Hic et nunc

Des que estic ací a València m’he aficionat a una sèrie que fan per la Sexta anomenada The Unit. Es tracta d’una sèrie de temàtica bèl·lica sobre una unitat d’elit de l’exèrcit nord-americà que m’ajuda a passar les llargues jornades universitàries de la Capi.
Aquesta vesprada, quan ha començat el capítol d’avui m’he quedat francament sorprés en veure que els protagonistes es trobaven en una missió d’alt risc a la ciutat de València (sí, a la València valenciana!) on havien d’acabar amb la vida d’un terrorista incòmode per al govern espanyol (encara que quan estan a punt de matar-lo, els avisen que el govern espanyol ha decidit negociar amb el terrorista i els ordenen no acabar amb ell). Si l’argument ja resulta a priori bastant esperpèntic, al llarg del capítol la cosa va embrutant-se encara més.
La imatge que tenen als EUA de València, o almenys la imatge que han mostrat en la sèrie, és la d’una ciutat feta a imatge i semblança de les urbs sud-americanes, on la gent parla un castellà amb accent colombià o peruà (del valencià no cal ni parlar-ne) i va vestida al més pur estil mexicà (amb barret de cowboy inclòs). És a dir, en comptes de vindre a gravar a València o de reproduir-la fidelment, els productors de la sèrie han preferit anar a fer-ho a una ciutat llatinoamericana o recrear València de forma un tant curiosa.
Això sí, al capítol d’aquesta vesprada no han faltat ni els guàrdies civils (amb màquina d’escriure inclosa) ni el flamenc, paradigmes absoluts de la societat espanyola arreu del món. Ai!, si Na Rita veiera què pensen els nord-americans de la seua València!

Compartir

The Parthenon (tsak_d)

En l’Atenes de l’època clàssica no existia un sistema d’impostos com el que tenim actualment, però la tradició exigia als ciutadans més rics el pagament d’un tribut a la polis. Aquest tribut consistia habitualment en la construcció d’un vaixell per a la marina atenesa o en la posada en escena d’una obra dramàtica per al gaudi dels seus conciutadans.
No obstant això, si algun dels ciutadans rics creia que no ho era bastant podia negar-se a pagar, això sí, sempre que designara algú més ric que ell que s’estiguera lliurant del pagament. Llavors, el ciutadà assenyalat tenia dues opcions, o bé pagar el tribut i admetre la seua superior riquesa, o bé defensar-se dient que l’anterior tributari (aquell que havia argumentat que no era prou ric per pagar) havia mentit i sí que era més adinerat. En aquest punt, existia la possibilitat d’aplicar-se l’antidosi, és a dir, el canvi de les fortunes d’ambdós implicats. D’aquest manera, si el segon tributari era realment més pobre que el primer, no tindria cap problema en bescanviar-li la riquesa i pagar el tribut, mentre que si era més ric, preferiria pagar l’impost abans que perdre la fortuna.
La veritat és que no estaria gens malament que en l’actualitat existira un sistema semblant per a fer pagar als més rics allò que els pertoca, i evitar així alguns dels fraus fiscals que patim avui en dia.

Compartir

Disculpeu si aquesta setmana no he escrit res per ací, però he estat bastant enfeinat i no he tingut temps per actualitzar el blog. Potser encara tardaré uns dies més a actualitzar-lo, però no patiu que prompte tornaré a estar al peu del canó, contant-vos ací i ara tot el que em passe.

Salut!

Compartir

Al meu parer, el més important en un blog és la interacció que es dóna entre els lectors i l’autor, és a dir, entre vosaltres i jo. En aquest any i pocs mesos que porte en el món dels blogs, he descobert que hi ha tres tipus de lectors, cadascun dels quals empra uns mecanismes diferents per a comunicar-se amb mi.
El primer d’aquests grups, el més generalitzat i influent, és el dels “lectors comentaristes”. Aquests no sols lligen els articles publicats, sinó que també deixen els seus comentaris expressant les seues opinions i punts de vista al voltant dels temes tractats al blog.
En segon lloc trobem els “lectors furtius”, és a dir, aquells que lligen els articles però no solen comentar-los. Els “furtius” són també un grup molt nombrós i, encara que no participen directament en els debats plantejats, són molt importants a l’hora de confeccionar les estadístiques (cosa que sol portar-nos de cap als blogaires). Moltes vegades aquests lectors et fan saber la seua opinió sobre el blog, si et són propers, quan et veuen en qualsevol lloc, i, si no ho són, enviant-te un correu o deixant-te algun comentari esporàdic.
I el tercer d’aquests grups és el dels “lectors casuals”, que són aquells que han trobat el teu blog casualment, mentre buscaven informació sobre algun tema determinat i relacionat amb algun dels articles publicats al blog. Unes vegades, deixen un comentari d’agraïment si el que han trobat els ha resultat útil, i d’altres, t’envien un correu per a demanar-te que els amplies la informació que han trobat al blog.
Aquests tres tipus de lectors són els que fan que el blog funcione. Potser la majoria de blogaires prefereixen els primers, els que a més de llegir comenten, però resulta infinitament encoratjador trobar-te algú pel carrer i que et felicite pel blog o rebre un correu agraint-te l’ajuda desinteressada en alguna recerca. Per això, a tots els lectors i lectores d’aquest blog, gràcies per seguir les meus elucubracions totalment prescindibles.

