Hic et nunc

Aquest matí he anat a matricular-me a l'autoescola. Ja feia uns dies que hi volia anar, però no ho he pogut fer fins avui. He anat, he signat on m'han dit que ho fera, he pagat el que m'han dit que pagara i he tornat a casa. Aquesta vesprada potser hi torne per començar a fer tests i coses d'aquestes.
A Pedreguer, el poble on visc, sols hi ha una autoescola i açò és un problema, ja que en no tindre competència, pot posar els preus que vol. Sols hi ha dues opcions per no haver de pagar els desorbitats preus que hi demanen. Una és anar en persona a Alacant a portar tota la paperassa i estudiar-se a casa el llibret de la teoria. Per fer les pràctiques, això sí has d'anar a l'autoescola, però ja t'has estalviat bona part del que t'haurien cobrat d'haver fet amb ells la teoria i la pràctica. L'altra opció és esperar-se un poc i treure's el carnet a València o allà on s'estiga estudiant, amb la qual cosa el preu, tant de la teoria com de les pràctiques es redueix considerablement.
Jo, per no haver d'anar a Alacant i per respecte a aprendre a conduir a la ciutat, amb tant de cotxe i tant de semàfor, he decidit treure'm el permís a Pedreguer i llestos.
El problema que se'm presenta ara és el temps, i és que d'ací a una setmana i mitja comencen les festes de Pedreguer, durant les quals no aniré a l'autoescola i, a més, dues setmanes després d'acabar les festes, comença el mes d'agost, quan l'autoescola tanca. Per tant, si vull fer l'examen teòric abans de les vacances hauré de posar-me les piles i anar-hi de matí i de vesprada. El pràctic el faré a setembre, quan ja tinga els 18 i més temps.

Compartir

Aquesta vesprada he acabat de llegir Svein, el del cavall blanc de Bernard Corwell. Aquest és el segon llibre de la trepidant sèrie anomenada Saxons, víkings i normands.
Corre l’any 866 i els saxons, que habiten en quatre regnes al sud de l’illa de Gran Bretanya, viuen amb la mirada fixa en la mar, des d’on sempre han arribat les amenaces en forma d’implacables guerrers danesos o noruecs: els víkings. Uhtred és un jove aristòcrata saxó que ha estat educat entre els homes del sanguinari víking Ragnar. Quan Uthred creix, es veu obligat a triar entre unir-se als danesos que intenten apoderar-se dels regnes saxons de Gran Bretanya, o combatre’ls a les ordres d’Alfred el Gran, rei del regne saxó de Wessex.
Cada vegada que Corwell publica un nou llibre estic més convençut que és el meu escriptor actual favorit i és que amb els seus llibres aconsegueix recrear al detall, com cap altre, qualsevol època històrica, des del segle V al XIX. En Svein, el del cavall blanc aconsegueix transportar-nos meravellosament a l’Anglaterra del segle IX dC, plena de batalles, lleialtats dividides, amors enfrontats i heroisme desesperat. És precisament en les batalles on es fa més evident la destresa i l’habilitat de Cornwell alhora d’escriure, ja que aconsegueix fer-nos-les viure amb una ferocitat i un realisme impressionants.
En resum, es tracta d’un llibre emocionant i entretingut, en la línia de les altres obres de l’autor, que de ben segur no decebrà als amants de la novel·la històrica i especialment als aficionats a tot el que envolta l’època medieval.
El primer volum de la sèrie Saxons, víkings i normands, anomenat Northúmbria, l’últim regne i aquest estan editats en castellà per Edhasa; pròximament s’espera que siguen traduïts al castellà la resta de volums de la sèrie.

Compartir

Situat al quilòmetre 6′5 de la carretera de les Marines, a Els Poblets, es troba el jaciment arqueològic de l’Almadrava. La xicoteta zona excavada del jaciment data d’entre els segles I i III dC i correspon a part d’una casa de camp romana. Encara que s’han trobat restes d’un edifici amb les característiques pròpies d’una casa senyorial, la majoria de les dependències que han quedat a la vista pertanyen a una cantereria i permeten apreciar, a més de les zones de treball i estatge per als esclaus, pous per a extraure l’aigua necessària, amplis porxos per a l’assecat de les peces de terrissa i forns per a coure-les. Aquest conjunt estava dedicat a la fabricació de teules i àmfores, que podien contenir vi, oli o saladures, i que eren enviades a tots els punts de l’Imperi.
Quan era menut, solia anar a banyar-me la platja que hi ha a tocar del jaciment, i en vàries ocasions m’hi havia acostat a donar-li un colp d’ull. Amb el temps, vaig deixar d’anar a aquella platja, i no havia tornat a veure el jaciment fins que aquesta vesprada he tornat a anar-hi amb la intenció de fer algunes fotografies per penjar-les a la galeria de Chiron. I m’he trobat amb una desagradable sorpresa. Només arribar he vist que ja no podria fer moltes fotos, ja que rodejant el jaciment havien alçat una tanca de ferro. Però açò no ha estat el pitjor, ja que quan m’he apropat a la tanca he vist que les ruïnes estaven cobertes d’herbes i molt deixades. El recinte estava tancat i semblava abandonat. Lamentable.
La Marina Alta no és una comarca especialment rica en jaciments arqueològics d’època romana, ja que, si bé se’n poden contar uns quants, cap és de gran importància (exceptuant, potser, les ruïnes de l’antiga Dianium que actualment s’estan excavant). Per tant, és una llàstima (o una aberració) que els pocs jaciments que tenim no reben les atencions que mereixen. No creieu més raonable acabar d’excavar un jaciment en comptes de deixar-lo a mitges? Llavors, perquè no s’han acabat d’excavar i d’estudiar totes les restes de l’Almadrava?
No sóc un expert en el tema (ja m’agradaria) i, per tant, no en tinc ni idea. Sols sé que el jaciment de l’Almadrava mereix un poc més d’atenció i que necessita una intervenció arqueològica que li torne almenys una part de la vida que de ben segur tingué fa quasi dos mil·lennis.

