Hic et nunc

Un grup de científics britànics i grecs ha publicat, en la revista especialitzada Science, noves conclusions sobre el funcionament i la utilitat del mecanisme d'Antiquitera (ὁ μηχανισμός των Αντικυθήρων). Les restes d'aquest artefacte foren trobades l'any 1902 per l'arqueòleg Valerios Stais, entre les despulles del naufragi d'un vaixell d'època romana. Des d'aleshores, diversos científics han estudiat l'artefacte proposant diverses teories al respecte de la utilitat i el funcionament d'aquest.
L'historiador i científic Derek Solla Price sostingué que l'instrument era utilitzat per a calcular i mostrar informació celestial, cosa que hauria estat important per a establir el cronograma de les festivitats agrícoles i religioses. Altres investigadors han proposat que el mecanisme d'Antiquitera fou utilitzat amb usos docents o per a la navegació. Encara que el treball de Solla ajudà en el coneixement de les funcions de l'aparell, les seves interpretacions sobre la mecànica del mecanisme han estat rebutjades quasi totalment en temps més recents.
Una reinterpretació dels fragments del mecanisme, duta a terme pel britànic Michael Wright entre els anys 2002 i 2005, proposà un model d'acoblament molt diferent per als engranatges.
L'equip de científics britànics i hel·lènics prengué fotografies detallades de l'instrument i hi descobrí nova informació. L'estructura principal tenia un dial únic, ubicat en el centre del plat frontal, que mostrava el zodíac grec i un calendari egipci en escales concèntriques. Al respatller, dos dials addicionals mostraven informació sobre la duració dels cicles lunars i els patrons dels eclipses.
A més, també pogueren desxifrar més text del mecanisme, duplicant la quantitat de text llegible. Combinades amb les anàlisis dels dials, les inscripcions suggereixen la possibilitat que el mecanisme pogués haver estat emprar per mostrar les òrbites planetàries.
Aquesta és sols una mostra més de l'altíssim nivell tècnic de l'antiga civilització clàssica, mare de la actual cultura occidental.

Compartir

Es podria dir que no sóc massa aficionat al futbol, a pesar de considerar-me barcelonista fins la medul·la, però avui us vull parlar d’un joc que està considerat un precedent del futbol modern: el “calcio in costume” o “calcio storico fiorentino” o “calcio in livrea”.
Aquest joc té el seu origen en un antic joc grec, adaptat per les legions romanes de Florència per mantenir-se en forma. Practicat durant l’Edat Mitjana com el gioco del calcio (joc del cop de peu), no fou fins a l’arribada dels Mèdici al poder (segle XV) que s’oficialitzà. Fins a finals del segle XVIII es va concebre com un espectacle programat per la noblesa urbana per celebrar moments especials (casaments, recepcions, trobades cortesanes…), encara que també s’utilitzà per a entretenir el poble. Amb el pas del temps, es convertí en un espectacle festiu i caigué en l’oblit a principis del segle XIX. A partir de 1930 (any del quart centenari del setge a Florència per les tropes de l’emperador Carles V, durant el qual es disputà una partida de calcio) començà a recuperar-se. Avui en dia es celebren tres partides a l’any durant la tercera setmana de juny a la plaça de la Santa Croce.
Les regles oficials del calcio foren publicades per primera vegada el 1580 pel comte Giovanni de Bardi. Les principals places de Florència, entre elles la de la Signoria o la de Santa Maria Novella, servien com a camps de joc per al calcio. La de la Santa Croce era una de les més grans de la ciutat (al segle XV tenia 137 metres de llarg per 50 d’ample). Però no sols açò la convertí en un camp ideal. L’any 1530, les autoritats de la ciutat decidiren celebrar els encontres en aquesta plaça perquè consideraren que aquest era el millor lloc des d’on vigilar les tropes de Carles V, que assetjaven la ciutat. La ciutat de Florència tenia quatre equips, cadascun amb un color diferent: el blanc identificava l’equip del Santo Spirito, el blau el de la Santa Croce, el roig el de Santa Maria Novella i el verd el de San Giovanni.
Cada equip estava format per 27 homes fornits i d’origen noble. L’objectiu era col·locar la pilota en la meta, una línia marcada a cada extrem del camp. Per aconseguir portar la pilota fins a la meta els jugadors podien llançar la pilota amb els peus i agafar-la amb les mans. Els únics jugadors que podien llançar la pilota amb les mans eren els defenses (tres per cada equip), que actuaven de porters. El calcio era (i en les partides que actualment es juguen encara ho és) un joc extremadament violent, ja que empentes, rebolcades, cops de puny, puntades de peu i tota classe d’artificis entre els contrincants estaven permesos (hi havia moments fins i tot, en els quals els jugadors deixaven de preocupar-se pel baló i es dedicaven a colpejar i agredir els rivals). El joc durava uns 50 minuts.
Aquesta activitat gaudí de tanta fama que no tardà en practicar-se també a Roma. Entre alguns dels seus jugadors més il·lustres es troben els posteriors papes Climent VII, Lleó XI i Urbà VIII.
Ací us deixe un vídeo (en italià) en el qual podreu contemplar la brutalitat d'aquest esport (després que diguen que els videojocs fan la gent violenta…):

