D’ací a unes hores s’acaba el 2006 i comença el 2007, així que des d’Hic et nunc us desitge un molt bon any 2007!!.
A partir de demà matí i fins el diumenge pròxim per la vesprada em prendré unes petites vacances i marxaré cap a Barcelona per estar-hi tota la setmana. Si trobe algun ordinador amb connexió a Internet intentaré escriure algun post, si no en trobe cap, ja us ho contaré tot quan torne.
FELIX ANNUS NOVUS MMVII!!!
Per petició popular d’alguns personatges del canal #pedreguer de l’IRC-hispano he decidit començar avui un curs de llatí per a profans en aquesta meravellosa llengua. A partir d’avui, i cada dues setmanes (aproximadament) aniré penjat sessions que aniran acompanyades d’alguns exercicis, la solució dels quals es trobarà en la sessió següent. Espere que aquells que m’han fet iniciar açò no m’abandonen i, ja que estem, que algú més s’hi apunte. M’agradaria demanar als latin kings que visiteu el blog (Sergi, Sebastià, Ana, Lluís…) que li pegueu un cop d’ull a les sessions que aniré publicant en busca d’algun error (tota proposta serà benvinguda). Pràcticament tot el material que penjaré ací estarà extret dels quaderns que emprem els alumnes de llatí de l’IES Pedreguer (amb el permís de Sergi) i que alhora estan basants en “Introducción al latín I” de Francisco Linares Rodríguez, publicat al 1988 pel Centro Editorial de Servicios y Publicaciones Universitarias, S.A. ISBN 84-86486-25-4. Bé, moltes gràcies a tots; avui començarem amb una petita introducció.
El llatí és una llengua flexiva d’origen Indoeuropeu de la branca itàlica, parlada antigament pels romans. El llatí apareix al voltant de l’any 1000 aC, en el centre de la península Itàlica, al sud del riu Tíber, entre els Apenins i el mar Tirrè, en una regió anomenada Latium (Laci), d’on prové el nom de la llengua. El llatí sorgí pel contacte entre la llengua dels pobles indoeuropeus que arribaren a la Península itàlica al entre els anys 1500 i 1000 aC i les llengües autòctones de la zona (osc, umbre, etrusc…). La llengua llatina presenta diverses períodes:
Actualment el llatí és llengua cooficial de la Ciutat del Vaticà i és un idioma, que a pesar de no tindre parlants nadius, té una forta presència a Internet (amb projectes com Chiron, Culturaclásica.com…).
Fonts: Laberint (de Sebastià Giralt) i Viquipèdia.
Joan publicava ahir, en el seu blog, un article en el qual s’oposava al dia dels Sants Innocents i a les bromes periodístiques que aquesta jornada comporta, cite textualment: “Des del meu humil blog vull fer una petició, i és que, deixem-nos de gilipollaes i preocupem-nos per solucionar problemes. Si normalment els periodistes ja amaguen allò que importa al conjunt de la societat i ens mostren a les notícies les baralles sentimentals entre famosos, notícies estúpides com les de la segona part dels telenotícies d’Antena 3 o Canal 9; sols faltava un dia dels gilipolles per a que ens acabaren d’hipnotitzar“. Aquest post m’ha fet pensar i sent molt dir-ho, però no estic d’acord amb ell. M’explique:
El dia dels Innocents és una diada en la qual és costum fer bromes als altres. Aquestes bromes han arribat als mitjans de comunicació, que, aquest dia, publiquen alguna notícia falsa o amb truc. Doncs bé, aquest argument d’acabar amb les bromes perquè els mitjans de comunicació ja estan bastant manipulats no em fa el pes. Que els mitjans de comunicació estan manipulats és un fet, i crec que eliminat les bromes del dia dels sants innocents no solucionarem res, és més, em sembla que el dia dels innocents és un dia molt útil, ja que ens obliga a estar atent a les notícies que ens arriben, per vigilar de no creure’ns-en cap de falsa, cosa que hauríem de fer tots els dies per vigilar la manipulació mediàtica.
A més, si eliminem el dia dels Sants Innocents, estem eliminat un dia molt important, un dia on la gent empra l’humor, i açò és una cosa que no hauríem de deixar únicament per als humoristes. Tal i com està el món, em sembla que hauríem de celebrar molts més dies dedicats a l’humor, em sembla que hauríem de somriure i riure més sovint, si férem açò, canviarien moltes coses.
