La poesia lírica sorgí a Roma bastant tard, ja que durant molts segles els romans només es preocuparen de llur expansió militar i política. A partir de la segona meitat del segle II aC, entre els romans començà a consolidar-se la individualitat, el tarannà reflexiu i el gust per la intimitat persona, formant-se així el clima òptim per a l’aparició de la poesia lírica. Aquesta aparegué per primera vegada en el cercle de Lutaci Càtul. Aquests poetes es dedicaren al gènere lític de l’epigrama eròtic. Els autors més importants d’aquest moviment foren Lutaci Càtul, Porci Licí i Valeri Editu.
Del segle II a l’I ens trobem els poetes anomenats manieristes, que cultiven els erotopaegnia (jocs amorosos) i innoven en el vocabulari. Però ja al segle I aC apareixen els neotèrics, que volien obrir nous horitzons a la poesia llatina i començaren una revolució literària de la qual obtingueren grans resultats sense trencar totalment amb la tradició. Es fixaren en la doctrina literària de Cal·límac. Les principals figures d’aquest moviment foren Licini Calvus, Helvi Cinna, Furi Bibàcul, però sobretot Catul.
Gai Valeri Catul nasqué prop de Verona dins d’una família aristocràtica i comercial, però s’establí a Roma. Visqué una vida curta (84 aC - 54 aC) i abocada a la vida social, a l’amistat i a la poesia. La seua obra, que consta de 116 poemes, està integrada per poemes doctes, dedicats a amics i enemics i de tema amorós, i significà una renovació de la poesia llatina. Al seu llenguatge barreja elements cultes i populars, perquè tot i buscar la perfecció, no es priva d’espontaneïtat.
Amb Publi Virgili Maró (70 aC - 19 aC) aparegueren els primers brots de la poesia augusta, caracteritzada pel classicisme formal i la sintonia amb la realitat política i social. Les Bucòliques són deu composicions de tema pastorívol, amb influències neotèriques, sobre la vida dels pastors de Sicília. Aquesta obra presenta el més important de la inspiració virgiliana: el seu sentit de l’harmonia i l’equilibri, la sobrietat i el sentit de la mesura.
Quint Horaci Flac (65 aC - 8 aC), considerat el més gran dels lírics llatins, fou molt exigent pel que fa a la perfecció formal de la seua poesia. No imità els poetes alexandrins, com havia fet Virgili, sinó els grecs. Horaci, sense renunciar al seu enginy, és menys dur i més variat, i la seua obra es caracteritza per l’equilibri, la contenció i la perfecta concordança entre el pensament i l’expressió. La seua obra més important són les Odes, quatre llibres amb 104 odes de temàtica variada, des de sentiments personals fins a escenes de la vida quotidiana i manifestacions de patriotisme. Cal destacar-ne les odes filosòfiques, en les quals dirigeix reflexiona melangiosament sobre el pas del temps, la mort inexorable… i convida a gaudir dels pocs anys que ens dóna la vida. També cal destacar el Carmen Saeculare, himne als déus Apol·lo i Diana demanant llur protecció sobre Roma.
A l’època de l’Imperi, la lírica i la resta de gèneres literaris entraren en decadència. D’aquest període són remarcables Calpurni Sícul, els poetae nouelli (com Annià Falisc), Ausoni, Rutili Namacià i Prudenci (aquest últim ja cristià).
A banda, a partir del segle III aC, aparegueren les elegies, primer de tema amorós no personal, després de tema amorós personal i finalment les elegies doloroses. Les grans figures d’aquest gènere són:
Cornel·li Gal·lus, que escrigué quatre llibres d’elegies dels quals no se’n conserva cap.
Tibul. Els dos temes preferits de les seues elegies són l’amor i la natura, que poden considerar-se un de sol: viure al camp amb la dona estimada.
Properci, que escrigué quatre llibres d’elegies. Els tres primers són de tema amorós i en el quart es troben les Elegies romanes, amb les quals col·labora amb el programa polític d’August. El seu estil és molt personal, barreja de passió i erudició.
Ovidi. Les seues elegies són de dos tipus, amoroses i doloroses. Les primeres, escrites en la seua joventut, són brillants i plenes d’enginy i facilitat en la composició, però superficials. Les segones són el contrapunt del seus frívols poemes de joventut, i estan carregades de sinceritat i profunditat. El seu estil destaca per la facilitat de composar, la lluïdesa en l’expressió, l’enginy i l’elegància.