Curiós esport, si més no.

Compartir

“Σωκράτους δὲ ἄξιόν μοι δοκεῖ εἶναι μεμνῆσθαι καὶ ὡς ἐπειδὴ ἐκληθη εἰς τὴν δίκην ἐβουλεύσατο περί τε τῆς ἀπολογίας καὶ τῆς τελευτῆς τοῦ βίου.”

“Em sembla que és just recordar Sòcrates i com, després que fou cridat a juí, medità no sols sobre la defensa, sinó també sobre la fi de la vida.”

Així comença l’Apologia de Sòcrates, escrita pel grec Xenofont entre el 394 i el 387 a.C. com a protesta per les llibertats i llicències que Plató s’havia pres al redactar la seva Apologia de Sòcrates. Aquest any, els alumnes de grec de segon de Batxillerat ens dedicarem a treballar aquesta obra ja que l’examen de selectivitat constarà d’un fragment de l’Apologia per analitzar i traduir. La primera impressió que m’ha donat l’obra ha estat bastant bona encara que el grec emprat per Xenofont m’ha semblat un poc dur. Bé, espere que els déus (o almenys Sergi) m’ajuden en la tasca d’analitzar i traduir l’obra.

Χαῖρε!

Compartir

Aquest dimecres els alumnes de segon de Batxillerat de l’IES Pedreguer tenim examen d’Història, però no d’una història qualsevol, no, tenim examen d’història d’Espanya (atenció!!). El temari del control comprèn des de la guerra de Successió (1701-1714) fins a la mort de Ferran VII (1833). Aquest és un període històric de canvi i evolució constant a tota Europa amb el pas de l’Antic Règim a la il·lustració i al capitalisme burgés. Els segles XVIII i XIX són temps de revolucions (tant socials com econòmiques), d’il·lustració, de noves idees polítiques, de guerres… Però allò que més m’ha cridat l’atenció d’aquest tema ha estat la enorme incapacitat i la lentitud dels governants espanyols per dur a terme aquests canvis. M’explique:

