El passat dia 15 d'octubre sortí a la venda el videojoc Caesar IV, que continua amb la saga iniciada amb Caesar el 1993. Com en les anteriors edicions, els objectius del joc seran construir una ciutat i portar-la a la glòria. El joc està ambientat en l'antiga Roma, i el nou motor gràfic desenvolupat per Tilted Mill Entertainment, ens ajuda a la perfecció a ambientar-nos en l'edat antiga gràcies a una gran quantitat d'efectes gràfics (ombres en temps real, efectes climàtics ―pluja, raigs, núvols, cicle dia-nit, etc.― molt detallats, reflexos i efectes de llums dinàmiques, i moltes més coses. Això sí, és necessària una bona màquina per suportar tot aquest potencial.
El joc disposa de tres modes de joc diferents. En el primer, anomenat República, farem el paper d'un governant menor d'una ciutat provincial romana. En el segon, Imperi, la nostra responsabilitat creixerà i amb ella la dificultat. En el tercer, podrem construir una ciutat sense haver-nos de preocupar pels objectius determinats presents en els dos modes anteriors.
En començar una partida disposarem d'un mapa totalment buit, a partir del qual construirem la nostra urbs. Haurem de d'assegurar les comunicacions amb carreteres, garantir la seguretat i el manteniment dels edificis amb "policies" i arquitectes, acontentar als déus amb temples i estàtues, atraure nous pobladors amb parcs i jardins, i mantenir la plebs contenta, tranquil·la i sana amb espectacles (circs, amfiteatres…), tavernes, hospitals… Tot un món en les nostres mans.
El joc ha estat aval·lat pel Canal Història, ja que mostra un gran realisme en els edificis i en el mode de vida a l'antiga Roma. Bé, us recomane aquest joc, sobretot si us agraden els jocs de construcció i direcció de ciutats. Aue Caesar, cum te lusuri te salutant!!!

Compartir

Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

La Marina i la Ribera,
l’Horta, els Ports i la Safor,
Vall d’Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.

Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.

El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.

Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

Compartir

Aquesta nit he anat, amb uns amics, al cinema a veure Petita Miss Sunshine.
El film ens conta la història una família que decideix emprendre un viatge des d’Albuquerque, a l’estat de Nou Mèxic, fins a California, per tal que la petita de la casa participe en un concurs infantil de bellesa. Olive (la petita de la ca que es presentarà al concurs), Sheryl (la mare de la xiqueta, desbordada per la seva família), Richard (un fracassat que sols parla de ser un guanyador en la vida), Dwayne (el fill, adolescent, que llig a Nietzsche i que ha fet un vot de silenci), Frank (l’oncle, un homosexual deprimit i expert en Proust) i el Iaio (un ‘enamorat’ de les dones i addicte a la cocaïna) formen la família que a pesar dels problemes i els contratemps intentaran arribar al concurs per tal de fer realitat el somni d’Olive. Pel camí els personatges veuran trencar-se seves il·lusions, però continuaran endavant, sense mirar enrere llestos per afrontar els problemes que aniran sorgint, i que resoldran d’un grapat de formes d’allò més originals. Tot vist des d’un punt de vista còmic que ens ha arrencat més d’una forta rialla mentre la vèiem.
La pel·lícula, guanyadora d’uns quants premis (com el premi TCM del Públic del LIV Festival Internacional de cine de Sant Sebastià), m’ha semblat molt divertida i interessant, ja que combina a la perfecció moments de total comèdia amb alguns moments més dramàtics i tensos. A més, el càsting m’ha semblat genial, sobretot en el cas de Steve Carrell, que representa al deprimit germà homosexual de Sheril, el qual després d’intentar suïcidar-se a causa d’un desengany amorós i d’un problema laboral, torna a casa; l’altra interpretació que més m’ha agradat ha estat la de Paul Dano (en el paper de Dwayne), el qual, amb el seu silenci, ho deia tot.
Bé, si voleu passar una bona estona veien cinema de qualitat, aneu-la a veure, Petita Miss Sunshine no us decebrà.