Compartir

Ara sí, ja es pot dir que els alumnes de segon de batxillerat de l'IES Pedreguer hem acabat el curs. Ahir anàrem al centre a recollir les notes i he de dir que, en el meu cas, els resultats han estat més que bons.
Durant tot aquest any s'han succeït grans moments que sempre recordarem i d'altres que ja voldríem haver oblidat, però tots han deixat la seua petjada en nosaltres, i, almenys jo, no els canviaria per res del món.
A tots els companys de classe, a Javier, Joan, Jordi, Marina, Lorena, Sofia, Jéssica, Valentina, Mihai, Àngela, Dora, Aida, Lluís, Aitor, Juanma, Pere, Jaume i Jose Luís, moltíssimes gràcies per tot. Espere que no perdem el contacte, almenys totalment, a partir de l'any vinent (açò sempre es diu, però desgraciadament mai passa, no?). També vull (i no és per fer la pilota, les notes ja estan posades) donar les gràcies a tots els professors per haver-nos acompanyat i guiat en aquest camí. Gràcies.
Ara és moment de no confiar-nos i d'acabar-nos de preparar per al selectiu durant les pròximes setmanes, que es convertiran en un assaig per als cursos que vindran a la universitat (sense professors ni ningú que ens controle). Bé, repetisc, ha estat un plaer!

Multas gratias omnibus ago!

Compartir

300 anys després s’ha repetit la desfeta d’Almansa, ara però, a les urnes. És hora de reflexionar, però no hem de donar-nos per vençuts, si hem resistit tres segles, podrem resistir quatre anys més, o vuit, o els que calguen.

Continuarem lluitant.

Compartir

Avui, dia de reflexió abans de les eleccions que demà decidiran el color polític dels ajuntaments de tot l’Estat i de la presidència de la Generalitat Valenciana, m’agradaria que tots junts férem una petita i ràpida reflexió (valga la redundància).
Sembla que últimament està de moda malparlar dels polítics, desconfiar i dir fels de la seua tasca, criticar-los a priori i sense coneixement de causa, i altres coses per l’estil d’aquestes. Sincerament em sembla que tot açò és un cras error i m’agradaria trencar una llança a favor d’aquest actualment maltractat grup social. D’acord que desgraciadament han hagut i hi han molts casos de corrupció, desviació de fons públics i tota classe de tripijocs d’aquest tipus. D’acord que els polítics treballen amb els diners de tots, i que per això haurien d’anar molt més en compte. D’acord, totalment d’acord. Però hem de recordar que la gran majoria dels polítics no són uns lladres i uns estafadors (com també se’ls defineix ara) i hem de pensar en tota la gent que es dedica o s’ha dedicat a la política en l’àmbit local, aquelles persones que han decidit entrar a formar part d’una llista, siga la que siga, amb una bona intenció, amb ganes de fer el que cadascú considera millor per als seus conciutadans. També em sembla important condemnar tots els moviments infundats i interessats de difamació o deshonra dels polítics, ja siga en general o particularment; les persones que fan açò, sincerament, no mereixen el meu respecte (com tampoc el mereixen aquelles que difamen o deshonren infundadament i interessada qualsevol altra persona, siga quina siga la seua ocupació).
Ara bé, em sembla magnífic tot el que s’està fent actualment contra els relativament pocs polítics que sí que estafen, incompleixen la llei o abusen de la seva autoritat. En aquests últims anys sembla que per fi ens hem adonat que cal fer fora de la partida a tots aquells que no en compleixen les normes, i ho celebre.
En fi, demà, quan aneu a votar (que espere que hi aneu), penseu en açò, però no ho penseu sols demà, espere que ho tingueu present sempre.

PS: Si voleu votar en l’enquesta sobre si posar publicitat o no en aquest blog cliqueu ací.

