En l'antiga Roma, el cònsol era la més altra magistratura amb imperium. L'imperium era el grau d'autoritat que es concedia a un magistrat curul o a un promagistrat; a més, l'imperium conferia a un magistrat l'autoritat pròpia del seu càrrec i impedia que aquest poguera ser contradit (sempre que haguera actuat dins dels límits del seu càrrec). Qui arribava a ser cònsol, arribava també a l'esglaó més alt del cursus honorum, és a dir, de la carrera política.
Cada any, l'Assemblea centuriada (en llatí Comitia centuriata), que estava integrada pels ciutadans romans segons el seu nivell econòmic, elegia dos cònsols que ocupaven el càrrec durant un any. El primer cònsol, és a dir, aquell que havia obtingut més vots, ostentava els fasces durant el mes de gener, cosa que significava que actuava mentre el seu col·lega observava. Els fasces eren uns feixos de varetes de bedoll, subjectades per una cinta de cuir roig en ziga-zaga. Els portaven els anomenats lictors que acompanyaven als magistrats curuls com a símbol del seu imperium. Segons aquest imperium, el nombre de lictors variava: 24 per a un dictador, 12 per a un cònsol o procònsol, sis per a un pretor o propretor i dos per a un edil. Quan els lictors es trobaven fora del pomerium (el límit sacre de la ciutat de Roma) s'afegia, entre les varetes, unes destrals que simbolitzaven el fet que el magistrat tenia poder per a executar.
Inicialment, els cònsols havien de ser patricis (és a dir, membres de l'aristocràcia romana), però amb el temps fou possible que un dels dos cònsols fóra d'origen plebeu. L'edat per a ser cònsol era la de quaranta-dos anys, dotze anys després d'ingressar, als trenta, en el Senat. L'imperium del cònsol no tenia límits, ja que era vigent en Roma, en Itàlia i en les províncies, i invalidava l'imperium de qualsevol governador proconsular. El cònsol, a més, podia manar qualsevol exèrcit.
Existia també la figura del cònsol sufecte (consul suffectus), que era aquell que substituïa a un cònsol que moria o quedava incapacitat per a les seues funcions en l'exercici del seu càrrec. Aquest era nomenat pel Senat i ocupava el càrrec de cònsol fins a la conclusió de l'any consular. Moltes vegades, i per diferents motius com la proximitat del final del mandat o les desavinences entre els membres del Senat, no se n'arribà a nomenar cap.

Compartir

Ara sí, definitivament ja està, ja ha passat la selectivitat. Avui ha estat el dia més pesat, amb tres exàmens, però ho hem pogut suportar. El d'Anglés, el primer, ha estat bastant fàcil, sense cap complicació extraordinària. Després d'aquest hem fet el de Llatí, que també ha anat bé, ja que el text a traduir, un fragment de De bello Gallico de Cèsar, era fàcil i la pregunta de cultura també (ens han preguntat sobre l'oratòria romana o la lírica). Aquesta vesprada, la cosa s'hauria pogut complicar més amb el de Grec, però al final no ha estat per a tant. Els fragments de l'Apologia seleccionats eren bastant fàcils (almenys en relació a la resta de l'obra) i les preguntes de cultura s'han pogut respondre més o menys bé (ens han preguntat sobre els misteris d'Eleusis i l'oracle de Delfos).
Bé, ara és hora de passar pàgina i de deixar enrere tota l'angoixa i el nerviosisme d'aquests dies, almenys fins al dia 22, quan es faran públiques les notes. Esperem que tot haja anat bé. Pròximament potser vos conte les impressions que m'ha provocat tot i algunes anècdotes que s'han produït en aquests tres dies. Ara tic ganes de relaxar-me.

Valete! 