Aquest post que ara escric és el número 100 del blog. Voldria aprofitar l’ocasió per agrair-vos, a tos aquells que heu entrat i entreu en Hic et nunc, la vostra confiança i els vostres comentaris (en total anem pels 229).
Aquest blog, tal i com el coneixem actualment, començà una vesprada d’estiu, concretament el dimarts 4 de juliol de 2006 a les 15:37 hores, moment en el qual deixava enrere el meu anterior i rudimentari blog i començava un nou cicle amb un blog hostatjat en Wordpress. Temps després, el dijous 28 de setembre de 2006, Hic et nunc tornà a canviar, passant de Wordpress, a award-space (encara que es mantingué l’estil de Wordpress). Aquest canvi permeté una major personalització del blog, arribant a l’aspecte que podeu veure ara.
Des de l’inici he anat publicant articles sobre temes diversos (història, actualitat, llatí, grec, literatura, cine…), que vosaltres heu acollit de la millor manera: llegint-los i comentant-los.
Bé, espere que tot continue així i que arribem a uns quants centenars més de posts. Moltes gràcies a tots, jo continuaré contant-vos tot el que em passa hic et nunc.
Vale!
Resten dos dies per acabar l'any 2006 i és hora de fer balanç. Aquest ha estat un any marcat per la continuació de la guerra de l'Iraq (que cada vegada s'assembla més al conflicte del Vietnam); la publicació, en un periòdic danès, de les caricatures del profeta Mahoma (cosa que alçà una enorme polseguera internacional); la resolució del teorema de Poincaré (segons la revista Science, l'avanç científic de l'any); l'estrena de Trafficking Fennel e: un urinari per a no orinar (que provocà nombrosos aplaudiments el dia de la seva estrena a l'Espai Cultural de Pedreguer); la definició de Plutó com a planeta nan (deixant el sistema solar amb vuit planetes); el Poloni 210 (amb el qual fou emmmetzinat l'espia rus Alexander Litvinenko); la mort de Pinochet (als 91 anys i sense haver estat jutjat pes seus crims); la corrupció immobiliària (que ja fa anys que va, però que ara ha començat a destapar-se), i moltes altres coses que ara no em vénen al cap.
A més, l'any 2006 ha estat l'any Mozart (enguany s'han complert 250 anys del seu naixement), l'any Rembrandt (nascut fa enguany 400 anys), l'any de Tesla (commemorant el 150è aniversari del naixement del científic Nikola Tesla) i l'any internacional del Dr. Asperger (es compleixen 100 anys del naixement del descobridor del trastorn d'Asperger). A més enguany ha estat l'any dels deserts i la desertificació i s'ha celebrat el 75é aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola i el 70é aniversari de l'inici de la Guerra Civil Espanyola.
Per acabar, ací us deixe un enllaç a les fotos més representatives de l'any 2006 segons la revista TIME, la qual ens declarà (gràcies Sebastià) persones de l'any a tots nosaltres per la nostra participació a Internet.
L’any 66 aC Luci Sergi Catilina es presenta a les eleccions al consolat de Roma, pero és esborrat de les llistes de candidats en ser acusat de malversació de fons durant el seu pretorat a la província d’Àfrica.
El 65 aC Catilina és acusat de concussió, i portat de nou a judici, però finalment és absolt. El 64 aC Catilina es presenta a les eleccions del 63 contra Marc Tul·li Ciceró, i és derrotat, obtenint Ciceró el consolat. Catilina decideix passar a l’acció i encarrega a Gai Manli (antic centurió de l’exèrcit de Sul·la) la formació d’un exèrcit popular a Etrúria. Ciceró convoca el Senat, que atorga als cònsols poders dictatorials. Catilina, furiós, decideix incendiar secretament Roma mentre l’exèrcit de Manli es dirigeix cap a Roma. Els conjurats es reuneixen per acabar amb Ciceró, però aquest és advertit de la conjuració i salva la vida.
Llavors Ciceró convoca el Senat i pronuncia la Primera Catilinària, per convèncer al Senat de la necessitat d’aturar la conjuració. Catilina fuig de Roma, deixant-hi els seus partidaris. Mentre Catilina arriba al campament de Manli, Ciceró pronuncia la Segona Catilinària, en la qual desemmascara els partidaris de la conjuració. El tres de desembre, Ciceró deté els conjurats i es dirigeix al Senat, en acabar-se la sessió, Ciceró pronuncia la Tercera Catilinària en la qual comunica al poble les mesures preses contra els conjurats. Dos dies després, Ciceró torna a convocar el Senat i pronuncia la Quarta Catilinària, preconitzant l’execució de tots els partidaris de Catilina.
