Hic et nunc

Bé, per fi ha arribat el gran dia, en dia tan esperat, el dia d’anunciar el nom guanyador! 18 dies després de l’inici del concurs per trobar-li el nom a la musa dels blogaires, és hora ja d’anunciar el nom que ha estat escollit pel jurat, el nom de la desena musa (recordem que les muses eren les deïtats clàssiques inspiradores de l’escriptura, la música i la poesia). Primer, però, Marina i jo hem d’agrair-vos a tots i totes la vostra desinteressada participació en aquesta petita competició que sorgí de forma totalment espontània. Gràcies.
Un total de sis propostes, publicades ací i a Secretos de Argos han optat al premi: aparèixer en negreta en aquest blog, en Voces Griegas i en Secretos de Argos (jejeje, quin premi!). Les propostes han estat les següents:

• Sergi féu la següent proposta: “El munt de blogs que pul·lulen per Internet sempre m’han fet l’efecte d’una immensa teranyina, formada per tota la interacció que es produeix entre comentaristes, re-enllaços, debats i diversa “vidilla”. Per això, jo done el meu vot per a la més perfecta teixedora de xarxes, és a dir, Aracne [a més, no puc evitar pensar en la raó per la qual és convertida en aranya, eixa supérbia i orgull, que més o menys tots els blogaires demostrem, conscientment o inconscient, per les nostres “obres”, jeje. Tampoc no està mal la relació que té amb super Atenea i com mostra les vergonyetes dels déus en el seu tapís, una miqueta com fem a voltes nosaltres des dels blogs amb actuacions o fets que ens semblen criticables]“.
• Carlos Cabanillas s’uní al concurs proposant Eco per “su cháchara incesante y por su condena a repetir lo que oye“.
• La següent proposta, molt treballada, fou d’elgreco, i la reproduïsc ací íntegrament: “Bé, supose que el nom de la Musa no ha de coincidir amb alguna existent. El nom que propose és un compost de les paraules “xarxa” i “llibre de notes o diari de navegació”. Recordem que un “blog”, paraula creada per Jon Barger, i que procedeix de “web” (= xarxa de Internet) i log (=quadern de navegació, diari d’abord), és un lloc web periòdicament actualitzat que recopila cronològicament textos i/o articles d’un o varis autors, on el més recent apareix primer.
  Heu triat com a atributs de la vostra musa un ratolí i un teclat. En grec modern “ratolí” es diu ποντικός i “teclat” πληκτρολογώ. Però com que la Musa ha de ser la dels blogs i aquesta paraula ve de WEBLOG, el nom ha de tenir aquestes paraules. M’incline pel grec. En grec modern “xarxa” és δίκτυο i en grec clàssic δίκτυον; logbook en grec modern és ημερολόγιο πλοίου. Aquesta darrera paraula és molt llarga, per la qual cosa em quede amb l’element λόγιο que, fins i tot, recorda en la pronunciació a log.
  El compost seria, en transcripció, DICTIOLOG. Ens falta un final típicament grec i em decante per -MENE (com en Melpòmene).
  La Musa dels blogs seria, doncs, DICTIOLOGOMENE. És un nom una mica llarg, però és la meua proposta. Fins i tot tinc un adjectiu, epítet, per a la nostra musa; seria μυοπληκτρολογόφορος, on el primer element (μυο) deriva del nom del ratolí en grec clàssic (μῦς, μυός); el final (φόρος) vol dir “la que porta”.
  No queda malament del tot:
  “Inspira’m, o Dictiologomene, mioplectrologoforos, abans d’iniciar el meu article d’avui”.
  L’epítet és de difícil pronunicació; es podria canviar l’ordre i quedaria “plectrologomioforos”, però m’agrada més el primer.
  Bé, disculpeu que haja gosat proposar quelcom tan disparatat, però m’inspirava Dictiologomene“.
• A continuació, i per abreviar un poc, elgreco proposà també Logodictía.
• Seguidament ankh proposà Nautika, que justificava dient “ya que para hacer nuestros posts navegamos por la red para recebar información“.
• Finalment, l’inesgotable elgreco proposà Pleusa, transcripció del participi de present actiu del verb “navegar” en grec, que es tradueix per “la que navega”.

