Hic et nunc

El món és un mocador i la vida és una caixa de sorpreses; i amb internet, encara més. El 9 d’agost del 2007, caminava jo amb una amiga per una de les avingudes de la preciosa ciutat de Ljubljana, capital d’Eslovènia. Havíem estat tot el dia passejant pel centre històric, havíem caminat per la riba del riu Ljubljanica, visitat la catedral i pujat al castell, i ens dirigíem a l’estació per tal de consultar els horaris dels autobusos que a l’endemà havien de portar-nos fins a Bled, un meravellós i pintoresc poblet situat a uns 50 quilòmetres al nord-oest de la capital. Doncs bé, mentre anàvem cap a l’estació a pas de turista, es posà de sobte a plovisquejar i el cel agafà un to groguenc preciós, alhora que apareixia un magnífic i doble arc de Sant Martí. Evidentment, no m’ho vaig pensar dues vegades, vaig treure la càmera i vaig disparar un parell de fotos.

Segurament vos preguntareu per què torne a contar-vos aquesta batalleta, si ja l’he explicada alguna vegada per ací. Doncs bé, resulta que una de les dues fotos que vaig fer aquell dia acabà penjada al meu compte de Flickr. La gràcia està en què uns mesos després d’haver-la penjada, un altre usuari de Flickr comentà la meua foto dient que ell n’havia fet una altra del mateix arc de sant Martí. La increïble i doble –no només fotografiàrem el mateix motiu, sinó que a més ens hem trobat per internet– coincidència em sorprengué molt gratament i em revelà la petitesa d’aquest món tan gran i tan menut alhora. Però l’anècdota no acaba ací. Aquesta vesprada, buscant a la xarxa fotos de l’església de l’Assumpció de Ljubljana, m’he trobat encara amb una altra imatge del tan fotografiat arc de sant Martí. Extasiat pel nou descobriment, he entrat al Flickr i he escrit al cercador “rainbow ljubljana”. La sorpresa ha estat encara major quan m’he trobat fins a un total de huit fotografies d’aquell fantàstic i a dia d’avui cèlebre doble arc iris eslové del 9 d’agost del 2007. Definitivament, el món és un mocador!

“Lisboa és una ciutat estranya”. Aquesta és la resposta que he donat a tots aquells que, des que hem tornat de Portugal, m’han preguntat per la ciutat del Tejo. Sí, Lisboa és una ciutat estranya, molt estranya. De fet, és la ciutat del però. Lisboa és una ciutat molt bonica però bastant deixada. És una ciutat moderna però alhora antiga. És una ciutat fluvial però també marítima.  Una ciutat d’aire mediterrani però enclavada a la riba de l’Atlàntic. En definitiva, és una ciutat de contrastos, apta per a tots els gustos.

I què és el que més m’ha agradat a mi de Lisboa? Doncs, especialment, la Baixa (la zona reconstruïda pel marqués de Pombal després de tsunami de 1755), el Bairro Alto i el Chiado (amb les innumerables pujades i baixades) i l’Alfama (que envolta el castell). És a dir, el centre històric de la ciutat. Altres coses que m’han agradat han estat l’ambient de la ciutat, molt mediterrani, el menjar (bo i abudant) i els tramvies vells (que, tot i provocar més d’un problema de trànsit i dificultar les fotografies per la presència de les catenàries li donen un toc exòtic a la ciutat).

Algunes coses, però, no m’han acabat de fer el pes. Com he dit adés, la ciutat presenta fins a cert punt un aspecte bastant deixat. A més, un dels atractius principals de la ciutat, el gòtic manuelí, m’ha deixat bastant fred. El meu gòtic és el de Santa Maria del Mar o el de la Llotja (català, mediterrani, senzill, harmònic, estilitzat) i no el gòtic carregat, barroc inclús, del monestir dels Jerònims o de la torre de Belém.

Però no només de Lisboa viu l’home i per això també visitàrem Sintra i, en concret, el Palácio da Pena i el Castelo dos Mouros. El primer, construït al segle XIX sobre la base d’un antic monestir jerònim, fou una de les residències de la família reial portuguesa. El segon, d’origen islàmic, fou reconstruït al segle XIX d’acord amb les tendències romàntiques del moment. El millor de la visita, més enllà de les construccions, foren sens dubte els boscos que les envoltaven i les fantàstiques vistes que ens oferien.

