Hic et nunc

Aquest matí, al voltant de migdia, ens trobàvem com cada dia a l’acadèmia de francés. Havíem acabat de fer una xicoteta redacció per practicar amb el passé-composé i l’imparfait quan, de sobte, ha començat a sonar una alarma. No era una alarma qualsevol, no sonava com una alarma de cotxe ni com la d’una casa o un local. Res d’això. Aquella alarma sonava de manera completament diferent. El seu so era clavat al d’una d’aquestes sirenes d’alerta per bombardeig que tots hem sentit en alguna pel·lícula o documental de la Segona Guerra Mundial o la Guerra Civil. Evidentment, ningú anava a bombardejar-nos avui, però per un moment ho ha semblat: s’ha fet el silenci a la classe i ens hem mirat tots preguntant-nos què seria aquell so. La professora, veient les nostres cares, ens ho ha explicat de seguida. El que sentíem era el so que emeten les vora de 4000 sirenes que, escampades per tota França, conformen el Réseau National d’Alerte (RNA).

L’RNA és un sistema d’alerta per tal d’avisar i informar la població en cas d’emergència o perill. Un atemptat, un accident nuclear o industrial, un atac exterior, un incendi, una tempesta, el trencament d’una presa, etc. Tots aquests fets poden provocar la posada en marxa les sirenes de l’RNA. Quan aquestes sonen, hom deu quedar-se a casa, tancar portes i finestres, abstenir-se d’emprar el telèfon i tractar d’informar-se únicament a través de la ràdio. Avui, però, no hi havia cap emergència. Cada primer dimecres de mes, al voltant de les 12h, els bombers fan sonar l’alarma per tal de recordar a la població la seua existència, i és que, per sort, l’RNA sona poques vegades. De fet, l’última vegada que s’engegaren les sirenes a París per tal d’alertar la població fou l’any 1995, amb motiu dels atemptats que aquell any sacsejaren el metro de la ciutat. Esperem, doncs, no tornar a sentir les alarmes mentre estiguem per ací. Només ens faltaria això.

El temps vola, ja ho diuen els entesos, i és completament cert. Ha passat més d’una setmana, concretament 10 dies, des que vam arribar a París i, francament, no ho sembla; és com si haguérem arribat ahir mateix. Pensant-ho millor, però, me n’adone que és cert, que ja portem un grapat de dies fora de casa, mig-perduts –per dir-ho d’alguna manera– en un apartament al vinté arrondissement de la ciutat de les llums. I me n’adone, precisament, perquè encara que no ho semble hem fet un munt de coses, i això que el temps no ens ha acompanyat!

Quan vam arribar a l’aeroport de Beauvais, el passat dijous 21 de juliol, semblava com si l’estiu s’haguera oblidat de fer acte de presència per aquestes latituds. Un ambient relativament fred, humit, de fet gotejava, més propi dels mesos d’octubre o novembre que no del mes de juliol. Aquell mateix dia, un cop a París, els arbres del cementeri Père Lachaise, a tocar de casa, ens confirmaven la impressió que ja ens havia donat el temps de Beauvais. Les seues fulles feien gala d’un ocre incipient, com si es disposaren a anunciar el començament de la tardor i no la plenitud de l’estiu.

L’oratge, per tant, no era el més propici, però això no ens va acovardir. Estàvem a París i no anàvem a quedar-nos tancats a casa! Així doncs, vam fer de la necessitat virtut i vam aprofitar el mal temps per visitar el Louvre un parell de vegades. Arrecerats entre els seus grossos murs no ens importava massa si a fora plovia o feia sol. Però no tot anava a ser turisme indoor. Els dies que va fer més bo, que no plovia ni feia massa rasca, els vam aprofitar per fer els primers passejos per la ciutat. Així va ser com vam anar a veure als Camps Elisis el final de l’última etapa del Tour o com vam anar a caminar pels magnífics grans bulevards i pel districte de l’Òpera o pel preciós barri del Marais. El temps, tanmateix, ha acabat millorant i aquests últims dies hem pogut eixir a passejar al solet pel jardí de les Tulleries i la riba del Sena.

