L’any 1941, en plena Segona Guerra Mundial, el govern nord-americà aprovà el pla anomenat Lend-Lease (préstec i arrendament). D’acord amb aquest pla, els EUA havien de subministrar a la resta d’aliats el material necessari per aconseguir guanyar la guerra. L’estat aliat que més ajuda rebé fou el Regne Unit, que feia temps ja que patia les conseqüències d’un conflicte que encara no era mundial. Els britànics reberen de tot, des d’armes i municions fins a queviures i matèries primeres, fins al punt que la seua economia passà a dependre en gran part de l’ajuda nord-americana.
Acabada la guerra l’any 1945, el president nord-americà H. S. Truman decidí que era hora de tallar l’aixeta i, sense previ avís, signà la fi del pla. De sobte, el Primer Ministre britànic Clement Attlee es quedà sense recursos per alimentar el seu poble. La Gran Bretanya havia guanyat la guerra, però l’esforç havia estat tan gran que semblava que l’hagueren perduda. Aleshores es decidí enviar al cèlebre economista J. M. Keynes als EUA per aconseguir l’ajuda de Washington. Keynes esperava aconseguir 6 bilions de dòlars sense interessos, però l’únic que aconseguí fou un préstec de 3,75 bilions amb un 2% d’interessos que haurien de tornar en cinquanta pagaments anuals. A més a més, a partir d’aquell moment les lliures esterlines foren plenament convertibles en dòlars nord-americans.
Per fer front al préstec, el Regne Unit s’hagué d’estrènyer el cinturó, tant que el racionament de menjar fou major que durant la Guerra. Els 3,75 bilions de dòlars anaren pagant-se anualment i l’economia britànica quedà lligada definitivament a la nord-americana. Com havien de fer la seua si estaven agafats d’allà on més cou? No fou fins al 31 de desembre del 2006, després d’alguns ajornaments, que el deute quedà resolt definitivament amb un últim pagament de 83 milions de dòlars (45,5 milions de lliures esterlines).
No obstant, per als britànics el problema continua essent el mateix, només han passat d’estar agafats per la butxaca, a estar-ho ara per altres llocs. Cite textualment Andrew Marr: «How do you mantain independence and dignity when you are a junior partner, locked into defence systems, intelligence gathering and treaties with the world’s greatest military giant?». Bona pregunta.

Compartir

I allí assegut al sofà estava, deixant passar les hores, fent uns mots encreuats per entretindre’s. Havia provat amb els sudokus i no hi havia hagut manera. Havia descobert que allò no anava amb ell i no entenia què veia la gent d’especial en els, quin nom més lleig, sudokus. No li trobava cap sentit al fet d’omplir una graella buida amb simples números com podria omplir-se amb qualsevol altre símbol sempre que aquest no es repetira en una mateixa línia, columna i quadre. Un poc trellat. I a més, tant de número junt sempre li havia provocat un lleuger malestar. No, no es trobava a gust amb un sudoku al davant.
Els mots encreuats, en canvi, eren el passatemps perfecte, una cosa màgica, sublim. Les hores passaven volant amb uns mots encreuats a les mans. Llegir la definició —esposa de Pretos que acusà falsament Bel·lerofont de voler-la seduir—, posar a treballar les neurones —com a conseqüència de l’acusació l’heroi anà a parar a la cort de Iòbates, sí, però com es deia ella? Estenebea, això mateix, però tenia un altre nom…— i trobar la resposta correcta —… ah sí, Antea, molt bé, encaixa—, o equivocar-se i haver-la de tornar a pensar fins a ensopegar-hi. Els mots encreuats eren l’imperi de les lletres, un món perfecte on els números es quedaven fora del joc, al marge. Això sí que tenia trellat, almenys per a ell que sempre s’havia considerat de lletres.