Compartir

La Unió Europea ha donat avui un nou pas endavant, desgraciadament després d’haver-ne donat alguns enrere, i és que avui s’ha arribat a un acord per a la reforma institucional de la Unió. Passats dos dies de dures negociacions, s’ha aconseguit superar l’oposició de Polònia i el Regne Unit, els primers pel que fa al futur sistema de votació, i els segons entorn a política exterior, justícia i assumptes interns.
Després del fracàs de l’anterior Constitució Europea, presentada el 2004 i votada en referèndum en diversos estats de la Unió durant aqueix any i els dos següents, sembla que és hora de tornar a començar a plantejar-se la redacció d’un nou Tractat. I és que Europa s’ha de construir a poc a poc, sense pressa però sense pausa. Europa s’ha de bastir des de baix cap a dalt, des de cada europeu i europea, des de la diversitat lingüística, cultural, social… Sense deixar de banda res ni ningú, integrant-nos a tots adequadament, respectant i comprenent les diferències entre tots i cadascun dels membres. No val tindre pressa, voler-ho enllestir de qualsevol manera, sense tindre en compte determinats grups culturals o sectors socials, no val uniformitzar-nos i eliminar els trets distintius de cadascun dels integrants de la Unió. Això no. Però tampoc val oposar-nos-hi rotundament, tancar-nos a Europa, rebutjar-la pels errors comesos fins ara. No, això tampoc.
Hem de mirar amb esperança cap al futur, un futur de la mà amb la resta de nacions europees, en una Europa de les nacions i no dels estats. Un futur on la diversitat siga el principal tret d’unió. Un futur amb, com diu en llatí el lema de la Unió Europea, in varietate concordia (unitat en la diversitat). I per què no?

Compartir

Aquest matí, després d'una llarga setmana d'espera, s'han dissipat tots els dubtes. Avui ens han donat les notes de la Selectivitat. A l'IES Pedreguer podem estar satisfets, ja que tots els alumnes de segon  batxillerat que ens presentàrem a les PAU les hem aprovat.
En el meu cas, estic especialment content, ja que els resultats obtinguts han superat amb escreix les meues expectatives. En general, les notes m'han sorprés un poc, ja que no esperava que foren tan altes (i no ho dic per dir-ho, és veritat), especialment les de Llatí i Grec (ja sé que estic dient molt sense dir res, però em sembla que no cal posar les notes ací una per una). No obstant això, n'hi ha hagut una que ha estat un poc més baixa que les altres, es tracta (ho sent Jesús) de la de Filosofia. La veritat és que em pensava que m'havia eixit millor l'examen, però potser fou una falsa impressió (potser si haguera agafat Plató en comptes de Nietzsche…).
Bé, ara ja ha passat tot. El dijous 28 anirem a l'institut a fer la preinscripció a la universitat. Ara és hora de gaudir de les vacances i del bon temps, que ja s'acosten les Festes de Pedreguer!

Valete!

PS (23/06/07): Llig a la web de la Universitat Miguel Hernández d'Elx que la nota mitjana de selectivitat dels alumnes de l'IES Pedreguer és la novena més alta dels 72 instituts adscrits a aquesta universitat. Felicitats a tots i totes!!

Compartir

«O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai.»
Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922 - 1992)

Compartir

A partir d'ara podreu gaudir d'una galeria amb les fotos que vaig fent amb la meua Nikon D40 en aquest mateix blog. Fins ara, per veure les meues fotos, era necessari anar fins a la pàgina del Flickr. D'ara endavant, podreu trobar-les totes en una galeria situada a la barra lateral del blog, en l'apartat "el blog", allà on diu "les meues fotografies" (no obstant això, també continuaran estant disponibles al Flickr). Bé, si teniu algun problema, no dubteu en comunicar-me'l. Espere que vos agraden les fotos!