Compartir

Fa ja unes setmanes us vaig parlar del XI Certamen de Llengües Clàssiques de la província d'Alacant, doncs bé, tinc el plaer (un plaer un poc irreal perquè encara no m'ho acabe de creure) d'anunciar-vos que he estat guardonat amb el primer premi de la prova de grec i el segon de la prova de llatí.
A tots els participants (en total en seriem una vintena aproximadament) de la prova de grec ens han donat un exemplar de Talos de Esparta de Valerio Massimo Manfredi, als de llatí un de L'ase d'or d'Apuleu, i als guanyadors, a més, un de l'Eneida de Virgili i de l'Odissea d'Homer. Als guardonats ens han donat també uns quants dinerets.
Però el més important, com s'ha dit en l'entrega dels premis, no són aquests guardons materials, sinó el fet que avui en dia, quasi dos mil anys després de la seva suposada caiguda, continue vigent i viva la cultura clàssica, una cultura de la qual encara ens queda moltíssim per aprendre i descobrir.
Per acabar, sols em queda donar les gràcies a Sergi, com no, per haver-me introduït en aquest fantàstic món d'acusatius, genitius, togues i hoplites, i per haver tingut la paciència de suportar-me durant aquests tres anys que fa que ens coneixem (buenu tiu!, supose que sí que t'hauré de convidar a dinar). També he de donar ànims Sofia, que també participà en la prova de llatí però que, malauradament, no ha tingut tanta sort (a la pròxima serà! segur que ha estat una experiència enriquidora); i finalment, agrair a la resta de companys de grec i llatí de l'IES Pedreguer i a tota la colla chironiana el seu suport.

Moltes gràcies a tots i totes!!

PS: Si voleu votar en l'enquesta sobre si posar publicitat o no en aquest blog cliqueu ací.

Compartir

Encara que tècnicament no ha acabat el curs, a l'IES Pedreguer aquesta setmana no ha estat una setmana de classe normal, sinó que ha estat una setmana en què sols hem anat a l'institut a fer exàmens i algunes classes concretes. A les úniques classes que he hagut d'anar jo han estat les de grec, ja que encara no hem acabat de traduir l'Apologia de Sòcrates de Xenofont. Avui vos deixe ací del paràgraf 14 fins al 18, en grec i en valencià.

14 ἐπεὶ δὲ ταῦτα ἀκούοντες οἱ δικασταὶ ἐθορύβουν, οἱ μὲν ἀπιστοῦντες τοῖς λεγομένοις, οἱ δὲ καὶ φθονοῦντες, εἰ καὶ παρὰ θεῶν μειζόνων ἢ αὐτοὶ τυγχάνοι, πάλιν εἰπεῖν τὸν Σωκράτην: ἄγε δὴ ἀκούσατε καὶ ἄλλα, ἵνα ἔτι μᾶλλον οἱ βουλόμενοι ὑμῶν ἀπιστῶσι τῷ ἐμὲ τετιμῆσθαι ὑπὸ δαιμόνων. Χαιρεφῶντος γάρ ποτε ἐπερωτῶντος ἐν Δελφοῖς περὶ ἐμοῦ πολλῶν παρόντων ἀνεῖλεν ὁ Ἀπόλλων μηδένα εἶναι ἀνθρώπων ἐμοῦ μήτε ἐλευθεριώτερον μήτε δικαιότερον μήτε σωφρονέστερον.

15 ὡς δ' αὖ ταῦτ' ἀκούσαντες οἱ δικασταὶ ἔτι μᾶλλον εἰκότως ἐθορύβουν, αὖθις εἰπεῖν τὸν Σωκράτην: ἀλλὰ μείζω μέν, ὦ ἄνδρες, εἶπεν ὁ θεὸς ἐν χρησμοῖς περὶ Λυκούργου τοῦ Λακεδαιμονίοις νομοθετήσαντος ἢ περὶ ἐμοῦ. λέγεται γὰρ εἰς τὸν ναὸν εἰσιόντα προσειπεῖν αὐτόν: φροντίζω πότερα θεόν σε εἴπω ἢ ἄνθρωπον. ἐμὲ δὲ θεῷ μὲν οὐκ εἴκασεν, ἀνθρώπων δὲ πολλῷ προέκρινεν ὑπερφέρειν. ὅμως δὲ ὑμεῖς μηδὲ ταῦτ' εἰκῇ πιστεύσητε τῷ θεῷ, ἀλλὰ καθ' ἓν ἕκαστον ἐπισκοπεῖτε ὧν εἶπεν ὁ θεός.