Compartir

22/08/08, esmorzem cap a les 9h i abans de tornar cap a Milà passem per l’església de la Santa Croce. Contemplem les tombes de Dante, Galileu, Ghiberti, Maquiavel, Miquel Àngel, Rossini, Marconi, i altres. Ràpidament donem un colp d’ull a la capella dels Pazzi, una més de les obres mestres de Brunelleschi, i acabem la visita. Tornem a l’alberg, pugem al cotxe i fem via cap a Milà.
Arribem a la capital llombarda a l’hora de dinar i anem a menjar alguna cosa al mateix lloc de sempre, el restaurant Campioni. Acabat el dinar, tornem a agafar el cotxe, encara ens queden unes quantes hores per tornar-lo, així que anem a fer-nos alguna cosa a un poble prop de l’aeroport. Entrem a una gelateria a la vora del cementiri municipal i ens atén una xica enamorada della Spagna. Ens asseiem a una tauleta, xarrem i llegim La Repubblica, parlen de l’accident de Madrid i del trencament de Moscou amb l’OTAN. A les 19:30h tornem cap a l’aeroport, deixem el cotxe i ens disposem a passar la nit a la terminal 1.
Les hores passen lentament, uns intenten dormir, altres passegen, altres llegim. Comence i acabe La magnitud de la tragèdia de Quin Monzó. No sé si es poden comparar o no, i potser siga una blasfèmia dir-ho, però m’agradà més Els treballs perduts de J. F. Mira. Bé, finalment arriba el matí i és hora d’anar a facturar les maletes. Ens atén un assistent de vol un poc desastre i després anem a embarcar, abans però, comprem el Corriere della Sera i La Gazzetta dello Sport per amenitzar el viatge. Hi han alguns nervis, tots tenim l’accident de Barajas en ment, però l’avió s’enlaira sense cap problema i deixem Itàlia definitivament. Arribem a Manises al voltant d’una hora després. El vol ha anat molt bé, encara que alguns hem estat víctimes d’un terrible mal d’orelles durant el descens. Per naturalesa l’home no hauria de volar, ah, però és tan pràctic…
Arrepleguem les maletes, pugem al metro, anem fins a l’estació del Nord, agafem el tren i arribem a Xeraco. Allí ens esperen dos cotxes que ens porten al poble. Llar, dolça llar.

Compartir

20/08/08, passades les 9h del matí deixem Mòdena sense haver comprat vinagre. Arribem a Florència unes horetes més tard. Només arribar-hi anem a buscar l’alberg, deixem les maletes, aparquem el cotxe, dinem, descansem un poc i, per fi, eixim a fer el guiri.
Dediquem la vesprada a passejar pel barri d’Oltrarno, situat a la riba sud del l’Arno, riu que travessa Florència. Pugem a veure San Miniato al Monte i contemplem la ciutat des del Piazzale Michelangelo; també ens apropem al palau Pitti i creuem el Ponte Vecchio.
A l’hora de sopar, cercant una pizzeria, passem per davant de la Galleria degli Uffizi i, com que no hi ha cua, decidim entrar-hi. Caminem quasi sense aturar-nos per les sales del museu, no falta massa per a l’hora de tancar. Acompanyats d’un altre grup de valencians contemplem obres de Botticelli, Leonardo da Vinci, Dürer, Miquel Àngel, Rafael, Ticià… i quan encara ens queda museu per visitar ens diuen que és hora de tancar. És una llàstima no poder veure’l tot, però almenys ens hem estalviat unes quantes hores de cua. Eixim del museu, pels pèls recuperem les motxilles que havíem deixat a la consigna i, ara sí, anem a sopar. Anant-hi ens assabentem del tràgic accident de Barajas.
L’endemà, 21/08/08, el dediquem a la riba nord de l’Arno. Passegem per la Piazza della Signoria sense entrar al Palazzo Vecchio i continuem cap al Duomo. Hi entrem i després de donar-hi un colp d’ull i visitar les restes de l’església de Santa Reparata (sobre la qual es construí la catedral), decidim pujar a la fantàstica cúpula de Brunelleschi que s’alça 107 metres sobre el creuer del Duomo. Són 463 escalons, però l’esforç val la pena, les vistes de la ciutat des de la base del llanternó de la cúpula són una meravella. Fem un bon grapat de fotos i baixem per anar a dinar.
Després de menjar-nos amb presses un kebab, continuem el tour. Visitem l’església de la Santissima Annunziata, la de San Lorenzo, la de Santa Maria Novella, i finalment tornem al palau Pitti i anem a veure els jardins de Boboli. Amb els peus rebentats tornem a l’alberg, sopem i ens n’anem a dormir prompte. L’endemà hem de tornar a Milà per agafar l’avió.

