Ara fa un parell de setmanes vaig rebre una carta del rector de la Universitat de València en la qual em donava la benvinguda a l’Estudi General. La carta no tenia res d’especial, era una típica carta de benvinguda, d’aquestes que s’envien per quedar bé, però em cridà l’atenció una part del contingut de la missiva.
En un dels tres paràgrafs de l’epístola, el Rector em recomanava demanar la docència en valencià a l’hora de matricular-me, literalment deia: “A més, vull animar-te també perquè quan et matricules demanes la docència en valencià i tries els grups que s’oferten en aquesta llengua en les diferents assignatures de la teua carrera. Tant en el fullet adjunt, com en el sobre de matrícula ho trobaràs tota la informació necessària. Això, a més d’adquirir els coneixements propis de la teua titulació, et permetrà perfeccionar aquesta llengua i tenir un bon domini del llenguatge de la teua especialitat…“. La veritat és que, en un principi, m’alegrà bastant veure que anava a entrar a formar part d’un organisme preocupat per la salut del valencià, però després em vaig adonar que alguna cosa fallava si jo havia rebut la carta a l’agost, un més després d’haver fet la matrícula. Per tant, de què servia que el Rector em recomanara fer la matrícula en valencià si ja havia passat el termini de matrícula? Bé, per sort, jo ja havia marcat la casella de docència en valencià el dia de la matrícula, i pensava que ho tindrien en compte. Aquesta setmana he pogut comprovar que no és així del tot.
Ahir vaig decidir donar un cop d’ull a l’Aula Virtual de la web de la Universitat de València, així que vaig introduir les dades d’usuari que em donaren en matricular-me i vaig entrar a escodrinyar. La sorpresa fou bastant desagradable quan vaig veure que de totes les assignatures que faré l’any vinent sols una serà en valencià (Introducció a la Filologia Clàssica Llatina que, per cert és una optativa que no tindré fins al segon semestre). Açò quina hipocresia és? Però no em recomanaven demanar la docència en valencià? Jo la vaig demanar, però, on està?
No demane l’abolició de la llibertat de càtedra, ni molt menys, però no crec que una universitat com la UV no siga capaç de trobar els professors suficients per a poder oferir una titulació com Filologia Clàssica en valencià i castellà (o sols en valencià, que per això estem al País Valencià). Tan difícil és? O no interessa? Almenys podrien haver-me avisat abans, perquè en els fulls que em van donar per planificar-me la matrícula apareixien algunes classes més en valencià. Però bé, el problema és que aquest no és, ni ha estat, l’únic cas d’agressió lingüística que hem patit els valencians. Sols espere que em permeten fer els exàmens en valencià i que entenguen el meu llatí amb accent de la Marina.

PS: Com segurament haureu notat (si no és així, passeu per l’oculista), he canviat la capçalera del blog, donant-li un toc més clàssic ara que s’apropa l’inici del curs universitari. La capçalera és un fragment de d’aquesta foto de ** Maurice ** amb llicència de Creative Commons. Espere que vos agrade.

Compartir

Llig a les pàgines d’un conegut periòdic que, segons un estudi recent, l’addicció als reproductors mp3 contribueix notablement a l’aparició de fòbies socials en xiquets. Ara bé, crec que aquest estudi no està massa ben plantejat d’aquesta manera. M’explique.
Segons l’estudi, l’ús abusiu de l’mp3 afavoreix la reclusió i l’aïllament del xiquet, però crec que és totalment a l’inrevés, no és l’mp3 la causa per la qual el xiquet es tanca en ell mateix, sinó que l’mp3 és una de les ferramentes que pot utilitzar el xiquet per recloure’s. Si el xiquet té algun problema que no el fa sentir bé amb tot allò que l’envolta, llavors és quan agafa l’mp3, igual que podria agafar un llibre, l’ordinador, la consola, etcètera, i intenta aïllar-se fent ús de l’aparell electrònic (o, com ja he dit, de qualsevol altre element) per evitar el problema que l’inquieta.
Ara bé, quan un xiquet no està bé amb el seu entorn, els pares acostumen a tindre alguna cosa a veure amb el malestar del xiquet. I els pares són, precisament, aquells que millor poden evitar (o preveure) aquests problemes. Però què passa quan els pares no s’ocupen del fill? Doncs molt fàcil: el xiquet creix sense cap control i busca referents allà on pot (la televisió, els llibres, els coneguts…). Aquest precisament és un fenomen que s’està fent cada vegada més comú en la nostra societat actual. Els pares, per motius laborals o de qualsevol altra índole (moltes vegades aquestes motius són ficticis, simples excuses), no tenen temps per atendre els seus fills; o, si en tenen, no es veuen amb cor de negar-los res ni de contrariar-los (no siga que s’enfaden amb ells). Els pares no fan, doncs, el paper que els pertoca, per la qual cosa, els xiquets arriben a l’escola convertits en, mutatis mutandis, un salvatges per civilitzar. Llavors són els mestres els que han de fer un paper que no és el seu, sinó el dels pares, que són els que han de fixar a temps les bases de l’educació dels fills.Foto de Tarzen, Father and Son.

