Hic et nunc

Ací us deixe un vídeo que sortí al programa Polònia de tv3 del passat 18 de gener. Boníssim:

Compartir

Aquests dies de pluja i fred he estat malalt i he tingut l'ocasió de descobrir un interessant grup de garage rock. Es tracta de Mando Diao, un grup de Borlänge (Suècia) que començà a gestar-se l'any 1995 i que finalment nasqué el 1999, quen començaren a actuar en clubs de la seva ciutat natal. Un escriptor local els va descriure en un article seu com la millor banda sense contracte que mai havia vist. Açò fou seguit per un contracte discogràfic amb EMI Suècia. El 2002 van treure a la venda el seu primer disc Bring 'Em In a Suècia. L'any següent l'àlbum es llança internacionalment amb el seu single de debut "Sheepdog". EL 2004 la banda és aclamada amb entusiasme per la premsa musical i es converteix en un dels millors grups de l'any. El seu segon àlbum fou Hurricane Bar, tret a la venda el 2005. Un any més tard, el 2006, llançaren el seu tercer, i fins al moment últim, treball Ode to Ochrasy.
He tingut l'ocasió d'escoltar els seus dos últims treballs i he de dir que m'han agradat molt. Ací us en deixe un tast (es tracta de "Killer Kaczynski", una de les cançons del seu últim disc).

Compartir

Sembla que anem enrere en el temps. Aquest matí he llegit en VilaWeb i en altres mitjans que la Fiscalia ha acusat a l’actor Pepe Rubianes d’un delicte d’«ultratge a Espanya» i sol·licita una multa de 21.600 euros per unes declaracions sobre la unitat de l’Estat Espanyol que realitzà el gener del passat any en TV3. En aquestes declaracions Pepe Rubianes digué el següent «Que se metan a España ya por el puto culo a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario». En les seves conclusions provisionals, la fiscalia considera que l’actor proferí aquestes paraules «con evidente ánimo de ofender y menospreciar la nación española».
Llavors, on queda la llibertat d’expressió? D’acord que Rubianes potser no hauria d’haver-se expressat com s’expressà en horari protegit, però em sembla que tothom té dret a riure’s, a burlar-se i a criticar qualsevol cosa que li passe pel cap, o no és així? No podem dir que la camisa que porta el nostre amic no ens agrada? No podem dir que aquest cotxe és horrible i que, en canvi, aquell és magnífic?, doncs ja està, per què no podem dir el mateix d’un estat o d’un altre? Si en comptes de dir «España», Rubianes s’hagués referit a un automòbil o a una forma de vestir, segur que no s’hauria presentat cap denúncia o, en tot cas, la sentència no hauria estat la mateixa i el cas no hauria tingut aquest ressò. Però sembla que «España» i aquesta suposada «nación española», de la qual hem sentit tant a parlar últimament, són les dues coses més sagrades del món, la única, grande, unida, sagrada e intocable «España». I en canvi, els que defenen aquesta «España» critiquen, ridiculitzen i es burlen clarament ―i no en privat, sinó en molts mitjans de comunicació― de tots aquells que no pensen com ells, difamant les seves idees. Doncs molt bé, que critiquen i ridiculitzen, si això a mi m’és igual ―ja ho diuen els castellans, «a palabras necias oídos sordos»―, però que deixen als altres jugar al mateix joc, o és aquest un joc d’un sol participant?
Una altra cosa és que nosaltres haguérem emprat o no les mateixes paraules que emprà Rubianes o que estiguem d’acord amb el que digué. A mi, per exemple, no se m’hagués acudit mai dir el que Rubianes digué, tal i com ho digué ell ―encara que en el fons hi estiga d’acord―, principalment perquè no m’agrada expressar-me d’aquesta manera, però això no significa que Rubianes haja d’ésser condemnat per expressar la seva opinió sobre un tema qualsevol. Perquè encara que no ho semble, «España» no és ―o no hauria de ser― sagrada.