Bé, vistes ja les propostes participants, ha arribat l’hora d’anunciar el nom guanyador. El jurat del concurs “Quina és la musa dels blogs?” ha decidit, per unanimitat i després d’una avaluació exhaustiva de cada proposta, que el nom guanyador és… Nàutica… proposat per ankh i millorat per elgreco.
El jurat justifica aquesta decisió dient que, a pesar que el nom proposat per ankh era “Nautika”, amb k, ens ha semblat que era just reconèixer el treball d’investigació d’elgreco seguint la seva proposta i convertint aquesta k en una c.

De nou, gràcies a totes i tots!

PS: A data de 04/05/07 s’ha decidit canviar el nom de la nostra lloada musa de Nautica a Nàutica (en castellà “Náutica“), ja que, segons els entesos, és més correcte i adequat. Ja sé que el nom fa pensar en la Copa de l’Amèrica, però bé, és el que hi ha. A pesar d’açò, s’accepten suggeriments de tot tipus. Gràcies.

Compartir

Ahir, mentre esperàvem per a l’inici del concert de Lilit i Dionís, Joan i jo vam comprar les entrades per al concert del 5 de maig a València, en el qual actuaran, entre altres, Obrint Pas, Al Tall, Feliu Ventura, La Gossa Sorda, Sva-ters…
Amb les entrades del concert ens reservaren dos seients a l’autobús que ens portarà a la manifestació que, just abans del concert, recorrerà els carrers de València per commemorar els 300 anys de la derrota d’Almansa. Ens veurem al Cap i Casal?

Compartir

Aquesta ha estat una nit interessant ja que ha tingut dos moments estrella que difícilment oblidaré. El primer, quan un madrileny m’ha preguntat per què hi han tants cartells pel poble que diuen “300 anys de lluita”, “300 anys de resistència” o coses per l’estil. El segon, quan Lilit i Dionís ens han ofert un dels seus millors concerts al Casal Jaume I de Pedreguer.
Després de sopar, mentre passejàvem pels carrers del nostre poble, hem passat per davant d’una botiga amb un cartell amb el lema “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”. En veure’l, un dels amics m’ha preguntat: “per què hi ha tants cartells aquests dies que diuen ‘300 anys d’açò, 300 anys d’allò’?”. En preguntar-m’ho m’he quedat parat, però no per la pregunta en si (perquè altres amics del poble mateix ja me l’havien feta aquests dies), sinó per qui me la feia. Aquest amic va vindre fa uns anys (ara no sé si en són dos, tres o quatre) des de Madrid i, encara que entén el valencià, no el parla (oh, quina novetat!). Bé, després de recuperar-me del xoc, he intentat explicar-li-ho. Li he dit més o menys que fa tres-cents un rei francés, adoptat pels castellans, ens derrotà en la batalla d’Almansa i que a per aquesta derrota ens prohibí la llengua i ens llevà els Furs i els privilegis que teníem. No sé si ho haurà entés del tot, no crec, però jo he intentat que ho entenguera.
L’altre moment estrella de la nit ha estat, com ja he dit, el concert. Lilit i Dionís són un una banda estrafolària nascuda, a principis del 2006, de la unió dels grups Lilit i Bufafocs de Dionís. El resultat d’aquesta unió és un grup en mutació constant que barreja de forma magistral una gran quantitat d’estils: rock, cançó d’autor, tradició valenciana, música electrònica, punk… D’aquest grup cal destacar-ne el directe divertidíssim, les lletres atrevides i la mescla d’estils musicals abans esmentada.
En resum, ha estat una nit completa i difícilment repetible. Ara me’n vaig a gitar-me que és tardíssim.

Bona nit a totes i tots!

