Hic et nunc

Estem a dos d’agost i aquesta és la segona jornada a Berna. La nostra estada a la capital suïssa està arribant a la seua fi. Demà a mig matí abandonarem la ciutat dels óssos i ens dirigirem cap a Innsbruck, a Àustria.
En aquests moments estic assegut en una barana de pedra del Rosengarten, un esplèndid jardí de roses situat en un dels pujols que envolten el barri antic de Berna. El barri antic de la capital helvètica és bastant menut i, per tant, fàcil de visitar. A l’altra banda del riu Aar, que envolta la ciutat, estan els barris residencials (i curiosament, allí és on estan també les ambaixades).
Avui ha fet un dia estrany i molt diferent d’ahir. Quan ens hem alçat feia fred i estava plovent, així que hem agafat els abrics i els impermeables i hem eixit a continuar amb la visita. A mig matí, gràcies als Déus, ha parat de ploure i hem pogut passejar més còmodament pel barri antic. Per la vesprada hem anat al Centre Paul Klee, una interessant combinació de centre cultural i museu, i al Rosengarten, on ara estem.
Estan a punt de tocar les cinc de la vesprada, i ja és hora d’anar pensant en baixar cap a l’alberg. Berna és una ciutat deliciosa, una mescla perfecta d’allò urbà i allò natural. A més, sembla que els suïssos creuen que l’home és bo per naturalesa, ja que ens hem trobat amb alguns exemples que mostren la consciència cívica que hi ha per ací. Un bon lloc per viure, sens dubte.

Compartir

Torne a escriure. Avui és 1 d'agost i ací a Berna és festa nacional. Sembla que és tradició que avui la gent jove tire petards pel carrer (com al País Valencià a pasqua i falles) i que els grups d'amics vagen de picnic al camp.
Són les 16:30h i en aquests moments em trobe a la Münsterplattform, un xicotet parc situat al centre de la ciutat, entre la catedral i el riu Aar. Al meu voltant està ple de gent de totes les edats, uns juguen a petanca, altres prenen una cervesa o un café, altres lligen o escolten música, o dormen, o conversen…
Aquest matí hem arribat a la capital helvètica i hem anat a buscar l'alberg. Una vegada allí ens ha atés la simpàtica recepcionista, amb la qual ens hem pogut entendre mesclant anglés i castellà. Després d'haver fet gala d'un anglés bastant fluix, ens han donat les claus i hem pogut deixar les pesades motxilles.
Cap a les 10h del matí, després d'haver menjat un poc hem agafat alguns bàrtuls i hem eixit a passejar pel casc antic de Berna, declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO. El matí l'hem passat visitant monuments com les Bundeshaus (el palau Federal), el Zytglogge (una preciosa torre-rellotge que formava part de l'antiga muralla de la ciutat), la Rathaus (el senyorial ajuntament de la ciutat)… i passejant per preciosos carrers com el Kramgasse i la Bärenplatz (ambdós flanquejats per típiques cases suïsses). En definitiva, preciós.
Després de dinar hen anat a visitar la Berner Münster, la catedral de Berna. Per 4CHF hem pujat els 100 metres del campanar, des d'on hem pogut contemplar la ciutat en tota la seua extensió, amb les muntanyes nevades al fons. I ací estem ara, asseguts en un dels bancs de la Münsterplattform, lleugerament cansats, però amb ganes de continuar descobrint i visitant.
De tot el que hem vist i viscut en aquest primer dia, voldria destacar algunes coses:
Açò és un paradís, tot està verdet, ben cuidat i ben net. Pel centre de la ciutat pocs cotxes i a velocitats raonables. Res a veure amb les ciutats i el paisatge valencians.
Als dos parcs que hem visitat ens hem trobat amb dues curioses estacions metereològiques de finals del segle XIX. Ara mateixa el termòmetre marca trenta i pocs graus.
Ja ens hem acostumat als francs suïssos (1 euro val 1.6 CHF), encara que encara hem de treure la calculadora per anar convertint els preus a euros, per assegurar-nos si açò és car o allò barat. De totes formes, ací tot és bastant car, normal si tenim en compte el nivell adquisitiu dels suïssos i el fet que estem en zona turística.
Durat tot el dia d'avui ens hem trobat amb una bona quantitat de turistes, la majoria asiàtics i sud-americans. També ens hem trobat amb bastants castellans i uns pocs catalans.
De moment, açò és tot. Segurament estarem una estona més en la Münsterplattform i després anirem a veure el parc d'Elfenau, una immensa extensió de bosc i planures d'herba dedicades a l'esbarjo dels habitants de la ciutat. En acabar, tornarem a l'alberg per carregar les bateries de les càmeres i els mp3. Demà més. Blai Server, Hic et nunc, Berna.