Lisboa, una ciutat bastant estranya, doncs, i Portugal, un país curiós (com tots) i amb moltíssimes diferències a pesar de la seua proximitat. Tot plegat em porta a plantejar-me un grapat de qüestions d’aritmètica política i històrica peninsular. Què haguera passat si…

A principis de desembre vos parlava de la perspectiva d’un viatge Edimburg. Bé, al final, la combinació d’aquest viatge i la d’un altre que havíem de fer pel País Valencià s’ha acabat convertint en una escapada pasqüera a Lisboa. El mitjà de transport que emprarem, com ja és tradició, serà la furgoneta amb què anàrem (i tornàrem) l’estiu passat a Herpt. Com que segurament no tindré temps d’escriure res més per ací fins que tornem (eixim dilluns), ja vos contaré què tal tot per terres portugueses.

Castell escocés d’Eilean Donan, al Loch Duich (foto original d’Eusebius@Commons)

Sovint a la vida necessitem impulsos que ens facen avançar. El temps és un cabró i no s’atura, s’escola com l’aigua entre les mans. Així doncs, necessitem coses que ens motiven a acceptar la naturalesa fugissera del temps (o almenys a fer-nos-la més tolerable) i a superar els reptes que van interposant-se en el nostre camí. De motivacions d’aquestes n’hi ha de tota classe: des de persones, llibres o causes, a festes, concerts o viatges. Precisament aquests últims són un dels millors impulsos que hi ha: la perspectiva d’un bon viatge fa que qualsevol muntanya que se’ns puga creuar en el camí s’aplane o, com a mínim, aconsegueix alleugerir-nos-en la pujada. Això mateix és el que m’ha passat a mi aquest matí: la perspectiva d’un viatge a Escòcia al mes de maig amb dos amics de la facultat ha fet que les negres boires dels exàmens s’hagen convertit en un sol radiant, ple de kilts, de gaites, de cards i de whisky. Esperem que la cosa acabe materialitzant-se (siga o no Escòcia el destí definitiu) i no es quede en una mera proposta.

[10/08/09] Acabada l’estada a París, tornem a pujar a la furgoneta i fem cap a Carcassona. Després de 10 hores de viatge i d’uns 100 € de gasoil hi arribem. És hora de sopar, però no tenim fam, el viatge ens ha deixat esgotats. Més morts que vius, ens n’anem a dormir de seguida.

[11/08/09] L’últim dia complet del viatge el passem a Carcassona. Visitem la Cité (presa pels turistes) i la ciutat baixa (més tranquil·la). El cansament de tot el viatge s’ha anat acumulant i comença a manifestar-se, així que a mitja vesprada tornem a l’alberg per descansar i mentalitzar-nos per al viatge de l’endemà. Acabem el dia jugant al pòquer i fent-nos unes creps per sopar.

[12/08/09] Ara sí, el viatge s’acaba. Ens llevem matí, pugem a la furgoneta i deixem Carcassona. Per davant tenim 750 km, que anem fent sense pressa però sense pausa; no volem que s’acabe el viatge, però tot i això tenim ganes d’arribar a casa. Unes 10 hores més tard, arribem al poble. El viatge ha acabat i tot ha anat de meravella. L’any que ve més? Qui sap…

[07/08/09] Primer dia a París. Ens llevem matí i eixim a fer el guiri. Anem a veure l’Arc de triomf, la Torre Eiffel (només pugem fins al segon nivell, aixó sí, a peu!) i els Invàlids. La ciutat és enorme, magnífica i la grandeur francesa s’hi respira a cada cantonada.

En acabar de dinar, ens veiem amb una amiga que està estudiant francés i porta unes quantes setmanes a la ciutat. Amb ella, anem a veure Notre-Dame, l’illa de la Cité i el Barri Llatí, on acabem fent-nos una cervesa. Després d’un dia llarg, els peus ens demanen descans, així que tornem prompte a l’alberg.

[08/08/09] Avui ha estat el torn del palau de Versalles. Després d’esmorzar a l’alberg, hem agafat un parell de metros i un tren de rodalies i ens hem plantat a Versalles. Després de fer cua al sol durant una hora (i encara gràcies que no havíem de comprar les entrades!), hi hem entrat i hem començat la visita, que ha durat unes 3 hores. Havent vist totes les sales i salons haguts i per haver, hem eixit als jardins a donar-hi una volta. Ja cansats de caminar, hem tornat a París i hem anat a sopar al Barri Llatí i, en acabar de sopar, hem fet cap a l’alberg.