Compartir

Mòdena, 18/08/08. Arribem de Milà a mig matí, després d’un parell d’horetes d’autopista, i trobem l’alberg per casualitat. Només entrar-hi ens diuen que no podem fer el check in i deixar les maletes a l’habitació fins més tard, així que anem a un parc públic a dinar. Després deixem les maletes i anem, com és ja tradició, a fer el guiri per Mòdena.
Mòdena no és massa gran, el centre històric és més aviat menut, però no està malament. Passegem pels irregulars carrers medievals de la ciutat i visitem la Piazza Grande i la catedral. Desgraciadament la torre Ghirlandina està essent restaurada i ens hem de conformar amb imaginar-nos-la. Sopem, com no, a una pizzeria.
L’endemà, dia 19, el dediquem a l’automobilisme. Pel matí anem a Sant’Agata Bolognese a veure la fàbrica i museu de Lamborghini. Dinem al mateix poble i després anem a Maranello, seu de Ferrari. Passem la vesprada contemplant Ferraris de tots tipus, formes i categories, des de Fórmules 1 a cotxes de “carretera” com l’Enzo, l’F50, l’F40 o el Testarossa. Abans de tornar cap a Mòdena passem per la tenda de marxandatge; tot és bastant car, però no puc resistir la temptació d’endur-me una gorra amb el cavallino rampante.
Sopem una vegada més a una pizzeria i després quedem una estona amb unes conegudes autòctones. Al dia següent toca baixar fins a Florència, ja hem passat l’equador del viatge.

[Ah, per cert, avui és 24 d’agost del 2008 i, vés per on, em toca fer 19 anys. Com passa el temps…]

Compartir

Bé, ja s’ha acabat el viatge. Tant de temps esperant per anar-nos-en i ja tornem a estar al poble. Què hi farem.
Com que l’únic alberg amb internet ha sigut el primer, el de Milà, només he pogut deixar-vos un post per ací durant el viatge. Per això, he pensat que el millor serà que vos conte ara [quasi] tot el que hem fet amb un parell o tres de posts. Les fotos ja les penjaré quan puga. Encara que ja vos vaig parlar un poc de l’estada a Milà, ho tornaré a fer més detalladament. Allà va.

Milà, dia 15/08/08. Arribem a l’aeroport de Malpensa cap al migdia. Només baixar de l’avió anem a buscar un cotxe per llogar. El trobem (oh, milacre!), i quan anem a pujar-hi per anar-nos-en de l’aeroport ens adonem que està plovent a cànters. Decidim dinar a l’aeroport per fer temps a veure si amaina.
Finalment, cap a les 16h deixem l’aeroport i ens n’anem a buscar l’alberg. Donem unes quantes voltes pels afores de Milà i el trobem, s’assembla més a un bordell, amb llums de neó incloses, que a un alberg, però bé. Hi entrem i els mostrem la reserva, però ens diuen que no hi han habitacions i ens envien a un altre alberg, no massa lluny d’allí. Hi anem amb el cotxe, gràcies als déus és molt més acollidor que el primer. Fem el check in, deixem les maletes i ens n’anem a donar una volta i a sopar. Tornem prompte a l’alberg.
L’endemà esmorzem cap a les 9h i eixim a fer el guiri. Visitem la catedral, San Lorenzo alle Colonne (amb reunió d’emos inclosa), Sant’Ambrogio, el Castello Sforzesco… La ciutat està deserta, tot està tancat, els italians celebren el Ferragosto i fan vacances.
17/08/08, tercer dia de viatge. Esmorzem a la mateixa hora que el dia anterior i fem via cap a l’Autodromo Nazionale di Monza. Gràcies al Ferragosto està tancat i no podem entrar amb el cotxe, no obstant trobem un forat a la tanca i aconseguim colar-nos a peu fins a la mateixa pista. Li donem una volta (un poc agònica per la calor) al traçat, observant cada curva i cada recta, i ens n’anem a dinar un selecte plat d’espaguetis amb galeres i pomodorini. És car, però està molt bo.
Acabat el dinar anem a Bellagio, un xicotet poble turístic situat a la vora del llac Como. El camí és lent i tortuós (fins i tot pitjor que la carretera de la Llosa!), però val la pena. Les vistes del llac són precioses i ens fem un tip de fer fotos. Quan el sol comença am pondre’s tornem a Milà. L’endemà marxem cap a Mòdena.