Compartir

Ja fa quatre dies que acabàrem el viatge a Barcelona i encara no us n’he dit res, per tant, ací va un petit resum de tot el que passà:
Eixírem de Pedreguer el dia 20 per la vesprada, en total érem uns 30 alumnes de batxillerat i quart d’ESO, amb quatre professors. En arribar a Barcelona deixàrem les maletes a l’alberg i acabàrem d’acomodar-nos. A l’endemà pel matí visitàrem el CosmoCaixa i la Sagrada Família, i per la vesprada ens portaren al Museu d’Història de la Ciutat, on passejàrem entre les ruïnes romanes de l’antiga Barcino i pels palaus de la Barcinona medieval. A la nit qui volgué tingué festa, i qui no, descans.
El diumenge pel matí anàrem a veure el Museu Nacional d’Art de Catalunya, on poguérem contemplar les magnífiques col·leccions d’art romànic i gòtic (no ens donà temps a veure res més), per la vesprada anàrem a l’Aquàrium i al Parc Güell. I la nit, qui volgué festa en tingué, i qui no, descans.
El dilluns, dia de Sant Jordi, al matí passejàrem pel barri gòtic de la ciutat comtal i visitàrem l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Per la vesprada, Sergi i jo quedàrem amb Sebastià i, després de fer-nos un café, anàrem a passejar per Barcelona (un passeig maratonià si tenim en compte que Sergi i jo portàvem dos dies caminant, però també molt agradable), entre parades de roses i llibres, que posaven a prova el meu ja tractat “biblioconsumisme“. Sebastià ens portà a veure les restes del temple romà de Barcino, la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans, la casa Batlló, la casa Amatller i la casa Milà (aquestes últimes de forma superficial i sense arribar pràcticament a entrar-hi).
El dimarts, l’últim dia del viatge, baixàrem cap a Tarragona on, pel matí, visitàrem el centre històric i part del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (i dic part perquè quan sols havíem visitat els dos primers pisos del museu ens comunicaren que l’havíem d’abandonar perquè era hora de tancar). Després de dinar assistirem a la representació d’una adaptació de l’obra Truculentus de Plaute. En acabar el teatre tornàrem a Pedreguer.
Bé, açò ha estat un resum molt superficial de periple, el millor de tot fou precisament tot allò que no s’ha dit ací, eixos detalls que fan d’un simple viatge, una experiència inoblidable.

Ací us deixe dos àlbums amb fotos del viatge: un amb fotos “artístiques” i l’altre amb fotos més “normals”.