La societat de l’Antic Règim estava dividida en tres estaments (classes socials definides pel naixement caracteritzades per l’immobilisme) que es podien dividir en dos grans grups, els privilegiats i els no privilegiats. Els privilegiats (noblesa i clergat) disposaven d’enormes avantatges socials i fiscals sobre la resta de la població (no pagaven impostos, cobraven tributs i delmes…), a pesar de ser una minoria (menys del 10% de la població). Els no privilegiats (camperols, classes populars urbanes i burgesos) suportaven tot el pes econòmic de l’Estat i eren marginats dels centres de decisió política. A més, la major part estaven lligats a la terra i als senyors feudals.
Després de la guerra de Successió i amb la pujada al poder dels Borbons s’iniciaren algunes reformes seguint la corrent reformista que, junt amb les idees il·lustrades, recorria Europa, on anys abans ja havien començat amb les reformes (sobretot a la Gran Bretanya, França, i els estats del centre i nord d’Europa). A Espanya, però, aquestes tímides reformes dels borbons es veieren fortament bloquejades per l’oposició dels sectors més conservadors de la societat (l’Església Catòlica, que no volia perdre el control sobre la població, i la noblesa que es negava a perdre els privilegis propis de l’Antic Règim).
Amb Carles III (1759-1788) s’intentaren reformes en el sector agrari, en l’economia i en la societat, però la majoria d’aquestes (les més importants i necessàries) fracassaren estrepitosament. Posteriorment, Carles IV, desbordat per la Revolució Francesa del 1789, eliminà les poques reformes aconseguides amb son pare Carles III i inicià una forta repressió dels il·lustrats que havien estat protegits per aquest.
El 1792 Carles IV confià el poder a Manuel Godoy que tornà a confiar en els intel·lectuals il·lustrats i desenvolupà una política anticlerical cosa que li procurà l’animadversió del sectors conservadors (alta noblesa i Església, com sempre), que ajudats pel príncep Ferran portaren a terme el motí d’Aranjuez el 1808, que obligà a Carles IV a abdicar en Ferran. Carles, alarmat i destronat, reclamà l’ajuda de Napoleó, que envaí Espanya i obligà a Carles IV i a Ferran VII a cedir el tron a Josep Bonaparte (Josep I), germà de Napoleó.
Josep I fou un monarca reformista que defensà les idees il·lustrades, per aquest motiu la majoria d’il·lustrats, així com una petita part de l’alta noblesa es posaren del seu bàndol (afrancesats), oposant-se al contraris al monarca francès (liberals antifrancesos, partidaris de l’Antic Règim i el poble). S’inicià la guerra del francès. Mentrestant a Cadis, un dels pocs llocs d’Espanya fora del domini francès, es reuní la Junta Central Suprema, que convocà les Corts de Castella (de dubtosa representativitat per la guerra) i es promulgà la Constitució de 1812, de caràcter fortament reformista, il·lustrat i modern. El 1813, amb la derrota de les tropes franceses a la península Ibèrica en mans de britànics, portuguesos i espanyols, Josep I fuig i Ferran VII recupera el tron. Aquest es nega a acceptar la Constitució de 1812 i inicia un procés de repressió contra els il·lustrats i els liberals partidaris de la Constitució. Restableix el règim feudal i anul·la l’acció legislativa de Cadis.
Al gener de 1820, després del fracàs de diversos pronunciaments militars a favor de la Constitució, el coronel Rafael de Riego, al capdavant d’una companyia de soldats destinats a l’Amèrica, es rebel·là i proclamà la Constitució de 1812. Ferran VII es veié obligat a acceptar-la i la jurà. Es formà un govern liberal que inicià reformes legislatives (reinstauració de les mesures de Cadis, reforma de l’exèrcit, intent de desamortització, reforma agrària…). Tot açò provocà el descontent dels sectors immobilistes (Església i alta noblesa), del poble (que no veu clares les reformes agràries) i del mateix rei, el qual buscà ajuda en la Santa Aliança (organització creada després de la derrota de Napoleó el 1815 per impedir les revoltes i revolucions contra els sistema absolutista). Aquesta envià els Cent Mil Fills de Sant Lluís, que restaurà, el 1823, la monarquia absoluta de Ferran VII, que emprengué, com ja era costum, una forta repressió contra els liberals, molts dels quals s’exiliaren.
Tots aquests conflictes i buits de poder provocaren la pèrdua de les colònies (excepte Cuba, Puerto Rico, les Filipines i les Canàries) entre 1808 i 1826, per la impossibilitat del govern espanyol d’enviar tropes a l’Amèrica per parar-hi les revoltes.
El 1830, el naixement d’una filla del rei (que fins aleshores no havia tingut descendència), Isabel, provocà un conflicte en la successió al tron. La Llei sàlica, d’origen francès, impedia l’accés al tron a les dones, però Ferran VII, influït per la seva esposa Maria Cristina, promulgà la Pragmàtica Sanció derogant la Llei sàlica i obrint així el camí del tron a Isabel. Llavors, Carles Maria Isidre, germà del rei i hereu en cas d’aplicar-se la Llei sàlica es negà a acceptar-ho i influí, el 1832, sobre el monarca, greument malalt, perquè aquesta fóra instaurada de nou.
Al voltant de Carles s’aplegaren les forces més conservadores i els partidaris de l’Antic Règim i del retorn al feudalisme (alta noblesa i clergat). Maria Cristina, per contra, per tal de garantir el tron a la seva filla Isabel, buscà el suport dels liberals. Nomenada regent durant la malaltia de Ferran VII, formà un govern reformista moderat i permeté el retorn dels liberals exiliats.
El 1833 morí Ferran VII, ratificant en el seu testament a Isabel i nomenant regent a Maria Cristina. Carles es proclamà rei iniciant-se així la primera guerra carlina.

Com hem vist, la història d’Espanya durant els segles XVIII i XIX és una constant successió d’avanç i retrocés. Les reformes promulgades per uns, són abolides pel seus successors (o per els mateixos que les han promulgat, inclús), no arribant mai a ésser aplicades a tot l’Estat ni a veure’n els resultats. Els interessos de l’alta noblesa i de l’Església (que solen anar de la mà) frenen les reformes mantenint Espanya en l’Antic Règim i impedint-ne el progrés. Per si no n’hi havia prou amb aquest dos poders, a més hi ha l’exèrcit, que intervé en política quan li convé, tant per un bàndol com per l’altre. Amb tot açò no és d’estranyar que estiguem com estem; la qüestió és, tant ha canviat tot? …continuarà…

Compartir

Buscant informació sobre la Universitat de Barcelona m'he trobat amb aquesta curiosa imatge. Què hi veieu? Sembla un grec amb un ordinador portàtil, no? O és un grec escrivint en una pissarreta encerada? No ho sabria dir ;).