Compartir

Enguany es compleixen cent anys del naixement de Georges Remi, més conegut com a Hergé. Aquest dibuixant de còmics belga creà, el 1929, un personatge que revolucionà el món del còmic a escala mundial; aquest personatge és el cèlebre Tintín.
Les aventures d’aquest personatge s’iniciaren amb Tintín al país dels soviets, un pamflet antisoviètic i de baix nivell artístic. En els seus inicis, les aventures tenien uns dibuixos senzills i uns guions de baixa qualitat (exemples d’açò són Tintín al Congo, Tintin a Amèrica o Els cigars del faraó). Amb el temps, però, la qualitat dels guions i dels dibuixos anà augmentant fins arribar a còmics com El lotus blau, El ceptre d’Ottokar, Objectiu: la Lluna, Tintín al Tibet, L’afer Tornassol… aquest últim considerat per molts com un dels millors còmics de la història. Hergé morí el 1983, deixant inacabat Tintin i l’Art-Alfa, que fou publicat pòstumament com un conjunt d’esbossos.
El diumenge passat, al 30 minuts, van emetre un documental sobre la vida i obra d’Hergé. Quan s’acabà el programa em vaig quedar amb ganes de més Tintín, així que em vaig posar a regirar els armaris i calaixos de ma casa fins que vaig trobar els meus còmics de l’intrèpid reporter. Em vaig posar a rellegir-los, i en una estona, me’n vaig acabar un parell. Mentre anava llegint i observant les vinyetes anava recordant totes les vegades que els havia llegit abans, fa ja bastants anys. Quan era menut, em passava hores i hores amb els Tintins, els llegia una i mil vegades, mai no me’n cansava. I ara, després de molts anys, els he tornat a llegir i no me n’he cansat. Amb aquesta relectura he descobert milions de coses que de menut havia passat per alt i que m’han fet veure les aventures del jove reporter amb uns altres ulls.
A Hergé, a Tintín, a Milú, al capità Haddock (mil milions de llamps i trons!), al professor Tornassol i a tots els personatges de les historietes, a tots ells, moltes gràcies per haver-me fet passar moments inoblidables amb un llibre de Tintín a les mans.

Compartir

Aquesta vesprada he anat a la caseta (a Pedreguer hi ha costum de tenir una casa al poble i una altra al camp, a aquesta segona l’anomenem “caseta”) i he fet unes quantes fotos. Ací baix vos en deixe una, si en voleu veure més, cliqueu ací.

Compartir

Ahir a la nit vaig anar amb uns amis al cine a veure Ocean’s Thirteen, l’última part de la trilogia integrada també per Ocean’s Eleven i Ocean’s Twelve.
Tot comença quan Reuben Tishkoff, amic i mentor de Danny Ocean, és traït per Willy Bank, el soci amb qui havia planejat construir un nou i impressionant casino a Las Vegas. La traïció li provoca un infart a Reuben, que queda en un estat depresiu. Llavors, Ocean i els seus hauran de donar-li una lliçó a Bank per tal que Reuben torne a tenir ganes de viure i aconseguisca recuperar-se de l’infart. La lliçó consistirà en arruïnar-li a Bank la gran inauguració del casino, però no ho faran assaltant-lo, sinó que idearan un sistema per a permetre que els usuaris mateixos del casino s’enduguen la major part dels beneficis.
Quan, fa uns anys, em van deixar el DVD de la primera entrega de la saga, Ocean’s Eleven, no em podia imaginar que m’agradaria tant. Em va sorprendre tant la pel·lícula que la vaig veure dues vegades abans de tornar el DVD que m’havien deixat. Temps després, vaig veure la segona part i, si bé no puc dir que m’agradà més que la primera, la veritat és que fou molt sorprenent, i no em decebé. Ahir, arribà el moment de veure si en la tercera s’havia mantingut o no el nivell de les anteriors.
En aquesta ocasió, l’acció torna a desenvolupar-se a Las Vegas, entre hotels i casinos de luxe, com en la primera de les tres pel·lícules. Després de veure-la, puc dir que, a pesar que no està molt per davall de les altres dos, sí que m’ha semblat la més fluixa de les tres. Em sembla que falla alguna petita cosa en l’argument, però no sé ben bé què és. No obstant això, la direcció, la fotografia i l’estètica de la pel·lícula continuen en el mateix nivell que en les anteriors, i crec que no defrauden. És destaclable, com en Ocean’s Eleven i Ocean’s Twelve, la banda sonora de la pel·lícula, que complementa la perfecció tot el que passa al film.
En resum, em sembla que potser us decebrà un poc en comparació amb les altres entregues de la trilogia, però, no obstant això, no deixa de ser una magnífica pel·licula per a passar una estona divertida i entretinguda.

Compartir