Hic et nunc

La xenofòbia dóna vots al Regne Unit, o això és el que es desprén d’un article del periòdic britànic The Times, segons el qual el British National Party (BNP) ha aconseguit augmentar el seu nombre de votants gràcies a la nova política antimusulmana que estan duent a terme.
El BNP nasqué el 1982 a partir del National Front, partit d’extrema dreta feixista del qual heretà els seus postul·lats, i s’erigí com a un partit només de blancs (!) i, segons els seus estatuts, “compromés a detindre i invertir l’allau d’immigració no blanca, i a restablir, mitjançant canvis legals, la negociació i el consens, la composició majoritàriament blanca de la població britànica existent al Regne Unit abans del 1948″.
I en aquest sentit es mou l’estratègia de Nick Griffin, líder del BNP. Griffin i els seus han aconseguit acabar amb la imatge que tenien fins ara, la d’un partit de neonazis radicals, i se n’han guanyat una de nova i més potable, la d’un popular partit antiimmigració. Així, el districte londinenc d’East End, que per la seua proximitat a l’antic port de Londres ha acollit i acull una gran quantitat d’immigrants, s’ha convertit en un baluard del BNP gràcies a la por de la població autòctona al “problema islàmic”, la seua principal arma política. Al borough (la unitat administrativa anglesa de nivell local) de Barking and Dagenham, a l’East End, han aconseguit fins i tot erigir-se com a la segona força més votada, cosa que no havien assolit mai enlloc de la Gran Bretanya.
A més a més, veient l’èxit de la nova estratègia entre la població britànica, el BNP ha decidit estendre-la a les minories ètniques i s’ha apropat a col·lectius que tradicionalment havien patit els seus atacs, com són els negres i els hindús, als quals han qualificat de víctimes dels musulmans (?).
Bé, sortosament, el British National Party només (només?) representa un 0,7% de la població total del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord —perdoneu-me però no podia estar-me’n de dir el nom complet— i encara estan molt i molt lluny de pintar alguna cosa en la política britànica, sacsejada ara per la crisi dels laboristes i l’auge dels conservadors.

Compartir

Ací estic, assegut a la taula de la meua habitació (a veure si un dia d’aquests vos la presente), amb una tassa de te a les mans i un llibre davant els ulls. El te, negre, carregadet de sucre i amb un núvol de llet: boníssim. El llibre, una edició de The Constitution of the Roman Republic d’Andrew Lintott, no tan bo com el te, però això sí, molt interessant.
Haureu notat que aquests últims dies el ritme d’actualització del blog ha baixat bastant, i això es deu a què el final del curs ja està ací. Acabem el dia 6 i aquests són dies d’acabar d’enllestir treballs i començar a preparar els exàmens. I en eixes estem. El primer treball, sobre els Amores d’Ovidi ja el tinc acabat i llest per a entregar. L’altre, sobre les institucions polítiques de la República romana, encara no l’he començat però ho faré només acabe de llegir el llibre d’Andrew Lintott, un dels majors especialistes en el món romà de les últimes dècades. Es tracta d’un estudi detallat (un dels millors, segons tinc entés) sobre el complicat model polític romà. Està en anglés, sí, però la veritat és que no he tingut cap problema llegint-lo (clar, com la majoria de paraules són cultismes d’origen llatí!). Si em queda temps potser vos conte alguna cosa quan l’acabe; ja veurem.
I llevat d’això, poca cosa més: continue fent pràctiques i millorant poc a poc. Espere poder anar a examen d’ací a un parell de setmanes, però no vull atabalar-me, prou tinc amb anar fent cada dia (això d’alçar-se a les 5:30h del matí per fer una pràctica a les 7h i després anar a classe és una punyeta).
Bé, vaig a seguir llegint a veure si avance. Per on anava? Ah sí: the superiority of the consul in both middle and late Republic lay in his possession of the initiative both at home and abroad…

Compartir

Odi et amo. Quare id faciam, fortasse requiris.
nescio, sed fieri sentio et excrucior.

Catul, Carmen LXXXV

Compartir

There’s something happening here.
What it is ain’t exactly clear.
There’s a man with a gun over there,
Telling me I got to beware.

I think it’s time we stop, children, what’s that sound?
Everybody look what’s going down.

There’s battle lines being drawn.
Nobody’s right if everybody’s wrong.
Young people speaking their minds,
Getting so much resistance from behind.

It’s time we stop, hey, what’s that sound?
Everybody look what’s going down.

What a field day for the heat.
A thousand people in the street,
Singing songs and carrying signs,
Mostly saying, “hooray for our side”.

It’s time we stop, hey, what’s that sound?
Everybody look what’s going down.

Paranoia strikes deep:
Into your life it will creep.
It starts when you’re always afraid.
Step out of line, the man come and take you away.

We better stop, hey, what’s that sound?
Everybody look what’s going down…

For What It’s Worth - Buffalo Springfield

Compartir

La música nocturna dels carrers de Madrid de Luigi Boccherini, una senzilla però alhora meravellosa peça de música clàssica que vaig descobrir gràcies a la fantàstica pel·lícula Master and Commander: Al otro lado del mundo, la qual acaba amb les màgiques notes que sonen a partir del minut 4:15. Sobren les paraules; simplement gaudiu-la.