Compartir

Ja està, ja ha passat el segon dia. Aquest matí hem fet els exàmens de Valencià i Història de l'Art. El primer, prou fàcil, ha consistit en un comentari d'un text de sociolingüística i unes qüestions de llengua per a resoldre. En el d'Història de l'Art, al meu parer també fàcil, hem hagut de triar entre comentar una imatge i desenvolupar unes qüestions sobre l'arquitectura romànica o sobre l'escultura barroca hispànica. Jo m'he decantat per la primera opció.
En general, aquest ha estat un matí tranquil, amb menys nervis. Ara per ara, em sembla que tots els exàmens m'han eixit bastant bé, encara que el de castellà em quedà un poc fluix. Ara sols em queda anglés, llatí i grec (ufff, aquest últim em preocupa un poc). Demà més.

Valete! 

Compartir

Bé, ja ha passat el primer assalt. Ha tocat la campana i encara tenim la dentadura sencera. En canvi, els nostres adversaris, els exàmens de Castellà i Filosofia han estat derrotats amb un ganxo d’esquerres que ni el mateix Rocky Balboa.
Aquest matí, al voltant de les 8:45h, hem arribat a Dénia, a l’IES Historiador Chabàs, que és on haurem de fer tots els exàmens. Una vegada allí ens han anat distribuint, tenint en compte l’institut de procedència (encara que jo i alguns companys de Pedreguer hem acabat a una classe on hi havia gent de diversos centres). A les 9:30h ens han entregat els exàmens de Castellà, després d’explicar-nos com funcionava el sistema d’etiquetes i codis de barres, i hem començat la prova. Es tractava d’un text sobre l’augment de la població mundial i de l’esperança de vida, que hem hagut de comentar; i d’unes preguntes que hem respost com hem pogut. Al voltant de les 11h hem acabat la prova i hem anat a esmorzar. A les 11:30h, hem tornat a les classes i hem fet la prova de Filosofia. Finalment, els filòsofs que han sortit han estat Plató, Aristòtil, Marx i Nietzsche. Jo m’he decantat per aquest últim. Després de fer la redacció i respondre les preguntes, al voltant de les 13h, hem entregat l’examen i hem tornat a Pedreguer.
Aquesta vesprada em dedicaré a repassar per als exàmens de Valencià i Història de l’Art de demà. Ja ha passat el primer dia. Queden 5 exàmens.

Compartir

Bé, ja està, ja estan ací les PAU. Després de tot un any esperant-los (esperant-los?), ja han arribat els tres dies fatídics, tres dies en què haurem de demostrar si els esforços dels professors al llar del curs (els alumnes tenim per costum no esforçar-nos massa) han servit d'alguna cosa, tres dies en què veurem si les pregàries de les àvies han tingut el seu efecte, en definitiva, tres dies.
En el meu cas, demà hauré d'enfrontar-me a les proves de Llengua Castellana i Filosofia. La primera constarà d'un comentari de text i unes preguntes vàries de llengua. El segon, el pes pesant del dia, constarà d'unes qüestions sobre un text a resoldre i una redacció filosòfica. D'entre tots els autors que podrien sortir a l'examen, jo m'he decantat per estudiar-me Plató (amb la seua caverna), Descartes (amb el mètode) i Nietzsche (amb el Superhome i la crítica a la cultura occidental).
Bé, demà quan torne ja vos contaré com m'ha anat tot. Esperem que hi haja sort. Toquem ferro.

Valete! 

