Hic et nunc

Corre la dècada dels ‘80. Shaun és un xiquet de 12 anys que viu en un poble costaner d’Anglaterra i que acaba de perdre son pare, mort en la guerra de les Malvines. A l’inici de les vacances escolars, Shaun és “adoptat” per una banda d’skinheads, als quals veu com un model a seguir. Amb el seu ingrés en la banda, Shaun entrarà a formar part del món marginal dels seus nous companys. Quan tot semblava anar bé, apareix Combo, un cap rapat racista acabat d’eixir de la presó, que divideix la colla en dos: d’una banda els skins antiracistes i de l’altra els feixistes i xenòfobs. Shaun, manipulat per Combo, es decantarà per aquesta última facció, decidit a restablir l’orgull del seu pare. Amb el temps, Shaun s’adonarà de l’error comés en posar-se al costat dels violents.
No puc fer res més que treure’m el barret davant d’aquesta pel·lícula. Amb ella, Shane Meadows, aconsegueix apropar-nos a l’Anglaterra del anys ‘80, sacsejada pel conflicte de les Malvines i per tota una sèrie de problemes socials (atur, violència racial…), així com immersa en una forta depressió post-colonial. El film reflexiona precisament sobre tot això, sobre les causes dels moviments socials que hi sorgiren (per cert, almenys aleshores hi havia algú que es rebel·lava contra el sistema, avui en dia sembla que ens deixem portar i punt), i sobre com evolucionaren aquests moviments.
Crec convenient destacar la crítica que fa la pel·lícula al nacionalisme irracional, excloent, violent, feixista (digueu-li com vulgueu), que promogueren alguns d’aquests grups socials. Aquest tipus de nacionalisme, evidentment, no porta a res de bo (com queda palès en el llargmetratge), però cal tenir clar que no n’és l’únic tipus (ni tampoc el majoritari), cosa que solen oblidar alguns quan malparlen de “los nacionalistas” d’ací i d’allà.
Per tot açò, i molt més, aneu a veure This is England (i si podeu, feu-ho en versió original subtitulada). Ah, se m’oblidava, God save the Queen!

Compartir

Zaplana + Rouco Varela = Xavi Castillo

Ahir, l’Espai Cultural de Pedreguer acollí la representació de Con la Iglesia hemos topao del magnífic Xavi Castillo.
Hi ha qui diu que quan ja has vist un dels seus espectacles ja els has vist tots. Però si bé és veritat que repeteix la mateixa fórmula i pràcticament els mateixos personatges en la majoria de les seues obres, també ho és el fet que això és el que la gent li demana, perquè ahir més d’un, de dos i tres, eixírem del teatre amb un mal considerable a les barres, de tant riure.

Compartir

Fa un parell de setmanes vaig veure a la tele el tràiler de Viatge a Darjeeling (The Darjeeling Limited) i de seguida vaig saber que m’agradaria. Dies més tard, orxater la recomanava en el seu blog, amb la qual cosa em vaig acabar de convèncer per anar a veure-la. I aquesta vesprada, per fi, hem pogut anar-hi un company de pis i jo.
Només començar la pel·lícula ja ens han sobtat dues coses: la primera, el magnífic i inesperat curt que obri el film (hi ha qui diu que és millor que la pel·lícula), i la segona, l’idioma, car estàvem veient la pel·lícula en versió original subtitulada quan nosaltres havíem entrat a veure-la en castellà (deu d’haver-hi hagut algun error amb les cintes)! I açò, que hauria pogut convertir-se en un inconvenient, ha esdevingut un potent avantatge i és que ens ha permés copsar molt millor l’essència de la pel·lícula.
Viatge a Darjeeling és una d’aquestes pel·lícules que, a pesar de no tindre l’argument d’una típica comèdia (més aviat es tracta d’una espècie de drama) aconsegueixen arrencar-te un grapat de riallades i fer-te eixir del cine amb un somriure als llavis. El mateix em passà amb Petita Miss Sunshine i la veritat és que, mutatis mutandis, guarden un cert paral·lelisme. Per exemple, en ambdós casos la pel·lícula té lloc durant un viatge. Una altra semblança és el fet que en els dos films els personatges principals tenen lligams familiars i el viatge els serveix per enfortir-los. Altres trets comuns en ambdues cintes són el caràcter tragicòmic que he comentat dalt, l’atractiva fotografia i la brillant banda sonora.
I de què va? Doncs, el film ens conta la història de tres germans que fa un any que no es parlen i que emprenen un viatge en tren (una cosa com el viatge que vaig fer jo aquest estiu, però bastant més accidentat i espiritual) per l’Índia per tal de retrobar-se i tornar a ser els germans que sempre foren.
Sens dubte, vos la recomane.

Compartir

Platja i torre de Tabarca / Beach and tower in Tabarca (Blai Server)

El far de Tabarca / Tabarca’s lighthouse (Blai Server)

Aquestes dues fotos les vaig fer el passat dissabte a Tabarca. En la primera podeu veure una de les boniques platges de l’illa i el fortí de Sant Josep, construït el 1790 amb finalitats defensives. En la segona s’observa el far i una altra de les platges d’aigües cristal·lines de l’illa plana.
Les dues fotografies les vaig fer en format RAW i les he modificades posteriorment amb el programa Capture NX de Nikon.
Si voleu veure més fotos de la travessia a Tabarca, podeu fer-ho al meu compte del Flickr.