Compartir

Fa un parell de setmanes vaig veure una pel·lícula que m’impressionà bastant; ahir, amb uns amics, la vaig tornar a veure i m’impactà encara més que la primera vegada. Es tracta de La jaqueta metàl·lica (Full Metal Jacket)del mestre Stanley Kubrick.
El film està dividit en dues parts ben diferenciades, però lligades entre elles. La primera és el cru retrat d’un campament d’instrucció de marines nord-americans, on els reclutes són instruïts per un cruel i implacable sergent d’instrucció. En la segona part, els reclutes, ja convertits en marines, es traslladen al Vietnam on hauran d’enfrontar-se a la guerra real, posant en pràctica tot allò que han aprés al camp d’entrenament.
Per casualitat vaig descobrir aquesta impactant pel·lícula mentre navegava pel Youtube, on em vaig trobar amb un fragment del film, i em va fer gràcia, pensava que seria una pel·lícula d’humor bèl·lic i vaig decidir descarregar-la. Quan per fi la vaig poder veure, em vaig adonar que no estava veient cap comèdia sinó més aviat una pel·lícula dramàtica amb un fort contingut antibèl·lic i pacifista. Amb La jaqueta metàl·lica Kubrick filmà un manifest en contra de les guerres i de tot el que aquestes signifiquen, donant-nos la seua visió personal del conflicte del Vietnam. En les dures escenes de la pel·lícula ens mostra el procés de deshumanització dels reclutes per tal de convertir-los en “màquines de matar” i algunes de les conseqüències d’aquest procés en les ments dels instruïts. L’únic defecte que caldria comentar és la notable diferència entre les dues parts, ja que, si bé la primera és enormement impactant i bastant ràpida, la segona és més relaxada i semblant a la resta de pel·lícules bèl·liques, encara que, en el fons, les dues parts resulten igual de colpidores i interessants.
Tota la pel·lícula presenta una brillant posada en escena, un guió excel·lent i una bona banda sonora que inclou música de Nancy Sinatra, The Trashmen, els Rolling Stones…
En definitiva, La jaqueta metàl·lica és una molt bona, però dura, pel·lícula per veure i reflexionar sobre les guerres i tot allò que aquestes arrosseguen, així com per a endinsar-nos en la psicologia dels mateixos soldats. Tot un clàssic del cine antibèl·lic.

Compartir

El diumenge passat vaig anar amb uns amics al karting d’Oliva. Després de donar unes quantes voltes al circuit intentant emular les proeses de Schumacher (Schumi forever!) i companyia, vaig poder fer algunes fotos. De totes les que vaig fer, vos deixe ací baix la que més m’agrada.

Compartir

En un dels posts que vaig escriure ací sobre les festes de Pedreguer d’enguany, vaig parlar-vos de Sex Museum, un grup que vingué a tocar i que m’agradà molt.
Sex Museum naix l’estiu del 1985, a Madrid. Des del primer concert, tres mesos després de crear-se el grup, ja demostren el seu gran potencial, cosa que els porta a fer concerts en diverses ciutats. El 1987 fan la seua primera gira europea (Barcelona-Linz-Viena) i el mateix any editen el seu primer LP, Fuzz Face, que es ven sobretot fora de la Península ibèrica. Dos anys després, el 1989 ix a la venda el seu segon LP, Independence, i participen en festival Berlin Independent Days 89. El 1991 veu la llum el tercer àlbum del grup, Nature’s Way, que els portarà a tocar arreu de la Península. Un parell d’anys més tard graven el seu primer disc en directe Thee Fabulous & Furry Sex Museum. El 1994 és un any d’èxits: són seleccionats per acompanyar Deep Purple en la seua gira per l’Estat Espanyol, editen un nou LP titulat Sparks i actuen en diversos llocs d’Europa, alhora que continuen amb els concerts arreu d’Espanya. Els anys següents continuaran recollint èxits i editant discs fins que el 1997 decideixen prendre’s un descans. Tres anys després, al 2000, tornen a la càrrega amb un nou disc, Sonic, i el 2002 n’editen un altre, Speedkings. També participen en la gira alemanya TransGenderRocks, que els portarà a actuar a diverses ciutats alemanyes i suïsses. El 2003 graven el doble CD en directe Fly by night i tornen a anar de gira per Espanya. El 2005 van de gira per Europa i fan un concert a Mèxic DF. Al maig del 2006 editen el seu últim treball fins al moment, titulat United.
D’aquest últim disc són les dues cançons que vos deixe ací baix perquè pugueu escoltar i jutjar la música de Sex Museum, un grup que cada vegada m’agrada més, no sols per la gran qualitat de la música que fan, sinó també pel seu divertit i vigorós directe.