Compartir

Habitualment es diu que l'Imperi Romà caigué per la pressió excessiva que exerciren les tribus bàrbares sobre les seues fronteres, però tots sabem que per a la caiguda de l'Imperi fou necessari primer que aquest s'autodestruïra internament. Amb un govern fort i lliure de corrupció, unes institucions eficaces i un exèrcit preparat i no mesclat en la política imperial (com en temps de la República o en els primers anys de l'Imperi), els romans haurien pogut resistir, potser s'hauria reduït l'Imperi, sí, però haurien pogut resistir. De fet, açò és el que passà amb l'Imperi d'Orient, que aconseguí adaptar-se més eficaçment als nous temps que el d'Occident, que fou esborrat del mapa.
Tot açò, tota aquesta corrupció en el govern, tota aquesta ineficàcia administrativa i la gran majoria dels factors que contribuïren a la caiguda del l'Imperi, sorgiren molt abans que l'Imperi començara a mostrar signes de feblesa. Quan, després de la mort de Juli Cèsar, Octavi August convertí la República en Principat (aquest és el nom que rebé inicialment l'Imperi), no sols no s'aconseguiren solucionar molts dels problemes que ja traginava la República, sinó que altres s'agreujaren encara més. Per exemple, les reformes que introduí Gai Mari en l'exèrcit a finals del segle II aC, milloraren la eficàcia de l'exèrcit, però a partir d'aquell moment les legions foren més lleials als seus generals que a la República mateixa. Aquest fet, no canvià amb l'Imperi, és més, fou emprat per a la constitució del Principat d'August. Un altre exemple és el de la corrupció al govern i la ineficàcia administrativa. Durant la República, la majoria dels magistrats públics eren elegits cada any, i si hi havia alguna senyal de corrupció (que sí que n'hi havia molt sovint), el magistrat corromput era substituït. Però amb l'Imperi, les magistratures anaren perdent importància i els magistrats foren substituïts, cada vegada més, per funcionaris a sou. Aquests, controlats per l'emperador, podien ser tan corruptes com volgueren, sempre que la seua corrupció fóra favorable a aquell.
Una conseqüència de tots aquests fets i dels molts altres que marcaren el destí de l'Imperi Romà fou l'any dels quatre emperadors. Durant aquest any, fins a quatre homes diferents (Galba, Otó, Vitel·li i Vespasià) es succeïren en el tron imperial romà: Els últims anys del regnat de Neró estigueren marcats per la por i el terror, ja que el Senat i la ciutat de Roma patiren les paranoies de l'emperador, que temia ser assassinat. Fart d'aquest clima, el governador de la Gàl·lia Lugdunensis aclamà com a emperador Servi Sulpici Galba, governador de la Hispània Tarraconensis. A pesar que la rebel·lió fou un fracàs, Galba aconseguí arribar a Roma, després del suïcidi de Neró, i fou reconegut com a emperador. Poc després, les legions establertes a la frontera germana es rebel·laren i Galba fou assassinat per ordre de Marc Salvi Otó, que accedí al tron imperial. Llavors la situació es tranquil·litzà, però per poc temps, ja que Aule Vitel·li, que havia volgut accedir al tron després de la mort de Galba, continuà amb la rebel·lió i aconseguí vèncer Otó, que es suïcidà. Vitel·li aconseguí vestir la toga imperial, però prompte mostrà la seva naturalesa violenta, i llavors les legions aclamaren Titus Flavi Vespasià com a emperador. Aquest derrotà les legions de Vitel·li al mateix lloc on aquest havia derrotat les de Otó, però Vitel·li aconseguí fugir a Roma, on fou assassinat. Finalment, Vespasià aconseguí imposar-se, i regnà plàcidament durant deu fructífers anys, iniciant-se amb ell la dinastia Flàvia.
Podria semblar que tot açò ocorregué al segle V, quan ja estava pròxima la fi de l'Imperi, però no, l'any dels quatre emperadors fou el 69 dC. Aquest fou el primer conflicte successori després de l'establiment del Principat per August, i no seria l'últim. Durant els següents quatre segles es succeirien els assassinats, les traïcions, les guerres civils…  i tot pel poder.
No obstant, no ens hem d'oblidar que a la Roma imperial no tot fou guerra, crim i traïció; no hem d'oblidar les figures d'emperadors com August, Claudi, el mateix Vespasià, Trajà, Adrià, Marc Aureli, Constantí el Gran, Teodosi el Gran… que portaren a l'Imperi llargs períodes de pau, de floriment cultural i de bonança econòmica; no hem d'oblidar que, durant molts segles: Roma, caput mundi, rexit orbis frena rotundi (Roma, capital del món, portà les regnes de l'orbe redó).