Compartir

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha publicat recentment el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (DOPV), un llibre de més de 900 pàgines, que recull, segons els autors, vora 80.000 entrades, de les quals dóna només la forma gràfica (ni definicions ni altres informacions d'ús) i també la pronúncia en molts casos, no pas tots. El DOPV és una obra hipòcrita i deplorable, ja que després de repetir ara i adés, amb gran insistència i èmfasi, que la seva finalitat és preservar la unitat ortogràfica i lèxica de "la llengua compartida", en el cos del diccionari es dedica, de fet, a tot el contrari: a fer proliferar duplicitats gràfiques i formes alternatives a les ja establertes. Per exemple:
S'admet tant perruqueria com peluqueria (sense cap remissió, com tots aquells exemples que citaré); a més d'esport, esportista i esportiu ara ja podem escriure deport, deportista i deportiu; a banda d'esmorzar, almorzar; llamentar i lamentar; llògic i lògic, llegítim i legítim; lleal i lleial; llidó i lledó, llicsó i lletsó; mangrana i mangraner al costat de magrana i magraner; llangosta i llangostí al mateix nivell que llagosta i llagostí; paixarell i passerell; taburet i tamboret; roín masculí i femení (home roín, dona roín) al costat de roí-roïna (home roí, dona roïna). I l'exemple suprem: podem referir-nos a 'jugador de tennis' de quatre formes diferents i equivalents: tennista, tenniste, tenista o teniste. A tot això, cal afegir-hi els centenars de mots masculins acabats en -ista, que ara poden acabar també "normativament" en -iste (sindicalista o sindicaliste) o les desenes que poden escriure's tant en -esa com en -ea (vellesa o vellea; rapidesa o rapidea). La llista encara es podria allargar. El Diccionari ortogràfic i de pronunciació és, a més, una obra greument irresponsable envers els usuaris, el model de llengua consolidat com a estàndard i la codificació unitària. Sense estudis previs, publicats i debatuts, sense tenir en compte el paper dels ensenyants, dels tècnics lingüístics i dels escriptors que s'enfronten dia a dia amb els problemes concrets de l'ús, ignorant les altres institucions de referència lingüística reconegudes oficialment (l'Institut d'Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears), l'AVL es llança a la contrastandarització. I, a més de fer créixer i multiplicar les variants formals, dóna entrada al diccionari "normatiu" a centenars de castellanismes, dialectalismes i col·loquialismes. Entre els primers, per citar-ne sols uns quants, trobem barco, rabo, gasto, toldo, manto, nóvio, xiste, xorra, arrastrar, enterar-se, xillar o manguera, admesos amb uns criteris ocults que els usuaris tindríem el dret de conèixer.
Però fins i tot si ignorem aquestes dades i ens centrem només en la tècnica lexicogràfica, constatem que el DOPV és una obra deplorable: no presenta ni definicions ni marques de registre (col·loquial, vulgar, poètic, etc.) ni marques d'àrea temàtica ("dret", "matemàtica", "enginyeria", etc.) ni d'extensió dialectal ni diacròniques (arcaismes).
No hi falten, d'altra banda, exemples d'innocència o d'ultravalencianisme sentimental (depèn de com es mire). Així, el DOPV acull xiconiu, xicotiu o miqueta, malgrat que és norma no admetre diminutius en un diccionari. A més, el DOPV s'oposa als mots considerats típicament "catalans" com per exemple meva, teva i seva (i plurals), que no tenen ni tan sols entrada, al contrari de casos anàlegs com són "hereua (o hereva)", i "romeua o romeva". Endavant, endarrere i enrere, batlle, rodó o xuclar remeten, respectivament, a avant, arrere, batle, redó o xuplar, i són classificades com a "entrades no recomanades" que el DOPV posa al mateix nivell que peixca respecte a pesca o aixina respecte a així. Tot açò, a més, és comprovable a la web de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua on podem trobar el DOPV online.
Ara caldria plantejar-nos algunes qüestions: Què s'ha de fer en els casos que el DOPV contradiu les normes de l'Institut d'Estudis Catalans? Aquest diccionari és "normatiu" sols per als valencianoparlants o també per als altres catalanoparlants?
Doncs bé, això és tot (per si no n'hi havia ja suficient). No sé a vosaltres, però a mi tot açò em produeix vergonya aliena, molta vergonya aliena.