Compartir

Aquest matí he acabat de llegir un llibre que no ha defraudat les meues expectatives gens ni mica. Es tracta de La cançó de Troia de la meravellosa escriptora australiana Colleen McCullough.
Estem al voltant de l’any 1000 aC, les ciutats gregues veuen amenaçada la seua existència per la rivalitat amb Troia, que controla totes les rutes comercials, impedint l’abastiment dels grecs. Llavors, el rapte (o la fugida) d’Hel·lena, esposa de Menelau i reina d’Esparta, perpetrat per Paris, príncep troià, es convertirà en l’excusa perfecta per començar un llarg conflicte que unirà tots els grecs contra el poder de Troia.
Vos resulta familiar l’argument, no? I és que amb La cançó de Troia, McCullough reescriu l’epopeia de la caiguda de Troia des d’un punt de vista històric, però sense deixar de banda cap element de la llegenda tradicional. És a dir, McCullough ens conta com hauria pogut ser la mítica guerra de Troia si haguera ocorregut en la realitat. Per tal d’augmentar el realisme de la novel·la i fer-la més plausible, cada capítol és narrat per un dels protagonistes, amb la qual cosa podem conéixer de primera mà les impressions dels diferents personatges davant dels fets que vant succeint-se. Amb aquest sistema narratiu McCullough ens permet endinsar-nos en la psicologia dels personatges i conéixer les seues debilitats i els seus sentiments.
Tots, des del rei Príam, enlluernat pel poder de Troia; fins a Agamèmnon, rei de reis, ansiós d’augmentar el seus dominis; passant per Hel·lena, la seductora causant del conflicte; Hèctor, l’heroic príncep troià; Aquil·les, una turmentada màquina de matar; Ulisses, subtil i brillant (aquests dos últims, els millors i més ben desenvolupats, segons el meu punt de vista); i molts més, aporten el seu gra de sorra a la narració del mític conflicte.
La cançó de Troia és, sense cap mena de dubte, un dels millors llibres que he llegit en molt de temps, recomanable totalment a tots els aficionats al món clàssic i especialment als amants de la fantàstica història de la guerra de Troia. El llibre està editat en castellà per Booket sota el títol “La canción de Troya“.

Compartir

Quan veiem una recreació d'una batalla de l'època napoleònica allò que més ens crida l'atenció és la notable diferència estètica i estratègica respecte a les guerres d'avui en dia. Soldats vestits amb uniformes llampants i plens de colors, enormes estendards voleiant al vent, formacions atapeïdes marxant al ritme de flautes i tambors, càrregues multitudinàries d'infants amb les baionetes calades als fusells; tot al contrari que en les guerres actuals, on els soldats vesteixen roba de camuflatge i s'organitzen en xicotets grups per evitar ser detectats i moure's més fàcilment. Els vistosos colors dels uniformes i els enormes estendards tenen el seu origen en la necessitat de reconéixer i diferenciar les unitats durant el combat, especialment entre el fum de canons i fusells. En canvi, les formacions tancades i les càrregues d'infanteria s'originaren per la poca eficàcia de les armes de foc.
A finals del segle XVIII i principis del XIX, les armes de foc més usades per la infanteria europea de  eren els fusells i els mosquets. Aquestes armes no eren gens fàcils de carregar (calia introduir la pólvora i la bala pel canó cada vegada) i, per tant, sols podien disparar un parell de tirs per minut enmig de la commoció del combat. El seu abast efectiu no superava els 75 metres i la trajectòria de les bales era erràtica, a més, s'ha calculat que, de cada mil tirs disparats, sols cinc causaven la mort d'un enemic. Tot açò feia necessari estar molt a prop de l'enemic per poder encertar el tir. L'artilleria també tenia aquests defectes i l'única manera de causar un gran dany a l'enemic era emprant la metralla, que requeria, però, estar prop de l'objectiu.
El poc desenvolupament de les armes de foc no permeté l'evolució de les tècniques de combat i per tant, el valor, la disciplina i la motivació de les tropes, així com l'estratègia dels generals continuaren jugant un paper més que clau en les batalles. Allò que realment decidia els combats eren les càrregues d'infanteria, amb les baionetes calades als fusells i en formació tancada, i les de cavalleria, amb genets armats amb espases i llances, com s'havia fet des de sempre. Açò provocà que el nombre de morts causades per arma blanca fóra molt superior a les produïdes per les armes de foc; encara que les epidèmies, la mala alimentació i la falta d'higiene causaven moltes més morts que els propis combats.