Compartir

Ja fa temps que no us parle de cap llibre per ací i crec que ha arribat l’hora de tornar-ho a fer.
Ahir vaig acabar de llegir Talos d’Esparta de Valerio Massimo Manfredi, un dels llibres que ens donaren als participants en la prova de grec del XI Certamen de Llengües Clàssiques de la Província d’Alacant.
Aristarc, cap d’una noble família espartana ha tingut un segon fill, Talos. Aquest, però, ha nascut coix i, com ordena la tradició, han d’abandonar-lo en el mont del Taygetos, a l’abast dels llops. Però un vell ilota, membre de l’orgullós poble que habitava les terres d’Esparta abans d’ésser sotmés a l’esclavatge, recollirà el xiquet i l’educarà en les antigues tradicions ilotes: un dia no massa llunyà la profecia s’acomplirà i l’ultim rei dels ilotes, Aristodem, tornarà per a alliberar el seu poble.
La primera vegada que Talos es troba amb el seu germà, membre de l’elit guerrera espartana, serà per a defendre l’honor de la dona que estima. Però els déus els reserven majors empreses, ja que els dos hauran de lluitar junts contra els perses que amenacen amb envair l’Hèl·lade. Després de la guerra, Talos encara tindrà una missió per complir, una missió per la qual fou salvat de morir devorat pels llops del Taygetos.
Talos d’Esparta ens transporta amb més o menys encert a l’antiga Esparta en els temps de les Guerres Mèdiques. La batalla de les Termòpiles, les campanyes del diarca espartà Pausànies i la revolta dels ilotes són fets històrics que acompanyen l’acció del libre. A pesar que la novel·la presenta els defectes comuns en totes les obres de Manfredi (trama massa cinematogràfica i comercial ―hem de tenir en compte que aquest home és una màquina de fer best-sellers―, “hiperemocionalitat” dels personatges…) i que en alguns casos arriba a ser repetitiva i monòtona, es tracta d’un bon llibre si el que pretenem és passar unes hores entretinguts.
El llibre està editat en castellà per Debolsillo sota el nom Talos de Esparta.

Compartir

Hola a tots, Hic et nunc ha tornat!

Disculpeu si durant aquests últims dies no heu pogut accedir al blog, ja que com haureu llegit si heu intentat entrar, he tingut problemes amb el servei d’allotjament que tinc contractat. Però ara ja està tot solucionat, i Hic et nunc torna a la normalitat (menys mal, perquè havia arribat a pensar que ho perdria tot). Durant aquests dies que el blog no ha estat operatiu he fet algunes coses que caldria mencionar.
En primer lloc, vaig assistir al concert que el grup Al Tall oferí a Pedreguer el passat dissabte. Per si algú no els coneix, Al Tall és un grup valencià de música folk, fundat l’any 1975, pioner en la reinterpretació de la tradició musical i sonora, tant valenciana com catalana i balear. En les seues cançons combinen melodies i lletres tradicionals amb altres de modernes i innovadores, tot açò amb un encert impressionant i una habilitat inigualable. La seva discografia està composta per catorze discs (jo, el dia del concert me’n vaig comprar dos), que són un meravellós exponent de la bonica música que es pot fer mesclant tradició i modernitat. Vos els recomane.
En segon lloc, també he començat a estudiar per a les PAU, que tindran lloc els pròxims 12, 13 i 14 de juny. Cada dia que passa em sembla que no tindré temps per mirar-m’ho tot, especialment en el cas de grec (estic de l’Apologia i del Xenofont fins als $%¿!?&).
I finalment, aquesta vesprada, en comptes d’estudiar com un boig perquè no em passe el que vos acabe de dir dalt, he creat a la Viquipèdia un article sobre el poeta llatí Marc Valeri Marcial. Com sempre, menys estudiar, el que siga.
Bé, tornem doncs a la normalitat. Continuarem informant.

Valete!

Compartir