Tots aquests passejos, més o menys assolellats, els hem fet sobretot per les vesprades, ja que pels matins ens ha tocat anar a l’acadèmia. Entre setmana, cada dia, a les 9 menys vint del matí hi hem fet cap, per assistir-hi a les classes fins a migdia. Rodejats de xinesos, japonesos, russos, polonesos i canadencs, entre d’altres, hem anat ampliant els nostres coneixements de gramàtica i hem començat a afinar l’orella, cosa meritòria si tenim en compte la immensa dificultat que comporta escoltar i comprendre el francés d’un coreà incapaç de vocalitzar.  La veritat és que les classes no estan gens malament: aprenem cosetes i ens ho passem bé, car hi ha bon ambient i sempre és interessant el fet d’entrar en contacte amb gent d’arreu del planeta.

Tot i les classes i les eixides turístiques, també hem tingut temps d’altres coses. Hem tingut temps de voltar pel barri per tal de conèixer-lo millor i trobar els supermercats i les tendes més econòmiques –el menjar ací no es barat i tampoc estem per anar tirant els diners. Hem tingut temps de quedar-nos a casa descansant, llegint o mirant la televisió, sobretot els dies de pitjor temps. Hem tingut temps, finalment, d’anar de compres, de roba, per passar millor el fred, i de llibres, per entretindre’ns i anar fent-li el rodatge a l’idioma.

I així és com hem passat els deu dies. Fent açò i allò i, sobretot, gaudint del privilegi que representa poder estar ací, en aquesta ciutat tan bonica, en un apartament a 20 minutets del centre en metro, i en un barri tan tranquil i agradable com el que ens ha tocat. Què més es pot demanar? Només se m’acut una cosa: poder continuar igual de bé les tres setmanes que ens queden encara per ací. Tampoc és demanar massa, no?

La méteo est devenue fou! El temps s’ha tornat boig, o això sembla. Llig a l’Ara que fa una calor de mil dimonis a la costa est dels EUA, que a casa nostra l’estiu no acaba d’arribar i que al desert d’Atacama, el més àrid del món, l’hivern ha deixat una capa de neu de 80 cm. Ací, a París, el bon temps tampoc acaba de fer acte de presència. Portem tres dies a la capital francesa i encara no n’ha passat cap que no haja fet almenys un ruixat. Les temperatures, al seu torn, es mantenen entorn dels 19 o 20 graus centígrads, baixes pel que caldria esperar en aquesta època de l’any.

El mal temps, però, no ha estat força suficient per fer-nos quedar a casa, i és que hem aprofitat aquests primers dies a París per aclimatar-nos un poc a la vida per ací i començar a fer un poc de turisme. La veritat és que hem tingut molta sort, ja que hem anat a parar a una zona molt tranquil·la, neta, ben assortida de tot tipus de comerços i establiments, i ben situada, just a la vora del cementiri Père Lachaise i a 20 minutets en metro del centre. A poc a poc, doncs, anem fent-nos a tot açò.

Pel que fa a l’aspecte idiomàtic, la cosa va un pèl més lenta. Tot i que és cert que ara per ara hem aconseguit fer-nos entendre sempre que ens ha calgut, encara no tenim les orelles acostumades als ràpids i críptics sons del francés en estat salvatge i, per tant, haurem de tindre paciència en aquest sentit. Confiem també que el fet d’anar a classes tots els dies –demà comencem– ens ajude a afinar un poc més l’oïda. Ara ens n’anem a vore l’arribada del Tour als Camps Elisis. Ja vos contarem.