[09/08/09] Últim dia a París. Anem a veure la Sainte-Chapelle i, a continuació, fem cap al Louvre. Hi entrem a les 11 i en sortim cap a les 16, saturats de tant d’art. Hem caminat entre escultures mesopotàmiques, egípcies i clàssiques, entre pintures de Da Vinci, Rembrandt, David i Vermeer (per fi!), i hem acabat morts.

Eixim de Louvre i, després de menjar alguna cosa, anem fins a Montmartre. Pugem fins al Sacré Coeur per contemplar les vistes de la ciutat i ens deixem caure fins al Moulin-Rouge. Després de menjar-nos unes creps, tornem a l’alberg.

[03/08/09] Continuem amb la visita a la ciutat d’Amsterdam. Passegem pel barri històric i anem a veure la casa museu d’Anna Frank, però la llarga cua que hi ha a la porta ens dissuadeix d’entrar-hi, així que decidim anar al Museu Van Gogh. L’entrada és molt cara (12’5 €), però tot i això alguns hi entrem. Després d’una hora voltant pel museu, eixim i anem a sopar. En acabar, ens fem unes cerveses en un acollidor pub del carrer Utrecht i tornem a l’alberg.

[04/08/09] Després d’esmorzar fem via cap a Rotterdam amb l’intenció de visitar l’Europoort. Finalment, però, acabem renunciant a la visita i decidim anar a veure Delft. A la ciutat de Vermeer es respira tranquil·litat, no hi ha massa turistes i el passeig pels carrers del nucli històric ens resulta molt agradable. Acabem la visita amb unes cervesses i, després de sopar, tornem a Amsterdam.

[05/08/09] Eixim matí d’Amsterdam, avui hem de visitar la nostra Meca particular, Herpt, i anar fins a Bruges. Arribem al poble de Herpt a mig matí, aparquem la furgoneta en un pàrquing (gratuït!) i anem a fer-nos mil i una fotos al cartell d’entrada al poble. Com que no hi ha massa per veure-hi (el poble només té un parell de carrers), anem a visitar el poble veí de Heusden, el qual conserva part de les fortificacions de l’edat moderna.

En acabar de dinar, i per falta de temps, descartem la visita a ‘s-Hertogenbosch i decidim fer cap a Burges, on hi arribem unes hores més tard. Després de passar per l’alberg a deixar les bosses, anem a buscar lloc per sopar i, en acabar l’àpat, tornem a l’alberg.

[06/07/09] Dediquem el matí a visitar la ciutat de Bruges, la qual em deixa una molt bona impressió, tant pels seus bonics edificis com per la tranquil·litat que s’hi respira (a pesar, fins i tot, dels turistes, que són bastant més nombrosos que a Delft). A migdia ens posem en marxa de nou i, després d’unes quantes hores de pesat viatge, arribem a París, on hem de passar quatre nits.

[30/07/09] Quart dia de viatge, toca visitar la ciutat de Luxemburg. Més d’un i de dos espavilats (xD) ens han dit que la ciutat no val la pena, que no hi ha res interessant per veure, però prompte descobrim que no és cert. Luxemburg és una bonica ciutat, enclavada al cim d’un turó envoltat de barrancs, la qual cosa li dóna un aire especial, amb nombrosos ponts i penya-segats. Si a aquesta pintoresca localització afegim les fortificacions que envolten bona part de la ciutat, tindrem un tot bastant complet, que si bé no inclou cap monument emblemàtic concret, sí que pot comparar-se a qualsevol altra ciutat històrica europea. En definitiva, podríem dir que Luxemburg és, mutatis mutandis, com Alcoi, però amb més verd, més castell i menys Moros i Cristians. Recomanable, sens dubte!

Acabada la visita a la ciutat, ens posem de nou en camí, aquest cop cap a Winterswijk, ja als Països Baixos, on uns oncles del Javi ens acolliran durant un parell de dies. Hi arribem cap a les 19:30 i els oncles del Javi ens conviden a sopar. Són un matrimoni molt simpàtic i ens acullen de meravella.

[31/07/09] Ens llevem cap a les 9 del matí. Després d’esmorzar amb els oncles del Javi, anem a llogar unes bicicletes (el transport neerlandés per excel·lència) i amb elles anem a fer una volta pel poble i els seus voltants. El paisatge és preciós, el verd dels prats i els boscs alternat amb el groc dels camps de blat: una autèntica meravella. El passeig ens porta fins a la riba d’un petit llac, on alguns es banyen malgrat la temperatura de l’aigua. En acabar el bany anem a dinar i després continuem el passeig en bici. Cap a les 19 tornem a casa dels oncles del Javi per anar a sopar amb ells.

