Hic et nunc

Aquest passat dissabte a la nit, mentre em recuperava de la travessia a Tabarca, em vaig posar a veure la tele. Fent zapping em vaig trobar amb un curiós programa, Dolce Vita. Aquest programa és el substitut de l’anterior Salsa Rosa, del qual en conserva la lamentable temàtica. Quan jo el vaig posar, el plató s’hi podia veure un famoset de torn, envoltat pels tertulians del programa, que anaven fent-li preguntes (ara no recorde sobre què). El famoset anava esquivant els atacs dialèctics dels periodistes amb més pena que glòria i, cada vegada que perdia un assalt en la discussió, el públic aplaudia extasiat, demanant més, volien veure al famoset humiliat.
Tot açò em recordà, instintivament, l’Antiga Roma. Per una part, els periodistes em recordaren als demagogs del fòrum, els quals buscaven ficar-se la plebs a la butxaca mitjançant l’adulació, l’engany i qualsevol tipus d’estratagema que els pogués servir (més o menys com els periodistes del programa aquest, que intentaven guanyar-se el suport del públic). Per altra banda el públic em recordà la plebs romana en un espectacle de circ, demanant la mort del gladiador vençut (en aquest cas, demanant la humiliació del famoset de torn).
Instintivament em vaig posar de la banda del famoset, per solidaritat, “pobret —vaig pensar— damunt que va a la tele, i tots volen acabar amb ell”. Je je je, el que no vaig pensar fou que segurament el famoset s’hauria omplert prèviament la butxaca per permetre la humiliació. El convidat, vengué el seu honor (paraula passada de moda actualment) i la seva dignitat a canvi d’uns quants milers d’euros. Ho faríeu vosaltres? Jo, crec que no.

Doncs aquesta és la televisió que agrada ara, una nova versió de l’antic panem et circenses.

Compartir

Aquest cap de setmana ha estat bastant diferent als meus habituals caps de setmana. Açò es deu a que en aquesta ocasió, en comptes de quedar-me a Pedreguer, com en un cap de setmana habitual, he anat amb uns amics a Alacant. El propòsit d’aquest viatge fou anar a navegar amb el meu oncle, el qual té un veler anomenat “Tunante”.
Sortirem de Pedreguer el divendres, després d’haver sopat unes pizzes. Després d’una tranquil·la hora de viatge, arribarem a Alacant, després d’un petit embolic de carrers.
Un cop allí, després de les presentacions ens dirigirem cap al “Real Club de Regatas de Alicante”, on el meu oncle ens féu de guia i ens mostrà els banys, les dutxes, i tot el que poguérem necessitar mentre estiguérem allí. Després ens dirigirem cap al vaixell, on el meu oncle ens donà algunes instruccions per poder passar la nit allí. Quan s’acabaren les explicacions, el meu oncle ens deixà i se n’anà cap a casa; nosaltres estiguérem una estona acabant-nos d’aclimatar al vaixell, i poc més tard (després d’algunes demostracions d’habilitat musical per part d’un dels ocupants del vaixell) ens gitarem als camarots (cadascú al seu, és clar ).
A les set del mati del dissabte, després d’una nit llarga (no dormirem massa) i calorosa, ens alçarem. Per tal d’acabar-nos de despertar i de treure’ns la suor del damunt anàrem al club de regates (concretament als vestidors de rem) a dutxar-nos. Un cop dutxats tornàrem al vaixell per esperar al meu oncle, el qual arribà cap a les nou i mitja. Esmorzarem, i després d’unes nocions bàsiques sobre el funcionament del veler sortirem del port. Posàrem rumb a Tabarca, i després d’unes lliçons més, aquestes sobre el funcionament de les veles, hissàrem la major, a base d’estirar caps (en un vaixell sols hi ha dos cordes, la de la campana i la del rellotge, la resta són caps). Més endavant hissàrem també la gènova, però a causa del poc vent la guardàrem.
Després d’una estona de navegació tranquil·la i amb motor, durant la qual ens dedicàrem a prendre el sol i a observar la mar, aparegué el vent i poguérem tornar a hissar la gènova, que aquesta vegada s’inflà amb força, apagàrem el motor, i ens posàrem a disposició de sa majestat el vent. Mentrestant, amb les dues veles hissades i amb una velocitat mitjana de cinc o sis nusos (1 nus són aproximadament 1,8 km/h), ens dedicàrem, per torns, a pilotar el vaixell i a fer fotografies, així com a aprendre les diverses parts del vaixell i altres curiositats marineres.
Al voltant de les 13, després d’unes 3 hores de navegació arribàrem a Tabarca. Fondejàrem prop de la platja, rodejats d’altres vaixells, i, abans de dinar, ens tiràrem a l’aigua per refrescar-nos un poc. Nedàrem una estona i després dinàrem.
Després de dinar estiguérem una estona descansant, i al voltant de les tres i mitja iniciàrem la tornada cap a Alacant. Mentre nosaltres estàvem fondejats a Tabarca, el vent havia augmentat la seva intensitat i, com aquest cop ens dirigíem cap al nord sen’s posà en un angle perfecte (el vent venia del nord-est) per a hissar les dues veles i aconseguir una bona velocitat.
Si la anada havia estat tranquil·la, la tornada fou més moguda. La velocitat del vent feu que el vaixell s’escorara uns 30 graus, al mateix temps que augmentaven les onades, una passada!! Després d’unes dues hores de navegació ràpida i entretinguda arribàrem a port, on un mariner ens ajudà a atracar. Després, arranjàrem un poc el vaixell i baixàrem definitivament a terra.
Fou tota una experiència i de segur que repetirem.