Gries im Sellrain, a pocs quilòmetres al sud-est d’Innsbruck, és un d’aquests poblets pintorescos del Tirol en què tots voldríem viure o almenys passar-hi una temporada llarga. Quatre cases, uns quants restaurants, un parell d’hotels i una petita però encantadora església amb el corresponent cementiri. A l’estiu, la vall que l’envolta pren un to verd resplendent, magnífic, un pèl desconcertant –i per això doblement extàtic– per al visitant que hi arriba des de la riba eixuta del Mediterrani. Les vaques, mandroses, pasturen sense cap pressa, tot rossegant sense descans l’herba tendra dels prats formidables. Per únic soroll, el lliscar de l’aigua dels rius Melach i Zirmbach, que conflueixen entre les cases del poble, i, de tant en tant, algun cotxe que passa per la carretera. A l’hivern, canvia el paisatge i canvia l’ambient: els prats esdevenen d’un blanc immaculat i s’omplin, com els carrers del poble, d’esquiadors delerosos de les pistes que ofereixen les vessants del Kühtai. En aquest paradís a la terra, una casa rural d’aquestes austríaques (amb basament de pedra, parets i sostre de fusta i esplendorosos geranis d’un roig pujat als balcons) ens acollí, a mi i a una amiga, en un viatge en Interrail per Europa fa ja tres estius.

Hi arribàrem cansats, amb les pesades motxilles al coll, lleugerament desorientats, i ens rebé un home que, amb el gos (un pastor alemany imponent) es disposava a sortir de la casa. De fet, casi hi ensopegàrem en obrir la porta. Es sorprengueren de veure’ns, l’amo i el gos, però, passats uns segons, i veient les motxilles, l’home entengué qui érem i per què entràvem a casa seva tan decidits i sense avís previ. L’animal captà de seguida que érem gent de pau. Sol·lícit, l’amo ens digué amb senyes que esperàrem un moment. Ens deixà sols, mentrestant, l’equipatge i el gos, que ens mirava amb uns ulls plens de curiositat; tornà  l’home de seguida, amb la dona. Entre els dos ens van fer entendre que no parlaven anglés i que hauríem d’esperar uns minuts, fins que arribara algú que –vam suposar– havia de resoldre el problema idiomàtic. Poc després arribà un noi jove, de la nostra edat més o menys: era el fill, que parlava un anglés semblant al nostre qualitativament i que ens explicà que se’ls havia trencat l’ordinador i que, per tant, no s’havien assabentat de la nostra reserva; d’ací la curiosa benvinguda. No hi hauria cap problema, però, tenien una habitació lliure. Gràcies a Déu, vam pensar, era tard i, allí perduts, no sé què hauríem fet.

En un moment resolguérem tota la paperassa i férem cap al primer pis (la casa en tenia dos) per deixar les coses a l’habitació. En pujar l’escala, els graons de fusta cruixien i sota els nostres peus. Guarnia el corredor un Crist en la creu impressionant, de vora dos metres d’alçada, envoltant tot ell de tríptics i fullets turístics de la zona. Entràrem a l’habitació: un gran llit de matrimoni i un bany. Perfecte. Deixàrem les maletes i sortírem a fer un volt i menjar alguna cosa. En acabar, un altre passeig i cap a casa. L’endemà havíem de passar el dia al poble, passejant i esbargint-nos en aquell escenari inigualable. Abans, però, calia esmorzar. Tal i com havíem acordat el dia anterior, baixàrem al menjador de la casa cap a les 10 del matí. La cambra, no massa espaiosa, estava adornada amb flors i alguns quadres; quatre o cinc tauletes, estratègicament disposades per tal que no fóra massa difícil passar entre elles, estaven ja llestes esperant els comensals. Només una estava ocupada, hi menjava una parella d’edat avançada, que conversaven animadament però silenciosa amb els propietaris de la casa. L’esmorzar no tardà massa en arribar: una cistella curulla de pans flongíssims de varietats infinites, una safata amb embotits i formatges diversos, mantega, un suc de taronja incerta, llet i cereals. Deliciós.

