Ὧ ἂνδρες Ἕλληνες οὐκ ἀνθρώπων ἀπορῶν βαρβάρων συμμάχους ὑμᾶς ἄγω ἀλλὰ νομίζων ἀμείνονας καὶ κρεὶττους πολλῶν βαρβάρων ὑμᾶς εἷναι, διὰ τοῦτο προσέλαβον.
Ὅπως οὖν ἔσεσθε ἄνδρες ἄξιοι τῆς κέκτησθε καὶ ἦς ὑμᾶς ἐγὼ εὐδαιμονίζω. Εὖ γὰρ ἴστε ὅτι τὴν ἐλευθερίαν ἐλοίμην ἄν ἀντὶ ὧν ἔχω πάντων καὶ ἄλλων πολλαπλασίων.

«Oh homes grecs!, us porte com a aliats, no estant necessitat d’homes estrangers, sinó pensant que vosaltres sou millors i més forts que molts estrangers, per això us vaig portar amb mi.
Així doncs, [sereu] haureu de ser homes dignes de la llibertat que heu obtingut i per la qual jo us felicite. Car, sabeu bé que preferiria la llibertat abans que tot i que les altres moltes coses que tinc.»

Xenofont. Anàbasi, I, 7, 3.

Compartir

Ací us deixe un altre vídeo del programa de tv3 Polònia, simplement brillant:

Compartir

Els antics romans aconseguiren dominar tot el món conegut, però açò no hauria estat possible sense una ferramenta que els procurà una llista inacabable de victòries: la legió romana.
Les legions romanes d’època imperial estaven formades per uns cinc mil cinc-cents homes. La unitat bàsica era la centúria de vuitanta homes, dirigida per un centurió, ajudat per un lloctinent (optio), un signífer (portador de l’estendard de la centúria) i un cornicen (encarregat de transmetre les ordres amb tocs de corn). La centúria es dividia en seccions de vuit homes que compartien una habitació de les barraques o una tenda si estaven en campanya. Sis centúries formaven una cohort, i deu cohorts, una legió; la primera cohort era doble. Cada legió anava acompanyada per una unitat de cavalleria de cent vint homes, distribuïda en quatre esquadres que feien les funcions d’exploradors o missatgers. En ordre descendent, aquests eren els rangs principals:
El llegat era un home d’ascendència aristocràtica. Habitualment tenia uns trenta any i dirigia la legió fins a un màxim de cinc anys. El seu propòsit era aconseguir una bona fama per tal de millorar la seva carrera política.
El prefecte del campament era un veterà d’edat avançada que havia estat centurió en cap de la legió i es trobava el el cim de la carrera militar. Era una persona experta i íntegra i era l’encarregat de substituir el llegat quan aquest s’absentava o quedava fora de combat.
Sis tribuns eren oficials no professionals. Eren homes joves, d’uns vint anys, que servien per primera vegada en l’exèrcit per tal d’adquirir experiència en l’àmbit administratiu, abans d’assumir el càrrec d’oficial subaltern en l’administració civil.
El tribú superior, en canvi, estava destinat a alts càrrecs polítics i al possible comandament d’una legió.
Seixanta centurions s’encarregaven de la disciplina i la instrucció de la legió. Eren gelosament escollits per la seva capacitat de comandament i per la seva bona disposició a lluitar fins la mort. No és estrany, doncs, que l’índex de baixes entre els centurions fóra molt superior al nombre de baixes en altres rangs. El centurió de major categoria dirigia la primera centúdia de la primera cohort, i habitualment, era una persona respectada i condecorada.
Els quatre decurions de la legió tenien a les seves ordres els esquadrons de cavalleria i aspiraven a ascendir a comandants de les unitats auxiliars de cavalleria.
Cada centurió estava ajudat per un lloctinent, que desenvolupava la funció d’ordenança amb serveis de comandament menors. Els lloctinents (optio) aspiraven a ocupar una vacant en el càrrec de centurió.
Per davall dels lloctinents estaven els legionaris, homes que s’havien allistat durant un període de quinze anys. Inicialment, sols es reclutaven ciutadans romans, però, cada cop més, s’acceptaren homes d’altres poblacions, i se’ls atorgava la ciutadania roman en unir-se a les legions.
Els integrants de les cohorts auxiliars eren d’una categoria inferior a la dels legionaris. Provenien d’altres províncies romanes i aportaven a l’Imperi la cavalleria, la infanteria lleugera i altres tècniques especialitzades. Se’ls concedia la ciutadania romana després de vint-i-cinc anys de servei.
Aquesta fou la màquina de guerra que permeté als romans convertir-se en els amos del món, estenent els seus dominis des de la Península ibèrica a Síria i des de la Gran Bretanya i Germània a Egipte.