Si voleu veure algunes imatges, cliqueu ací.

Compartir

Avui, un dia molt especial per a mi, es compleixen 1927 anys d’una terrible catàstrofe natural. El 24 d’agost de l’any 79 a.C. el volcà Vesuvi entrà en erupció soterrant les ciutats romanes de Pompeia, Herculà i Stabia. Açò causà la mort de més de 2000 persones, però, al mateix temps, permeté que les restes de les tres ciutats que sofriren l’erupció arribaren als nostres dies en un estat de conservació impressionant.
Un altre 24 d’agost, aquesta vegada de l’any 410 d.C, es produí un altre succés que marcà la història. Alaric, cabdill dels visigots, saquejà la ciutat de Roma. Aquest fet causà una gran impacte en la societat del moment, ja que Roma no havia estat mai ocupada des de la invasió dels gals en temps de la república.
El mateix dia, però de l’any 1944, fou alliberada la ciutat de París, després de quatre anys de domini per part de l’alemanya nazi.
Anys després, i també un 24 d’agost, ara de l’any 1995, Mirosoft llançà a la venda el sistema operatiu Windows 95.
Però el fet que fa que tots els 24 d’agost siguen especials per a mi ocorregué l’any 1989, quan un servidor va nàixer. Ara ja en fa 17 anys, i espere que arribe a fer-ne molts i molts més. Felicitats a tots els nascuts en aquest dia tan especial!!

Compartir

Avui es compleixen 1530 anys de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i de la fi de l'Edat Antiga i l'inici de l'Edat Mitjana.
A finals del segle III d.C. Dioclecià instaurà la tetrarquia. Aquesta reforma consistí en la divisió de l'Imperi en quatre parts, dues en la part oriental i dues en l'occidental, al cap de les quals estaven dos Augusts ―el propi Dioclecià i Maximià―, i dos Cèsars ―Galeri i Constanci Clor. Aquest sistema però, no durà massa i l'any 324, Constantí assumí el poder de l'Imperi en solitari. Amb Constantí, després anomenat el Gran, s’adoptà el cristianisme com a religió oficial, i a la seva mort, l'any 337, l'Imperi es tornà a dividir. Entre els anys 337 i 395 es succeïren les guerres entre els diversos aspirants al títol imperial, i l'Imperi anà dividint-se i unificant-se segons l'emperador de torn. L'any 395, però, amb la mort de Teodosi, l'Imperi es dividí definitivament en l'Imperi d'Occident, amb capital a Roma, i l'Imperi d'Orient, amb capital a Constantinoble. Amb l'Imperi dividit continuaren les lluites internes pel poder, cosa que facilità el treball a les tribus bàrbares que amenaçaven les fronteres de l'Imperi. L'any 433 Àtila, rei dels huns inicià una gran ofensiva contra Roma, que finalitzà amb la seva mort, l'any 453. L'any 475 Ròmul Augústul, fill d'Orestes, un dels generals d'Àtila, es convertí en emperador romà. Sols durà un any, ja que el 23 d'agost de l'any 476 el cabdill hèrul Odoacre el deposà i es coronà com a rei d'Itàlia. Amb açò s’acabà l'Imperi Romà d'Occident. L'Imperi d'Orient encara duraria quasi mil anys més, fins l'any 1453, quan Constantinoble fou conquerida pels turcs. Això, però, és una altra història…

Valete!