Compartir

Com demà és Sant Vicent màrtir, els alumnes de filologia de la UV tenim un parell de dies de festa. Aprofitant aquest pont i per desconnectar un poc dels exàmens que s’acosten, despús-ahir dissabte, vaig anar a Alacant a gaudir de la meua afició marinera.
Amb el meu oncle, eixírem a navegar en el seu xicotet veler i, com quasi sempre, posàrem rumb a Tabarca. Després d’unes quantes hores de travessia i a pesar que el vent no ens acompanyava, aconseguírem arribar a l’illa (a motor, això sí) i atracar-hi. Després de donar una volta per Tabarca i dinar en un dels restaurants de l’illa, tornàrem a bord i posàrem rumb a Alacant. Aquesta vegada hissàrem l’espinàquer per intentar aprofitar el poc vent que bufava, arribant a aconseguir la miserable velocitat de 2,3 nusos. Però com Èol no ens era favorable, arriàrem el velam i engegàrem el motor, fins que, quan el sol es ponia, entràrem al port d’Alacant.
Cada vegada que vaig a navegar amb el veler del meu oncle m’agrada més tot eixe món. Sentir el vent inflant les veles, escoltar el soroll de la proa fenent l’aigua, balancejar-se al ritme de les onades. Tot això no té preu.
I d’on em ve aquesta afició? Doncs no ho sé. Com ja vaig comentar en un altre post, de menut m’agradava d’allò més anar al port de Dénia a veure els vaixells, però amb els anys vaig anar perdent el contacte amb la mar, fins que fa uns anys vaig conèixer l’obra de Patrick O’Brian. Aquest magnífic escriptor i la seua sèrie de novel·les sobre les aventures del capità Jack Aubrey i el cirurgià Stephen Maturin, i la vida en la Marina Reial Britànica dels segles XVIII i XIX, em despertaren de nou la vena marinera.
Des d’aleshores, sempre que puc, faig una escapada a Alacant per navegar amb el meu oncle o devore amb avidesa les pàgines dels llibres d’O'Brian.

Compartir

Logotip de la campanya pro Meravelles Valencianes

Fa una estona, mentre buscava informació (per curiositat pura i dura) sobre la dilatada història de la ciutat de Llíria, m’he trobat amb una interessant iniciativa.
Si fa quasi un any, des de la New7Wonders Foundation ens proposaven l’elecció de les noves meravelles del món; ara, des del club de viatges Fil-per-randa pretenen que triem les set Meravelles Valencianes. Aquesta vegada, però, les 56 candidates han estat agrupades en 7 categories independents: esdeveniments culturals i patrimoni immaterial, parcs i paratges naturals, conjunts historicoartístics, peces arqueològiques i obres d’art, monuments naturals, monuments arquitectònics històrics, i monuments arquitectònics moderns dels segles XX i XXI. En cadascuna d’aquestes categories hem de triar una meravella, de manera que al final en tindrem set, una de cada àmbit.
La veritat és que em sembla d’allò més encertada la iniciativa, perquè crec que pot servir per fer un poc de publicitat d’alguns monuments valencians (ja siguen naturals, culturals o arquitectònics) que potser no coneixem (en el meu cas, no tenia ni idea de l’existència del curiós pelegrinatge de Les Useres) o que ens caldria tenir més en compte.
Jo ja he votat, què espereu per fer-ho vosaltres?

Compartir

De tant en tant, per poder sobreviure ací a València, necessite posar-me els auriculars de l’mp3, tombar-me al llit i intentar relaxar-me, aïllant-me durant una estona de tot el que m’envolta.
Aquesta setmana, entre pitos i flautes, no he tingut temps de desconnectar, i em sap greu perquè en tenia ganes. El cap de setmana passat em vaig baixar l’últim disc del grup suec Mando Diao (del qual ja vaig parlar ací una vegada) i el vaig posar a l’mp3, pensant en escoltar-lo ací, en un moment de relax que finalment no he tingut. El disc, que du per nom Never Seen the Light of Day, manté l’estil dels treballs anteriors, encara que les cançons són més instrumentals i tenen traces orquestrals i simfòniques que li donen un toc molt interessant. La veritat és que les poques cançons del disc que vaig poder escoltar abans de vindre a València em van agradar bastant.
Ací vos deixe un enllaç a l’space del grup, on podeu escoltar un parell de les noves cançons.