Aquestes setmanes els alumnes de segon de batxillerat de l'IES Pedreguer hem estat i encara estem bastant enfeinats, ja que, com sol passar, se'ns han concentrat tots els exàmens en dues setmanes. Per tant, disculpeu si aquests dies no us escric quasi res per ací.

Valete!

PS (20/11/06): Com haureu pogut observar hem tingut alguns problemes amb el servidor. Disculpeu i tingueu un poc de paciència, esprem s'acaben prompte aquests errors de la base de dades. Gràcies.

Compartir

Avui hem fet una jornada de vaga i manifestació a l'IES Pedreguer. Hem anat a l'IES fins les 11h del matí, llavors ens hem dirigit a la plaça dels Pòrxens on s'ha realitzat una concentració d'estudiants de la Marina Alta contra el Procés de Bolonya (o Espai Europeu d'Ensenyament Superior, EEES), convocada pel Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC).
L'aplicació de l'EEES comportarà una unificació de l'ensenyament superior a nivell europeu on no es tindran en compte els interessos dels estudiants. El procés de Bolonya implicarà:

• La impossibilitat de compaginar treball i estudi, en posar en marxa un sistema de crèdits basat en el treball de l'alumne que implicarà unes 30 hores d'estudi a la setmana.
• La substitució de les beques, que es convertiran en préstecs bancaris que s'hauran de tornar amb interessos. L'establiment de dos nivells d'estudi, el Grau (encarat al mercat laboral) i el Postgrau (d'especialització), als quals no podran accedir tots els estudiants pels seus elevats preus.
• Un canvi en els plans d'estudis, on passaran a ser més importants les habilitats professionals encarades a l'empresa (competitivitat, lideratge…) front al coneixement o al desenvolupament de la consciència crítica dels estudiants.
• El finançament de les universitats quedarà sotmés a criteris de competitivitat i submissió als interessos de les empreses, les universitats rebran menys diners públics i hauran de buscar-los en el sector privat.

Per protestar contra tot açò ens hem reunit i hem fet una petita manifestació donant una volta pel poble al crit (qui ha cridat, perquè no hi havia massa entusiasme) de "els estudiants no som mercaderia". En tornar als Pòrxens s'ha llegit el manifest i s'ha donat per acabada la concentració.

Technorati Profile

Compartir

Aquesta vesprada, navegant per YouTube, m’he trobat amb un vídeo que m’ha tocat la fibra, m’he trobat amb un fragment de la sèrie de TV3 Història de Catalunya. Aquesta sèrie, estrenada el diumenge 23 d’octubre de 1988, oferia en 39 episodis de quinze minuts de durada la història de Catalunya en dibuixos animats des de la Prehistòria fins als anys 80 del segle XX i la transició a la democràcia. L’encarregat de guiar-nos en aquest interessant viatge era Dragui, un petit drac revoltós i xafarder, intel·ligent i agut en les seves observacions. Aquesta sèrie fou creada amb l’objectiu d’oferir una història general de Catalunya amb rigor històric i amenitat expositiva.
Us dic que el vídeo que m’he trobat m’ha tocat la fibra perquè es podria dir que he crescut amb aquesta sèrie. Els meus pares me la compraren quan tenia un o dos anys i des d’aleshores he passat hores i hores veien i tornant a veure els episodis d’aquesta meravellosa sèrie, deixant-me portar per les explicacions d’en Dragui i escoltant les paraules dels protagonistes més preclars de la nostra història. Ara, ja feia anys que no n’havia vist cap fragment ni havia escoltat la seva evocadora sintonia, però quan avui l’he tornada a escoltar, m’han vingut al cap centenars d’imatges: la fundació de la Corona d’Aragó, Jaume I en la conquesta de València, la senyera onejant al Partenó, el compromís de Casp, la batalla d’Almansa, la guerra del francès, la construcció del primer ferrocarril a la península ibèrica… Història de Catalunya ha estat una de les causes més importants de la meva afició a la història, per la qual cosa sempre estaré en deute amb en Dragui.

