Hic et nunc

Avui he tingut el plaer de participar en una xicoteta visita arqueològica a un jaciment recentment redescobert en les proximitats del poble de Pedreguer. Es tracta d'una cova no excessivament gran, de fàcil accés, situada a la vessant d'una de les muntanyes que envolten Pedreguer, i que ara torna a estar en el punt de mira dels arqueòlegs (el MARQ està interessant en excavar-la), després d'anys d'oblit parcial (era vox populi que allí hi havia alguna cosa, però no s'havia investigat massa).
Aquest matí hi he anat, acompanyat d'un grup d'aficionats a la història i d'un arqueòleg coneixedor del jaciment en qüestió. En arribar a la cova, l'arqueòleg ens ha explicat detalladament la història del jaciment i ens ha fet una relació aproximada de tot allò que deuria haver-hi a l'interior. Després, ja amb una idea de la importància de la cova, hi hem entrat armats amb llanternes i ens hem trobat amb un passadís natural de pedra calcària d'uns tres o quatre metres en els punts més alts; de seguida hem arribat a una galeria bastant àmplia, a partir de la qual era bastant difícil continuar avançant. Llavors ens hem aturat per escoltar una altra vegada les explicacions de l'expert. Aquest ens ha explicat que a partir d'aquell punt, la gruta es dividia en diversos passadissos de difícil accés (per culpa del dipòsit de sediments i estrats al llarg dels anys) que connectaven amb altres galeries semblants a aquella on ens trobàvem. Acabades les explicacions hem estat una estona més donant-li un colp d'ull a la galeria i hem tornat a eixir a l'exterior. Després d'una altra explicació de l'arqueòleg, hem agafat la senda i hem tornat als cotxes que ens han portat de nou al poble.
Segons els indicis, el jaciment que hem visitat hauria estat habitat ja durant el paleolític, i hauria continuat emprant-se en època neolítica, ibèrica, romana i musulmana. A més, la cova continuà en ús fins al segle XVIII, sobretot per a la ramaderia (s'emprà com a refugi de ramats i pastors).
La veritat és que ha estat una experiència molt enriquidora ja que m'ha ajudat a conéixer una part del passat del meu poble que fins ara desconeixia totalment. Sols el fet de pensar que fa més de deu mil anys ja hi havia algú vivint on avui està Pedreguer, em fa posar la pell de gallina.

Compartir

Aquesta vesprada he acabat de llegir un llibre que em vaig comprar fa temps i que no havia pogut llegir encara per falta de temps. Es tracta de El color de la màgia de l’autor britànic Terry Pratchett.
La novel·la ens trasllada a la ciutat d’Ankh-Morpork (la ciutat més important de Discmón ―en anglés Discworld i en castellà Mundodisco―, un món suportat per quatre elefants impassibles, que alhora descansen sobre la closca d’una tortuga gegant que va solcant l’Univers), on Rincewind, un mag inepte i renegat, rep l’encàrrec de servir de guia a Dosflors, el primer turista de la història, en un viatge que els portarà a recórrer tot el Discmón. En el seu desgavellat periple, Rincewind i Dosflors, acompanyats per l’equipatge d’aquest últim (un bagul amb potes), viuran tot un seguit d’aventures que els portaran a enfrontar-se a espases màgiques, dracs que sols existeixen si es creu en ells, gremis de lladres i assassins, la Mort, i tota una sèrie de mags, dimonis i subjectes d’aquest estil.
Amb El color de la màgia, Terry Pratchett obri la sèrie de novel·les sobre el Discmón, que consta de més de trenta novel·les, i que s’ha convertit en tot un referent de la literatura fantàstica actual. La col·lecció del Discmón és un clar exemple de la tradició satírica britànica i està dedicada a tots aquells que es prenen la vida seriosament. Les enormes dosis d’humor i poc trellat de les novel·les de Pratchett fan que la seua lectura siga obligada per als aficionats a la literatura humorística i, en general, per a tots aquells que vulguen passar una bona estona llegint i rient.
La sèrie està editada en castellà per Debolsillo.

Compartir

Després del dos dies de presentacions, ja hem començat amb les classes de debò. O almenys això ens volen fer entendre els professors, que ja han començat a posar-nos "deures" i a explicar els temaris. A causa d'açò, no he tingut massa temps per actualitzar el blog, cosa que intentaré solucionar en els pròxims dies, quan ja tinga l'horari de treball un poc més organitzat. Bé, bona nit, demà haig de matinar.