16 τίνα μὲν γὰρ ἐπίστασθε ἧττον ἐμοῦ δουλεύοντα ταῖς τοῦ σώματος ἐπιθυμίαις; τίνα δὲ ἀνθρώπων ἐλευθεριώτερον, ὃς παρ' οὐδενὸς οὔτε δῶρα οὔτε μισθὸν δέχομαι; δικαιότερον δὲ τίνα ἂν εἰκότως νομίσαιτε τοῦ πρὸς τὰ παρόντα συνηρμοσμένου, ὡς τῶν ἀλλοτρίων μηδενὸς προσδεῖσθαι; σοφὸν δὲ πῶς οὐκ ἄν τις εἰκότως ἄνδρα φήσειεν εἶναι ὃς ἐξ ὅτουπερ ξυνιέναι τὰ λεγόμενα ἠρξάμην οὐπώποτε διέλειπον καὶ ζητῶν καὶ μανθάνων ὅ τι ἐδυνάμην ἀγαθόν;

17 ὡς δὲ οὐ μάτην ἐπόνουν οὐ δοκεῖ ὑμῖν καὶ τάδε τεκμήρια εἶναι, τὸ πολλοὺς μὲν πολίτας τῶν ἀρετῆς ἐφιεμένων, πολλοὺς δὲ ξένων, ἐκ πάντων προαιρεῖσθαι ἐμοὶ ξυνεῖναι; ἐκείνου δὲ τί φήσομεν αἴτιον εἶναι, τοῦ πάντας εἰδέναι ὅτι ἐγὼ ἥκιστ' ἂν ἔχοιμι χρήματα ἀντιδιδόναι, ὅμως πολλοὺς ἐπιθυμεῖν ἐμοί τι δωρεῖσθαι; τὸ δ' ἐμὲ μὲν μηδ' ὑφ' ἑνὸς ἀπαιτεῖσθαι εὐεργεσίας, ἐμοὶ δὲ πολλοὺς ὁμολογεῖν χάριτας ὀφείλειν;

18 τὸ δ' ἐν τῇ πολιορκίᾳ τοὺς μὲν ἄλλους οἰκτίρειν ἑαυτούς, ἐμὲ δὲ μηδὲν ἀπορώτερον διάγειν ἢ ὅτε τὰ μάλιστα ἡ πόλις ηὐδαιμόνει; τὸ δὲ τοὺς ἄλλους μὲν τὰς εὐπαθείας ἐκ τῆς ἀγορᾶς πολυτελεῖς πορίζεσθαι, ἐμὲ δὲ ἐκ τῆς ψυχῆς ἄνευ δαπάνης ἡδίους ἐκείνων μηχανᾶσθαι; εἴ γε μὴν ὅσα εἴρηκα περὶ ἐμαυτοῦ μηδεὶς δύναιτ' ἂν ἐξελέγξαι με ὡς ψεύδομαι, πῶς οὐκ ἂν ἤδη δικαίως καὶ ὑπὸ θεῶν καὶ ὑπ' ἀνθρώπων ἐπαινοίμην;

14 I després que els jutges protestaven escoltant açò, els uns desconfiant de les coses dites, els altres envejant també si assolia coses millors de part dels déus que ells mateixos, Sòcrates digué de nou: "Vinga! escolteu també altres coses per tal que els que vulguen de vosaltres desconfien encara més del fet que jo siga afavorit per les divinitats. Doncs una vegada, havent preguntat Querofont en Delfos sobre mi, estant molts presents, Apol·lo respongué que ningú dels homes era ni més lliure, ni més just, ni més intel·ligent que jo".

15 Però com els jutges, escoltant aquestes coses, protestaven encara més amb raó, Sòcrates digué de nou: "Però, oh homes!, el Déu em va dir en la resposta de l'oracle coses més importants sobre Licurg, el legislador dels lacedemonis, que sobre mi. Doncs es diu que a aquell, entrant al temple, digué: "em preguntes si anomenar-te déu o home". En canvi, a mi no em comparà a un déu, sinó que jutjà que superava la resta dels homes. Però tanmateix, vosaltres doneu crèdit en açò, a la lleugera, a la divinitat, però examineu en detall què digué la divinitat.

16 Doncs, coneixeu algú que estiga sotmés menys que jo a les passions del cos? i qui més lliure?, que no rep ni regals ni salari de part de ningú, i qui consideraríeu, amb raó, més just que el que més s'ajusta a les circumstàncies actuals, de manera que no haja de demanar res dels estranys? I com no diria algú amb raó que sóc un home savi, que precisament des que vaig començar a comprendre el que es deia, mai vaig deixar no sols d'investigar, sinó també d'aprendre allò bo que vaig poder.

17 No vos sembla que també és un senyal que no m'esforçava debades a açò, el que molts ciutadans dels que aspiren a la virtut i molts dels estrangers prefereixen d'entre tots seguir-me a mi? I quin direm que és el motiu d'açò, que tots saben que jo no podria en absolut donar béns a canvi, i tanmateix, molts estan desitjosos de donar-me alguna cosa? I que no m'haja estat reclamat de ningú cap favor i, en canvi, molts reconeixen deure'm gratitud?