Compartir

Doncs sì, al primer alberg hi ha internet i com no podia ser d’altra manera, ens hem gastat 2€ per connectar-nos una hora i contar-vos el que hem fet fins ara. Perdoneu les faltes.
Ahir vam arribar a Milà desprès d’un tranquil i agradable vol que se’ns va fer curt a tots. Només arribar a l’aeroport de Malpensa vam anar a buscar un cotxe per llogar, i per increìble que puga semblar, el vam trobar. No hi ha res com improvisar.
Amb el problema del transport resolt, arribà el moment d’anar a buscar l’alberg, però en eixir de l’aeroport ens adonàrem que estava plovent a cànters, aixì que decidìrem dinar allì mateix i després tranquil.lament anar a buscar l’alberg. Vençuda la pluja i les laberìntiques carreteres italianes, arribàrem a l’alberg on tenìem feta la reserva; amb tanta sort que no tenien cap habitaciò lliure (atenciò!), aixì que ens enviaren a un altre alberg, on hem dormit aquesta nit.
Aquest matì, després d’esmorzar, hem anar a fer el guiri per Milà. Hem vist el Duomo, el centre històric, Sant’Ambrogio, San Lorenzo, el Castello Sforzesco, etcètera. Ja vos mostraré les fotos.
Ja està bé. Ens n’anem a dormir. Demà toca visitar el circuit de Monza i els pobles dels voltants, i potser també alguns dels llacs que hi ha per acì. Ja vos contaré.

Compartir

Marxem cap a Itàlia. No sé si podré publicar res des de l’estranger, dependrà de com vaja tot. Sí que vos promet, però, que faré bona cosa de fotos. Bé, fins al dia 23. Arrivederci!

Compartir

«At the beginning of the Second World War there where some 200 colonies, dominions and possessions connected to London, covering more than 11 million square miles. The [British] Empire embraced Pacific tribesmen and Eskimos, ancient African kingdoms and the rubble of the great Mughal empire, Australian farmers and the gold-miners of South Africa. It ran from the Scottish Highlands to the Antarctic, from the French-speaking villages of Quebec to the mosques of the Middle East. For a comparatively small nation of fewer than 50 million people to have acquired all this might seem a global absurdity, a large joke in the history of humankind.»

Extret del llibre A History of Modern Britain d’Andrew Marr.

Compartir

Guerra total. Geòrgia, que amb tanta empenta començà el conflicte, es retira ara superada pel contraatac de les tropes russes. Aquestes continuen la seua ofensiva suposadament pacificadora més enllà dels límits d’Ossètia del Sud i estenen el conflicte a Abkhàzia. La Unió Europea mou els dèbils fils de la diplomàcia per aconseguir la pau i tornar a l’statu quo anterior a l’inici dels combats. Els EUA (qui recorda ara la invasió de l’Iraq?) exigeixen a Rússia (tornem a la Guerra Freda?) que accepte l’acord de pau que ja ha signat Geòrgia.
Els uns inicien una ofensiva amb aires de neteja ètnica; els altres allarguen el conflicte innecessàriament amb l’excusa de fer respectar la legalitat internacional i garantir la pau. I mentrestant, els d’ací intenten aconseguir alguna cosa amb la diplomàcia, però els falta coherència (aproven la independència de Kosovo, però no la d’Abkhàzia i Ossètia) i sobretot influència; i els d’allà ara reclamen pau quan fa uns anys donaven guerra a tort i a dret.
Així és i ha sigut sempre la política internacional. Qui estiga lliure de culpa…

Compartir