Compartir

Avui he anat a València amb els tres companys de pis (a qui, a partir d’ara, coneixereu amb les següents sigles JV, JM i LL, per a respectar el seu dret a la intimitat). Hem anat tots junts, però per diferents motius: JV i JM han anat amb la intenció de passar allí tota la setmana ja que s’han de matricular encara i han de començar els cursos d’anivellació que ofereix la Universitat Politècnica; LL ha anat, com tots, a recollir les claus i amb la voluntat de tornar a Pedreguer per la vesprada; i jo he anat a passar allí un parell de dies per començar a adaptar-me al nou medi urbà.
Hem arribat al pis al voltant de les 10h del matí i hem recollit les claus de mans de la propietària del pis. Després hem anat a comprar alguns queviures i més tard hem dinat un bon plat de macarrons amb tomaca i tonyina que he preparat mentre els altres anaven instal·lant-se. Mentre es coïa la tomaca i l’aigua dels macarrons estava a punt d’arrencar a bullir, JV i JM, que havien estat revisant els papers necessaris per a fer la matrícula, han descobert que els faltava un paper de l’IES Pedreguer. Maleint no haver-ho descobert abans hem dinat i en acabar d’escurar hem tornat cap a Pedreguer tots junts. Una vegada ací, he acompanyat JV i JM a l’institut a recollir la paperassa (hem tingut sort que estava obert pels exàmens de setembre) i he tornat a casa.
Demà JV i JM tornaran al pis, LL i jo tardarem encara a anar-hi ja que no comencem fins al dia 21.
Avui hem fet l’assaig general i hem vist que, encara que d’entrada semble impossible, podem sobreviure tots quatre al pis si tenim alguna cosa comestible, una televisió, aigua, llum, calefacció, aire condicionat, internet, una ràdio, llits, sofàs i un poc de paciència. Ja veurem com evoluciona la convivència amb el temps. Esperem que bé.

Compartir

La setmana passada vaig rebre un correu electrònic d'un dels editors de les guies de viatges Schmap. Vaig estar a punt d'eliminar el missatge, pensant-me que es tractava de publicitat, però finalment vaig decidir llegir-lo, vaig fer ben fet.
Schmap Worldwide Travel Guides és una pàgina web on podem trobar un munt de guies de viatges interactives de ciutats d'arreu del món. Aquestes guies inclouen informació sobre cada ciutat, descripcions dels llocs d'interés, fotografies i mapes, tot mesclat i ben muntat, de forma que cada lloc apareix situat al mapa i alhora descrit i il·lustrat; a més, les guies es poden descarregar gratuïtament. Doncs bé, al correu em deien que una de les fotos de Barcelona del meu compte del Flickr havia estat preseleccionada per a aparéixer a la nova edició barcelonina de la guia, sempre que jo hi estiguera d'acord, és clar. La sorpresa fou important perquè no m'ho esperava gens i perquè la foto elegida no té res de particular, és una simple imatge del Fossar de les Moreres, i punt. Vaig acceptar la proposta sense dubtar-ho, sempre fa goig que algú es fixe en una de les teues fotos, encara que siga per motius purament funcionals i no per estètica o per la qualitat de la imatge.
Aquesta vesprada he rebut un altre correu, anunciant-me que finalment l'havien seleccionada i enviant-me un enllaç de la pàgina sobre el Fossar de les Moreres, amb la foto inclosa.
Espere que la meua foto ajude a portar visitants a Barcelona i especialment al Fossar, una mostra del que significà la Guerra de Successió per als antics territoris de la Corona d'Aragó. 

Compartir