Compartir

Fa uns dies vaig acabar Borja papa, magnífic llibre de Joan Francesc Mira sobre la figura del valencià més universal, Roderic de Borja.
Fill de Jofré de Borja i Escrivà i d’Isabel de Borja, Roderic nasqué el trenta-u de desembre de l’any 1431 a Xàtiva, en el si d’una família noble valenciana provinent de l’Aragó. Destinat a fer carrera eclesiàstica sota la protecció del seu oncle Alfons de Borja, des de ben prompte acumulà beneficis eclesiàstics. L’any 1437 morí son pare, Jofré, i la família es traslladà a València, d’on era bisbe Alfons. El 1456 Roderic es doctorà en dret a Bolonya.
Quan Alfons de Borja es convertí en papa amb el nom de Calixt III, Roderic començà a acumular càrrecs, com per exemple: l’abadia de Subiaco, l’administració dels bisbats de Girona, València, Cartagena i Mallorca… Tot açò el convertí en un dels cardenals més rics del seu temps. En morir Calixt III el 1458, no abandonà Roma, a pesar de les pressions antiborgianes, i resultà decisiu en el conclave que elegí Pius II. Sota aquest pontífex i els seus successors mantingué la vicecancelleria que Calixt li havia atorgat el 1457 i encapçalà diverses legacions diplomàtiques: la més cèlebre de les quals fou la que el dugué per ordre de Sixt IV, el 1472-1473, a la península Ibèrica per tal de sol·licitar diners i tropes per a una croada, cosa que el portà a entrevistar-se amb Joan II d’Aragó a Pedralbes, poc abans de la rendició de la ciutat de Barcelona, que posà punt i final a la llarga guerra civil catalana; i a visitar València i Xàtiva, on fou rebut amb festes i celebracions. També fou enviat, el 1477, a Nàpols com a legat a la coronació de Joana d’Aragó, filla del rei Joan II i muller de Ferran I de Nàpols.
L’elecció de Roderic com a papa Alexandre VI, l’agost del 1492, tingué com a rerefons el trencament de l’equilibri polític de les grans famílies italianes a causa de la usurpació del ducat de Milà a mans de Ludovico il Moro. El conclave estigué dividit entre els partidaris dels Sforza (una de les famílies italianes més influents) i de Nàpols, i Alexandre fou vist com una solució de compromís. El seu govern estigué marcat per tres línies: l’acció religiosa, l’acció política i l’acció familiar.
El trencament de l’equilibri peninsular italià i l’amenaça externa de Castella-Aragó i França expliquen bona part del joc polític fluctuant d’Alexandre entre aquestes dues monarquies, que justifiquen la seva política intervencionista a Itàlia amb el recurs dels drets familiars a la investidura del regne de Nàpols, i fins i tot amb vagues projectes de croada contra el turc. El onze anys del pontificat d’Alexandre estigueren marcats, doncs, per aliances i distanciaments amb els diferents blocs que es formen a Europa per enfrontar-se a l’agressiva política de Carles VIII de França, que el 1494 entrà a Itàlia. El successor de Carles al tron francés, Lluís XII, mantingué la política expansionista, però aquesta vegada comptà amb el suport d’Alexandre, qui volgué impulsar la carrera militar del seu fill Cèsar, que fou capità al servei del rei Lluís.
Aquests afers de política internacional anaren units a les baralles amb les gran famílies italianes (Colonna, della Rovere, Sforza, Orsini…) que des de sempre s’havien disputat el control de Roma i de la península sencera. Per contrarestar la influència d’aquestes famílies a la cúria romana, Alexandre optà per la creació de cardenals afins, la majoria procedents de la Corona d’Aragó.
Un altre aspecte important de la política d’Alexandre fou la promoció social dels seus fills (hem de tenir en compte que en temps d’Alexandre no era estrany que els membres de la jerarquia catòlica tingueren descendència), especialment els que tingué amb Vanozza Cattanei: Joan, Cèsar, Lucrècia i Jofré, que emparentaren amb les cases reials d’Aragó, França, Nàpols i amb famílies nobles italianes. Tot açò li provocà les crítiques dels seus contemporanis, que no veieren amb bons ulls que una família d’estrangers es fera amb el control de la política italiana.
Alexandre també intentà una reforma eclesiàstica, que finalment no s’aplicà. A més, confirmà el domini de la Corona de Castella sobre les terres descobertes en el primer viatge de Cristòfor Colom (1493). A pesar d’açò, rebé nombroses crítiques dels Reis Catòlics (títol concedit pel mateix Alexandre) perquè acollia els jueus expulsats de Castella i Aragó. Protegí algunes Universitats i s’envoltà d’humanistes i artistes.
Morí, probablement d’apoplexia, durant una epidèmia de malària a Roma, el 18 d’agost del 1503, i corregué el rumor que havia estat emmetzinat. El seu cadàver fou traslladat a l’església romana de Santa Maria de Montserrant, on reposa al costat de les despulles de Calixt III.
Borja papa és un magnífic llibre per conèixer amb més detall la figura d’Alexandre VI i de la família Borja. En paraules del mateix autor, no es tracta d’una novel·la, sinó d’una espècie de dietari basat en un 90% en fets rigorosament històrics. El llibre està editat per Edicions Tres i Quatre.

