Castell escocés d’Eilean Donan, al Loch Duich (foto original d’Eusebius@Commons)

Sovint a la vida necessitem impulsos que ens facen avançar. El temps és un cabró i no s’atura, s’escola com l’aigua entre les mans. Així doncs, necessitem coses que ens motiven a acceptar la naturalesa fugissera del temps (o almenys a fer-nos-la més tolerable) i a superar els reptes que van interposant-se en el nostre camí. De motivacions d’aquestes n’hi ha de tota classe: des de persones, llibres o causes, a festes, concerts o viatges. Precisament aquests últims són un dels millors impulsos que hi ha: la perspectiva d’un bon viatge fa que qualsevol muntanya que se’ns puga creuar en el camí s’aplane o, com a mínim, aconsegueix alleugerir-nos-en la pujada. Això mateix és el que m’ha passat a mi aquest matí: la perspectiva d’un viatge a Escòcia al mes de maig amb dos amics de la facultat ha fet que les negres boires dels exàmens s’hagen convertit en un sol radiant, ple de kilts, de gaites, de cards i de whisky. Esperem que la cosa acabe materialitzant-se (siga o no Escòcia el destí definitiu) i no es quede en una mera proposta.

Viure sense tu – Antònia Font

Mefistòfil a l’Homuncle, versos 7842-7848 del Faust de Goethe.

Pensar que unes hores abans t’havies fet la idea de llegir un poc i anar-te’n a dormir prompte, i que, finalment i sense saber massa bé com ni per què, has acabat sopant amb presses, vestint-te d’un vol i corrent cap al lloc del concert. Això és, precisament, el que fa especials i únics aquests concerts sobtats. Ah, per cert, el d’anit, al·lucinant.

De vegades, quan menys t’ho esperes, et trobes quelcom que et desarma i t’arriba al cor. No saps molt bé com, ni per què, però així és. A mi m’ha passat aquesta vesprada, amb un vell llibret de pàgines rebregades que em vaig trobar l’altre dia en algun prestatge de casa. Una xicoteta i manoseta antologia poètica de Vicent Andrés Estellés. N’he obert una pàgina a l’atzar i m’he trobat amb això, amb el blanc de la calç i el blau de la mar, amb Carmesina i amb Tirant. Les imatges han aparegut a l’instant, de seguida, pràcticament quan encara no havia acabat de llegir, i ha sigut massa. No m’ha fet falta —no he pogut— continuar, amb això n’he tingut prou. He tancat el llibret i l’he tornat a deixar al seu lloc. Massa.