Setmanes més tard, un exèrcit romà s’enfronta a l’exèrcit de Catilina i Manli; els revoltats són derrotats i Catilina mor en el combat.
Aquest fragment pertany a la IV Catilinària, pronunciada davant el Senat el 5 de desembre de l’any 63 aC.
Video, patres conscripti, in me omnium vestrum ora atque oculos esse conversos, video vos non solum de vestro ac rei publicæ, verum etiam, si id depulsum sit, de meo periculo esse sollicitos. Est mihi iucunda in malis et grata in dolore vestra erga me voluntas.
«Veig, oh pares conscrits!, que les cares i els ulls de tots vosaltres s’han tornat cap a mi; veig que esteu inquiets, no sols pel vostre propi perill i el de la república, sinó també, si açò és apartat, pel meu. La vostra inclinació cap a mi és agradable enmig dels mals, i grata enmig de la pena».
PS: Si la traducció té algun error comuniqueu-me’l, per favor.
¡Ai! laurië lantar lassi súrinen.
¡Yéni únótimë ve rámar aldaron!
Yéni ve lintë yuldar avànier
mi oromardi lisse-miruvóreva
Andúnë pella, Vardo tellumar
nu luini yassen tintilar i eleni
ómaryo airetári-lírinen-
¿Sí man i yulma nin enquantuva?
An sí Tintallë Varda Oiolossëo
va fanyar máryat Elentári ortanë
ar ilyë tier undulávë lumbulë
ar sindanóriello caita mornië
i falmalinnar imbë met, ar hísië
untúpa Calaciryo míri oialë.
¡Sí vanwa ná, Rómello vanwa, Valimar!
¡Nai elyë hiruva ¡Namárië!
«¡Ah! Com l’or cauen les fulles al vent, ¡llargs anys innombrables com les ales dels arbres! Els llargs anys han passat com ràpids glops de dolça aiguamel a les grans sales més enllà de l’oest, sota la volta blava de Varda, on els estels s’estremeixen amb la música de la seva veu, santa i reial. Qui tornarà a omplir-me, ara, la copa? Perquè ara la Inflamadora, Varda, la Regina dels Estels, des del Mont Sempreblanc, ha alçat les seves mans com núvls, i tots els camins han quedat profundament enfonsats en l’ombra; i des d’un país gris la foscor s’interposa entre nosaltres, sobre les ones escumoses, i la boirina tapa les joies de Calacirya per sempre més. ¡Ara perdut, perdut és per als de l’est Vàlimar! ¡Adéu-siau! Potser tu trobaràs Vàlimar. Potser fins i tot tu el trobaràs. ¡Adéu-siau!»
Extret del llibre segon d’El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien. Traducció de Francesc Parcerisas.
Ahir fou el dia de Nadal, amb el típic dinar familiar, els regals i totes aquestes coses. Entre els regals que vaig rebre ahir es troba un llibre molt interessant que em regalà ma tia, es tracta d'Aurea dicta. Aquest volum és un recull magnífic de proverbis i sentències en llatí, tant de l'antiguitat grecollatina com de l'Edat Mitjana, Moderna i, fins i tot, Contemporània.
El llibre conté més de dos mil cinc-centes sentències, que apareixen acompanyades de la versió castellana (el llibre està en castellà) i amb l'autor i el nom de l'obra de la qual procedeixen.
L'any 1960 la Fundació Bernat Metge publicà un volum amb el títol Aurea dicta. Paraules de l'Antiga saviesa, signat per Jordi Lombard. Darrere d'aquest pseudònim estava, en primer terme, l'humanista Eduard Valentí, al qual es devia el plantejament inicial de l'obra i l'aportació i revisió de la immensa majoria dels textos. Valentí rebé l'ajuda ocasional d'altres col·laboradors de la fundació.
Deu anys després, Valentí començà a reorganitzar els materials d'aquell volum, amb el propòsit de preparar-ne un d'anàleg en versió castellana. En aquest volum s'afegiren nous textos, se'n suprimiren d'altres i es reorganitzà el conjunt, però Valentí morí sense poder acabar la seva obra, que fou finalitzada per altres autors. Ací us deixe la sentència de Lucreci amb la qual s'inicia la nota editorial del llibre i que dóna nom a aquest:
Tu, pater, es rerum inuentor, tu patria nobis suppeditas praecepta, tuisque ex, inclute, chartis, floriferis ut apes in saltibus omnia libant, omnia nos itidem depascimur aurea dicta, aurea, perpetua semper dignissima uita.
