Hic et nunc

Copie ací íntegrament un curiós correu electrònic que m’ha arribat. A veure què vos sembla.

Hola, com suposareu, a mi me la bufa el que faça la selecció espanyola de qualsevol esport, però no puc permetrem el luxe que no pugueu veure com va donar Canal 9 la notícia del partit de la selecció espanyola de bàsquet a Alacant… i desprès em responeu a algunes preguntes:

• Qui jugava?

• A què es jugava?

• Quin va ser el resultat?

• Qui són eixos jugadors dels que parlen en la notícia?

Ai…. què faríem sense Canal 9…

Salut! i molta força… que vist el panorama, ens fa molta falta!!

Acabeu de veure una mostra del periodisme que es fa a Canal 9; un periodisme de qualitat, objectiu, lliure de partidismes, imparcial i sense manipulació. O no?

Compartir

Aquesta vesprada he tornat a l’escola on vaig fer la primària. He anat a acompanyar-hi ma mare, que és mestra d’infantil i ha anat a recollir alguns bàrtuls que s’havia deixat a la classe de l’any passat. Mentre ella buscava el que havia anat a trobar, jo he aprofitat per donar una volta per l’escola.
Des que l’any 2003 vaig acabar segon d’ESO havia tornat a anar-hi en un parell d’ocasions, però mai havia anat a veure les classes. Avui, mentre passejava pels corredors del Col·legi Públic l’Alfàs, he recordat els vuit anys que vaig passar entre aquelles parets. M’han vingut al cap tots els mestres que vaig tindre, els companys de classe que van haver de marxar i que no he vist més, i els que es quedaren i m’han acompanyat durant tots aquests anys. També he fet memòria d’un munt d’anècdotes que han anat amb mi des d’aquells dies i que tardaré en oblidar.
En aquests quatre anys que fa que vaig deixar l’Alfàs, moltes coses han canviat. Amb el trasllat dels dos cursos de la ESO al nou institut, es redistribuí una part del centre, i algunes aules especials, com el laboratori, es convertiren en classes normals. A més, molts mestres deixaren l’Alfàs i passaren al nou institut, cosa que canvià bastant el claustre.
Però a pesar de tots aquests canvis i dels que vindran, estic segur que a l’Alfàs continuarà oferint-se una educació com cal: pública, laica, de qualitat i, last but not least, en valencià.

Compartir

Ja quasi està ací setembre i comença a ser hora de tornar a la rutina. Després d'un estiu bastant inusual, amb la matrícula de la universitat, la recerca del pis, les festes i el viatge per Europa, ara estic esgotant els últims dies d'agost descansant a la vora de la piscina, llegint al riu-rau, passejant pels camins que recorren el terme… tot això quan no he d'anar a traginar caixes de casa a la caseta (inconvenients d'estar de mudança) o quan no hi ha res més per fer.
D'ací a no res, a mitjan setembre, començarà una nova etapa en la meua vida, una etapa que marcarà un abans i un després en mi. Potser al principi em coste, però a la llarga, de ben segur que haurà valgut la pena. I tant!
Però no pensem en setembre, deixen que les últimes hores d'agost vagen passant tranquil·lament, sense pressa, però sense pausa. Allò que haja de vindre, ja vindrà.

Compartir

Quatre mesos després de l’última lliçó, torna el curs de llatí. Vos recorde que disposeu d’un vocabulari on trobareu totes les paraules llatines que vagen apareixent durant el curs. També crec necessari fer memòria del codi emprat per a la anàlisi sintàctica: el taronja per al subjecte, el blau clar per a l’objecte directe, el negre (la negreta) per al verb, el blau obscur per als objectes directes dels infinitius i, a partir d’ara, el rosa per als nexes. Si teniu algun dubte, no dubteu (valga la redundància) a fer-me’l saber. Anem allà.

En llatí, igual que en valencià, existeixen diversos mecanismes per unir missatges (ja siguen oracions completes, parts d’una oració…). Aquests mecanismes són la juxtaposició, la coordinació i la subordinació. En aquesta lliçó veurem únicament els dos primers, deixant el tercer per a més endavant.

