaig alçar a mig matí i vaig estar fins l'hora de dinar per casa sense fer res en concret. La vesprada la vaig passar configurant l'ADSL, barrallant-me amb mòdems, routers i tota la pesca i, per la nit, sopar de rigor amb els amics. Per mi fou quasi com un dia normal, encara que divuit anys no es compleixen cada dia.
Molts diuen que l'estiu dels divuit és el millor que es viu a la vida i, la veritat és que d'aquest estiu no em puc queixar, però espere que els estius que vindran siguen encara millors que aquest.
Com a regal d'aniversari, per a mi i per a tots vosaltres, ja he acabat de pujar i comentar les fotos del viatge d'aquest estiu. N'he fet una selecció de les que més m'agraden, però si veig que tenen una bona acollida en pujaré més. Espere que vos agraden i que no tingueu por a comentar-les.

Salut!

Compartir

Ja està, ja hem tornat a casa. Ahir al migdia vam tornar a Pedreguer, després de quinze dies de donar voltes pel món. Ara estaré (o no) alguns dies sense escriure al blog ja que, abans de res, m'hauré de posar al dia de tot el que ha passat per ací (a Pedreguer i a la blogosfera) mentre jo no estava. Quan torne, el blog reprendrà la marxa allà on s'havia quedat, encara que, si la musa m'ho permet, potser caurà algun article més relacionat amb el viatge. Gràcies a tots per seguir els meus articles i endavant!

Compartir

El dia d'avui, 13 d'agost, l'hem passat també passejant pels carrers i canals de la meravellosa Venècia. Esgotant les ultimes hores a la ciutat dels canals, abans de començar el viatge de tornada cap a Pedreguer. Hem comprat tot els records i regals que hem cregut necessaris i hem acabat d'omplir les targetes de memòria de les càmeres de fotos.
Demà agafarem el tren que ens portarà a Milà, on n'agafarem un altre que ens portarà directes a Barcelona. Des d'allí, també en tren, anirem a València, on agafarem l'últim ferrocarril del viatge per tornar a Xeraco, on (esperem) hi haurà algú esperant-nos per portar-nos a Pedreguer.
Ha estat un viatge impressionant, ple d'experiències inoblidables i enriquidores. Quan arribe a casa faré balanç i, de ben segur, el resultat serà positiu.
Encara ens queda l'sprint final. Pedreguer, allà anem!

Compartir

Ací estic una altra vegada, escrivint en aquest quadern que s’ha convertit en company inseparable d’aventures ferroviàries.
En aquests moments, son les 23:00h del diumenge 12 d’agost, estic estirat al meu llit, en una caseta prefabricada d’un càmping als afores de Venècia, en terra ferma. Ahir vam arribar-hi i avui hem passat el dia visitant la ciutat dels canals.
Venècia m’ha deixat impressionat i s’ha convertit en el meu lloc favorit de tots els que hem visitat en aquest viatge, no sé si serà per la gent, o per la llum mediterrània, o per la bellesa de la ciutat; el fet és que m’he sentit quasi com a casa.
Les expectatives que portava sobre la ciutat s’han acomplert i, fins i tot, superat només he arribat al conjunt d’illots que formen la deliciosa Venècia. Els seus canals, els carrerons estrets, els palaus plens d’història, les esglésies, les places… tot és meravellós, enlluernador, magnífic. La basílica de San Marco, el palau dels antics dux (els governants de l’antiga República de Venècia), el Gran Canal… tot a Venècia ens recorda el que fou la ciutat dels canals en el seu temps: el centre comercial del món conegut.
L’únic defecte que he estat capaç de trobar-li és la massificació provocada pel turisme. Ah! i els centenars de milers de coloms que hi ha per tot arreu! No obstant això, aquests xicotets obstacles són fàcilment superables si es canvien les zones més concorregudes de San Marco i Rialto, pels carrerons i canals estrets i tranquils de Cannaregio o Castello, on encara es pot observar la vertadera Venècia, orgullosa del seu passat i de la seua gloriosa història.
Bé, escrivint escrivint s’ha fet tard. Ara és hora de dormir. Demà tornarem a la Llacuna.

Compartir

Tercera i última nit a Ljubljana, la capital d’Eslovènia. L’estada en aquesta bonica ciutat ha estat tranquil·la i relaxada.
El dimecres vam arribar-hi a mitja vesprada i ens vam dirigir directament a l’alberg, que vam trobar després d’estar donant voltes pels carrers de la ciutat durant una bona estona.
A l’endemà ens vam alçar tardet i ens vam dedicar a visitar la ciutat antiga de Ljubljana (que, per cert, fou ja una ciutat romana amb el nom d’Emona). Si no fóra pels llibres d’Història ningu diria que Eslovènia, i més concretament Ljubljana, va formar part del bloc soviètic i que fa poc més de sis mesos que han adoptat l’Euro. Ljubljana combina a la perfecció allò modern amb allò antic, l’Europa occidental i l’oriental.
Aquest matí ens hem tornat a alçar tard i hem anat a Bled, un poble situat a aproximadament una hora i mitja de la capital en autobús. Una vegada alli, hem anat a passejar per la riba el llac que dóna nom al poble i, a més, per un mòdic preu, hem llogat un xicotet bot que, amb la forca dels nostres propis braços, hem fet anar fins la xicoteta illa (amb església inclosa, com no) que hi ha al centre del llac. Després de donar una ràpida volta per l’illa, hem tornat a terra ferma i hem anat a veure el castell, que s’alça en un escarpat penya-segat sobre el llac. Al voltant de les 19:30h hem agafat l’autobús que ens ha tornat a Ljubljana.
La veritat es que Bled i Ljubljana m’han donat una molt bona impressió, millor de la que m’esperava. No sé si a les zones rurals de la tranquil·la Eslovènia el panorama serà tan encoratjador com ací.
Ara és tard i estic ací gitat al llit, escrivint al xicotet quadern de viatge que m’acompanya. Demà, dia 11, agafarem el tren que ens portarà a Venècia, la ciutat dels canals. Ja vos ho contaré.