Compartir

Quan una cosa és un caos, un desastre o un embolic, a Pedreguer (no sé si en altres pobles també) diem que és “l’any dèneu“. Per exemple, quan algú entra en una habitació on la roba està tota per terra, el llit està desfet i hi han papers escampats per tot arreu, veient que allò és un desgavell pot dir: “Açò és l’any dèneu, quin desordre!”; o quan grup de persones estan discutint sobre algun tema i de sobte la discussió puja de to i tots comencen a cridar, sense escoltar-se ni entendre’s els uns als altres, algun dels participants o algú que escolta la cridòria pot dir: “Deixeu de bramar, que açò pareix l’any dèneu“. Però, i què degué passar l’any dèneu que donà peu a aquesta expressió? Anem a intentar esbrinar-ho.
Primer hem de decidir quin any dèneu és el protagonista de la curiosa frase feta. En un principi podríem pensar tant en el 1819 com en el 1919 (em sembla que anar més enrere en el temps és excessiu), però jo m’incline a pensar que el primer, el 1819, resulta un poc massa remot. De totes formes, dels fets ocorreguts l’any dinové del segle XIX, sols ens podrien resultar interessants la independència de la Gran Colòmbia (que degué significar un revés important per als interessos espanyols a l’Amèrica) i els antecedents del motí de Rafael del Riego que establí el Trienni Liberal entre el 1820 i el 1823.
Anem, doncs, a veure què passà el 1919 que podria haver originat l’expressió l’any dèneu. L’any dinové del segle XX començà recent acabada la Primera Guerra Mundial, la fi de la qual comportà un canvi dràstic en la política i en l’economia mundials; a Espanya, però, la neutralitat en la Gran Guerra provocà l’entrada d’or i el sanejament de l’economia (per la qual cosa caldria descartar aquesta hipòtesi). Del 1918, a més de les conseqüències de la Guerra, el 1919 també heretà l’anomenada grip espanyola, una pandèmia que acabà amb la vida d’entre 25 i 40 milions de persones arreu del món (a Espanya arribaren a morir més de 300.000 persones). Al febrer del mateix any, començà a Barcelona la vaga de La Canadenca, una empresa dedicada al subministrament d’electricitat, la qual anà acompanyada d’una forta repressió (crec que aquesta opció també caldria descartar-la). Finalment, l’any 1919 (la veritat és que aquesta hipòtesi està poc fonamentada, però crec que és la més encertada) podria haver-se convertit en sinònim de desastre per culpa de la plaga de la fil·loxera que arribà al continent europeu el 1860, acabant amb la gran majoria de les vinyes d’arreu d’Europa. Aquesta pesta, juntament amb una sèrie de males collites i la competència d’altres països productors, afectà greument la producció de pansa, la principal font d’ingressos dels pobles de la Marina. Açò degué provocar una important crisi econòmica als pobles productors de l’apreciat fruit dessecat.
Ara bé, potser no fou cap d’aquests esdeveniments el que donà lloc a l’expressió, tal vegada fou una simple riuada que afectà el poble de Pedreguer o una pedregada que féu malbé les collites; qui sap.

Compartir

Impressionant el vídeo que m’he trobat pel Youtube. Es tracta de la versió llarga (la que mai arribà a emetre’s) de l’anunci televisiu del disc Benvinguts al Paradís d’Obrint Pas. És genial!

Compartir

Dia de Cap d’Any. Són les 11:15h. Comença el ritual que repeteixes fidelment cada primer de gener per donar la benvinguda a l’any nou.
Estàs davant del televisor veient el Concert d’Any Nou de Viena. No veuràs cap altre concert de música clàssica en tot l’any, però cada 1 de gener ho fas. Encara que t’hages gitat a les tantes de la matinada, no passes per alt aquesta cita amb la Filharmònica de Viena. Estàs delerós de veure qui és el director enguany, el nom del qual oblidaràs només acabe el Concert i no recordaràs mai més (tret que el torne a dirigir un altre any). Durant l’hora i mitja que dura el Concert escoltes atentament polques, masurques, valsos, marxes… i observes els ballarins i les ballarines que fan de les seues per les sales del magnífic palau de Schönbrunn, mentre esperes que arribe el torn de la cèlebre Marxa Radetzki. Quan, en últim lloc i després del Danubi blau, l’orquestra comença a tocar-la no dubtes en aplaudir al ritme de la música, igual que el public del Wiener Musikverein. En acabar el Concert et sents satisfet per haver-te mantingut fidel al teu compromís anual amb la música clàssica.
El ritual, però, encara no ha acabat. Ara és hora de veure els salts d’esquí, una altra cosa que sols fas el primer dia de l’any. A pesar que l’esport en si no et diu res, en eixos moments et sents el major expert del món en salts d’esquí. Sols recordes de l’any passat el nom d’un parell d’esquiadors (o ni això), però et veus capaç de comentar cada salt amb mà experta (o això penses tu). Observes com els esquiadors salten i salten, mantenint-se enlaire durant una eternitat, i enveges els que estan allí, gaudint de la neu de les muntanyes de Garmisch-Partenkirchen. I finalment, quan tots els esquiadors han fet dos salts cadascun, finalitza la prova i s’entreguen els trofeus.
Ha acabat el ritual, i per fi te n’adones que ha començat un altre any. D’ací a 365 (o 366!) dies el tornaràs a repetir. I és que no hi ha millor forma de començar l’any.

Compartir