Compartir

És curiós com de vegades, la visió majoritàriament acceptada sobre algú o alguna cosa no és precisament la que més s’apropa a la realitat. Un bon exemple d’açò és la imatge que tenim actualment de l’antiga Roma. Avui en dia, molta gent, en la seva ignorància, creu en la imatge que li han donat novel·les i pel·lícules sobre els antics romans: la imatge d’un poble corrupte, bel·licós i decadent.
Aquesta imatge potser siga certa parcialment, però no em sembla just aplicar-la a la totalitat de la història i la cultura romana. Els romans no eren més corruptes del que som avui en dia, no eren més guerrers del que són els homes actualment i segur que no eren més decadents del que ho són molts altres pobles en aquests temps. Foren un poble que estigué anys llum per davant dels seus contemporanis (si exceptuem els grecs, és clar) i ho estigué en tots els àmbits: s’aconseguí el millor exèrcit, es desenvolupà la medicina de forma extraordinària, l’arquitectura i l’enginyeria superaren tots els models anteriors i, en definitiva, es desenvolupà una cultura molt complexa i avançada. Ara bé, aquesta modernitat també es féu palesa en altres àmbits no tan positius, com el de la corrupció. Aquesta, lligada al col·lapse del sistema, que no estava preparat per a un Imperi tan extens i poblat, i a la pressió dels pobles bàrbars provocaren la caiguda de Roma, però no hem d’oblidar que aquesta caiguda tingué lloc més de deu segles després de la fundació de Roma, no creieu que és molt per a un poble decadent?
Una d’aquestes imatges, la de la decadència i la luxúria dels antics romans, ha estat causada, potser, per la gran quantitat de textos i poemes eròtics i, fins a cert punt, obscens que ens han deixat alguns autors romans. Un d’aquests autors és Marcial. Ací teniu un dels seus epigrames, a veure què us sembla:

Mentula cum doleat puero, tibi, Naevole, culus,
Non sum divinus, sed scio quid facias.

Quan al teu esclau li fa mal la polla i a tu, Nèvol, el cul,
no sóc endeví, però sé molt bé el que fas.

Marcial escriu alguns epigrames amb una gran càrrega eròtica, arribant inclús a extrems ofensius i de mal gust, però que són un exemple magnífic d’una societat desinhibida i sense tabús, d’una societat que acceptava allò eròtic com a una cosa normal i no com a un pecat o una cosa que s’ha de prohibir i perseguir. Tot al contrari que avui en dia, quan sembla que tenim por a l’eròtica i a tot el que aquesta representa, com si no fóra una qualitat inherent a nosaltres, els humans. Ara bé, que no ens vinga al cap la imatge d’un carrer de Roma ple de gent nua i en plena orgia permanent; com diuen a ma casa, entre el poc i el molt hi ha una mida.

Valete!

PS: Aquesta nit s’emet a TV3 el primer capítol de la nova sèrie de romans La Via Augusta. A veure quina imatge ens donen dels antics romans.

Compartir

Avui és 25 d’abril i, com deia en l’anterior post, es compleixen tres-cents anys de lluita i resistència. Avui fa 300 anys vam perdre la Batalla d’Almansa, avui fa 300 anys començà un malson que avui encara dura.
Aquest matí, abans d’anar-me’n a l’institut, he penjat la senyera al balcó de ma casa i, ja a l’institut, he anat amb una companya a fer publicitat dels pocs actes que s’han organitzat per a commemorar aquesta important data. M’han cridat l’atenció dues coses: la primera és que em sembla que el meu balcó és l’únic (o un dels pocs) de Pedreguer que avui hi tenen penjada una senyera; la segona, que potser explica parcialment la primera, és la falta d’informació sobre la Batalla d’Almansa. Quan aquest matí el professor d’història ens ha enviat a mi i a una companya de classe a recórrer l’institut anunciant la concentració d’aquesta vesprada davant de l’ajuntament de Pedreguer i la manifestació del 5 de maig a València, m’he adonat que poca gent sap res d’aquest fet històric i que molta menys gent sap realment què significà per als valencians i, posteriorment, per a la resta d’integrants de la Corona d’Aragó. Si hem anat a unes deu classes, hem hagut d’explicar què fou la Batalla d’Almansa en, almenys, set d’elles. Trist, molt trist.
Bé, esperem que aquest tres-cents aniversari es convertisca en un revulsiu per a la memòria de la malaurada batalla i que ens servisca per acabar d’una vegada per totes amb el tricentenari mal d’Almansa.