Mentre nosaltres menjàvem, els amos de l’hostal havien mamprés de nou la conversa amb la parella que ens havia precedit en l’esmorzar. De tant en tant, ens miraven i xiuxiuejaven alguna cosa, fins que, de sobte, l’home que ja havia acabat d’esmorzar vingué cap a la nostra taula. La nostra sorpresa fou majúscula quan, en un castellà innegablement germànic, ens preguntà si érem espanyols, de quina part i com havíem arribat fins allí. Resultà que l’home tenia un xalet a València. Ens digué, quan li diguérem que érem de prop de Dénia, que hi havia estat i que li havia agradat molt. Nosaltres li tornàrem els complits i li contàrem sumàriament el nostre viatge. Acabada la breu i inesperada conversa, l’home ens desitjà una feliç estada i nosaltres ens n’anàrem, ja amb la panxa ben plena, a passejar. I passejant passàrem el dia. Passejant i fent fotos, pujat aquesta senda, mirant aquella vaca i gaudint de l’entorn incomparable. Donàrem un cop d’ull a l’església, dedicada a sant Martí, mínima però deliciosament barroca. I també al cementiri, entre les senzilles tombes del qual sobresortia el desconcertant monument als veïns caiguts en les dues guerres mundials. No només hi hagueren morts en el bàndol dels “bons”, també a l’altra banda es vessaren llàgrimes per aquell fill, marit, germà o amic que la barbàrie s’endugué. Hi hagué també temps per menjar i per observar els nombrosos ciclistes que feien escala al poble en la seua ruta cap algun port de muntanya. Quan ens n’adonàrem, s’havia fet fosc. Tornàrem, doncs, cap a casa per passar la nit. A l’endemà, de bon matí i després d’esmorzar, de nou amb les motxilles al coll, pujàrem a l’autobús que havia d’allunyar-nos –no sabem si definitivament– d’aquella arcàdia tirolesa.

Caminava jo tranquil·lament pels carrers de la Baixa, a Lisboa. M’havia aturat a fer una foto i els meus amics caminaven unes quantes passes per davant de mi. De sobte, un home desendreçat i mal vestit, amb barba d’uns quants dies i la pell torrada pel sol, se m’acostà i en un anglés macarrònic i aportuguesat però fàcilment comprensible em preguntà, mentre mirava furtivament a banda i banda, si volia marihuana, haixix o cocaïna. Per resposta rebé l’home un no amb veu de sorpresa i, abans que que reaccionara, ja havia tocat jo el dos i tornava a estar amb els meus amics. Al·lucinat, els ho vaig contar i em digueren, entre rialles, que ara que ho deia sí que tenia cara de ionqui i que era normal que m’oferiren droga pel carrer. Passada la sorpresa inicial, continuàrem caminant i fent fotos. Minuts després, mentre entràvem a la plaça del comerç, antic pla de palau de la ciutat del Tejo, tornà a succeir. Un altre home, aquest gros i panxut però igualment malvestit, tornà a oferir-me de la seua mercaderia. Lleugerament molest –encara seria cert que tenia cara de drogoaddicte…– vaig tornar a rebutjar l’oferiment i vaig tornar a contar-los el succeït als amics; aquesta vegada les rialles foren dobles. Continuàrem passejant, jo dubtant ja de l’honestedat de la meua fesomia i la resta fent-ne escarni, fins que, en arribar a l’altra banda de la plaça, a la vora mateixa del riu esplèndid, l’ofensiva comercial es redoblà i, en pocs minuts, tots fórem presos per compradors potencials de la dubtosa i psicotròpica mercaderia.

Això succeí el primer matí que eixírem a passejar per Lisboa i  les ofertes es repetiren durant tota l’estada a la ciutat del fado. Fins al punt que, en una ocasió, acceptarem l’oferiment per cansament i per tal d’esbrinar-ne el cost i aconseguírem, sense massa esforç, una rebaixa del 50% en el preu de la droga. No vam picar. L’alarmant abundància de camells, però, no deixà de sorprendre’ns i fou un dels temes estrella tant de viatge com dels posteriors relats que férem del mateix en arribar a casa. No podíem explicar-nos com era que n’hi havia tants; la policia ho havia de saber, era massa evident, estaven massa a la vista, però semblava que, o bé no feien res contra ells o bé no aconseguien treure’ls dels carrers lisboetes. Avui, però, m’he trobat per casualitat amb una notícia que podria aportar un poc de llum a la qüestió. La notícia l’he trobada a la web del periòdic britànic The Guardian i analitza, en clau britànica, la política portuguesa de drogues. Resulta que l’any 2001 Portugal descriminalitzà la compra, la possessió i el consum d’estupefaents sense excepcions, des de la marihuana a l’heroïna. I eixa mesura, que alguns pronosticaven que convertiria Portugal en una sort de Sodoma, sembla que està funcionant, i és que el consum de droga ha baixat de manera considerable. La clau està en el fet que els consumidors, compradors i venedors de droga ja no són considerats criminals, sinó víctimes d’una malaltia,  i com a tals reben ajuda i tractament. Au, ja hem resolt el misteri i hem aprés una cosa més, i tot plegat sense buscar-ho.