Juxtaposició

És la forma més senzilla i primitiva d’emetre missatges, successius i sense altra separació de pauses. Observem els següents exemples:

- cerva venatorem timet, venator cervam vulnerat - la cérvola tem el caçador, el caçador fereix la cérvola
- filii, uxor, servi dominum amant - els fills, l’esposa, els esclaus estimen el senyor
- victoria famam, gloriam dat - la victòria dóna fama, glòria

Aquestes dues oracions són dos exemples clars de juxtaposició, ja que en ambdós casos els diversos elements (els missatges) estan separats per pauses. En aquests exemples, cada pausa està marcada amb una coma, però també poden ser representades amb altres símbols (punt, punt i coma…).
També cal tindre en compte que no només existeix la juxtaposició interoracional (com és el cas del primer exemple), sinó que també poden juxtaposar-se les diferents parts de l’oració (en el segon exemple s’estan juxtaposant els subjectes i en el tercer, els objectes directes). Continua llegint »

Compartir

Ahir, 24 d'agost del 2007, vaig fer els divuit anys. Em vaig alçar a mig matí i vaig estar fins l'hora de dinar per casa sense fer res en concret. La vesprada la vaig passar configurant l'ADSL, barrallant-me amb mòdems, routers i tota la pesca i, per la nit, sopar de rigor amb els amics. Per mi fou quasi com un dia normal, encara que divuit anys no es compleixen cada dia.
Molts diuen que l'estiu dels divuit és el millor que es viu a la vida i, la veritat és que d'aquest estiu no em puc queixar, però espere que els estius que vindran siguen encara millors que aquest.
Com a regal d'aniversari, per a mi i per a tots vosaltres, ja he acabat de pujar i comentar les fotos del viatge d'aquest estiu. N'he fet una selecció de les que més m'agraden, però si veig que tenen una bona acollida en pujaré més. Espere que vos agraden i que no tingueu por a comentar-les.

Salut!

Compartir

El primer, amarg com la vida; el segon, dolç com l'amor; i el tercer suau com la mort. Així són els tes que preparen els sahrauís. Per a ells el te és tot un ritual, amb les seues normes i la seua finalitat: fer passar, en companyia dels amics o les amigues, les llargues hores del dia al desert, on hi ha poc per fer.
Aquesta vesprada he tingut el plaer de prendre'm un deliciós te amb un parell de sahrauís que han vingut a casa. Des de fa bastants anys, a casa meua, tenim un contacte bastant directe amb la realitat sahrauí, i és que uns dels meus oncles, a més d'estar dins de l'Associació Comarcal d'Ajuda al Poble Sahrauí, han participat i participen en el programa Vacances en Pau, acollint, cada estiu, algun xiquet o xiqueta sahrauí a casa seua. Per això, com ja he fet anteriorment (article 1 i article 2), no puc estar-me'n de denunciar, des d'aquest modest blog, la injusta situació del poble sahrauí.
Aquests dos sahrauís que han vingut a prendre te a casa aquesta vesprada, hagueren d'abandonar el Sàhara Occidental el 1975, quan tenien uns cinc anys, forçats per l'ocupació marroquina. Ells dos, juntament amb milers de sahrauís més, es refugiaren en terres d'Algèria, en ple desert del Sàhara, on construïren els campaments de refugiats de Tinduf, en una zona considerada inhabitable. Durant tots aquests anys, el Marroc ha evitat la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació al Sàhara Occidental i continuarà evitant-la fins que el cens li siga favorable, cosa que està intentant aconseguir amb l'augment de les inversions en el territori del Sàhara Occidental (per comprar vots contraris a l'autodeterminació), amb l'enviament de colons marroquins al territori sahrauí i amb el control de l'educació i dels mitjans de comunicació. Tot açò sumat a una estratègia iniciada recentment que consisteix en facilitar el l'adquisició del passaport marroquí (per viatjar més fàcilment a Europa) a canvi dels documents de la MINURSO (la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) que acrediten la procedència sahrauí (amb la qual cosa, aquests que passen a tindre el passaport marroquí perden el dret a votar en un hipotètic referèndum).
I és que el territori del Sàhara Occidental no és, ni molt menys, un desert pedregós i estèril. No. El Sàhara Occidental és una zona rica en bancs de pesca, en mines de fosfats i amb alguns jaciments petrolífers, cosa que complica més encara la solució del conflicte pels diversos interessos internacionals (especialment els de França i dels EUA, amics de la casa reial marroquina) sobre els recursos del territori ocupat.
I tot açò passa quasi desapercebut als ulls de la resta del món. Quasi tots els dies veiem a la televisió alguna notícia sobre el conflicte del Pròxim Orient, sobre el mur de Gaza. Però, quan veiem alguna notícia sobre el Sàhara Occidental? Quan ens parlen dels huit (sí, 8!!) murs que alçà el Marroc per separar la zona ocupada del Sàhara Occidental de la poca que quedà lliure? Mai. Per què? Perquè no interessa. Bé ho saben els sahrauís, prenguen te o no, com d'amarga pot ser la vida.

Compartir

Sí, encara estic viu. Aquests dies m'han servit per descansar (sí, més encara!), tornar a menjar com cal i posar-me al dia de tot el que m'he perdut per ací, però ara ja torne a estar llest per a continuar amb el blog. No obstant això, encara estaré alguns dies més sense escriure res, i és que a partir de demà i fins al dimecres o el dijous estaré sense internet per raons tècniques. Quan estiga tot solucionat tornaré i, si la musa m'ho permet, continuaré contant-vos tot el que hem passa hic et nunc (ah! i penjaré per ací les fotos del viatge!).

