Hic et nunc

Em preguntava Felip l’altre dia la meua opinió sobre l’exitosa sèrie Roma i, a pesar que ja li vaig contestar la pregunta en un comentari, aprofitaré avui per fer-ne un comentari més extens. La veritat és que, com ja vaig dir, la sèrie està molt bé, però té un bon grapat de defectes (alguns més greus que altres) que s’haurien pogut tenir en compte.
Comencem, doncs, pels encerts. Roma s’allunya bastant de les anteriors sèries i pel·lícules de romans (deixant de banda Jo, Claudi), ja que ens mostra el món romà d’una forma molt més real i menys idealitzada. A més a més, ens dona una bona imatge de la vida en la Roma de l’època, tant des de la perspectiva dels rics patricis com de la dels plebeus més pobres. Finalment, també podríem destacar l’acurada representació de les legions romanes del final de la República i de les seues tàctiques de combat (la recreació de la batalla de Filipos és impressionant).
A pesar d’aquests encerts, alguns errors canten bastant. Caldria destacar especialment el fet que dos dels principals personatges de la sèrie, Cèsar i Ciceró, no acaben d’estar ben caracteritzats. Especialment el segon, el qual, a més de ser bastant més jove del que deuria, és presentat com un pusil·lànime, incapaç de pronunciar cap discurs ni la meitat de brillant dels que pronuncià en realitat (si ja tenien escrits els discursos, hagueren pogut aprofitar-los!); de fet, crec que Ciceró no arriba a pronunciar cap discurs pròpiament dit en tota la sèrie. Una altra caracterització que no m’ha agradat és la de l’Octavi adult, ja que en alguns moments sembla un babau i un inútil, i en altres millor orador que el propi Ciceró.
Pel que fa a l’argument de la sèrie no tinc massa a dir. Si bé és veritat que pot arribar a resultar massa poc creïble (els tripijocs de Pullo i Vorenus són excessius), crec que els creadors de la sèrie han intentat ser fidels a la història, permetent-se, això sí, algunes llicències (evidentment, si hagueren fet la sèrie 100% històrica sols hauria interessat als estudiosos).
En definitiva, Roma, com tot, té virtuts i defectes, i jo vos recomane que si no l’heu vista i teniu ocasió de veure-la, feu-ho, però tingueu els ulls ben oberts.

Compartir

Les vacances de Falles-Pasqua ja arriben a la seua fi i és hora d’anar tornant a la rutina. Jo he passat aquests dies a la caseta tranquil·lament, allunyat de les falles (l’any que ve serà), i he anat a berenar la mona amb els amics. Ara, però, hauré de tornar a posar-me al dia i començar a traduir i a fer testos de l’autoescola de nou. Bé, perquè aquest post no quede tan insuls, ací baix vos deixe una foto que vaig fer dilluns del Montgó vist des del cap de Sant Antoni.

Montgó (Blai Server)

Compartir

Aquesta nit, per fi, la segona temporada.

Compartir

«El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l’España Pequeña; mentre els espanyols no s’entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc., sense Euskadi ni Catalunya (ni el País Valencià ni Galícia), ací no hi ha estat plurinacional possible; ja que una de les nacions, la més grossa, és incapaç de reconèixer-se ella mateixa. Mentre tinguen necessitat d’incloure els altres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució. Mentre l’España Pequeña, per a poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande…»

Extret de Crítica de la nació pura de Joan Francesc Mira.

Compartir

Jo al·lucine amb aquests impresentables. Acabe de llegir que la Generalitat Valenciana ha decidit finalment que l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania (Education for Citizenship?) s’impartirà en anglés al País Valencià. Coses tan surrealistes com aquesta soles poden passar en aquest País Valencià de color de rosa en què vivim gràcies als senyors de PP.
És increïble que des de la Generalitat es vulga imposar una assignatura en anglés quan es fa ben poc per aconseguir que les classes que haurien de ser íntegrament en valencià es donen completament en la nostra llengua. Si tenen ganes d’augmentar les hores lectives de llengua estrangera, podrien fer també l’assignatura de Religió en anglés (o potser en rus, llatí o suahili, posats a aprendre idiomes).
Bé, serà qüestió de tindre paciència una vegada més i no fer-nos-en la sang amarga, perquè amb els personatges que ens manen hauríem d’estar acostumats (que no conformes) a aquestes bestieses.

Compartir

Lilit i Dionís en concert (Blai Server)