PS: Felicitats a tots els Chironians! El primer any ha sigut magnífic! Espere que continue així per molts anys!

Compartir

Segon dia a la Universitat de València. Les tres hores de classe que he tingut avui m'han servit per a acabar de conèixer els professors que tindré durant aquest curs que acaba de començar.
Aquest matí he tingut el primer contacte amb les dues assignatures principals del primer curs de Filologia Clàssica. En primer lloc, hem tingut classe de Llengua Grega i la seua Literatura. El professor, com tots els altres, ens ha explicat el programa de l'assignatura i ens ha fet un resum de tot el que veurem durant el curs. A més a més, per fi ens han dit que enguany treballarem sobre En defensa de Mantiteu i Per l'invàlid del grec Lísias. Avui mateix ja hem tingut el primer contacte amb la segona d'aquestes obres i em sembla que hauré de repassar bastant la gramàtica grega en els pròxims dies.
Després de dues hores de grec hem passat per fi a l'única assignatura de llatí d'aquest primer quadrimestre, Llengua Llatina i la seua Literatura. Com ja va sent tradició, el professor s'ha presentat i ens ha exposat els fonaments de l'assignatura; a més, ens ha comunicat que els autors llatins que treballarem aquest curs seran Cèsar i Ciceró.
Després de dos dies de classe puc dir que el balanç, en general, és bastant positiu, encara que segurament ens haurem d'esforçar bastant per acostumar-nos al nou sistema que ens ofereix la Universitat i per fer memòria de tota la matèria apresa al batxillerat. Si hi ha una cosa que, lamentablement, no m'agrada gens és el fet que sols tinga una classe en valencià (concretament Llengua Llatina i la seua Literatura), ja que em molesta bastant (i hem resulta lleugerament més difícil) prendre els apunts en castellà. Espere que això no es convertisca en un gran inconvenient.
Avui hem acabat les presentacions, a partir de demà sembla que ja començarà tot de debò. Ja vos contaré!

Compartir

Avui, per fi, hem començat les classes a la Universitat de València. Ha estat un dia intens i ple d’experiències, que m’ha deixat el cap com un bombo, i que ha anat més o menys així.
Al voltant de les 08:20h del matí he eixit del pis per anar caminant cap a la Facultat, camí de la qual he començat a veure estudiants amb les motxilles al coll dirigint-se al mateix lloc que jo. Trenta minuts més tard he arribat a la Facultat i, després d’una breu espera al corredor, he entrat a classe amb tots els companys. A primera hora ha tocat Llengua Castellana. El professor s’ha presentat i ens ha explicat breument el programa de l’assignatura. En acabar la classe hem tornat a eixir al corredor per esperar l’inici de la següent.
A segona hora, el primer contacte amb l’assignatura de Llengua Italiana. El mateix. El professor ha vingut, ens ha explicat els fonaments de l’assignatura, ens ha esporuguit un poc parlant-nos en italià i llestos, una altra vegada al corredor.
Per a la següent classe, Iniciació a l’Estudi de Texts Grecs, hem hagut d’abandonar l’edifici de la Facultat de Filologia per anar a l’Aulari I, on rebrem totes les classes de grec i llatí. Per fi, el primer contacte amb la Filologia Clàssica. La professora ha presentat el programa de l’assignatura i ens ha introduït breument en el món de la Filologia Clàssica.
La última classe del matí, Introducció a la Filologia Clàssica Grega, l’hem feta a continuació de l’anterior, amb la mateixa professora i a la mateixa aula. La sessió, igual que les altres, una breu introducció a l’assignatura i punt.
He tornat a casa acompanyat d’un company de classe, i comentant tot el que ens ha ofert la jornada. Encara és massa prompte per fer valoracions, cal processar tot el que ens han dit avui, però tot té molt bona pinta. Demà més.

Compartir

Demà comença el curs. A les 9h començarem les classes els alumnes de Filologia Clàssica. Per fi coneixeré els meus futurs companys i companyes i tindré la primera presa de contacte amb les assignatures i els professors. Espere que tot vaja bé. Ja vos ho contaré. Demà comença el xou.