«Tu, pare, eres el descobridor de la veritat, tu ens dones preceptes paternals, i com en els boscos florits les abelles van xuclant una flor darrere d'una altra, així anem nosaltres als teus llibres, oh il·lustre, a alimentar-nos de les teves paraules d'or, daurades i dignes sempre de vida perdurable»
Fa un cert temps ja us vaig parlar d'aquest joc, fa unes setmanes, per fi, sortí al mercat i jo, com a bon seguidor de la sèrie Total War (integrada per Shogun Total War, Medieval Total War i Rome Total War), vaig anar a comprar-lo. Vaig comprar l'edició de col·leccionista, que contenia el joc, un documental en DVD sobre el procés de creació del joc, un CD amb la música del joc, una figureta de metall d'un soldat medieval, un mapa de tela amb el món de joc, un pòster de planificació de construccions, una edició especial del manual del joc i cinc postals inspirades en el joc. Ara, després de dues setmanes jugant-hi ja em veig en condicions de fer-ne un anàlisi profund. Ací va:
Medieval II Total War, com tots els jocs Total War, és un videojoc d'estratègia per torns, en el qual hem d'ocupar-nos de governar una facció per tal de portar-la a dominar el mapa (cada títol es desenvolupa en un entorn, per exemple, Shogun Total War està ambientat en el Japó medieval, Rome Total War, en l'Europa de l'antiguitat…). Per tal d'aconseguir el nostre objectiu haurem de dominar l'art de la política, la diplomàcia, el bon govern… però també haurem d'ésser hàbils en les batalles, i portar els nostres exèrcits a la victòria. Aquest cop, el període de joc comprèn entre l'any 1080 i el 1530, en plena edat mitjana.
Inicialment, en el mode de campanya disposem de poques faccions (Anglaterra, França, l'Imperi Romano-Germànic, Venècia i unes quantes més), però en avançar en el joc disposarem de molts més regnes (Bizanci, els Turcs, Portugal, Escòcia, Polònia, Milà…). Al començament d'una campanya (independentment de la facció que elegim) el nostre regne serà bastant reduït i haurem de modernitzar-lo (amb la construcció de nous edificis) i ampliar-lo (amb conquestes militars o mitjançant la diplomàcia).
Un punt molt important dins del joc és la religió (especialment si elegim una facció catòlica). La religió jugarà un paper fonamental en el joc, ja que ens ajudarà en el govern dels nostres dominis així com a augmentar-los. El papa, cap de la facció dels Estats Papals, podrà impedir-nos atacar altres regnes catòlics amb l'excomunió i podrà ajudar-nos a convocar croades contra territoris musulmans o ortodoxos (també podrà convocar croades en contra nostra si som excomunicats). Quan un papa muira, si disposem d'algun cardenal a la cúria romana, haurem de participar en l'elecció del nou papa, que podrà ser, fins i tot, algun dels nostres sacerdots.
També cal destacar el paper de la família reial de la facció elegida, inicialment la nostra família constarà d'uns pocs membres, però, a poc a poc, aquesta anirà creixent, a base de matrimonis, naixements, adopcions… cosa que ens permetrà disposar d'un major nombre de generals per dirigir les tropes en la batalla.
Quan se'ns presente l'ocasió de lluitar haurem d'elgir entre que ho faça l'ordinador per nosaltres o fer-ho nosaltres mateixos. Si elegim aquesta darrera opció, passarem al mode de batalla. En el mode de batalla, ens traslladem al camp elegit per a la lluita (que pot ser una batalla campal o un setge). Un cop allí, haurem de controlar les nostres tropes (organitzades en grups d'entre 20 i 60 homes) ni dirigir-les a la victòria. Disposarem d'unitats de cavalleria, infanteria, armes per al setge i fins i tot, algunes armes de foc (com trabucs i canons) en l'última etapa del joc.
El mode de batalla destaca per la magnífica qualitat gràfica tant del terreny de batalla com de les unitats, que han estat recreades amb un rigor històric impressionant. El motor gràfic del joc permet batalles de més de 10.000 unitats, recreades amb un detall meravellós i que es mouen amb total naturalitat.