Compartir

…300 anys de lluita, 300 anys de resistència…

Compartir

Avui continuem parlant de llibres perquè, desgraciadament, no m'he pogut controlar i aquesta vesprada he passat per una llibreria a fer unes compres. Amb l'excusa de buscar un llibre acabat d'eixir (Svein, el del cavall blanc. Saxons, víkings i normands II de Bernard Cornwell), i que és la continuació d'un altre que ja havia llegit (Nortumbria, l'últim regne. Saxons, víkings i normands I), he acabat enduent-me fins a 6 llibres.
Quan he arribat a la llibreria, he agafat dos llibres que m'havia demanat ma mare i després he estat una bona estona buscant el llibre (sempre preferisc buscar-lo jo mateix, i no demanar-lo a algun dels encarregats per veure si el tenen) i quan m'he adonat em trobava davant de la secció de clàssics grecs i llatins, que estava al costat de la secció de llibres en valencià, en un racó remot de la llibreria. Llavors he pensat "ja és hora d'augmentar la meva cultura clàssica i començar a llegir seriosament els clàssics", així que m'he detingut a pegar-li un cop d'ull al prestatge dels clàssics, que desgraciadament no estava massa complet (hi havia unes quantes obres de Plató, els comentarii de Cèsar sobre la guerra Civil, algunes comèdies gregues i llatines de diversos autors ―Plaute, Aristòfanes…―, l'Autobiografia i les Antiguitats judaiques de Flavi Josep, les Elegies de Properci, les Faules d'Isop, l'Art amatòria i els Remeis a l'amor d'Ovidi, l'Anàbasi de Xenofont i alguns més que ara no recorde). Després d'una estona regirant el prestatge m'he decidit per tres exemplars (malauradament sols estaven en castellà, i no en valencià): les Catilinàries de Ciceró, l'Eneida de Virgili (una de les obres fonamentals de la cultura occidental) i els Epigrames de Marcial (sobre els quals no havia sentit a parlar massa, però que quan he obert el llibre i llegit un d'aquests epigrames, de seguida m'ha cridat l'atenció). Sobre Ciceró i les Catilinàries ja us he parlat, però sobre Virgili i Marcial encara no. Així que:
Publi Virgili Maró nasqué prop de Màntua, al nord d'Itàlia, l'any 70 aC, fill d'una família de pagesos propietaris amb prou recursos per enviar-lo a estudiar a Milà i després a Roma. Allà aconseguí el reconeixement públic amb les Bucòliques, també anomenades Èglogues, deu petits poemes que foren els primers de tema pastoral escrits en llatí. Aquest èxit li facilità l'accés al cercle de Mecenas i la proximitat amb August i el seu programa polític. Tot i que Mecenas li regalà una casa a Roma, ell sempre preferí viure al camp, al sud d'Itàlia. Per això no és estrany que les Geòrgiques, la seva següent obra, mostrés també el seu amor per la vida rural i la natura. Poc després, començà la seva realització més ambiciosa, l'Eneida, a la qual dedicà onze anys i encara deixà inacabada. El 19 aC féu un viatge a Grècia per inspirar-se en alguns dels escenaris de l'acció, però morí en el viatge de tornada, deixant l'obra sense els últims retocs. Per aquesta raó, quan estava en el seu llit de mort, demanà que es destruïra l'original, però August ho impedí. L'Eneida ens conta  les aventures d'Enees, fill de Venus, des de la seva fugida de Troia fins al seu establiment al Laci i la creació d'una colònia d'on, posteriorment, sorgiran Ròmul i Rem, fundadors  mítics de Roma. Virgili presenta August com al successor llunyà d'Enees, una hàbil estratègia per legitimar el principat. Per aquest motiu l'Eneida es convertí en el poema nacional romà que era estudiat a les escoles.
Marc Valeri Marcial, nasqué l'any 40 dC a Bílbilis, Hispània, marxà a Roma al voltant de l'any 64 dC per acabar els seus estudis  amb la protecció de Sèneca, però amb el suïcidi d'aquest, Marcial caigué en desgràcia i hagué de sobreviure de forma bohèmia i itinerant. No obstant això, es guanyà l'amistat dels escriptors més importants del seu temps (Plini el Jove, Juvenal, Quintilià…). Poc a poc, obtingué el favor dels emperadors Titus i Domicià, als quals dedicà interessats elogis, i es guanyà diversos favors. En canvi, els seus successors, Nerva i Trajà, s'oblidaren d'ell i hagué de tornar a Bílbilis el 98 i acceptar-hi el regal d'una propietat agrícola per part d'una admiradora. Allí morí  l'any 104.
La seva obra, que ha sobreviscut pràcticament íntegra, es compon de quinze llibres de versos, amb pròleg en vers o en prosa, que contenen uns mil cinc-cents epigrames. Aquests epigrames, de caràcter satíric i, fins i tot, obscé, conformen un magnífic retrat de la societat romana del seu temps.
Bé, aprofitaré el viatge a Barcelona i Tarragona que farem alguns alumnes de batxillerat i quart d'ESO de l'IES Pedreguer des de demà fins al dimarts per llegir alguna de les tres obres. Aquests dies deixaré el blog en repòs i ja us ho contaré tot quan tornem.