Valete!

[Font: revista El Temps, núm. 1.165]

Compartir

El pròxim dia 4 de novembre (dissabte) tindrà lloc, al rockòdrom de Pedreguer i a partir de les 24h de la nit, el primer concert que organitza la quintà 2007. Habitualment aquest concert es fa abans, a octubre, però per motius tècnics (haguérem d'esperar la resposta de diversos grups amb els quals havíem parlat sobre la possibilitat de vindre a fer el concert), no s'ha pogut fer fins ara.
Els grups que hi actuaran són Orxata Sound System (un grup valencià que fa música "d'encontres, urbana i rural; orgànica i electrònica; de tradició i d'avantguarda" segons les seves pròpies paraules), Tarkim (un grup de rock de Pedreguer influenciat per Asto Pituak, Curasbun oi!, Envidia Kotxina, piperrak, Los Muertos de Cristo…) i A Kuadros (un grup de rock de Gata de Gorgos influenciat per la música de sinkope, extremoduro, Nirvana, Fe de ratas, Barricada, Platero y tu, AC/DC…). A més, després de tot açò hi haurà sessió Dj. El preu de l'entrada serà de 3€, amb els quals podràs disposar d'una consumició.
Bé, no falteu!!!

Compartir

Aprofitant que demà tenim el primer examen de grec de 2n de Batxillerat, i que una part de la matèria d'aquest examen són les Guerres Mèdiques, ací us deixe un post sobre la batalla de Marató:

Les Guerres Mèdiques (no confondre-les amb cap enfrontament entre professionals de la salut ) enfrontaren els antics grecs amb l'Imperi Persa Aquemènida durant el segle V aC. Tot començà quan el rei persa Darios I, es féu amb el control del regne de Lídia el 546 aC. Aquest regne, governat per Cres, havia conquerit anteriorment les ciutats gregues de l'Àsia Menor, reduint quantitativament la seva prosperitat comercial.
Quan Darios I es féu amb el control de les polis de la Jònia grega, continuà amb la política d'afebliment comercial de les ciutats de l'Àsia Menor, açò féu sorgir un ressentiment contra l'opressor persa, cosa que aprofità el tirà Aristàgores de Milet per encapçalar una revolta l'any 499 aC. Aristàgores demanà ajuda a les ciutats de l'Hèl·lade, però sols Atenes i Erètria (a l'illa d'Eubea) acudiren en la seva ajuda. La rebel·lió fracassà, i la coalició hel·lènico-jònia fou derrotada pels perses. Darios I, vencedor, intentà imposar diplomàticament el seu poder sobre les polis gregues, però Atenes i Esparta s'hi oposaren, iniciant-se així la primera Guerra Mèdica.
L'estiu de l'any 490 aC, després de resoldre amb èxit diverses incursions en les illes de Naxos i Eubea, la poderosa armada de Darios I s'apressà a envair l'Àtica. La badia de Marató era el punt ideal per a fer-ho, segons aconsellà Hípies ―anterior tirà grec desterrat d'Atenes― ja que el paratge es trobava a tan sols mig centenar de quilòmetres al nord-est de la capital de l'Àtica. Comportava un refugi natural per a les naus, s'obria un àmplia planura on poder acampar i maniobrar amb la cavalleria i, a més, incloïa una font d'aigua dolça per a les tropes i els animals. Els perses s'hi establiren a l'extrem oriental.