Compartir

Encetem avui la categoria "Fotografies" (he d'amortitzar la càmera que em vaig comprar aquests nadals) amb una fotografia que he fet aquest matí, aprofitant que no tenia classe fins a tercera hora, de l'eixida del sol des del mirador del Mirabarques de Pedreguer. Feia un fred horrible, i fins i tot es podia veure Eivissa a simple vista (encara que en la foto no s'aprecia), simplement magnífic. Ací la teniu:

Ací us deixe un enllaç on trobareu algunes fotos més de la jornada.

Compartir

Es suposa que segon de batxillerat és un curs en el qual els alumnes estan diàriament estressats, sense temps lliure, amb exàmens cada setmana… però em sembla que aquest no és el meu cas ni el dels meus companys de classe.
Sempre havíem pensat que quan estiguérem a segon de batxillerat no podríem respirar i ens passaríem les vesprades estudiant i pensant en el selectiu. Aquesta idea moltes vegades ha estat fomentada per alguns professors, que, no sé si amb l'esperança de fer-nos estudiar més, ens contaven terribles històries sobre aquest curs. Doncs bé, en començar aquest curs estàvem tots bastant expectants; serien certes les històries que ens havien contat?; seria tan terrible el cèlebre selectiu? Em sembla que segon de batxillerat ens ha decebut. En el que portem de curs encara no ens hem vist assetjats per cap tasca sobrehumana, no hem tingut més de dos exàmens en un sol dia i es podria dir que estem molt més relaxats que l'any passat.
Ara bé, el selectiu s'apropa, i això ens hauria de preocupar. Doncs no, estem igual de tranquils. Després de conèixer en què consisteixen els exàmens de selectivitat se'ns ha caigut un mite, esperàvem més (es podria dir que el selectiu són uns quants comentaris de text i els exàmens de les matèries pròpies de cada modalitat, res de l'altre món).
Bé, tampoc cal passar-se'n, supose que a partir d'ara els professors començaran a donar-nos canya i nosaltres anirem estressant-nos cada vegada més i més fins arribar al 13 de juny, el dia del primer examen. Segurament d'ací a tres mesos, quan queden poques setmanes per al dia D (o hauríem de dir dia S?) i estiguem assetjats d'exàmens per totes bandes, amb les tropes neuronals delmades de tant estudiar i amb les defenses mentals derruïdes pels nervis pre-selectiu, no parlaré igual que ho faig avui, però ja ho deia Horaci, carpe diem!

Compartir

Antoni Gilabert i Fornés nasqué a Pedreguer el 1716 i fou un arquitecte introductor i impulsor del neoclassicisme al País Valencià. Traslladat a València amb la seva família, estudià amb T. V. Tosca i treballà com a aparellador amb el seu cunyat Felip Rubio, fundador de l’Acadèmia de Sanat Carles, on ell mateix esdevingué catedràtic d’arquitectura el 1768. És el típic representant del període de transició cap al neoclassicisme.
En 1758-60, fonamentalment a les façanes de la Duana, acusà la manera acadèmica de Tosca. En 1772-81 remodelà la capella de Sant Vicent Ferrer al convent de Sant Domènec de València, on assolí el seu punt màxim en el tractament barroc dels efectes lumínics. Féu la seva obra més important amb posterioritat al 1774: la remodelació de la catedral de València, on imposà una il·luminació cupul·lar, reduí la lluminositat de la nau central i augmentà la de les naus laterals. A més, féu l’església de les Escoles Pies, la cel·la de Sant Lluís Beltran al convent de Sant Domènec, el Palau de Justícia, el tabernacle del Temple i el retaule de la Saïdia ―tot a València―, les esglésies de Torís, Xestalgar i Callosa d’En Sarrià i l’ermita i la casa del comte de Vilapaterna, a Nules.
També se li atribueixen dues construccions al seu poble natal, Pedreguer, es tracta de la capella de la Comunió (iniciada el 1775) i la capelleta de Sant Blai (també de la segona meitat del segle XVIII). Antoni Gilabert morí el 1792 a València.