18 O el fet que durant el setge, d'una banda els altres es compadien a ells mateixos, i d'altra banda jo no vivia en absolut més apuradament que quan la ciutat gaudia extraordinàriament? O el fet que els altres aconseguien luxosos plaers de l'àgora i jo, en canvi, me'ls imagine més dolços que aquells des de l'ànima sense despeses? I si ningú podria demostrar-me que mentisc, pel que fa a tot allò que he dit sobre mi mateixa, com no seria lloat ara amb justícia no sols pels déus, sinó també pels homes? 

PS: Si voleu votar en l'enquesta sobre si posar publicitat o no en aquest blog cliqueu ací. 

Compartir

Després del petit debat que s'ha alçat al voltant de la meua proposta de posar publicitat en aquest espai, he decidit fer ús de la cèlebre "participació ciutadana" i proposar-vos la qüestió a vosaltres. Vos sembla bé que pose publicitat del Google Adsense en aquest blog? 
Podeu deixar les vostres respostes durant una setmana, fins al dimarts pròxim, quan es donarà per tancada l'enquesta. Em compromet a respectar la voluntat popular (almenys durant un temps) i a complir la vostra decisió. Au, a votar!!

PS: No he pogut posar aquest post com a l'últim publicat, però posaré un enllaç al final de tots els articles que publique fins al dimarts enllaçant-lo.

Compartir

Com tots sabeu, una de les coses que més ens preocupa als blogaires és la quantitat de visites que el nostre blog rep. Per tant, un dels somnis de tot blogaire és que aquestes visites, a més de deixar comentaris, puguen omplir-li la butxaca. Amb aquest fi (totalment justificat si tenim en compte que sóc de Pedreguer, i els pedreguers tenim fama de tacanyets) i també per curiositat vaig estat informant-me sobre el servei Adsense de Google. Aquest és un servei que fa coincidir diversos anuncis amb el contingut del teu lloc web. Per exemple, si el teu blog parla d'automòbils, Adsense t'oferirà anuncis relacionats amb l'automobilisme, la mecànica… Els beneficis els obtens cada vegada que algun usuari clica en algun d'aquests anuncis que tu has posat al teu lloc web.
Bé, com anava dient, vaig estar mirant-ho i, després d'informar-me bé sobre el servei i sobre tots els passos necessaris per a posar-lo en funcionament (fins i tot sabia ja on i amb quin format anava a integrar els anuncis al blog), em vaig adonar que hi havia un petit però definitiu problema, l'idioma. Resulta que el servei no està en valencià, cosa estranya (o no) si tenim en compte que Google ofereix quasi tots els seus serveis en valencià. Després d'assabentar-me d'açò vaig continuar investigant sobre el servei, intentant trobar alguna alternativa (fins i tot, Sergi s'hi va registrar intentat fer-los creure que el seu blog estava en castellà). Però no hi hagué manera i ho vaig deixar estar.
Aquesta vesprada, mentre enviava un correu amb el gmail (el correu de Google), m'he adonat que hi havia un anunci d'Adsense al marge dret de la pantalla, l'he mirat i, sorpresa, estava en valencià! O siga que, al gmail sí que pot funcionar en valencià i a un blog particular no. I això perquè? La veritat no ho entenc.

PS: Si algú sap alguna forma de posar-se l'Adsense en valencià, que m'ho comunique, per favor. 

Compartir

Seguim amb la sèrie de posts sobre els monarques de la Corona d’Aragó i ho fem amb Pere el Catòlic.