Mentrestant, Atenes havia enviat allí un contingent que s'instal·là en la franja meridional per tal de bloquejar el camí a la ciutat. Uns reduïts efectius de Platea s'uniren als anteriors, però no les desitjades forces espartanes, a causa de la celebració de festivitats sagrades. Durant unes quantes jornades es mantingué un statu quo, que es trencà quan els asiàtics dividiren el seu exèrcit en dos: el general mede Datis, amb la major part de la cavalleria, salpà per a aproximar-se a Atenes per mar, i Artafernes es quedà a Marató per, després d'acabar amb Milcíades i els seus hoplites (del grec ὅπλον, escut rodó), dos o tres vegades inferiors en nombre, dirigir-se a la metròpoli per terra. Amb aquest canvi l'exèrcit aquemènida es veié reduït a 25.000 homes, mentre que els atenesos sumaven uns 10.000 hoplites. Els perses no comptaven amb que els seus adversaris lluitarien d'una forma insòlita: a mort, no fins vèncer tècnicament, i formats d'una forma original, en falanges.
A l'alba del dia 10 (o de l'11, 12 o 13) de setembre de l'any 490 aC, els grecs avançaren a la carrera cap a uns sorpresos aquemènides. Ho féren organitzats en dues columnes articulades per un cos central. Els perses, assolits sense tindre l'oportunitat d'usar els seus arcs, atacaren contra el cos central de l'enemic, a l'antiga usança. Ignoraven que, així, havien caigut en un parany. Penetraren en el centre de les tropes rivals sols per ésser envoltats pels flancs, on residia l'autèntica força dels grecs. Després de tres hores, els orientals supervivents, perseguits sense mirament fins al mar, aconseguiren abordar els seus vaixells. Al camp de batalla jeien uns 6.000 perses. Les baixes gregues ascendien a 192 morts.
Després d'aquesta gran victòria Milcíades marxà cap Atenes amb els seus soldats per tal d'esperar la flota d'Artafernes i Datis. Però aquests, veient tan protegida la ciutat, desistiren d'atacar i tornaren a la seva terra. Conta la llegenda que Filípides, un soldat atenès, fou manat per Milcíades a recórrer els 42 quilòmetres que separaven Marató d'Atenes per anunciar la victòria grega. Després d'anunciar-la amb la frase "Alegreu-vos, atenesos, hem vençut!", s'enfonsà per l'esforç i morí, donant així la base a la marató moderna.
Els atenesos en vèncer a Marató, havien impedit la invasió de l'Àtica, guanyant quasi en solitari la primera Guerra Mèdica i salvant eixa innovadora forma de govern que començaven a assajar: la democràcia.