El món és un mocador i la vida és una caixa de sorpreses; i amb internet, encara més. El 9 d’agost del 2007, caminava jo amb una amiga per una de les avingudes de la preciosa ciutat de Ljubljana, capital d’Eslovènia. Havíem estat tot el dia passejant pel centre històric, havíem caminat per la riba del riu Ljubljanica, visitat la catedral i pujat al castell, i ens dirigíem a l’estació per tal de consultar els horaris dels autobusos que a l’endemà havien de portar-nos fins a Bled, un meravellós i pintoresc poblet situat a uns 50 quilòmetres al nord-oest de la capital. Doncs bé, mentre anàvem cap a l’estació a pas de turista, es posà de sobte a plovisquejar i el cel agafà un to groguenc preciós, alhora que apareixia un magnífic i doble arc de Sant Martí. Evidentment, no m’ho vaig pensar dues vegades, vaig treure la càmera i vaig disparar un parell de fotos.

Segurament vos preguntareu per què torne a contar-vos aquesta batalleta, si ja l’he explicada alguna vegada per ací. Doncs bé, resulta que una de les dues fotos que vaig fer aquell dia acabà penjada al meu compte de Flickr. La gràcia està en què uns mesos després d’haver-la penjada, un altre usuari de Flickr comentà la meua foto dient que ell n’havia fet una altra del mateix arc de sant Martí. La increïble i doble –no només fotografiàrem el mateix motiu, sinó que a més ens hem trobat per internet– coincidència em sorprengué molt gratament i em revelà la petitesa d’aquest món tan gran i tan menut alhora. Però l’anècdota no acaba ací. Aquesta vesprada, buscant a la xarxa fotos de l’església de l’Assumpció de Ljubljana, m’he trobat encara amb una altra imatge del tan fotografiat arc de sant Martí. Extasiat pel nou descobriment, he entrat al Flickr i he escrit al cercador “rainbow ljubljana”. La sorpresa ha estat encara major quan m’he trobat fins a un total de huit fotografies d’aquell fantàstic i a dia d’avui cèlebre doble arc iris eslové del 9 d’agost del 2007. Definitivament, el món és un mocador!

“Lisboa és una ciutat estranya”. Aquesta és la resposta que he donat a tots aquells que, des que hem tornat de Portugal, m’han preguntat per la ciutat del Tejo. Sí, Lisboa és una ciutat estranya, molt estranya. De fet, és la ciutat del però. Lisboa és una ciutat molt bonica però bastant deixada. És una ciutat moderna però alhora antiga. És una ciutat fluvial però també marítima.  Una ciutat d’aire mediterrani però enclavada a la riba de l’Atlàntic. En definitiva, és una ciutat de contrastos, apta per a tots els gustos.

I què és el que més m’ha agradat a mi de Lisboa? Doncs, especialment, la Baixa (la zona reconstruïda pel marqués de Pombal després de tsunami de 1755), el Bairro Alto i el Chiado (amb les innumerables pujades i baixades) i l’Alfama (que envolta el castell). És a dir, el centre històric de la ciutat. Altres coses que m’han agradat han estat l’ambient de la ciutat, molt mediterrani, el menjar (bo i abudant) i els tramvies vells (que, tot i provocar més d’un problema de trànsit i dificultar les fotografies per la presència de les catenàries li donen un toc exòtic a la ciutat).