Compartir

La solució a l'activitat de la passada sessió està al final d'aquest article. A partir d'aquesta sessió (la cosa ja comença a complicar-se un poc), podreu disposar d'un vocabulari en el qual aniré posant totes les paraules necessàries per a traduir o entendre les frases llatines del curs. El podeu trobar a la barra lateral, en l'apartat "El blog". A més, d'ara endavant empraré colors per a realitzar la anàlisi sintàctica: el taronja serà per al subjecte, el blau per a l'objecte directe i el negre (la negreta) per al verb. Quan apareguen noves funcions ja us indicaré el color assignat a cadascuna.

En llatí, l'estructura bàsica es composa de tres elements: subjecte, objecte directe (complement directe) i verb. Entre totes les classes de paraules que ens ofereix la llengua ―substantiu, verb, adjectiu, pronom, adverbi, preposició, conjunció i interjecció― és el substantiu el que, en principi, ocuparà el lloc de subjecte o objecte directe, de la mateixa manera que el verb ocupa normalment la posició de predicat.
Observem ara aquestes oracions i intentem traduir-les i analitzar-les sintàcticament seguint els exemples i tenint en compte el vocabulari:

poeta reginam laudat - el poeta lloa la reina
regina poetam laudat
nauta feminam cognoscit

populus lupum timet - el poble tem el llop
lupus populum timet
servus mendicum increpat
mendicus servum increpat

imperator consulem audit - l'emperador escolta el cònsol
consul imperatorem audit
Hannibal mercatorem repudiat
mercator Hannibalem repudiat

Un cop observades i traduïdes les oracions podem veure que els substantius (les paraules que no estan en negreta) no tenen el mateix acabament. Açò es deu a que en llatí les paraules acaben de forma diferent segons la funció sintàctica que desenvolupen. És a dir, un substantiu no acabarà igual quan funcione com a subjecte que quan ho faça com a objecte directe. Com vam veure l'altre dia, el llatí té fins a 6 casos, però ara per ara, sols ens interessen el nominatiu (per al substantiu que funcione de subjecte) i l'acusatiu (per al substantiu que funcione d'objecte directe)

Continua llegint »

Compartir

Amb l'ascensió d'Adolf Hitler i del nacionalsocialisme començà a perfilar-se una idea que aviat tindria àmplia acceptació en les masses més fanàtiques del poble alemany: la idea que els jueus pertanyien a una raça inferior que havia d'ésser extirpada de la faç de la terra.
Des que les lleis de Nuremberg havien decretat discriminacions de tot tipus contra els jueus d'Alemanya (15 de setembre de 1935) aquests es veieren progressivament desposseïts de tots els seus drets com a ciutadans, tant a l'escola i en el treball com en les sinagogues i al carrer.
La «Nit dels vidres trencats» marcà una fita en l'evolució de l'antisemitisme nacionalsocialista. La matinada del 9 al 10 de novembre de 1938 tingué lloc un fort atac contra els jueus de tota Alemanya; el govern orquestrà una operació que provocà la destrucció de gran quantitat de cases, sinagogues, cementiris, comerços de propietat jueva. A més, uns 20.000 jueus foren detinguts injustificadament i enviats a camps de concentració. A partir d'aquesta data, el Govern nazi es llançà a un immens pogrom per tota Alemanya i s'iniciaren les deportacions en massa als camps de Sachsenhausen, Buchewald i Dachau. Adolf Hitler i els seus col·laboradors meditaren llavors una solució més radical i definitiva al «problema jueu», i ja al juny de 1941 Reinhard Heydrich (cap de la Polícia Secreta de Seguritat ―Gestapo― i la SD) expressà als comandants dels grups especials que operavne als països ocupats (Einsatzgruppen) que el judaisme a l'est havia estat la font del bolxevisme i que, per tant, havia d'ésser destruït d'acord amb els desitjos del Führer.
Començarien llavors les matances sistemàtiques de jueus, inclosos milers de nens, als països de l'est. Fou a la primavera de 1941 quan, en els focuments i les cartes, começà a sorgir la fórmula «solució final», que significava l'anihilació sistemàtica del poble jueu. Reinhard Heydrich dictava també les ordres de com havien de ser tractats els jueus seleccionats per al trebal forçat: «formats en columnes de treball, els jueus vàlids, els homes per una banda i les doner per l'altra, seran traslladats a les zones de l'est per construir carreteres. No fa falta dir que una gran part d'aquesta gent serà eliminada de manera natural per la seva debilitat física»
A fi de facilitar la mort de milers d'éssers humans, l'Oficina Central de Seguritat del Reich (RSHA) organitzà inicialment els anomenats camions-fantasmes, usats ja el 1940 per exterminar els malats mentals de determinats hospitals psiquiàtrics: Es tractava d'una espècie de furgonetes totalment tancades que, en posar-se en marxa, desprenien monòxid de carboni en el seu interior. Aquests Special-Wagen (cotxes especials) serviren per assassinar milers de jueus deportats al camp de Chelmo, però també s'empraren per exterminar detinguts d'altres camps que ja no eren considerats útils per al treball.
Segons conta l'oficial alemany Rudolf Höss, membre de les SS i les Waffen-SS i comandant del camp de concentració d'Auschwitz, en les seves memòries, aviat es va considerar que aquesta mesura era massa cara i ineficaç. Després d'una inspecció a Treblinka, es considerà que calia trobar un nou mètode d'extermini, més barat i efectiu. Així es pensà en el gas Cyclon B, un àcid que prepararien industrialment els laboratoris IG-Farben. El primer camp on es va uilitzar aquest gas mortal fou a Belzec, però prompte s'emprà en altres camps com Birkenau, Treblinka, Sobibor i Maïdanek. La «solució final» ja era un fet.
La conferència de Wannsee, celebrada el 20 de gener de 1942, planificà l'acceleració de la «solució final» a Europa. D'aquesta manera moriren, entre 1941 i 1944, més de sis milions de jueus. La «solució final» es dugué a terme amb càlcul i premeditació, amb tot tipus de mitjans tècnics i científics i amb la indiscutible complicitat de la gran indústria alemanya.

