Estem en un dels vagons del metro de València. Dempeus hi ha un parell d’homes d’una cinquantena d’anys que xarren animadament sobre cotxes, avaries i mecànics. Ho fan en valencià. De sobte, un d’ells diu: L’altre dia li vaig deixar el cotxe al meu fill i quan me’l va tornar em va dir: «Papá, ¿te has dado cuenta de que los intermitentes de la derecha no van?». Després d’açò continuen parlant tranquil·lament en valencià i jo baixe del vagó, he arribat al meu destí.
De primeres m’he alegrat de trobar dos homes d’aquesta edat parlant en valencià (habitualment és la gent jove de fora de València —és a dir, estudiants— la que el parla), però en escoltar com l’home es passava al castellà per citar al seu fill (i a més ho feia com si fóra la cosa més normal del món), se m’ha passat l’alegria. Quin futur li espera al valencià si els pocs que el parlem no el transmetem? No és el valencià una llengua tan moderna com ho pot ser el castellà o l’anglés? Aleshores, per què alguns no l’ensenyen a la gent jove? Prejudicis lingüístics purs i durs.
I no estic parlant d’un cas aïllat, ja que des que estic a València n’he conegut de semblats. Per exemple, el d’un xic de nom i cognoms valencians i de pares valencianoparlants de pro, que des que el conec sols ha parlat en valencià amb mi i perquè li vaig preguntar, estranyat en veure que tenia el nom en valencià i no el parlava, a què es devia aital paradoxa.
Situacions com aquestes són les que fan que, a poc a poc, una llengua acabe perdent-se.

Compartir

«E nos que erem en Ualencia uench nos Jacme Alarich ab los tartres e altre missatge de Grecia quey, hauia, e dixeren nos de part del gran Cha qui era Rey dels tartres, que ell hauia cor e uolentat dajudar nos, e que uenguessem a Alayas o en altre loch, e que ell exiria a nos, e per sa terra trobariem ço que mester hauriem, e aixi poriem ab ells ensemps conquerir lo Sepulcre: e deya que ell nos bastaria de geyns, ens bastaria de conduyt: e dix nos laltre missatge de Palialogo emperador dels grechs que ell nos enuiaria per mar conduyt.»

He elegit aquest el paràgraf 482 del Llibre dels Fets per unir-me a la proposta a causa de la singularitat del seu contingut. En ell podem llegir com, estant el rei Jaume a València cap a la fi del 1268 o principis del 1269, rebé un missatge del gran khan, rei dels tàrtars. Aquest i l’emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg li oferien la seua ajuda per iniciar una croada conjunta contra els turcs de Terra Santa i alliberar el Sant Sepulcre.
El projecte tirà endavant i el 4 de setembre del 1269 un estol de més de 30 naus i més de 2.500 homes (almogàvers, hospitalers i templers inclosos) salparen del port de Barcelona. La croada, però, fou un fracàs total, ja que una tempesta malmeté i dispersà la flota, obligant la galera reial a tornar a terra. Finalment, de totes les naus que havien iniciat l’empresa, només onze, dirigides per Ferran Sanxís de Castre i Pere Ferrandis, fills naturals del Conqueridor, aconseguiren arribar a Sant Joan d’Acre.
Així doncs, queda commemorat per la meua banda el vuité centenari del naixement de Jaume I, rei d’Aragó, de Mallorca i de València, Comte de Barcelona i d’Urgell, i senyor de Montpeller.

PS: Despús-ahir al matí, en acabar les classes, vaig passar per la llibreria 3i4 i em vaig fer amb un exemplar del llibre El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda d’Antoni Furió.

Compartir