Compartir

L’inici del curs ja està ací i aquests són dies d’acabar d’enllestir els últims detalls necessaris per a començar a fer vida d’estudiants al pis. Aquest matí he agafat el tren i he pujat a València, des d’on escric aquestes ratlles.
He passat el matí arreglant-me l’habitació, visitant els basars xinesos més pròxims al pis cercant un llum per a la taula d’estudi, i passejant pel barri per situar-me un poc. A migdia he dinat amb JV i JM, que ja fa unes setmanes que han començat el curs, i després de descansar una bona estona, JV i jo hem anar a donar una volta.
Ens hem dirigit a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, al carrer Blasco Ibáñez, i hem calculat el temps que hem tardat a arribar-hi (15 minuts). Després d’informar-nos sobre l’acte d’obertura del curs, al qual segurament no assistiré, hem anat al carrer Arts Gràfiques per donar-li un colp d’ull a un dels diversos establiments que la llibreria Tirant Lo Blanch té a la ciutat de València. Aquest en concret és el dedicat a les Humanitats i Ciències Socials, cosa que he pogut comprovar observant els carregats prestatges de la llibreria. He trobat una nombrosa col·lecció d’obres clàssiques (algunes bilingües llatí-castellà i poques en valencià) i un bon nombre de llibres relacionats amb el món grecoromà, cosa que de ben segur em farà tornar-hi en el futur. No he pogut evitar eixir d’allí amb les mans buides i m’he endut un exemplar (en castellà, com no) de El món clàssic de Robin Lane Fox, una obra de divulgació sobre el món clàssic recentment editada que ha estat rebuda prou favorablement per la crítica.
Després, amb el llibre sota el braç, hem tornat cap al pis amb la intenció de sopar; però encara hem hagut de tornar a eixir al carrer a la recerca d’algun “fotomatón” perquè JV necessitava algunes fotos per a portar-les demà a la universitat. Després hem tornat al pis definitivament i ens hem fet el sopar.
Ara estem a punt d’anar-nos-en a dormir. Demà al matí JV i JM tenen classe, jo potser aniré a donar-li un cop d’ull a la llibreria París-València o a passejar per la ciutat. Ja veurem.

Compartir

Encara que segons la tradició el Senat fou fundat pel mateix Ròmul amb cent patricis (membres de les famílies més il·lustres de l'aristocràcia romana), el més versemblant és que la seua fundació tinguera lloc en temps menys foscos de la Monarquia romana. Quan la República substituí el règim monàrquic, es conservà el Senat a tall de consell assessor format per uns 300 ancians, però encara integrat únicament per patricis. No obstant això, alguns anys després els plebeus pogueren accedir-hi, encara que tardaren bastant en poder ocupar les magistratures més elevades.
A causa de la seua antiguitat, al definició legal dels seus poders, drets i obligacions fou gradual, i parcial en el millors dels casos. El càrrec de senador era vitalici, cosa que propicià la creació d'una oligarquia, que lluità al llarg de la història, per conservar l'elitisme senatorial. Durant la República eren els censors els encarregats d'atorgar i retirar el títol de senador. Cap a la fi del període republicà fou habitual exigir, com a requisit d'accés al Senat, propietats equivalents a una milió de sestercis, encara que aquest fet mai arribà a la categoria de llei formal durant la República.
Únicament els senadors podien vestir la latus clauus (una túnica amb una ampla franja de color porpra sobre el muscle dret); també portaven sabates tancades de cuir marró i un anell (originàriament de ferro i després d'or). Les reunions del Senat s'havien de celebrar en llocs degudament consagrats, ja que no sempre tenien lloc a la seua seu, la Curia Hostilia. Les cerimònies i la sessió del dia d'any nou, per exemple, es celebraven al temple de Júpiter Òptim Màxim (Iuppiter Optimus Maximus) al Capitoli romà, en canvi, les sessions relacionades amb la guerra tenien lloc al temple de Bel·lona (deessa romana de la guerra), fora del pomerium (el límit sagrat de la ciutat).
Existia una estricta jerarquia entre aquells que tenien veu en les sessions, essent el príncep del Senat el degà durant la República; els patricis sempre tenien preferència respecte als plebeus d'igual condició, i no tots els senadors tenien veu en la cambra. Als senatores pedarii, que s'asseien darrere d'aquells que podien prendre la paraula, únicament els era permés votar. No hi havia limitacions respecte a la durada o el contingut de la oratio (el discurs), cosa que permetia practicar l'obstruccionisme. Les sessions podien durar des de l'eixida del sol fins a la posta i no podien continuar si es reunien els comitia (les assemblees), encara que podien convocar-se també els dies reservats per als comicis si aquests no es celebraven. Si l'assumpte a tractar no era important o la resposta totalment unànime, la votació podia fer-se verbalment o a mà alçada, però la votació formal s'efectuava quan hi havia discrepàncies. El Senat era un òrgan assessor i promulgava els seus decrets (consulta) a petició de les diverses assemblees. Si l'assumpte era greu, era necessari el quorum per a arribar a la votació, encara que no es sap exactament quina quantitat constituïa aquest quorum. Com passa ens alguns parlaments actuals, la majoria de les sessions comptaven amb una assitència bastant reduïda i sols els assumptes importants o conflictius eren capaços d'omplir la cambra.
Per tradició, el Senat tenia la potestat suprema en diversos assumptes, a pesar de no ser un òrgan legislatiu; aquest era el cas de les qüestions fiscals, ja que controlava el Tresor; dels afers exteriors i dels assumptes bèl·lics. En ocasions excepcionals el Senat podia suspendre tots els organismes estatals, aprovant un Senatus consultum de republica defendenda (decret del Senat sobre la defensa de la República), que era inapel·lable.
Amb la substitució de la República per l'Imperi, el Senat anà perdent importància progressivament. Els emperadors adquiriren la potestat per designar senadors, cosa que els ajudà a acabar amb l'oposició, fins al punt que no fou necessari tenir en compte les decisions de la cambra. D'aquesta manera, el Senat perdé totes les seues funcions i amb aquestes la rellevància que havia tingut en temps passats.