Una de les novetats d'aquest títol respecte als anteriors és l'aparició, per primera vegada, del continent americà. Aquest cop, arribat un cert punt del joc, podrem enviar tropes a conquerir el Nou Món, per fer-ho, però, haurem de combatre amb els asteques. Una altra novetat (i al meu parer, una enorme errada) és la no inclusió de la Corona d'Aragó al joc (al Medieval Total War apareixia, i en la seva expansió, fins i tot es podia jugar amb ella) i la inclusió d'una facció anomenada "España" en comptes d'una anomenada Castella.
En conclusió, Medieval II Total War és una meravella de joc (i una meravella haurà de ser l'ordinador que emprem per jugar amb ell, ja que tots aquests detalls gràfics fan necessària una bona màquina), que agradarà a tots els aficionats al gènere de l'estratègia i sobretot als aficionats a l'estratègia per torns. En conjunt, es podria dir que no canvia massa respecte al seu predecessor, Rome Total War, però el fet d'estar ambientat en altra època històrica ja li dóna certa novetat (així com altres primícies que ja he comentat dalt). Bé, si no us voleu gastar un dineral en el joc, sempre us podeu comprar la versió comercial (i no la de col·lecionista) o adquirir-lo per altres mitjans menys… convencionals, ja m'enteneu.
Ací podreu trobar algunes imatges del joc preses per mi mateix. I ací alguns vídeos des de YouTube.
Continuem amb el cicle sobre les Guerres Mèdiques amb la batalla de Salamina:
Deu dies després de les Termòpiles i Artemisi (si és que aquestes batalles es lliuraren al setembre i no a l'agost), els perses eren els amos de quasi tota Grècia. Sols la península del Peloponès quedava fora del seu domini. Fou el moment de màxima expansió de l'Imperi Persa Aquemènida. No obstant això, la flota de Xerxes I havia perdut uns 200 vaixells en una tempesta i en l'enfrontament del cap Artemisi i, a pesar d'haver guanyat a les Termòpiles, la victòria els havia sortit molt cara: havien perdut uns 20.000 homes per poder vèncer un miler de grecs i apoderar-se de l'Àtica i les regions col·lindants. Però si la situació era insatisfactòria per a ambdós bàndols, els grecs s'enduien la pitjor part. Els atenesos, per exemple, s'havien vist obligats a fugir a l'illa de Salamina i a l'Argòlida, per tal de salvar la vida abans de la crema de la seva ciutat. Llavors, un líder atenès, que ja havia demostrat el seu enginy en Artemisi, tornà a protegir la seva pàtria amb la seva sagacitat. Era Temístocles.
Aquest, en no aconseguir convèncer els seus aliats del consell hel·lè de que els seria més favorable combatre els perses per mar (i no per terra, com desitjaven la majoria de grecs), enganyà al propi Xerxes. Fou un ardit emprat per tal que la flota asiàtica es concentrara en la badia de Salamina, on estaven atracades les naus gregues, que es veieren obligades a iniciar la lluita. Entre el 28 i el 29 de setembre del 480 aC, la flota persa (al voltant de 800 vaixells perses més alguns vaixells aliats) i l'armada grega (unes 380 naus) es prepararen per entaular el combat. En sortir el sol, l'emperador aquemènida pogué observar amb orgull, des d'un turó, assegut al seu tron de marbre i plata, com els seus vaixells, formats en tres línies, estaven encarats a una sola línia de naus gregues.
No obstant això, la superioritat numèrica dels perses no era un avantatge en aigües tancades, entre l'illa de Salamina i el continent. Ans al contrari. Els hel·lens, durant sis hores, amb els atenesos al capdavant, es dedicaren a enfonsar amb els seus vaixells, més petits i àgils, els rivals perses, jonis i fenicis, que s'entorpien els uns als altres. Assetjats, col·lidien entre ells mentre els seus mariners i soldats queien a l'aigua i s'ofegaven o eren morts a cops de rem "com tonyines agafades amb una xarxa", en paraules de l'autor de tragèdies Èsquil, present a la batalla.
Durant la jornada, Xerxes veié com una victòria segura es convertia en una derrota desastrosa: un terç o inclús la meitat de la seva flota havia estat destruïda. Centenars de vaixells i milers d'homes perduts. Els grecs sols perderen uns 40 vaixells i al voltant d'un centenar d'homes.
Després de Salamina, la primera gran batalla naval de la història, els perses es replegaren al port de Falèron, prop d'Atenes, Xerxes tornà a l'Àsia i els grecs agafaren les regnes de la Segona Guerra Mèdica. Per altra banda, amb un caràcter més universal, aquest enfrontament igualà en importància operativa les tropes terrestres i les tropes marítimes.
Pròximament, la batalla de Platea.