Algunes coses, però, no m’han acabat de fer el pes. Com he dit adés, la ciutat presenta fins a cert punt un aspecte bastant deixat. A més, un dels atractius principals de la ciutat, el gòtic manuelí, m’ha deixat bastant fred. El meu gòtic és el de Santa Maria del Mar o el de la Llotja (català, mediterrani, senzill, harmònic, estilitzat) i no el gòtic carregat, barroc inclús, del monestir dels Jerònims o de la torre de Belém.

Però no només de Lisboa viu l’home i per això també visitàrem Sintra i, en concret, el Palácio da Pena i el Castelo dos Mouros. El primer, construït al segle XIX sobre la base d’un antic monestir jerònim, fou una de les residències de la família reial portuguesa. El segon, d’origen islàmic, fou reconstruït al segle XIX d’acord amb les tendències romàntiques del moment. El millor de la visita, més enllà de les construccions, foren sens dubte els boscos que les envoltaven i les fantàstiques vistes que ens oferien.

Lisboa, una ciutat bastant estranya, doncs, i Portugal, un país curiós (com tots) i amb moltíssimes diferències a pesar de la seua proximitat. Tot plegat em porta a plantejar-me un grapat de qüestions d’aritmètica política i històrica peninsular. Què haguera passat si…

A principis de desembre vos parlava de la perspectiva d’un viatge Edimburg. Bé, al final, la combinació d’aquest viatge i la d’un altre que havíem de fer pel País Valencià s’ha acabat convertint en una escapada pasqüera a Lisboa. El mitjà de transport que emprarem, com ja és tradició, serà la furgoneta amb què anàrem (i tornàrem) l’estiu passat a Herpt. Com que segurament no tindré temps d’escriure res més per ací fins que tornem (eixim dilluns), ja vos contaré què tal tot per terres portugueses.

Castell escocés d’Eilean Donan, al Loch Duich (foto original d’Eusebius@Commons)

Sovint a la vida necessitem impulsos que ens facen avançar. El temps és un cabró i no s’atura, s’escola com l’aigua entre les mans. Així doncs, necessitem coses que ens motiven a acceptar la naturalesa fugissera del temps (o almenys a fer-nos-la més tolerable) i a superar els reptes que van interposant-se en el nostre camí. De motivacions d’aquestes n’hi ha de tota classe: des de persones, llibres o causes, a festes, concerts o viatges. Precisament aquests últims són un dels millors impulsos que hi ha: la perspectiva d’un bon viatge fa que qualsevol muntanya que se’ns puga creuar en el camí s’aplane o, com a mínim, aconsegueix alleugerir-nos-en la pujada. Això mateix és el que m’ha passat a mi aquest matí: la perspectiva d’un viatge a Escòcia al mes de maig amb dos amics de la facultat ha fet que les negres boires dels exàmens s’hagen convertit en un sol radiant, ple de kilts, de gaites, de cards i de whisky. Esperem que la cosa acabe materialitzant-se (siga o no Escòcia el destí definitiu) i no es quede en una mera proposta.

[10/08/09] Acabada l’estada a París, tornem a pujar a la furgoneta i fem cap a Carcassona. Després de 10 hores de viatge i d’uns 100 € de gasoil hi arribem. És hora de sopar, però no tenim fam, el viatge ens ha deixat esgotats. Més morts que vius, ens n’anem a dormir de seguida.

[11/08/09] L’últim dia complet del viatge el passem a Carcassona. Visitem la Cité (presa pels turistes) i la ciutat baixa (més tranquil·la). El cansament de tot el viatge s’ha anat acumulant i comença a manifestar-se, així que a mitja vesprada tornem a l’alberg per descansar i mentalitzar-nos per al viatge de l’endemà. Acabem el dia jugant al pòquer i fent-nos unes creps per sopar.

[12/08/09] Ara sí, el viatge s’acaba. Ens llevem matí, pugem a la furgoneta i deixem Carcassona. Per davant tenim 750 km, que anem fent sense pressa però sense pausa; no volem que s’acabe el viatge, però tot i això tenim ganes d’arribar a casa. Unes 10 hores més tard, arribem al poble. El viatge ha acabat i tot ha anat de meravella. L’any que ve més? Qui sap…