Hic et nunc

Castell escocés d’Eilean Donan, al Loch Duich (foto original d’Eusebius@Commons)

Sovint a la vida necessitem impulsos que ens facen avançar. El temps és un cabró i no s’atura, s’escola com l’aigua entre les mans. Així doncs, necessitem coses que ens motiven a acceptar la naturalesa fugissera del temps (o almenys a fer-nos-la més tolerable) i a superar els reptes que van interposant-se en el nostre camí. De motivacions d’aquestes n’hi ha de tota classe: des de persones, llibres o causes, a festes, concerts o viatges. Precisament aquests últims són un dels millors impulsos que hi ha: la perspectiva d’un bon viatge fa que qualsevol muntanya que se’ns puga creuar en el camí s’aplane o, com a mínim, aconsegueix alleugerir-nos-en la pujada. Això mateix és el que m’ha passat a mi aquest matí: la perspectiva d’un viatge a Escòcia al mes de maig amb dos amics de la facultat ha fet que les negres boires dels exàmens s’hagen convertit en un sol radiant, ple de kilts, de gaites, de cards i de whisky. Esperem que la cosa acabe materialitzant-se (siga o no Escòcia el destí definitiu) i no es quede en una mera proposta.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada que plora i diu que no.

Viure sense tu – Antònia Font

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Això, fes-ho per tu mateix.
Perquè allà on regnen els fantasmes
és benvingut també el filòsof.
Perquè la gent gaudesca del seu art, del seu favor,
a l’acte en crea una dotzena més.
Si mai no t’erres, mai no arribaràs a entendre.
Si tu vols nàixer, naix per tu mateix!

Mefistòfil a l’Homuncle, versos 7842-7848 del Faust de Goethe.

Sovint els millors concerts són aquells que es presenten d’imprevist, aquells que no avisen i, desprevingut, te’ls trobes. Concerts d’aquests, com el d’anit de Joan Miquel Oliver, dels quals tens notícia unes poques hores abans de què comencen, són, tot i les presses per arribar-hi o l’ànsia per aconseguir entrades —o potser per això precisament—, concerts que acabes gaudint de valent i guardant en la memòria.

Pensar que unes hores abans t’havies fet la idea de llegir un poc i anar-te’n a dormir prompte, i que, finalment i sense saber massa bé com ni per què, has acabat sopant amb presses, vestint-te d’un vol i corrent cap al lloc del concert. Això és, precisament, el que fa especials i únics aquests concerts sobtats. Ah, per cert, el d’anit, al·lucinant.

“Blanc de calç i blau de mar. Carmesina sobre el llit, es moria per Tirant.”
Vicent Andrés Estellés

De vegades, quan menys t’ho esperes, et trobes quelcom que et desarma i t’arriba al cor. No saps molt bé com, ni per què, però així és. A mi m’ha passat aquesta vesprada, amb un vell llibret de pàgines rebregades que em vaig trobar l’altre dia en algun prestatge de casa. Una xicoteta i manoseta antologia poètica de Vicent Andrés Estellés. N’he obert una pàgina a l’atzar i m’he trobat amb això, amb el blanc de la calç i el blau de la mar, amb Carmesina i amb Tirant. Les imatges han aparegut a l’instant, de seguida, pràcticament quan encara no havia acabat de llegir, i ha sigut massa. No m’ha fet falta —no he pogut— continuar, amb això n’he tingut prou. He tancat el llibret i l’he tornat a deixar al seu lloc. Massa.

Època d’exàmens, surrealisme pur i dur. Somniar que s’ha tornat a cremar el Liceu (!??!?), dormir poc i malament o massa i a deshora, menjar bé, massa bé, anar a fer els exàmens, estudiar, no saber quin dia és, estar més de 3 setmanes sense baixar al poble (aaargh!), que et donen un dels Premis Bloc de les Comarques Centrals del País Valencià (gràcies!), eixir poc (massa poc) de casa, anar a comprar al Consum i no al Mercadona (heu vist que a la web diferencien entre valencià i català?). Tot això i molt més; coses que només passen en època d’exàmens.