Pere el Catòlic, II d’Aragó i I de Barcelona, nasqué el 1177. Fou el fill primogènit d’Alfons el Cast i de Sança de Castella. Pel testament d’Alfons el Cast, Pere heretà Catalunya i els comtats dependents d’ella, mentre que el seu germà Alfons II heretà la Provença. Començà a regnar el 1196 sota la tutela de sa mare, amb qui tingué fortes desavinences. No obstant això, per incitació d’aquesta ajudà el seu cosí Alfons VIII de Castella en l’atac a la ciutat de Lleó i la devastació de la terra entre el Duero i Astorga. Lliure ja de la tutela materna, continuà col·laborant en la croada contra els almohades amb el monarca castellà i Sanç VII de Navarra. Aquesta guerra acabà amb la victòria cristiana a les Navas de Tolosa l’any 1212.
Pere manifestà una preocupació constant pels assumptes occitans i pirinencs. Com a resultat d’açò es casà, el 15 de juny del 1204 amb Maria de Montpeller i n’obtingué els drets sobre aquesta ciutat. Prompte, però, intentà anul·lar aquest matrimoni per casar-se amb Maria de Montferrat, hereva del reialme de Jerusalem, però el divorci no fou possible per l’oposició del papa Innocenci III. Els problemes relacions amb l’expansió per terres occitanes del catarisme, considerat una heretgia per l’Església romana, el feren viatjar a Roma el mateix any per renovar el seu jurament de vassallatge al papa i ser coronat per aquest. A Catalunya aconseguí empresonar Guerau de Cabrera, que havia ocupat els seus dominis del comtat d’Urgell.
El 1206 hagué de fer front a la revolta dels montpellerins que, exasperats pels imposts i la mala administració, assaltaren el castell de Lates i obligaren el rei a acceptar condicions més favorables. La proclamació de la croada contra els càtars el 1209, decretada pel papa Innocenci III a instàncies del rei de França, obligà el rei Pere a defensar els seus vassalls occitans i enfrontar-se amb els croats, dirigits per Simó de Montfort. No obstant això, intentà la reconciliació que li demanà Innocenci III i donà la tutela del seu fill Jaume a Simó i preparà el casament entre Ramon VII de Tolosa i la seua germana Elionor. A pesar d’açò, l’enfrontament fou inevitable i el 12 de setembre de 1213, Pere intentà prendre Muret, un poble del sud de Tolosa, on es refugiaven els homes de Simó. Durant la batalla, Pere s’arriscà excessivament i fou mort pels homes de Simó de Montfort. Els seus cavallers, veient la mort del rei, fugiren.
Del seu matrimoni amb Maria de Montpeller nasqueren l’infant Jaume (futur rei) i la infanta Sança d’Aragó. A més, Pere tingué dos fills il·legítims: Pere del Rei (capellà a Lleida) i Constança d’Aragó (casada amb Guillem Ramon de Montcada, senescal de Catalunya).
La mort en el camp de batalla de Pere deixà l’erari reial en bancarrota i el regne quedà sense rei a causa de la minoria d’edat de l’infant Jaume. Durant aquesta, es succeïren tot un seguit de petites guerres civils entre els nobles catalans i aragonesos.

Compartir

Demà, els cinc alumnes d’Història de l’Art de l’IES Pedreguer tenim l’últim examen del curs d’aquesta assignatura. Història de l’Art és una assignatura obligatòria per als alumnes del batxillerat Humanístic i opcional per als de Ciències Socials (per a aquests l’altra opció és Economia). Quan vaig triar les assignatures que he fet enguany em vaig veure obligat a agafar-la, i no sabia massa bé què em trobaria. Ara, després de tot el curs puc dir que no me’n penedisc d’haver-la hagut de triar i, és més, em sembla que no haver-ho fet hauria estat un gran error.
Durant tot el curs hem donat, d’una forma bastant superficial i ràpida, des de l’art prehistòric fins a l’art del segle XX, passant per l’art clàssic, el medieval, el renaixement, el barroc, el segle XIX…
D’entre tota aquesta barreja d’estils, artistes, materials i obres d’art puc dir que els meus moments artístics favorits són l’art clàssic (les grans obres de Grècia i Roma, que, a pesar del pas de temps, continuen inexorables i orgulloses), les catedrals gòtiques (magnífics exemples del que són capaços els homes, a més de precioses obres d’art), les escultures de Bernini (plenes d’expressivitat, emoció i sentiment), els quadres del barroc holandés i especialment Vermeer (els seus ambients burgesos i la llum dels seus quadres m’encisen) i les obres de Monet (impressionisme portat a sublims extrems), Renoir (preciós classicisme dins de l’impressionisme) i Van Gogh (meravellosa i ondulant bogeria).
Ara que ha arribat el final crec que hem anat massa apressa; m’hauria agradat aprofundir en diversos temes, hauria volgut conèixer més sobre alguns quadres, sobre alguns edificis, i sobre algunes escultures. Hauria desitjat poder entendre els autors, el perquè de les seues obres, etcètera. Desgraciadament, no hi ha hagut temps per a tot açò. Però no em puc queixar. He acabat el curs amb una visió general de tota la història de l’art, ara aprofundir-ne és cosa meua.

Compartir