Compartir

Andorinha das Chaminés (Emerging Birder)

Cada any, en arribar el bon temps, les oronetes tornen a les nostres terres cercant els vells nius que ocupen tots els estius i que els serveixen de recer per pondre els ous i criar els pollets.
Farà uns dos mesos una parella ocupà un dels dos nius que tenim al riu-rau de la caseta i es disposaren a criar. Després de pondre els ous i covar-los durant quinze dies, fa cosa d’un parell de setmanes nasqueren els pollets i els dos progenitors començaren a portar-los menjar al niu i ompliren el riu-rau amb el seu característic rebombori. Tot semblava anar sobre rodes, però la setmana passada en canviar el temps i arribar les pluges d’aquests dies, les oronetes no pogueren eixir a cercar menjar, i el divendres, en arribar de València, vaig rebre la notícia que les oronetes adultes havien expulsat del niu els pollets, que de totes maneres no haurien pogut sobreviure sense menjar.
I és que la naturalesa és així: si els pares no poden alimentar les cries, millor deixar de perdre el temps i fer tabula rasa, els tiren del niu i tornen a començar de nou, amb una altra posta. Què hauria fet una persona en les mateixes circumstàncies? Qui sap…

Compartir

Aquells que seguiu assíduament aquest blog potser sabreu que fa un bon grapat de mesos que intente traure’m el carnet de conduir. Pel juny de l’any passat em vaig matricular a l’única autoescola de Pedreguer pensant que podria fer l’examen teòric abans de les Festes de juliol. Però no pogué ser i ho vaig deixar estar pel setembre, abans de començar les classes a la universitat. Però en passar agost tampoc pogué ser.
A finals de setembre començà el curs i al novembre em vaig matricular en una autoescola a tocar del pis. I vaig començar a mirar-me el llibret i a fer testos, però entre la faena de la universitat i les poques ganes, vaig anar relaxant-me i vaig deixar d’anar a l’autoescola durant una bona temporadeta.
I no fou fins fa poc més d’un mes que vaig decidir traure’m aquest pes de damunt d’una vegada. I vaig tornar a fer testos i vaig tornar a anar a l’autoescola; fins que fa un parell de dilluns, el dia 5, vaig anar a fer l’examen teòric, aprovant-lo a la primera. Ahir, per no perdre més temps en açò, vaig anar a fer la primera pràctica.
En pujar al cotxe (un Kia cee’d prou manoset) i conèixer al professor, em vaig tranquil·litzar bastant, car l’home resultà prou simpàtic i comprensiu (era prou major i se’l veia bregat en mil i una pràctiques amb mil i un alumnes). I la cosa no anà tan malament com esperava. Després de fer-me anar per uns carrers poc transitats pròxims al campus de Tarongers per veure com de verd estava, anàrem a donar unes quantes voltes per Blasco Ibáñez, la Serreria, Just i Pastor, Manuel Candela, i alguns carrers més de la zona. La veritat és que no m’esperava que el primer dia em portara ja per tan atabaladores avingudes, encara que també és cert que si hi havia algun problema era ell qui feia anar els pedals i qui em guiava les mans per dirigir el volant.
A pesar de tot el que haig de millorar encara, especialment pel que fa al volant (he d’aprendre a guiar millor el cotxe) i al fre (el prem massa bruscament), estic content perquè em pensava que no sobreviuria a la primera pràctica a la ciutat, amb tantes senyals, semàfors, passos zebra, cotxes i demés.
Divendres tinc la pròxima pràctica, toquem ferro i esperem que a poc a poc la cosa vaja millorant. Ja ho deia Juli Cèsar en un dels seus notables comentaris: rerum omnium magister usus (la pràctica és la mestra de totes les coses).

Compartir

Ja està ací Planeta Marina Alta! Per fi tots els blogs en valencià de la comarca en una sola pàgina. Bloguistes de la Marina Alta, uniu-vos-hi!

Compartir

La solució?

Ja ho han comentat altres companys (Vent d Cabylia, A garrot de la llei) però no podia estar-me’n de dir alguna cosa al respecte: Les universitats valencianes estan a punt de fer fallida per culpa de la Generalitat, que els deu 891 milions d’euros. Quasi res porta el diari!
La demagògia pepera és al·lucinant i l’estupidesa dels crèduls votants (i perdoneu-me, però ho havia de dir), encara més. La gent no té en compte els barracons, ni les llargues llistes d’espera de la sanitat, ni la privatització de l’educació; no pensen en els problemes de l’agricultura, ni en el dèficit d’infraestructures, ni en l’especulació desmesurada; no. L’únic que recorden és la visita del Papa, l’America’s Cup, la F1, l’agua para todos… No sé quin serà la següent bogeria que se’ls ocorrerà, quina la propera sorpresa que ens donaran, però de ben segur que serà més grossa.
Sembla increïble, però al País Valencià és real.

Compartir

El velo semitransparente del desasosiego
un día se vino a instalar entre el mundo y mis ojos.
Yo estaba empeñado en no ver lo que vi, pero a veces
la vida es más compleja de lo que parece.

Pensaste que me iba a quebrar y subiste tu apuesta,
me hiciste sentir el sabor de mi propia cocina.
Volví a creer que se tiene lo que se merece,
la vida es más compleja de lo que parece.

Todas las versiones encuentran sitio en mi mesa,
Todas mis canciones por una sola certeza.

No quiero que lleves de mi nada que no te marque.
El tiempo dirá si al final nos valió lo dolido.
Perderme, por lo que yo ví, te rejuvenece,
la vida es más compleja de lo que parece.

Mejor o peor, cada cual seguirá su camino…
Cuánto te quise, quizás, seguirás sin saberlo.
Lo que dolería por siempre, ya se desvanece,
la vida es más compleja de lo que parece…

La vida es más compleja de lo que parece - Jorge Drexler

Compartir