Compartir

L'any 1441, amb la mort de la reina Blanca I de Navarra s'inicià un dels conflictes que afebliren la Corona d'Aragó durant el segle XV. El casament de Blanca I amb l'infant Joan d'Aragó s'establí que el fill gran mascle comú del matrimoni heretaria el Regne de Navarra a la mort de la Reina. Així, en néixer Carles d'Evreux, fill del matrimoni, fou nomenat príncep de Viana, títol designat a l'hereu navarrès, i fou reconegut com a tal per les Corts de Navarra. El 1441, amb la mort de la reina Blanca I, Carles es convertí en rei de Navarra i duc de Nemours, però una clàusula del testament matern li pregava de no utilitzar aquests títols mentre visqués el seu pare.
Carles exercí el govern navarrès durant alguns anys, però, el 1450 el seu pare, foragitat de Castella, s'instal·là a Navarra i féu ús de la seva autoritat, sostingut pels seus partidaris, els agramontesos. Així s'inicià la rivalitat entre pare i fill. Aquest, incitat pels beaumontesos (enemics dels agramontesos) i aliat amb els enemics castellans del seu pare, es rebel·là contra Joan, iniciant-se així una llarga guerra civil. El 1455, el rei Joan desheretà el seu fill, que es traslladà a Nàpols cercant la protecció del seu oncle Alfons el Magnànim, rei de la Corona d'Aragó. La ràpida mort d'aquest, el 1458, convertí Joan en rei de la corona catalano-aragonesa, amb el nom de Joan II d'Aragó, i féu que Carles es traslladés a Sicília, on fou acollit amb entusiasme. Carles es titulà primogènit i governador general de la Corona Catalanoaragonesa i establí a Palerm una cort fastuosa.
Més tard, Carles es dirigí a Mallorca, i després a Barcelona, on tingué lloc una reconciliació aparatosa amb el seu pare, el 1460. Aquest, però, influït per la seva segona esposa, Joana Enríquez, li prohibí d'usar els títols de primogènit i de governador. Enríquez, en veure perillar l'herència del seu fill Ferran (futur Ferran el Catòlic), falsificà una carta de Carles altament comprometedora per a aquest. Joan II, convençut de la deslleialtat del seu fill, el féu detenir a Lleida just al moment que començaven les corts catalanes. El rei no accedí als precs de les corts perquè alliberés el príncep, cosa que provocà un formidable moviment de protesta a Catalunya, ja que la detenció fou considerada anticonstitucional. Un exèrcit aixecat pels organismes dirigents del Principat es dirigí a Lleida, d'on fugí Joan II, que portà el seu fill Carles a Fraga i després a Alcanyís i Morella, però finalment hagué d'accedir a l'alliberament de Carles, que fou rebut a Barcelona amb gran entusiasme. Per la Concòrdia de Vilafranca (juny de 1461), Joan reconeixia Carles com a primogènit, i aquest s'instal·lava a la ciutat de Barcelona.
Però només tres mesos després, el 23 de setembre de 1461 moria, tísic, el príncep, convertit en símbol de l'oposició a l'autoritarisme de Joan II. Prompte s'escampà la veu que les seves despulles feien miracles, i un fort corrent sentimental, explotat pel bisbe de Vic i altres enemics de Joan II, s'estengué pel Principat considerant Carles com un sant. També corregué entre el poble la veu que havia estat enverinat per agents de la seva madrastra, Joana Enríquez. Carles fou un príncep malaltís, vacil·lant i feble de caràcter; tan amic de la intriga com el seu pare, però amb menys encert, i no mancat tampoc d'inclinacions autoritàries. La historiografia romàntica desorbità la seva figura fent-ne un màrtir de la tirania del seu pare i de Joana Enríquez. La mort de Carles de Viana, sense deixar fills legítims, contribuí molt a enverinar les relacions entre Joan II i els catalans i al desencadenament de la guerra civil que esclataria mig any més tard.

Per a més informació us recomane el llibre El príncep de Viana de Mariona Ibars i la pel·lícula Carles, príncep de Viana dirigida per Sílvia Quer.

Compartir

Jo mai he estat massa aficionat a la ràdio, però, pesar d'açò, la meva emissora de capçalera (encara que, com ja he dit, sóc poc radiofònic) és Catalunya Ràdio. Aquesta vesprada, he decidit posar-me-la mentre navegava per internet, així que he entrat a la web de Catalunya Ràdio, ja que aquesta disposa d'un reproductor per escoltar-la en directe. Mentre escoltava un programa esportiu (que no m'atreia massa) m'he posat a investigar la web de l'emissora catalana, i he trobat un programa bastant interessant.
Buscant per l'arxiu de programes ja emesos que poden ésser escoltats a la web, n'he trobat un que m'ha sobtat. Aquest programa, anomenat "El nas de Cleòpatra", empra la ucronia per explorar diversos fets històrics (passats o futurs) des d'un punt de vista totalment innovador. En aquest programa, que s'emet cada diumenge de 13 a 14h, sen's parla d'allò que hagués pogut passar si un fet determinat (cada setmana un diferent) no hagués passat mai, o hagués passat de forma diferent. Per exemple, "què hauria passat si Roma hagués perdut la II Guerra Púnica?" o "què hauria passat si Napoleó Bonaparte hagués guanyat la batalla de Waterloo?". Sobta bastant escoltar als locutors del programa parlant de fets que no han ocorregut mai com si realment hagueren succeït.
Fins ara, a més dels dos exemples que he citat dalt, s'han emés els següents programes: "què hauria passat si Pere Ier hagués guanyat la batalla de Muret?", "què hauria passat si Portugal no s'hagués independitzat d'Espanya?", "què passaria si d'ací a 30 anys el canvi climàtic s'accelerés espectacularment?" i "què hauria passat si Franco hagués mort el 1961 en un accident de caça?".

Em sembla que a partir d'ara, seré un poc més radiofònic.