Compartir

Com a aficionat a la història que sóc, una de les meves classes preferides sempre ha estat la d'història. En el sistema educatiu actual, l’assignatura d’història va, durant l'ESO lligada a la geografia. Actualment, durant 1er i 2n de l'ESO, el temari està partit meitat història meitat geografia, o siga, en un mateix curs es dóna geografia i història. A 3er i 4t d'ESO, es fa de forma diferent, a 3er tot el temari és de geografia i a 4t tot el temari és d’història. En arribar al Batxillerat les dues matèries es separen i passen a ser independents. A primer es dóna història del món contemporani únicament als estudiants d’humanitats i ciències socials (no hi ha geografia a 1er de batxillerat), i a segon es dóna història d'Espanya obligatòria per a tots (tant de ciències com de lletres) i geografia com a matèria de modalitat per al batxillerat de ciències socials.
Ara bé, després de veure tot açò pot semblar que hi ha hores de sobres per fer història, doncs no. Durant l'ESO, al estar partit el temari, no hi ha temps material per donar tota la geografia i tota la història, per molt que facen els professors per aconseguir-ho. A batxillerat la cosa canvia, ja que en estar separades les matèries hi ha més hores, així i tot el temari tampoc s’acaba de donar complet (aquest any a primer ens hem deixat un parell o tres temes per donar, per exemple). Aquest problema de les hores es pot estendre a totes les assignatures, en la majoria de les quals no s'acaba mai el temari que s'hauria de donar.
Un altre problema de l’assignatura d’història, derivat de l'anterior, és la poca qualitat de la matèria del temari. M'explique: durant els quatre anys de l'ESO (que, com hem vist abans, són realment dos anys) s'ha de donar tota la història de la humanitat des de l'inici dels temps fins a l'Edat Moderna. Açò provoca que per exemple la història de l'Antiga Roma, o de la civilització grega es limite a unes poques pàgines carregades d’imatges, en les quals s’expliquen molt breument les característiques d’aquests períodes. El mateix passa, amb l'Edat Mitjana, la prehistòria, etcètera. A batxillerat el període de temps comprés al temari és més reduït. A primer és dóna la història del món contemporani des de l'Edat Moderna fins l’actualitat i a segon, el mateix espai temporal però en la història d'Espanya. A pesar de ser menor el període de temps històric del temari, al estar més desenvolupat al batxillerat que a l'ESO, acaba tenint encara més volum, cosa que fa que siga impossible de donar per complet.
Un altre problema és que a segon de batxillerat l’assignatura d’història d'Espanya és obligatòria per a tots, tant del batxillerat humanístic i de ciències socials com del científic. Al mateix temps al selectiu, s'ha de triar entre fer la prova d’història o la de filosofia. No seria més raonable que els alumnes elegiren l’assignatura que volen fer (història o filosofia) a principi de curs, per cursar-la durant tot l'any i després fer la prova al selectiu de l’assignatura triada, sense haver de cursar les dues assignatures per fer únicament una prova? Crec que amb açò els alumnes del batxillerat científic que creuen que no han de fer història podrien triar entre aquestes dues assignatures.
Amb tot aquest sistema que ara està en funcionament l'únic que s'aconsegueix és que els alumnes acaben el curs havent aprés molt poca matèria, perquè aquesta ha estat donada massa superficialment i massa ràpidament. Al mateix temps, al haver un temari tan gran, i al donar-lo d'una forma accelerada, l'assignatura d'història acaba convertint-se en avorrida.

Compartir

Ja està disponible a Youtube.com la pel·lícula Trafficking Fennel e: un urinar per a no orinar de Bloody Studios. En aquesta segona entrega de la saga Trafficking Fennel, John es posa de la part de Max per tal de perseguir a un grup de mafiosos romanesos que s'estan fent amb el monopoli de les substàncies psicotròpiques a la Marina Alta. Rodada quasi íntegrament a Pedreguer, per un grup d'amics d'entre 16 i 21 anys, la pel·lícula té una duració de 40 minuts i ens transporta a un Pedreguer dominat per les màfies i per la corrupció policial.
Aquest migmetratge fou estrenat públicament el dia 22 de juny d'aquest any a l'Espai Cultural de Pedreguer on es projectà davant d'un públic que acollí amb nombrosos aplaudiments la pel·lícula.
Si voleu passar una estona divertida i entretinguda, no dubteu en veure-la.

Compartir

El passat divendres, com tots els divendres d’aquest mes d’agost, era dia de cobrar per la feina feta durant la setmana a la llibreria en la qual estic treballant aquest estiu. Vaig cobrar, i en eixir de la llibreria, mentre contava el sou, em vaig quedar mirant una moneda de 2 euros. No era com les altres, no hi sortia la cara del rei, i era espanyola!! Hi sortia el Quixot!! Em vaig quedar un poc al·lucinat, què era allò?, una falsificació?, una broma?. Vaig guardar la moneda i vaig anar cap a casa. En arribar-hi, vaig mostrar la moneda als meus pares, ells tampoc se’n sabien avenir. A la nit també la vaig mostrar a alguns companys, tampoc en sabien res, pensaven que m’havien estafat, i que la moneda era falsa.
Avui, per fi, he pogut entrar a internet, i he buscat informació sobre aquesta curiosa moneda, i he trobat la resposta. Resulta que des de l’any 2004, els estats membres de la Zona Euro poden encunyar monedes especials (anomenades “monedes commemoratives”), per commemorar aniversaris històrics o esdeveniments actuals importants per a l’estat. A hores d’ara ja s’han encunyat divuit variacions de la moneda de 2 euros. Durant aquest any 2006 es planteja fer-ne cinc més.
Tots els dies s’aprenen coses noves.