[01/08/09] Toca acomiadar-se dels oncles del Javi. Ens han tractat de meravella, així que els deixem una botella de mistela i els prometem fer-los una paella quan vinguen per ací baix. Tots recordarem l’estada a Winterswijk com la millor part del viatge.

Després del comiat, tornem a la carretera, aquesta vegada rumb a Groningen, al nord dels Països Baixos. En unes hores hi arribem, visitem el centre de la ciutat i dinem. Aquesta nit toca dormir a casa d’uns altres oncles del Javi, que, en arribar-hi, ens conviden a una exquisida i copiosa barbacoa. Després de sopar anem a fer-nos unes cerveses al centre de Groningen. La nit és llarga i intensa: la comencem envoltants d’espases, pistoles, serps i taràntules, continua a -24ºC i l’acabem ballant La Bomba en un pub de Groningen. Inenarrable i inoblidable.

[02/08/09] Ens llevem tard i fem via cap a Amsterdam. De camí passem pel Afsluitdijk, el dic que uneix les províncies d’Holanda Septentrional i Frísia. La lluita contra el mar està present arreu dels Països Baixos. Els molins, els dics, els canals… tot plegat forma part d’un complex i admirable sistema de resistència contra l’aigua salada del mar del Nord.

A mitja vesprada arribem a Amsterdam. Passem per l’alberg a deixar les maletes i eixim a fer el guiri. Anem directes al Barri Roig i entrem en algun coffee shop. Passegem per davant dels aparadors des d’on les prostitutes ofereixen els seus serveis. Resulta curiós tot plegat, curiós i surrealista. Ens preguntem si hi hauran també aparadors d’homes, però passem d’investigar-ho. Acabat el passeig, tornem a l’alberg; l’endemà hem d’acabar de visitar la ciutat.

[27/07/09] Eixim de Pedreguer al voltant de les 6 del matí rumb a Perpinyà. Després d’un parell de parades i d’un petit incident a l’hora de reincorporar-nos a l’AP7 passat el bypass de València, arribem a la ciutat nord-catalana amb el temps just per visitar el Palau dels Reis de Mallorca i dinar.

Em sorprén gratament la “catalanitat” que es respira a la ciutat, sobretot per la gran quantitat de senyeres que s’hi observen i per la nombrosa retolació en valencià. Després de menjar, ens posem de nou en ruta, rumb a Ginebra.

Decidim evitar les autopistes per raons econòmiques, però ens adonem que no ens interessa: perdem massa temps. Estem a 200 km d’on hauríem d’estar, així que acordem parar a sopar i dormir vora Montpeller i a l’endemà continuar per autopista. Així ho fem, malgrat els peatges.

[28/07/09] Per increïble que puga semblar, aconseguim dormir els cinc dins la furgoneta. Alguns hem dormit bé, però altres no tant i no volen repetir, així que decidim reduir al mínim el nombre de nits que hem de passar a la furgoneta.

De bon matí seguim cap a la ciutat helvètica, arribant-hi cap a les 15:30. Després de deixar les coses a l’alberg, anem a fer una volta pel centre de la ciutat: visitem el llac Léman, el Jet d’Eau, la catedral, el centre històric… Cansats de caminar, acabem sopant en un kebab i tornem prompte a l’alberg.

[29/07/09] A l’alberg dormim com nadons i ens recuperem del cansament del dia anterior. A les 10 del matí fem via cap a Luxemburg. De camí cap al Gran Ducat fem unes quantes parades, la furgoneta ha de descansar i, a més, el paisatge és preciós. Després de tot un dia de viatge, arribem al nostre destí cap a les 21 hores. Estem morts, així que anem a fer un mosset ràpid i de cap al llit.

I després de 17 dies donant voltes en furgoneta per mitja Europa, ja tornem a estar al poble! Despús-ahir a mitja vesprada, després d’unes 10 o 11 hores de viatge, vam arribar a Pedreguer, farts de tants quilòmetres i amb ganes de descansar. Ha estat un viatge llarg i intens, o siga que encara no l’hem acabat de digerir del tot.

Com que vaig preferir no abusar dels ordinadors d’insert coin dels albergs i, per tant, no he escrit res per ací durant el viatge, intentaré explicar-vos en els pròxims dies com ens ha anat per eixe món. Paral·lelament, a mesura que vaja seleccionant-les i editant-les, aniré penjant algunes  fotos al compte del Flickr. Tornem a estar al poble, doncs, i és hora de tornar a la normalitat.