Compartir

Acabem avui el cicle sobre les Guerres Mèdiques amb la batalla de Platea:

Quan Xerxes I tornà a Àsia després de la batalla de Salamina (no per covardia, com diu Èsquil en Els perses, sinó per assegurar Jònia), deixà a les ordres del seu cunyat Mardoni les tropes aquemènides més selectes estacionades en Grècia. Mardoni passàl'hivern a Tessàlia i a la primavera tornà a prendre Atenes, els habitants de la qual fugiren, de nou, a l'illa de Salamina. Els atenesos sol·licitaren l'ajuda d'Esparta i d'altres polis del seu entorn mentre l'exèrcit persa (comandat per Mardoni i integrat per més de 120.000 unitats, incloent-hi alguns socis hel·lens) s'acantonava prop de Platea, a la Beòcia. Alhora, els grecs (amb l'espartà Pausànies al capdavant i amb prop de 110.000 homes: uns 40.000 hoplites i 35.000 efectius lleugers aliats, així com 35.000 ilotes lacedemonis) es reuniren als peus del mont Citeró. Mai s'havia format un exèrcit tan panhel·lènic, a més d'Atenes, Esparta i Platea, estava constituït per efectius d'una trentena de regions més.
La batalla de Platea, en realitat, fou un conjunt d'operacions disperses que culminà amb el combat final del 27 d'agost de 479 aC. Inicialment, durant dues o tres setmanes, les forces contendents no iniciaren moviments rellevants, i es limitaren a petites incursions dirigides a acabar amb les provisions de l'adversari.
El matí del 27 d'agost Mardoni interpretà erròniament un desplaçament de l'enemic. Suposà que els hel·lens havien abandonat el seu campament i que retrocedien. La realitat era que els atenesos s'havien retirat a l'altre costat del mont Citeró, per reorganitzar-se després d'un petit enfrontament amb els perses pocs dies abans. Els atenesos estaven acompanyats per altres divisions aliades, la rereguarda de les quals estava ocupada per les tropes més preparades, les espartanes. El comandant aquemènida veié en aquests moviments una disputa interna i pensà que els grecs havien trencat la seva coalició, així que es llançà ràpidament i desordenada contra la rereguarda lacedemònia. El seu comandant, Pusànies, envià llavors un missatge als atenesos per tal que tornaren a ajudar-los. Mentrestant, Pausànies i els seus contingueren els perses amb 50.000 compatriotes i 3.000 unitats aliades. La lluita fou acarnissada, amb gran quantitat de baixes en ambdós bàndols, però principalment en el grec, fins que un veterà espartà aconseguí matar Mardoni.
Llavors els perses es desbandaren, retirant-se cap al seu campament on es resguardaren. Els lacedemonis no eren molt hàbils en l'art del setge, així que esperaren l'arribada dels atenesos (més versats en aquest art), que obriren una bretxa en les defenses aquemènides, irrompent en el campament. La resta fou una carnisseria. De les desenes de milers d'efectius que havia liderat Mardoni, sols es prengueren 3.000 presoners, encara que uns pocs perses aconseguiren escapar. Els grecs, a més, s'apoderaren d'un abundant botí.
No s'obtingué una pau definitiva a partir de la victòria grega a Platea, que es desenvolupà potser al mateix temps que una altra marítima en el promontori de Micala, enfront de l'illa de Samos. No obstant això, Platea marcà una fita de gran importància en ls Guerres Mèdiques. Després de Platea, la lluita amb els perses es traslladà a Àsia: la Grècia europea havia estat alliberada.

Ací us deixe un enllaç a una interessant aplicació que permet veure, amb el Google maps, els emplaçaments de les batalles i de diversos esdeveniments relacionats amb les Guerres Mèdiques.