PS: He afegit a la barra lateral, a l'apartat El blog un cercador que vos ajudarà a trobar qualsevol cosa que s'haja publicat en aquest blog. Espere que vos resulte útil. 

Compartir

Eadem Galli fatentur ac Lentulum dissimulantem coarguunt praeter litteras sermonibus, quos ille habere solitus erat in quibusque firmabat ex libris Sibyllinis regnum Romae tribus Corneliis portendi; Cinnam atque Sullam antea, se tertium esse, cui fatum foret urbem potiendi; praeterea ab incenso Capitolio illum esse uigesumum annum, quem saepe ex prodigiis haruspices responderant bello ciuili cruentum fore.

Els gals reconeixen les mateixes coses i mostren que Lèntul dissimulava a través de la carta per unes converses, que ell acostumava a tenir i en les quals afirmava que el poder de Roma era pronosticat per a tres Cornelis segons els llibres sibil·lins; que Cinna i Sul·la eren abans, i ell el tercer, el qual tindria el destí d'apoderar-se de la ciutat; i que a més, des de l'incendi deñ Capitoli, aquell era l'any vinté, el qual sovint els harúspex havien predit, a partir dels prodigis, que seria sagnant per una guerra civil.

Gai Sal·lusti Crisp, De coniuratione Catilinae, XLVII

Compartir

El passat dijous vaig tindre ocasió de veure al Punt 2 un capítol de la sèrie documental L’antiga Roma: naixement i caiguda d’un imperi. Produïda per la BBC, aquesta sèrie pretén mostrar-nos els moments clau de l’evolució de l’Imperi Romà, des de la seua fundació fins la caiguda.
Aquesta sèrie ens ofereix una mescla de ficció i documental, ja que alhora que seguim la història d’algun personatge (el dijous el protagonista fou l’emperador Neró), un narrador ens ajuda a comprendre millor el món dels antics romans. L’episodi que vaig poder veure em donà una molt bona impressió, sobretot per la sorprenent i aconseguida fidelitat històrica de la sèrie (si deixem de banda la meravellosa sèrie Roma, aquesta és una de les millors recreacions del món romà que s’han fet últimament, crec), però també per l’encert en la recreació psicològica dels personatges i pel format que li han donat a la producció (s’agraeix la conjunció de sèrie de ficció i documental, ja que així es combinen els avantatges d’un format i de l’altre).
L’únic que no he pogut esbrinar encara és si el capítol que vaig veure era el primer (encara que tot sembla indicar-ho). No obstant això, el dijous vinent s’emetrà el següent episodi de la sèrie que, per cert, està doblada al valencià com tots els programes que s’emeten pel segon canal de la Televisió Valenciana.
Bé, si teniu ocasió no dubteu en veure-la. Mentrestant ací vos deixe un enllaç a un fragment d’un episodi en anglés penjat al Youtube. Recordeu, el proper dijous a les 22:30h per Punt 2.

Valete!

Compartir