Compartir

Aquest és el primer d'una sèrie d'articles que publicaré sobre el viatge en tren d'aquest estiu. La majoria seran fragments de les anotacions fetes en el meu quadern de viatge que publicaré en diferit cada vegada que tinga temps i trobe algun ordinador disponible. Disculpeu les faltes d'ortografia (els teclats són diferents i no tenen alguns accents i, a més, les presses no em deixaran repassar tots els articles de cap a peus). Anem allà:

Escric aquestes línies el primer dia de viatge (31/07/08), amb un bolígraf de TRAVERTINO. Marina i jo estem dalt d'un Talgo de camí cap a Berna. Són les 20:45h, hem eixit de l'estació de França, a Barcelona, al voltant de les 20:15h i arribarem a la Hauptbahnhof, l'estació de Berna, cap a les 08:20h de demà, llavors anirem a buscar l'alberg i després a donar voltes per Berna, com a bons turistes que som.
Ara mateix estic assegut a la butaca 31 del vagó 48 d'aquest tren espaiós i comfortable. A les meues orelles sona, a través de l'mp3, la deliciosa i recomfortant música de Supertramp.
Ja acabe, ara llegiré una estona i quan m'entre la son, a dormir. Demà, quan em desperte, el paisatge que trobaré a l'altra banda de la finestra serà molt diferent. Bona nit. Continuaré informant-vos.

Compartir

Hic et nunc (i jo amb ell) es prendrà, durant els pròxims quinze dies, unes vacances merescudes (merescudes?). Durant aquest temps recorreré Europa (Suïssa, Àustria, Eslovènia i el nord d’Itàlia) en tren amb una amiga i al més pur estil motxiller (ànim Joan, només et recuperes en fem un altre!). Ja vos ho contaré tot quan torne o, si trobe algun ordinador pel camí, abans. Trobaré a faltar tot açò.

Valete!

Compartir

Ja s'acosta el dia esperat. El dimarts a mig matí iniciaré, amb dos amics, el viatge que ens portarà a visitar mitja Europa en tren. Aquests són dies de començar a preparar motxilles i anar pensant què ens hem d'endur. Pel que fa a l'imprescindible per al viatge coincidisc gairebé amb Joan: la càmera fotogràfica, uns llibres (en el meu cas La canción de Troya de Colleen McCullough i segurament algun altre) i moltes ganes de veure, conéixer, aprendre i, sobretot, de passar-ho bé. Tot açò sense oblidar, evidentment, roba neta, sabates còmodes, l'mp3, el passaport, els bitllets…
Bé, vaig a continuar amb el llistat de tot allò que m'enduré. Espere no deixar-me res d'important. 2 dies…

Compartir

Com ja vos comentava en l’anterior post, aquesta setmana que teòricament m’hauria de servir per descansar i recuperar-me després dels excessos de les festes, s’ha anat omplint de feina que és precís fer i que m’està impedint relaxar-me i dedicar-me a altres coses com anar a banyar-me a la piscina, llegir alguna cosa i actualitzar aquest blog.
Despús-ahir vaig anar a matricular-me a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València. L’experiència no va ser del tot positiva, ja que vaig haver de matinar bastant (a les 8:30h havia de començar la matrícula) i en arribar a la Facultat ens digueren que havien hagut errors amb els horaris d’algunes filologies, amb la qual cosa ens donaren un bon ensurt. Finalment tot es va solucionar i ens poguérem matricular sense problemes. En acabar la matrícula havia quedat amb unes persones que feia temps que volia conéixer i, amb les quals vaig anar a donar una surrealista volta per la ciutat (mea culpa). Després del destrellatat però agradable passeig vaig tornar a Pedreguer.
L’estada al poble fou curta ja que l’endemà de bon matí vaig haver de tornar amb uns amics a València per acabar d’enllestir els detalls del contracte de lloguer del pis i acompanyar-los a recollir els sobres de matrícula de les seues carreres. Després de reunir-nos amb la propietària del pis i posar les condicions damunt la taula, vam acordar les dates dels pagaments i de signatura del contracte i vam tornar cap a Pedreguer amb els deures fets i amb la tranquil·litat de pensar que ja tenim un niu on pondre a partir de setembre.
Però encara em quedava una cosa més, i és que per poder viatjar tranquil·lament a l’estranger és recomanable portar el passaport i, per tal d’evitar-me problemes, vaig decidir anar a fer-me’l. Quan ho vaig comentar els amics, de seguida em van dir que havia d’anar a fer cua de bon matí al quarter de la Policia Nacional de Dénia (nacional per a qui?) per poder fer-me’l. El que no em podia imaginar és el que em van dir un dies després: havia d’anar a passar TOTA la nit a Dénia per poder agafar torn per rebre el passaport. I, efectivament, així ha estat. Aquesta nit l’he passada fent cua a Dénia, des de les dues de la matinada fins a les deu i mitja del matí, i tot per un maleït document que, a més, està en totes les llengües oficials de la Unió Europea i no en valencià (bé, açò ja és una altra història). És lamentable i vergonyós que la burocràcia de l’Estat Espanyol, un Estat suposadament modern i avançat, no siga capaç d’atendre de forma digna les demandes dels seus ciutadans, i més en un assumpte bastant important com és l’expedició de DNIs i passaports. Ho torne a repetir, vergonyós i lamentable.
Bé, serà qüestió de no alterar-se massa i d’anar enllestint els últims detalls per al viatge. Sols queden 5 dies.