Compartir

Ahir em va arribar un llibre que vaig demanar fa unes setmanes per correu i que he llegit aquesta vesprada d’una revolada. Es tracta d’Almansa 1707. Després de la batalla de l’escriptor i humanista valencià Joan Francesc Mira.
Aquest any 2007 es compleixen 300 anys de la derrota de les tropes austriacistes en la batalla d’Almansa (ocorreguda el 25 d’abril de 1707) durant la Guerra de Successió (1700-1714), que comportà l’abolició dels Furs del Regne de València i l’assimilació d’aquest al Regne de Castella. Per commemorar aquesta batalla i tot el que significà (i encara significa) Mira ha publicat aquest volum, on ens narra de forma concisa i perfectament entenedora la batalla d’Almansa, així com el context històric que la féu possible i les conseqüències que tingué (terribles per al Regne de València i per a la resta de la Corona d’Aragó). L’obra ha estat editada per Bromera en gran format i està acompanyada d’un gran nombre d’il·lustracions de gran qualitat.
El llibre ens transporta al Regne de València de principis del segle XVIII, un Regne que, després d’un segle ple de crisis i desgràcies (expulsió dels moriscos, pestes, males collites…), començava a recuperar-se econòmicament i demogràfica. El sistema foral i de Corts continuava vigent i, a pesar de la necessitat d’algunes reformes, funcionava a la perfecció. Aquest model de Corts xocava frontalment amb el sistema castellà, en el qual les Corts no tenien cap autoritat legislativa, cosa que afavoria l’absolutisme reial.
Dintre d’aquest context, morí sense descendència, el 1700, Carles II d’Habsburg, un disminuït psíquic, fruit dels matrimonis consanguinis. Aquest nomenà hereu el príncep Josep Ferran de Baviera, però aquest va morir el 1699, i finalment, un mes abans de morir, Carles II d’Habsburg va fer testament en favor de Felip d’Anjou (Felip de Borbó), nét del rei Lluís XIV. En aquest últim testament s’inclogué una clàusula que obligava Felip d’Anjou a renunciar al tron francès per evitar la unió entre Castella-Aragó i França. El 1701 Felip V de Borbó fou coronat rei de Castella i el mateix any jurà els Furs de la Corona d’Aragó. Aquest fet no agradà a les potències europees de l’època, ja que Castella-Aragó es convertia en fidel aliada de França (enemiga d’anglesos, austríacs i holandesos) i, per contrarestar el poder Borbó buscaren un altre candidat al tron espanyol: l’Arxiduc Carles d’Habsburg. El 1701 esclatà el conflicte entre els aliats austriacistes (Anglaterra, Àustria, els Països Baixos del Nord i Portugal) i els borbònics (Castella-Aragó i França), que començà de manera favorable per als aliats a Europa. Mentre avançava la guerra al continent, Felip V prengué mesures il·legals, absolutistes i incompatibles amb el sistema de Furs i de Corts de la Corona d’Aragó, cosa que provocà l’augment del ressentiment dels ciutadans de la Corona, que veien amb mals ulls l’accés al tron d’un francès com Felip V. El 1705 l’Arxiduc Carles, amb ajuda britànica, fou proclamat rei legítim coma a Carles III d’Aragó, València, Mallorques, Catalunya, Sicília, Nàpols… Llavors esclatà una guerra civil entre els dos bàndols (maulets i botiflers) i una guerra entre la Corona d’Aragó (majoritàriament de part de l’Arxiduc) i Castella (majoritàriament de part de Felip V). A poc a poc, però, les tropes franco-castellanes, ajudades pels botiflers, començaren a imposar-se a la península.
El 1706 caigué el Regne d’Aragó i entre el 25 d’abril de 1707 (batalla d’Almansa) i 1708 el de València.
El 1713 morí l’hereu d’Àustria i Carles III d’Habsburg passà a ser l’hereu de l’emperador austríac. De sobte tot canvià, ja que un persona, l’Arxiduc, havia d’heretar un imperi enorme (Àustria i Castella-Aragó).
Els aliats decidiren pactar amb Felip V i el 1713 a Utrecht abandonaren la Corona d’Aragó i l’Arxiduc, a canvi de la renúncia de Felip V al tron de França i del compromís de mantenir separats els dos estats (Castella i la Corona d’Aragó). Posteriorment, pel tractat de Rastatt (1714), l’Arxiduc renuncià definitivament al tron espanyol. L’11 de setembre de 1714 caigué Barcelona i el 1715 Eivissa i Mallorca.
Felip V suprimí els Furs i les llibertats dels regnes de la Corona d’Aragó i anà incorporant-los a Castella, imposant les lleis i costums castellanes, més favorables a l’absolutisme monàrquic. La repressió fou ferotge (execucions, exilis, confiscacions de terres…).
Aquest és un llibre que recomane, en primer lloc a tots els valencians ―que crec que haurien de conèixer aquests fets i el que han comportat al llarg de tres segles―, també als aficionats a la història i finalment a qualsevol persona que desitge conèixer què fórem els valencians abans i després d’aquell malaurat 25 d’abril de 1707.