Compartir

Avui, per fi, he pogut omplir la piscina. Ja fa uns dos mesos que m’han estat fent una piscina a la meva caseta, i avui ja he pogut omplir-la, netejar-la i preparar-la per al bany. La finalització de l’obra es va retardar un poc ja que els obrers van haver de tornar a posar la sanefa perquè s’havien equivocat al posar-la la primera vegada. Aquesta vesprada ha vingut el tècnic i ens ha explicat com fer funcionar tot el sistema de filtració i neteja de la piscina, així com tots els aspectes del seu manteniment. Ara ja està tot llest, i esteu tots convidats a venir a banyar-vos qualsevol dia (això sí, m’hauríeu d’avisar abans, jejeje).

Vale!

Compartir

Per desemboirar-me un poc, ahir vaig decidir començar (i acabar) aquest divertit llibre. El llibre de les bestieses polítiques és un entretingut i graciós compendi de cites absurdes, ficades de pota, grandiloqüències i errors garrafals de les figures mundials més importants (i no tant importants). A les seves pàgines (unes cent) trobareu també sortides enginyoses i humorístiques genuïnes dels comentaristes polítics, de les figures històriques, i de personalitats del món televisiu, així com dels polítics i dirigents més savis. Un bon llibre per riure una estona amb els (o dels) dirigents mundials més importants, des de Geroge W. Bush fins a Adolf Hitler, passant per Arnold Schwarzenegger o per José María Aznar.
El llibre està editat per Ara Llibres. Ací us en deixe una petita mostra:

«A part dels assassinats, Washington té una de les taxes de criminalitat més baixes» MARION BARRY, exalcalde de Washington DC.

«Crec que la guerra és un lloc perillós» GEORGE W. BUSH, president dels EUA.

«És evident que la nostra nació depèn del petroli estranger. Les nostres importacions provenen cada cop més de l'exterior» GEORGE W. BUSH.

«Crec que un matrimoni homosexual hauria de ser entre un home i una dona» ARNOLD SCHWARZENEGGER, actor i governador de Califòrnia.

«Els jueus i els àrabs s'haurien d'asseure i resoldre les seves diferències com a bons cristians» WARREN ROBINSON AUSTIN, polític nord-americà, sobre els problemes a l'Orient Mitjà.

«Yo el otro día estaba en Alemania, estaba hablando con el canciller Schröder y le pregunté :"¿tú tienes vacas locas?", y me dice "sí", y le digo "yo también"» JOSÉ MARÍA AZNAR, expresident de l'Estat Espanyol.

Què us sembla?

Compartir

L'altre dia ja us parlava d'un dels desgraciadament nombrosos conflictes que assolen el nostre planeta. Avui us vull parlar d'un altre conflicte, aquest però, molt més oblidat que el de l'Orient Pròxim.
El 6 de novembre de l'any 1975, la Marxa Verda traspassà la frontera internacionalment reconeguda del Sàhara Occidental, que fins aleshores era una colònia espanyola. D'acord amb els acords de Madrid de 1975, s'establí una administració temporal constituïda per Espanya, Marroc i Mauritània. El 26 defebrer de 1976 Espanya abandonà el territori, immediatament després, el Front Polisario proclamà la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i inicià una guerra d'alliberament del territori contra Marroc i Mauritània. El 1979, Mauritània, derrotada, firmà la pau amb el Front Polisario, renunciant a les seves aspiracions sobre el territori sahrauí. El 1991 Marroc i el Front Polisario signaren l'alto el foc. Posteriorment l'ONU, establí la data del referèndum a febrer de 1992. Des d'aleshores, Marroc ha anat posposant la convocatòria de referèndum. Durant els anys posteriors a açò s'han fet diversos intents per arribar a un acord entre el Front Polisario i el govern del Marroc, aquests intents, però, han estat infructuosos.
Amb l'ocupació marroquina, milers de saharauís decidiren abandonar el Sàhara Occidental, es dirigiren al nord, a Algèria. Allí construïren els campaments de refugiats en una zona del desert considerada inhabitable. Les dones sahrauís s'encarregaren de la construcció dels campaments, així com de la seva organització i del seu manteniment. La RASD està reconeguda per la Unió Africana i per 46 estats d'arreu del món, la majoria dels quals són africans o sud-americans. La RASD no està reconeguda ni per la ONU ni per la Lliga Àrab ni per cap estat europeu ni per cap membre permanent del Consell de Seguretat de la ONU.
Ací teniu un altre conflicte que fa massa anys que dura.

Compartir