Compartir

A poc a poc anem enllestint els preparatius per al viatge d’aquest estiu (vos recorde que visitarem Suïssa, Àustria, Eslovènia i Itàlia). Avui hem anat a València a comprar els bitllets d’interrail que els permetran fer deu dies de viatge en tren durant un període d’un mes. No obstant això, nosaltres sols estarem quinze dies fora de casa i segurament no aprofitarem tots els dies de viatge disponibles.
Al voltant de les 10 del matí hem eixit cap a València, on hem arribat cap a les 12h. Després d’haver pagat i recollit els bitllets d’interrail hem anat a fer-nos el carnet d’alberguista i el carnet d’estudiant. Hem agafat el metro i el tramvia (oh!, la meua primera experiència amb el transport públic del Cap i Casal!) i hem anat fins a la Universitat Politècnica, a l’altra punta de València, on, després d’haver estat buscant l’oficina d’informació durant una estona, ens han dit que no ens podien fer el carnet d’estudiant (per fer-nos-el havíem d’estar matriculats en algun lloc i encara no ho estem). Els carnets d’alberguista, en canvi, sí que els hem pogut demanar i ens han dit que el proper dijous ja els podrem recollir. Per no haver de tornar a València el dijous, hem buscat un emissari que ens els arreplegarà i portarà cap a Pedreguer (senyor emissari, gràcies). Després hem dinat a una cafeteria del campus, hem tornat a l’estació del Nord per agafar el tren de tornada i hem arribat a Pedreguer al voltant de les 17h.
Viatges com aquest d’avui, de Pedreguer a València (uns 100km) serien molt més còmodes si, en comptes d’haver d’anar amb el cotxe d’algun pare fins a Gandia (a 30km de Pedreguer) per agafar el tren fins a València, fóra possible agafar-lo a Dénia (a 10 km de Pedreguer). El problema és que no hi ha cap tren de rodalies que unisca València i Alacant per la costa, i això no pot ser. Hi ha tren de via ampla de València a Gandia i tren de via estreta des d’Alacant fins a Dénia. Si de Dénia a Gandia hi han uns 30 km, no és possible unir les dues poblacions i acabar de posar via ampla fins Alacant? Sí, i tant que és possible, però no interessa. Interessa més mantenir una autopista (l’AP-7) de pagament per a poder xuclar-nos fins a l’últim cèntim a tots aquells que volem anar des de les Marines (l’Alta i la Baixa) cap a València.
El nostre “molt honorable” i els seus acòlits continuen maltractant-nos; nosaltres, mentrestant, seguirem enllestint els preparatius del viatge.