La història ja està passada, pols i terra la taparen, però el mal que vingué d’ella, mal d’Almansa, rossega encara i alcança tot el poble.

Al Tall - Processó

Compartir

L'alfabet llatí, en època clàssica, constava dels següents signes: A, B, C, D, E ,F, G, H, I, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, V, W, Y, Z

En general el llatí es pronuncia igual que el valencià, excepte per unes quantes diferències:

• La C es pronuncia sempre k (Cicero es pronuncia "Kikero").
• La G sempre presenta so suau (leges es pronuncia "legues").
• La V es pronuncia sempre u (brevi es pronuncia "breui").
• La U es pronuncia també en els grups qu i gu (propinquis es pronuncia "propinqüis").
• La I seguida de vocal sona com y (iustitia es pronuncia "yustitia").
• La ll es pronuncia com la l·l del valencià (puella es pronuncia "puel·la").
• La ch es pronuncia k (schola es pronuncia "skola").
• La ph es pronuncia f (philosophia sona com "filosofia").
• La th es pronuncia t (thesaurus sona com "tesaurus").

Ara és el moment de llegir aquest text (no us preocupeu per la traducció, únicament llegiu-lo seguint les regles de pronunciació de dalt):

Caesar Romanus est. Tu Caesarem non cognoscis nec Caesaris linguam; sed praesta attentionem Caesari et cum Caesare, brevi tempore, latinam linguam cognosces.

Ara heu de comprovar si l'heu llegit de la següent manera

Caesar romanus est. Tu Caesarem non cognoskis nec Caesaris linguam; sed praesta attentionem Caesari et cum Caesare, breui tempore, latinam linguam cognoskes.

I ara la traducció al valencià:

Cèsar és romà. Tu no coneixes Cèsar ni la llengua de Cèsar; però presta atenció a Cèsar i amb Cèsar, amb poc temps, coneixeràs la llengua llatina.

Continua llegint »

Compartir

Hola a tots! Ja he tornat de Barcelona (i començat el segon trimestre, per cert). A la ciutat Comtal he fet un poc de turisme i he anat a veure la torre Agbar (molt curiosa), el Palau de la Música Catalana, la Catedral, la Plaça del Rei (impressionant), l'església de Santa Maria del Mar (meravellosa), el fossar de les Moreres (amb la placa dedicada a Joan Baptista Basset i als valencians morts en la defensa de la ciutat de Barcelona el 1714), Montjuïc i m'he perdut pels bonics carrerons del barri gòtic i del Raval. També vaig poder assistir a la cavalcada dels Reis Mags (bastant impressionant comparada amb la de Pedreguer, és clar).
A més he tingut ocasió de comprar-me una càmera digital reflex Nikon D40, amb 6.1 milions de píxels i un objectiu Nikkor AFS DX 18-55 GII per iniciar-me en el món de la fotografia. També vaig poder delectar-me amb un dels meus passatemps preferits, la compra de llibres i em vaig endur La profecia del águila de Simon Scarrow (sisé volum de la sèrie Quint Licini Catus ambientada en la Roma de l'emperador Claudi) i El caballo de César (l'últim volum de la meravellosa sèrie sobre la Roma de finals de la República) de Colleen McCullough.
A pesar d'haver-hi estat sis dies, m'han quedat moltes coses per veure i espere tornar-hi prompte (he d'amortitzar la càmera). Finalment he resolt el dilema i em sembla, que l'any pròxim em quedaré a València estudiant (per proximitat principalment), no obstant això continuaré portant Barcelona al cor.

Ací us deixe l'enllaç a una petita galeria de fotografies que he fet aquests dies (algunes estan tortes perquè encara no m'he acostumat del tot a la càmera).

Vale!

Compartir