Compartir

Aquests tres dies a Viena han estat d’allò més complets. El matí del diumenge, el primer dia a la capital imperial, el vam dedicar a passejar pel centre històric de la ciutat, visitant, entre altres coses la Stephansdom (la catedral de Sant Esteve). Per la vesprada vam tornar a l’alberg per descansar un poc i a la nit vam assistir a un xicotet però interessant i agradable concert de música clàssica en una de les sales d’un dels palaus vienesos. Com en una pel·lícula.
El matí del segon dia a Viena el vam dedicar a visitar el palau de Schönbrunn, la residencia d’estiu dels Habsburg des del segle XVIII. El palau està situat a les afores de la ciutat antiga de Viena i el seu estil constructiu recorda, encara que a menor escala, al palau de Versalles.
Per la vesprada vam visitar la Karlskirche, magnific exemple de l’arquitectura barroca europea. Tenia ganes de veure-la ja que l’havíem treballat a classe d’Història de l’Art i tenia curiositat per contemplar-la de prop. Després vam anar a veure l’edifici de la Secessió, un altre edifici emblemàtic de la capital austríaca.
Aquest matí, l’ultim a Viena, hem passejat pel Belvedere i hem anat (obligats per la història) a veure la tomba de l’Arxiduc Carles d’Àustria (ací se’l coneix com a Carles VI, Emperador de l’Imperi Romanogermànic). Hem passejat entre les tombes d’aquest i molts altres Habsburgs, pensant què va ser i què hauria pogut ser. Per la vesprada hem anat al museu d’Història de l’Art, però després de contemplar la col·lecció d’obres egípcies, gregues i romanes, s’ha fet l’hora de tancar i no hem pogut anar a veure el que volíem, la zona dedicada a la pintura (ens pensàvem que tancaven a les 19h i en realitat tancaven a les 18h). En eixir del museu hem estat donant voltes, buscant souvenirs, fins l’hora de sopar. Després de menjar hem tornat a l’alberg, des d’on ara mateix, escric aquestes línies.
Demà a les 09:30h eixirà el tren que ens portarà a Ljubljana, la capital d’Eslovènia, on estarem un parell de dies més.
Ja hem passat l’equador del viatge, però encara ens queda molt per descobrir. Continuarem amb la crònica.

Salut!

Compartir

Ja feia un parell de dies que no escrivia res en el quadern de viatge, ara per fi, ho estic tornant a fer. Aquests dos dies han estat bastant complets i per això no he tingut temps de deixar res escrit en aquestes pàgines.El dia tres, a migdia vam agafar el tren que ens va portar a Zürich, on en vam agafar un altre que ens va deixar a l'estació d'Innsbruck, al Tirol austríac. Des d'allí vam agafar un autobús cap a Gries im Sellrain, un increïble poble enmig de les muntanyes, extret d'un dels capítols de la serie de Heidi. Ja veureu les fotos.
A Gries vam dormir en una acollidora casa rural, totalment decorada a l'estil típic del Tirol. Preciosa. Quan vam arribar-hi tinguérem alguns problemes amb els propietaris, ja que per problemes amb l'ordinador no havien rebut la reserva i, a més, no sabien massa anglés (menys que nosaltres!). Al final, però, aconseguírem solucionar-ho tot amb paciència i ganes d'entendre'ns.
Avui, quatre d'agost, després d'un esmorzar típic de les muntanyes austríaques, hem eixit a gaudir del magnific entorn alpí de Gries. Durant tot el dia hem passejat per sendes i camins a traves del bosc i dels camps tirolesos, de pel·lícula. El paisatge, com no, preciós, com tret d'una idíl·lica postal.
Aquesta vesprada, hem recollit els bàrtuls i hem tornat a Innsbruck on, després d'haver deixat les pesades motxilles a les taquilles de l'estació, hem eixit a donar una volta per la ciutat.
Ara, són les 22:50h, estem a l'estació una altra vegada, esperant un tren que ha d'eixir a les 00:42h i que ens ha de portar a Viena. Com ja va sent tradició, estic escoltant Supertramp mentre escric aquestes línies. Fa poc els he redescobert (ja fa alguns anys els havia escoltat esporàdicament gràcies a al fet que el meu pare té uns quants discos seus) i m'encanten. La veritat és que feien molt bona música.
Bé, ja acabe. Demà serà un altre dia.

Valete!

Compartir