Compartir

Suïssa, oficialment Confoederatio Helvetica, Schweizerische Eidgenossenschaft, Confédération suisse, Confederazione Svizzera i Confederaziun svizra, és un estat situat al centre d’Europa, al costat d’Alemanya, Àustria, Itàlia, França i Liechtenstein
El paisatge suís queda condicionat pels Alps, l’alta serralada que discorre a través de la zona central i sud de la Confederació. El clima suís és variat, anant des del continental i d’alta muntanya al nord i centre fins al mediterrani a la zona sud.
Si bé el territori helvètic ha estat poblat des de la fi del paleolític superior, podem començar a parlar de la Confederació des de l’any 1291, quan representants dels tres cantons d’Uri, Schwyz i Unterwalden signaren la Carta de l’Aliança, que els uní en la lluita contra el Sacre Imperi Romanogermànic, controlat llavors pels Habsburg. Els intents d’aquests per acabar amb la Confederació incipient foren inútils, i el 1315, a la batalla de Morgarten, els helvètics derrotaren l’exèrcit Habsburg, assegurant així la seua independència de facto com a Confederació Helvètica. La independència de iure arribà tres segles després, el 1648, amb la pau de Westfàlia, quan es reconegué la seua independència jurídica de l’Imperi Germànic. El 1789 els exèrcits revolucionaris francesos envaïren Suïssa i convertiren la Confederació en República Helvètica. Amb la desfeta de Napoleó i el Congrés de Viena (1815) es restablí la Confederació i les potències europees acceptaren reconèixer permanentment la neutralitat helvètica. Des de la seua fundació, i a pesar dels nombrosos intents per acabar amb ella, la Confederació Helvètica havia anat creixent fins arribar, el 1848 als vint-i-cinc cantons. Aquest mateix any es promulgà una constitució federal, reformada profundament el 1874, que establí responsabilitat federal per als assumptes legals, de defensa i de comerç. En l’actualitat Suïssa compta amb vint-i-sis cantons.
L’estructura del sistema polític suís es basa en tres nivells: Municipi, Cantó i Confederació; cadascun dels quals compta amb una àmplia autonomia. A més, es tracta d’una democràcia “semi-directa” ja que qualsevol ciutadà pot proposar lleis, modificar-les o, fins i tot, anul·lar-les sempre que presente 50.000 signatures de suport. Les llengües oficials de la Confederació Helvètica són l’alemany, el francés, l’italià i el romanx.
L’economia suïssa figura entre les més pròsperes i desenvolupades del món. Orientada als serveis, com els bancs, les assegurances i la mecànica de precisió, suïssa produeix sobretot béns amb un alt valor afegit. La Confederació Helvètica és coneguda arreu del món per la seva potent banca, els seus exquisits formatges i xocolates, els seus precisos rellotges, els magnífics paisatges dels Alps i la seua tradicional neutralitat en la política mundial.
Suïssa, i més concretament la ciutat de Berna serà la primera parada del periple europeu que faré aquest estiu amb uns amics. A la capital suïssa hi estarem dos dies que ens serviran per visitar-la i conèixer un poc més d’aquest curiós estat europeu. Continuarà.

Compartir

Ja fa quatre dies que acabàrem el viatge a Barcelona i encara no us n’he dit res, per tant, ací va un petit resum de tot el que passà:
Eixírem de Pedreguer el dia 20 per la vesprada, en total érem uns 30 alumnes de batxillerat i quart d’ESO, amb quatre professors. En arribar a Barcelona deixàrem les maletes a l’alberg i acabàrem d’acomodar-nos. A l’endemà pel matí visitàrem el CosmoCaixa i la Sagrada Família, i per la vesprada ens portaren al Museu d’Història de la Ciutat, on passejàrem entre les ruïnes romanes de l’antiga Barcino i pels palaus de la Barcinona medieval. A la nit qui volgué tingué festa, i qui no, descans.
El diumenge pel matí anàrem a veure el Museu Nacional d’Art de Catalunya, on poguérem contemplar les magnífiques col·leccions d’art romànic i gòtic (no ens donà temps a veure res més), per la vesprada anàrem a l’Aquàrium i al Parc Güell. I la nit, qui volgué festa en tingué, i qui no, descans.
El dilluns, dia de Sant Jordi, al matí passejàrem pel barri gòtic de la ciutat comtal i visitàrem l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Per la vesprada, Sergi i jo quedàrem amb Sebastià i, després de fer-nos un café, anàrem a passejar per Barcelona (un passeig maratonià si tenim en compte que Sergi i jo portàvem dos dies caminant, però també molt agradable), entre parades de roses i llibres, que posaven a prova el meu ja tractat “biblioconsumisme“. Sebastià ens portà a veure les restes del temple romà de Barcino, la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans, la casa Batlló, la casa Amatller i la casa Milà (aquestes últimes de forma superficial i sense arribar pràcticament a entrar-hi).
El dimarts, l’últim dia del viatge, baixàrem cap a Tarragona on, pel matí, visitàrem el centre històric i part del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (i dic part perquè quan sols havíem visitat els dos primers pisos del museu ens comunicaren que l’havíem d’abandonar perquè era hora de tancar). Després de dinar assistirem a la representació d’una adaptació de l’obra Truculentus de Plaute. En acabar el teatre tornàrem a Pedreguer.
Bé, açò ha estat un resum molt superficial de periple, el millor de tot fou precisament tot allò que no s’ha dit ací, eixos detalls que fan d’un simple viatge, una experiència inoblidable.

