Ja deia Joan Francesc Mira i Casterà en la seua fantàstica Crítica de la nació pura que «la fidelitat i solidaritat nacionals només poden dirigir-se a una nació»; i citava fins i tot l’Evangeli dient que «hom no pot servir dos senyors». Si el bilingüisme total ja és molt difícil, el «bi-nacionalisme» és del tot impossible. No es pot ser B si ja s’és A, ni tampoc C si s’és D, i viceversa. I està clar que tots som alguna cosa.
Per tant, si tenim en compte aquestes premisses i les acceptem (ai las, vet ací el problema), els intents d’encabir la nació catalana —siga quina siga, ara no entraré en aquest hort— dins la nació espanyola (la «nació-mare», la de bona veritat), haurien de semblar-nos, com a mínim, una broma de mal gust.
Despús-ahir llegia a La Vanguardia que el Tribunal Constitucional accepta que Catalunya es definisca com a nació en el preàmbul de l’Estatut (la qual cosa no té cap efecte jurídic), ja que aquesta realitat nacional de Catalunya queda reconeguda en l’article segon de la Constitució Espanyola com a nacionalitat. Aquest segon article parla també de la «unitat indisoluble de la nació espanyola», és a dir, que Catalunya és una quasi-nació (perquè una nacionalitat és això, més que una regió però menys que una nació; i en aquest cas s’empra, en paraules de Mira, per «reservar el terme nació per a Espanya-estat […] i alhora acontentar els bascos i els catalans»), com dèiem, Catalunya és una nació-que-no-arriba-a-ser-nació-del-tot que alhora es troba inclosa en una nació-de-bona-veritat que és l’espanyola. I és que això és el que importa: que l’espanyola és l’única nació, davant la qual totes les altres (ho siguen del tot o no) han d’acotar el cap.
Mentre aquest esperit uniformitzador que predomina arreu de l’Estat no desaparega, mentre vulguen obligar-nos a ser allò que no som i no volem ser, no anirem enlloc. Més de vint anys fa que J. F. Mira escrigué els fragments que ací he citat, i llegint-los podem veure que la situació no ha canviat massa en tot aquest temps. I és que si no hi ha voluntat d’entesa i ens deixem portar pels prejudicis, malament.

Compartir