Sobre la Conferència de Wannsee versa la pel·lícula La Solució Final (Conspiracy), del director nord-americà Frank Pierson. El 20 de gener de 1942, es reuní en la vil·la Wannsee, al sud-est de Berlín, un grup de màxims dirigents nazis per tal de decidir «la Solució Final a la Qüestió Jueva» (Endlösung derJudenfrage). La discussió es centrà en l’objectiu de l’expulsió dels jueus de cada esfera de la vida del poble alemany i l’expulsió d’aquests de «l’espai vital del poble germànic» (Lebensraum). Les mesures a prendre foren discutides i fou presentat el concepte de la «deportació» dels jueus cap a l’est. El nombre de jueus a Europa foren enumerats (11 milions) i els mètodes d’evacuació foren respecte a l’edat i país d’origen. El tractament de les persones amb «sang mixta» fou també discutit acuradament.
El protocol de la reunió fou preparat per Adolf Eichmann, ajudat per Reinhard Heydrich i no menciona explícitament l’assassinat en massa; Eichmann va admetre, més tard, en el seu juí, que el llenguatge usat durant la reunió fou molt més explícit i inclogué termes com «exterminació» i «anihilació».
Es tracta d'una molt bona pel·lícula que, a pesar de no comptar amb escenes d'acció (predomina el diàleg) i amb grans decorats (el film transcorre quasi en la seva totalitat a l'interior d'una casa), és un dels millors llargmetratges que he vist i crec que és imprescindible per a tots aquells que vulguen conèixer alguna cosa més sobre la Segona Guerra Mundial i, en concret, sobre els terribles i abominables fets de l'Holocaust.

Compartir

Insula natura triquetra est, cuius unum latus est contra Galliam. Alterum uergit ad Hispaniam atque occidentem solem. Britanni non multum a Gallica differunt consuetudine. Interiores plerique frumenta non serunt, sed lacte et carne uiuunt pellibusque sunt uestiti. Capiloque sunt promisso atque omni parte corporis rasa praeter caput et labrum superius.

«L'illa, un costat de la qual està enfront de la Gàl·lia, és de forma triangular. Un altre està situat cap a Hispània i cap a ponent. Els britans no difereixen molt de la Gàl·lia en la forma de vestir i arreglar-se. La major part dels (de dins) habitants no sembren gra, però s'alimenten de carn i llet i es vesteixen amb pells. Porten els cabells llargs i afaitada tota part del cos excepte el cap i el llavi superior.»