Per si us interessa, ací us deixe un enllaç on podreu trobar diversos fragments de la sèrie Història de Catalunya.

Compartir

"No tot el que és or és cosa que lluu,
ni tot rodamón ha d'anar perdut;
el vell que és fort no sempre marceix,
el gebre no glaça la rel que enfondeix.

De les cendres fredes sorgirà un nou foc,
de les ombres fosques una llum com sol;
l'espasa trencada refer-se ha de llei,
qui no és coronat tornarà a ser rei."

Aquestes dues estrofes (que ja vaig posar en l'antic hicetnunc.tk) corresponen al capítol segon del segon llibre d'El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien. Aquest petit poema, recitat per Bilbo Saquet en el consell de N'Élrond, descriu el fat d'Àragorn, hereu de la casa d'Eléndil al tron de Góndor. A més, són els meus versos favorits de l'obra de Tolkien, tant per la magnífica traducció de Francesc Parcerisas, com pel significat que tenen.

Almarë!

Compartir

Avui ha tingut lloc a Madrid la manifestació anual a favor de l'autodeterminació del Sàhara Occidental convocada per la Plataforma Cívica pro-referèndum al Sàhara i per la Coordinadora Estatal d'Associacions Solidàries amb el Sàhara. Unes 10.000 persones segons els organitzadors ―unes 2.000 segons la policia― s'han manifestat amb el lema No més abandons i enganys. Sàhara lliure per tal de demanar l'autodeterminació del Sàhara Occidental i la fi de l'exili dels refugiats sahrauís, així com la intervenció del govern espanyol i de la comunitat internacional per tal que aquests fets siguen possibles. El conflicte sahrauí ja fa 31 anys que dura:
A mitjan segle XIX diversos comissaris espanyols visitaren el Sàhara Occidental sense resultats pràctics. El temor a una colonització britànica féu que en 1884-1885 una expedició espanyola prengués possessió del territori i hi fundés dues bases pesqueres. El 1900 hi foren fixades les fronteres pels governs espanyol i francès, i el 1958 el Sàhara esdevingué província espanyola. El 1974, estant pròxima la fi de la dictadura franquista i dins del corrent internacional de descolonització, el govern franquista anuncià que en els primers mesos de 1975 es portaria a terme un referèndum d'autodeterminació al Sàhara. Com a resposta, Marroc, el qual ja havia manifestat la seva intenció d'annexionar el Sàhara Occidental, sol·licità al Tribunal Internacional de Justícia de la Haia un dictamen sobre els seus drets de sobirania sobre el territori sahrauí. La sentència del Tribunal, negà a Marroc les seves pretensions sobre el Sàhara. No obstant això, el rei Hassan II, ignorant el dictamen del Tribunal Internacional, llançà a l'octubre del mateix any, la "Marxa Verda", una invasió pacífica multitudinària de la zona occidental del Sàhara, amb el propòsit de fer fora als espanyols i ocupar el territori. El 14 de novembre de 1975, en els Acords Tripartits de Madrid, el govern de Franco entregà el Sàhara a Marroc i a Mauritània.
El 26 de febrer de 1976 Espanya abandonà el territori, després d'açò el Front Polisario proclamà la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i inicià una guerra d'alliberament contra el Marroc i Mauritània. A partir d'aquell moment al voltant de 300.000 marroquins s'han instal·lat en territori sahrauí, alhora que una gran part de la població autòctona s'ha vist obligada a fugir, la majoria als camps de refugiats de Tinduf, en ple desert, al sud d'Algèria. Els combats entre el Front Polisario i l'exèrcit marroquí es prolongaren fins al 1991 quan es signà l'alto-el-foc. A partir d'aquest moment i fins a l'actualitat s'han anant succeint els intents d'arribar a un acord entre els dos bàndols, però els interessos marroquins sobre el territori sahrauí (ric en bancs de pesca i en mines de fosfats i amb alguns jaciments petrolífers) i la passivitat de la comunitat internacional, han fet fracassar els esforços per aconseguir l'autodeterminació del Sàhara Occidental.

Compartir

Avui una mala notícia ha trasbalsat la blogosfera de Pedreguer: Warning Weblog ha estat clausurat. Aquest blog ha estat online des de l'1 de febrer del 2004, mostrant-nos quasi diàriament les dèries del seu creador, Toni Mengual. De la mà de basictools.tk molts ens hem endinsat per primera vegada en les tèrboles aigües d'internet i hem après a navegar per elles. Per tot açò, i molt més que no es pot expressar ací, moltes gràcies Warning Weblog!!!

Compartir