Ací us deixe dos àlbums amb fotos del viatge: un amb fotos “artístiques” i l’altre amb fotos més “normals”.

Compartir

Com ahir us vaig prometre, avui us escric el segon post sobre la visita que férem ahir a València els alumnes d’Història de l’Art de l’IES Pedreguer. En aquest article, però, no parlaré de com anà la visita (això ja ho he fet en el post titulat València I) sinó d’algunes reflexions que vaig fer durant el dia.
En primer lloc parlaré de llengües, i més concretament del valencià (el català que parlem al País Valencià) i el castellà. Mentre anàvem amb el tren cap a València, no vaig poder evitar escoltar una conversa entre dos viatgers (un home i una dona) que anaven als seients de davant meu. Aquests estaven mantenint una col·loqui totalment informal sobre temes diversos (futbol, cotxes, treball…) en un valencià bastant correcte. En arribar el revisor i demanar-los els bitllets, els dos viatgers anònims canviaren de llengua i es dirigiren al revisor en castellà. Per què aquest canvi d’actitud? Doncs no ho sé, però açò fa olor a prejudici lingüístic: “el valencià per a l’àmbit familiar i proper, i el castellà per a l’oficial i públic perquè potser els altres no m’entenguen o em rebutgen si els parle en valencià”. Situacions semblants a aquesta es repetiren durant el viatge: tot el món es dirigia a nosaltres primer en castellà i després en valencià, la llengua més escoltada pel carrer fou el castellà… Potser tot açò siga una paranoia meva, ja m’agradaria a mi que ho fóra! Però si no ho és, que és el més probable, aquestes situacions (que no són gens aïllades ni úniques) estan fent un gran mal a la nostra benvolguda i desgraciadament minoritzada llengua, ja que si no som lleials a la llengua i la restringim als àmbits minoritaris, la diglòssia serà ja un fet i la desaparició de la llengua sols serà qüestió de temps, de poc temps. Fins ací la primera reflexió, que podria allargar-se ad infinitum, però que em sembla que ja ha quedat suficientment clara (i, a més, aquest tema em recrema bastant, ja que essent jo d’una zona del País Valencià on, sorprenentment, el valència predomina sobre el castellà em resulta francament decebedor que en altres zones del País Valencià no es parle el valencià com ací).
Ara és el torn de la segona reflexió (que m’interessa més que la primera, encara que és menys urgent) fa referència a la ciutat de València, al cap i casal del País Valencià. Fou fundada pels romans amb el nom de Valentia al segle I aC i, després d’haver estat en mans dels visigots i dels musulmans, fou conquerida per Jaume I el 9 d’octubre de 1238. A partir d’aquest moment es convertí en la capital del Regne de València. L’època de major esplendor de la ciutat fou durant els segles XIV i XV, durant aquest període es construïren alguns dels monuments emblemàtics de la ciutat (torres de Serrans (1392), Llotja de la Seda (1482)…) i València fou la capital econòmica i inclús política de la Corona d’Aragó. A partir del segle XVI la ciutat inicià el seu declivi fins al segle XIX quan la petita burgesia de la ciutat inicià la seua recuperació. Durant la Transició, València, que havia estat d’esquerres i republicana abans de la Guerra Civil, passà a ser un dels reductes més importants de la dreta valenciana i del moviment conegut com a “blaverisme”.
A partir d’ací, sembla que des dels sectors contraris a aquest moviment s’inicià un moviment de desprestigi i de desconsideració cap a la ciutat de València, considerada per molts com a una ciutat massa regional, provinciana i castellana per servir-nos de “capital sentimental” del País Valencià (cosa que ens ha portat a molts a passar de València i mirar directament cap a Barcelona), i açò em sembla un error. Crec que el que hauríem de fer és recuperar la ciutat de València tal i com era abans, com al nostre cap i casal, no hem de pensar en “Blavència“, sinó que hem d’intentar estimar València un poc més i deixar de mirar tant nord enllà.

Compartir