Valete!

PS: La biografia de Virgili ha estat extreta del portal Laberint de Sebastià Giralt.

Compartir

Em sembla que ma mare em tirarà de casa. M’explique. Com a aficionat a la lectura que sóc tinc una humil i modesta biblioteca personal. Aquesta biblioteca, amb el temps, ha anat creixent i creixent, fins a ocupar tots els estants de la prestatgeria que tenia assignada. Després, he hagut de comprar una altra prestatgeria, però aquesta ja està plena, i a la meva habitació comencen a acumular-se els llibres de forma desordenada, cosa que no li fa massa gràcia a ma mare. Açò es deu a què, per damunt de la meva afició a la lectura i les manies que aquesta comporta (m’agrada olorar els llibres que compre, no m’agrada gens que em canvien els llibres de lloc…), em sembla que hi ha una altra afició que ha arrelat més fortament en mi, encara que ho ha fet de forma totalment involuntària. Aquesta afició és el col·leccionisme imprudent de llibres.
Allò lògic i racional és comprar un llibre, llegir-lo i després, si convé i hi ha temps, llegir-ne un altre, i així successivament. Doncs bé, jo no tinc aquesta sort. En el meu cas aquest ordre queda totalment anul·lat. Jo compre un llibre i el llig, mentrestant, potser en compre un parell que crec que em poden interessar, però en acabar aquell que estava llegint, en llig un altre, que potser no és cap dels dos que he comprat recentment (això sí, mai llig dos llibres al mateix temps, fins que no n’acabe un no comence el següent). Intente anar el mínim les llibreries, ja que si hi vaig he d’eixir amb algun llibre o llibres baix del braç, inevitablement. En definitiva, un despropòsit que m’està omplint el dormitori i m’està buidant la butxaca.
Últimament he intentat frenar un poc aquest biblioconsumisme desenfrenat i estic intentant llegir els llibres que tinc pendents a casa, però em sembla que no compliré totalment aquest propòsit, almenys per ara, ja que el dissabte que ve, el dia del llibre, estaré a Barcelona, de viatge amb els companys de l’institut, i em sembla que la temptació de tornar amb uns quants exemplars serà massa gran. Bé, es farà el que es podrà.

Compartir