(CÈSAR. Bellum Gallicum V, 2… 13)

Compartir

Avui, dia de Sant Antoni, no hem anat a l'institut, així que aquest matí he anat a veure la típica benedicció dels animals del dia de Sant Antoni. A Pedreguer, la tradició porta a la gent a reunir-se a la plaça amb els seus animals de companyia (hem pogut veure des de gossos i gats, fins a cavalls i iguanes) per pujar en processó, acompanyat la figura de Sant Antoni, fins a la Capelleta de Sant Blai, on es produeix la benedicció i el repartiment del pa beneït.
Després de pujar-hi i assistir a la benedicció (i de fer unes quantes fotos amb la càmera nova), hem anat a dinar a la caseta d'un amic. Després d'estar una bona estona barallant-nos amb el carbó, que no era de massa bona qualitat, ho hem deixat estar i hem canviat el sistema tradicional per un de més modern i pràctic, el foguer de gas butà. Finalment hem dinat la carn torrada i, en acabar, i per baixar-ho tot, hem decidit pujar als Molinets (la informació que us facilite a continuació l'he extret de la web de l'Ajuntament de Pedreguer).
Els Molinets són, avui, dues torres que formen part del paisatge de Pedreguer, però fa temps foren molins fariners amb les veles al vent que n'aprofitaven la força motriu en benefici de l'home. Els cereals, sobretot el blat, eren cabdals en l'alimentació humana i ocupaven gran part de les terres de conreu. Així doncs, moldre el gra era una necessitat resolta per aquestes dues construccions. Els molins de Pedreguer tenen les mateixes característiques constructives, però diferent grandària. Tots dos són contemporanis i foren construïts al voltant de l'any 1850. Són edificis de planta circular i lleugerament troncocònics, més alts que amples, i que s'emmarquen dins el tipus de molí mediterrani. El mur exterior és de pedra de paredat travada amb morter de calç i arriba a una grossària de més de metre i mig. L'interior es divideix en tres plantes: la inferior, la cambreta i la sala superior que és el lloc on es situava la maquinària, les moles, etc. És per això que el forjat de la planta de dalt, que es realitzà amb una volta d'un quart d'esfera i un arc de mig punt de carreus de tosca (arenisca), havia de ser molt resistent. D'aquest mateix material són les brancalades de portes i finestres.
La planta baixa servia per a emmagatzemar el gra i arreplegar la farina del fariner en sacs. En aquesta sala es localitza l'única porta d'accés, orientada a l'oest/sud-oest. La del molí més g ran és allindada, la del més menut, en canvi, forma un arc angular. A la dreta de la porta sempre hi ha una escala circular que recorre la paret de l'edifici. Excepte els primers graons, d'obra, la resta són lloses de pedra calcària encastades a la paret.
Entre la planta inferior i la superior estava la cambreta, amb el pis de bigues i de fusta i motlades d'algeps, que servia per a diferents tasques (guardar els estris del molí, dormir…)
El pis superior era el principal espai de treball del molí i la seva raó de ser. Allí s'ubicava la maquinària de fusta i les moles de pedra. La força del vent feia girar les quatre aspes amb veles de tela que feien rodar la maquinària i les moles que molien el gra. La coberta de forma cònica, la maquinària i d'altes elements han desaparegut amb el pas del temps, ja que eren de materials peribles. Tan a un molí com a l'altre, en la sala superior s'obrin a l'exterior dues finesters, una dalt mateix de la porta d'accés a l'edifici, i l'altra contraposada i lleugerament desviada.
Darrere del molí més gran, cap a l'est, trobem una cisterna excavada en la roca per a l'abastiment d'aigua del molí.
Un cop visitats els Molinets, hem baixat i ens hem dirigit cadascú a casa seva.

Ací us deixe un enllaç a unes quantes fotos del dia, tant de la benedicció dels animals, com del dinar i de la pujada als Molinets.

Vale!

Compartir