Una nit ben completa la d’avui. Després d’un bon grapat de mesos sense escoltar-los, per fi he tornat a gaudir de la música de Lilit i Dionís.
Després de sopar al pis he anat amb un parell d’amics a la sala Matisse, on ha tingut lloc el concert. Només arribar-hi ja hem notat en l’ambient que aquell no anava a ser un concert normal. Molta gent parlant en valencià (crec que des que estic a València que no n’havia vist tanta junta) i molta gent del gremi dionisíac que demanava festa.
El concert ha començat a les 23:30h amb els manresans de Plouen Catximbes, que, bé, no han estat malament, però no són comparables amb els artistes de Lilit i Dionís; encara que sincerament no els he parat massa atenció als manresans perquè el so crec que no anava bé del tot i perquè estava delerós per tornar a escoltar els de la Marina.
Al voltant de la 1h li ha tocat el torn a Lilit i Dionís i, com sempre, no han defraudat. Amb el seu estil tan peculiar, irreverent i festiu, ens han ofert els seus temes més populars, des del melic de Pau, fins a l’olor del baejo, passant pel rector bisexual, els cérvols multicolors, les creïlles del laboratori, etcètera. Passades les 2h hem acabat el concert, remullats de suor i mig morts de tant ballar i botar.
El millor de la nit potser haja estat l’anunci que l’esperat disc ja està molt a prop i que podria veure la llum el més que ve. Esperem que tot els vaja bé i que el treguen prompte, encara que el fet de tindre el disc a casa no ens dissuadirà de continuar anant als seus fantàstics concerts. Au, bona nit!

Compartir

Are you taking over
or are you taking orders?
Are you going backwards
or are you going forwards?

Extret de la cançó White Riot de The Clash.

Compartir

Vaig estar a punt de fer la reflexió anit, en calent, però quan l’escrutini anava pel 99′97% ho vaig deixar córrer i me’n vaig anar a dormir. Vaig fer ben fet. Som-hi doncs (breument, això sí).
És evident que ha guanyat el bipartidisme, però crec (sí, ja sé que ara és molt fàcil dir-ho) que en el fons tots ens ho esperàvem. Les eleccions autonòmiques i locals de l’any passat ja en foren un avanç i ara se’ns ha confirmat el malson bipolar. El PSOE ha guanyat gràcies als vots contra el PP que li han caigut des de totes direccions. Desgraciadament la gent ha preferit votar contra que votar a favor. I, ai las, així ens han anat les coses.
Pel que fa al País Valencià, nihil novum. El PP ha arrasat, el PSOE s’ha mantingut i EUPV i Bloc-Iniciativa-Verds han baixat bastant. Però què voleu? El miracle era molt difícil i amb una campanya tan maniquea com la que hem tingut, un altre resultat era gairebé impossible.
Malgrat els resultats, no ens hem de rendir, no hem de deixar de treballar pel País Valencià. El valencianisme polític és un moviment relativament recent i, per tant, cal que tinguem paciència, que no ens desanimem, i menys pel resultat d’unes eleccions generals com aquestes. A Catalunya i al País Basc les forces nacionalistes també han perdut vots, i això que en aquests llocs el nacionalisme polític està molt més implantat socialment que al País Valencià, dominat per la prepotència mafiosa de Camps i companyia.
Jo ahir vaig perdre les meues primeres eleccions i segurament en perdré moltes més, però no per això em donaré per vençut. Com ja vaig dir després de les autonòmiques de l’any passat, continuarem lluitant (tenim cap altra alternativa?).

Compartir

Diuen que avui és dia de reflexió, però, veient com va el món i com han anat les últimes eleccions per aquestes terres, em sembla que és evident que de reflexió (no sols abans de les eleccions, sinó també en general) n’hi ha ben poca. Al cap i a la fi, no interessa que la gent reflexione, i menys quan s’apropen les eleccions, no siga que aquells que ho facen abandonen el ramat i deixen de votar a un dels dos grans partits.
O serà que quan parlen de «dia de reflexió» es refereixen a una altra cosa? Potser volen dir que aquest és el dia en què ens tornem a flexionar (ens re-flexionem) i ens baixem els pantalons perquè l’endemà a les urnes els de sempre ens tornen a fer allò que ja sabeu.
Jo votaré demà per primera vegada, i intentaré fer-ho conscientment, pensant en el futur del País Valencià. El que feu vosaltres és cosa vostra.

Compartir

Tornes amb uns companys cap al pis després d’haver sopat amb el teu exprofessor de filosofia. Arribant a l’encreuament de Blasco Ibáñez amb Aragó, sents el soroll d’unes rodes que grinyolen, mires cap a la calçada i veus com una escúter negra xoca a tota velocitat amb un Smart Forfour negre també: plaf!
Els dos s’han botat el semàfor en roig. Moto i motociclista ixen disparats, cadascun en una direcció; el cotxe ha frenat però continua avant uns quants metres, puja dalt la vorera i aconsegueix aturar-se just a temps per no estavellar-se contra la centenària carrasca.
La moto està feta pols, per una banda el xassís, per una altra el càrter… El cotxe també ha rebut, el morro abonyegat, una roda rebentada, el retrovisor trencat… A terra està el motociclista, inconscient i amb el casc posat, menys mal. El conductor baixa del cotxe, astorat. Ràpidament hi acudeix la gent, altres conductors sobretot, nosaltres encara estem un poc lluny, ens hem quedat parats, però ens apropem. El motociclista torna en si i, a pesar d’estar un poc atordit, aconsegueix posar-se dempeus, amb ajuda, això sí. El conductor treu el mòbil i truca a algú, el mateix fan els que s’han aturat a ajudar.
Aleshores, veient que ja ha acudit prou gent en auxili dels accidentats i tenint en compte que ja no els feu cap falta, repreneu el vostre camí cap al pis. Al cap d’uns moments escolteu a les vostres espatlles el soroll de les sirenes que s’apropen al lloc de l’accident.

Compartir