Valete!

PS (21/08/07): M'ho hauria d'haver imaginat. Com ja vos vaig dir en escriure aquest article, estaré un temps sense internet. Però aquest espai de temps, que havia de ser d'uns 4 o 5 dies, s'ha allargat finalment a més de 10. Ahir els de Telefónica (Timofónica, millor dit) em van informar que no em podran donar d'alta l'ADSL a la caseta fins al 4 de setembre. I m'havien dit que en 4 o 5 dies la tindria activada! Impresentables…
Menys mal que em puc connectar amb el portàtil des de casa dels meus oncles, cosa que em permetrà anar pujant les fotos del viatge i continuar escrivint articles amb normalitat, encara que amb menys freqüència.
Bé, què hi anem a fer. Paciència. Gràcies a totes i tots.

PS2 (23/08/07): Diuen que rectificar és de savis, per tant, no em quedarà més remei que menjar-me el que vaig dir sobre Timofónica fa un parell de dies. Finalment, aquesta mateixa vesprada, he pogut connectar-me a internet des de la caseta, encara que per arribar fins a aquest punt he hagut de cridar unes quantes vegades al 1004 (menys mal que és de bades!) per esbrinar quan anaven a activar-me l'ADSL. No obstant això, no rectifique del tot les meues paraules i és que impresentables ho són de bona veritat, encara que aquesta vegada s'han portat bé.

Compartir

Ja està, ja hem tornat a casa. Ahir al migdia vam tornar a Pedreguer, després de quinze dies de donar voltes pel món. Ara estaré (o no) alguns dies sense escriure al blog ja que, abans de res, m'hauré de posar al dia de tot el que ha passat per ací (a Pedreguer i a la blogosfera) mentre jo no estava. Quan torne, el blog reprendrà la marxa allà on s'havia quedat, encara que, si la musa m'ho permet, potser caurà algun article més relacionat amb el viatge. Gràcies a tots per seguir els meus articles i endavant!

Compartir

El dia d'avui, 13 d'agost, l'hem passat també passejant pels carrers i canals de la meravellosa Venècia. Esgotant les ultimes hores a la ciutat dels canals, abans de començar el viatge de tornada cap a Pedreguer. Hem comprat tot els records i regals que hem cregut necessaris i hem acabat d'omplir les targetes de memòria de les càmeres de fotos.
Demà agafarem el tren que ens portarà a Milà, on n'agafarem un altre que ens portarà directes a Barcelona. Des d'allí, també en tren, anirem a València, on agafarem l'últim ferrocarril del viatge per tornar a Xeraco, on (esperem) hi haurà algú esperant-nos per portar-nos a Pedreguer.
Ha estat un viatge impressionant, ple d'experiències inoblidables i enriquidores. Quan arribe a casa faré balanç i, de ben segur, el resultat serà positiu.
Encara ens queda l'sprint final. Pedreguer, allà anem!

Compartir

Ací estic una altra vegada, escrivint en aquest quadern que s’ha convertit en company inseparable d’aventures ferroviàries.
En aquests moments, son les 23:00h del diumenge 12 d’agost, estic estirat al meu llit, en una caseta prefabricada d’un càmping als afores de Venècia, en terra ferma. Ahir vam arribar-hi i avui hem passat el dia visitant la ciutat dels canals.
Venècia m’ha deixat impressionat i s’ha convertit en el meu lloc favorit de tots els que hem visitat en aquest viatge, no sé si serà per la gent, o per la llum mediterrània, o per la bellesa de la ciutat; el fet és que m’he sentit quasi com a casa.
Les expectatives que portava sobre la ciutat s’han acomplert i, fins i tot, superat només he arribat al conjunt d’illots que formen la deliciosa Venècia. Els seus canals, els carrerons estrets, els palaus plens d’història, les esglésies, les places… tot és meravellós, enlluernador, magnífic. La basílica de San Marco, el palau dels antics dux (els governants de l’antiga República de Venècia), el Gran Canal… tot a Venècia ens recorda el que fou la ciutat dels canals en el seu temps: el centre comercial del món conegut.
L’únic defecte que he estat capaç de trobar-li és la massificació provocada pel turisme. Ah! i els centenars de milers de coloms que hi ha per tot arreu! No obstant això, aquests xicotets obstacles són fàcilment superables si es canvien les zones més concorregudes de San Marco i Rialto, pels carrerons i canals estrets i tranquils de Cannaregio o Castello, on encara es pot observar la vertadera Venècia, orgullosa del seu passat i de la seua gloriosa història.
Bé, escrivint escrivint s’ha fet tard. Ara és hora de dormir. Demà tornarem a la Llacuna.

Compartir