Compartir

Si estàs a València, plou i no vols acabar remullat de cap a peus, el que no has de fer és eixir de casa. Si ixes, encara que agafes un bon paraigües i una jaqueta impermeable, acabaràs ben xop. Paraula.

Compartir

Ja està disponible al meu compte de Flickr i a la galeria fotogràfica d’aquest blog una selecció de les fotografies que vaig fer pels pobles de l’interior de la Marina Alta, la Marina Baixa i el Comtat. Ací baix vos en deixe una del Barranc de l’Infern. Espere que vos agraden!

Compartir

Encara que tenim diverses notícies biogràfiques sobre el poeta tràgic grec Eurípides, aquestes són de contingut confús i discutible. A més, les dades biogràfiques de què disposem estan bastant influïdes per les crítiques d’Aristòfanes i d’altres còmics, que parlaren d’un Eurípides estrany i ridícul, preocupat per cogitacions absurdes, enemic de les dones i crític amb la religió, els mites, l’Estat i les lleis. No obstant això, per altres fonts més fiables sabem que Eurípides nasqué a l’illa de Salamina, al voltant de l’any 480 aC, en el si d’una família de l’aristocràcia atenesa. Des de jove, el nostre autor es sentí atret per la lectura i la poesia, així com per la pintura, afició que mantingué durant tota la seua vida.
Eurípides es mostrà sempre preocupat per les corrents culturals i les ideologies més avançades de la seua època, arribant a coincidir, en certs aspectes, amb els sofistes. A pesar d’açò, el nostre autor es mantingué al marge de la política activa i els càrrecs públics, al contrari que la resta dels tràgics.
L’època d’Eurípides és l’època del predomini d’Atenes. Al segle V aC, acabades les guerres Mèdiques, la polis atenesa aconseguí la supremacia sobre la resta de ciutats-estat gregues. Aquest context de bonança econòmica, política i social afavorí el desenvolupament de les arts i els entreteniments del poble atenenc, entre els quals es trobava el teatre. Aquesta situació es mantingué fins a l’inici de la guerra del Peloponés, el 431 aC, quan Esparta i Atenes s’enfrontaren pel domini de l’Hèl·lade.
La primera representació euripidiana de què tenim constància és la de les Pelíades, l’any 455 aC, amb la qual obtingué el tercer premi. Pels pocs fragments que ens queden d’aquesta obra podem entreveure ja que la intriga, la màgia i l’abundància de sentències són les notes dominants en l’obra euripidiana des del primer moment. Es creu que tenia més de quaranta anys quan rebé el primer premi, l’any 441 aC. Segons les fonts, obtingué cors vint-i-dues vegades, arribant a representar vuitanta-vuit obres, cosa que encaixa amb el fet que, segons una de les seus biografies, arribà a escriure’n noranta-dues en total. Durant la seua vida, sols obtingué el primer premi en quatre ocasions (pòstumament el seu fill aconseguí el cinqué triomf amb obres del pare), però la fama li arribà després de la seua mort, ocorreguda el 406 aC, a Macedònia (on s’havia refugiat fugint de la guerra entre Atenes i Esparta) en circumstàncies estranyes.
D’aquestes noranta-dues obres que suposadament escrigué, sols setanta-cinc foren conegudes pels alexandrins dels segles III i II aC. A l’actualitat sols ens n’han arribat divuit, disset tragèdies i un drama satíric, cosa que fan d’Eurípides l’autor, després d’Homer, amb més obres conservades actualment. D’entre les seues obres podem destacar les següents: Alcestis, Medea, Heràclides, Hipòlit, Andròmaca, Hècuba, Suplicants, Electra, Troianes, Hèracles, Ifigènia a Tàurida, Hèlena, Ió, Fenícies…

Compartir

De què ens serveix que a Alemanya coneguen les obres d’Ausiàs March i Joanot Martorell, si a València ciutat quasi ningú parla valencià? De què ens serveix que un tal Herman, resident a Munic, haja gaudit llegit la Mercé Rodoreda, si als joves catalans no els sona cap de les seues obres? De què ens serveix que els alemanys que viuen a Alemanya hagen llegit El quadern gris de Josep Pla i tinguen unes nocions bàsiques de llengua i cultura catalanes, si els que viuen a les urbanitzacions del litoral valencià viuen aïllats als xalets i no fan ni el mínim esforç per integrar-se? De ben poc.
No estic en contra de la Fira del Llibre de Frankfurt, ans al contrari, però em sembla que si volem difondre internacionalment la cultura i la literatura catalanes, primer haurem d’aconseguir promocionar-les encertadament a casa nostra. Si no ho fem bé a dins, no hi ha res a fer a fora. Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.

Compartir

Visca el País Valencià!

Compartir

Aquesta fotografia la vaig fer a la Vall de Laguar el juny passat. Demà diumenge aniré amb uns amics d’acampada a les muntanyes de l’interior de la Marina Alta i del Comtat, on intentaré fer algunes fotos com aquesta. El dilluns per la vesprada tornarem cap a Pedreguer i, si tot va bé, vos podré mostrar les fotos (si n’hi ha alguna que valga la pena, és clar!). Durant aquests dos dies deixaré descansar el blog. Ens llegim dimarts (9 d’octubre!).

Valete!

Compartir