Compartir

La corona d'herba és la segona novel·la del cicle de cinc llibres de l'escritora australiana Colleen McCullough sobre l'antiga Roma. En aquest llibre, publicat el 1991, McCullough continua la vida dels dos protagonistes principals de l'anterior relat, Gai Mari i Luci Corneli Sul·la, així com la vida de diversos personatges secundaris que ajuden a donar-li profunditat i veracitat a l'obra. A més, en aquest llibre comencen a aparèixer els nous personatges que protagonitzaran les entregues posteriors de la saga (com Gai Juli Cèsar, Gneu Pompeu Magne, Marc Tul·li Ciceró…).
Gai Mari, afectat per un infart, comença el seu declivi polític i físic; al mateix temps, Sul·la inicia el seu ascens polític a passos agegantats. D'aquesta forma, la seva antiga amistat va derivant cap a un odi i una enemistat totals. Tot comença quan, durant la guerra social, Mari no és elegit en primera instància comandant de cap dels exèrcits romans, però al ésser derrotats els romans en les primeres batalles, se li encarrega continuar amb la guerra, amb Sul·la a les seves ordres.
Després d'aconseguir les primeres victòries per a Roma, Gai Mari és afectat per un nou infart, cosa que li impedeix continuar exercint el comandament de les tropes romanes, que passen a mans de Sul·la, acabant la guerra magistralment per als interessos romans. Després d'açò, Sul·la és elegit cònsol i se li encarrega acabar amb l'amenaça de Mitrídates del Pontus. Mari es resisteix a la pèrdua de poder i intenta arrabassar-li el comandament de la guerra a Sul·la. Sul·la per evitar perdre el poder, es dirigeix a Roma amb les seves tropes i la pren per la força. Mari es veu obligat a fugir al nord d'Àfrica.
Quan Sul·la, finalment marxa a la guerra contra Mitrídates, Mari torna a Roma, prenent el poder per la força, i és elegit cònsol per setena vegada. Aquest consolat, però serà efímer, ja que després de tretze dies de dura repressió contra els seus enemics, Mari mor a causa d'un nou i definitiu infart.
En aquesta segona entrega de la saga Colleen McCullough ens torna a demostrar les seves dots literàries en un magnífic relat perfectament ambientat en la Roma republicana dels segles II i I a.C. McCullough construeix, sense apartar-se de la realitat història una magnífica trama d'amors, desamors, intrigues, batalles… que ens fan entrar de ple a la Roma de Mari i Sul·la. En les pàgines del llibre es nota clarament l'immens treball de documentació de l'autora sobre el tema, cosa que ajuda a dotar al text d'un gran realisme. Els sis llibres de la saga estan editats en castellà, els cinc primers per Planeta amb els següents títols El primer hombre de Roma, La corona de hierba, Favoritos de la Fortuna, Las mujeres de César i César; i el sisé per Ediciones B amb el títol de El caballo de César.

[Per cert, ja sé la nota de l'examen de filosofia. He tret un 9'5]

Compartir

Avui hem fet el primer examen de filosofia del curs a segon de Batxillerat. La matèria a examinar ha estat la següent:

• Els inicis de la filosofia
• Els filòsofs presocràtics:
  • Els milesis (Tales de Milet, Anaximandre i Anaxímenes)
  • Pitàgores i els pitagòrics
  • Heràclit d’Efes
    
  • Parmènides d’Elea
  • Els pluralistes (Empèdocles d’Agrigent, Anaxàgores de Claxomenes i Demòcrit d’Abdera)
  • Els sofistes (Protàgores i Gòrgies)
• I el gran tàvec, Sòcrates.

L’examen en sí era bastant senzill. En el primer exercici havies d’elegir una d’aquestes qüestions: 1) El pas del mite al logos. 2) Diferències i semblances entre la filosofia d’Heràclit i la de Parmènides. Jo he elegit la segona. Açò valia 5 punts sobre 10.

En el segon i últim exercici havies de fer una redacció filosofia sobre un text del sofista Gòrgies. Aquest comentari valia els cinc punts restants.
Bé, hem contestat allò que hem pogut i sabut, i ja veurem la nota.

Vale amici!

Compartir