Una qüestió tan important com aquesta està totalment absent de l’actualitat política espanyola, la qual cosa denota una evident falta de responsabilitat per part de la classe política estatal. Encara que no ho semble i alguns vulguen negar-ho, des que l’any 1976 Espanya abandonà a la seua sort el Sàhara Occidental, per les pressions marroquines i per la incapacitat i desinterés dels últims dirigents del franquisme, la qüestió sahrauí ha estat el veritable leitmotiv de les relacions entre ambdós estats. Tanmateix, a pesar d’aquesta “qüestió de fons”, les relacions entre Madrid i Rabat han resultat molt més cordials i equilibrades del que podríem haver esperat tenint en compte els esdeveniments que menaren a l’ocupació del Sàhara Occidental per part dels marroquins.

Això no obstant, sí que és cert que s’han produït tensions puntuals, com passà el 2002 amb l’incident de l’illa de Perejil –en un moment en què, per cert, el govern d’Aznar havia donat suport al pla de l’ONU per resoldre la qüestió sahrauí– o l’any passat amb el d’Aminatou Haidar. I és que en els últims anys sembla que el Marroc ha posat en marxa una estratègia de pressió constant per tal de desestabilitzar la posició espanyola i atraure-la cap als seus interessos respecte del Sàhara Occidental. Aquesta estratègia s’ha vist afavorida no només per la tradicional tebiesa dels governs socialistes –en altres temps, tan compromesos– a l’hora de resoldre la qüestió sahrauí, sinó també per la situació d’inestabilitat econòmica i per la particular debilitat del govern Zapatero.

I dic debilitat perquè, què fa el govern Zapatero per posar de nou el tema en l’agenda política i resoldre’l d’una vegada? Absolutament res. Des de Madrid es limiten a afirmar que no existeixen tensions, que els marroquins són els millors veïns que podem desitjar i que, en conseqüència, el millor negoci que podem fer és col·laborar incondicionalment amb ells. Obliden, però, que abans que qualssevol tipus d’interessos –i, especialment, abans que els econòmics, element fonamental per explicar la passivitat espanyola– està la justícia i estan els drets humans. I és de justícia que el poble sahrauí puga decidir lliurement i sobirana el seu futur.

Sí, aquesta és una possible lectura, tot i que jo en preferisc una altra.  En l’escena no hi ha apareixen els quatre valents que van a traure al País Valencià de la crisi –o potser hauríem de dir les crisis?–, sinó quatre hipòcrites que, en comptes de posar-se a treballar de bona veritat pels interessos de tots els valencians, prefereixen muntar numerets com aquest per tal d’intentar conjurar l’ombra de la corrupció i del Gürtel. Camises clares, aire desenfadat, somriures als rostres… com van a ser aquests homes tan naturals uns corruptes? Impossible! Deuen ser els jutges i l’oposició, els altres, que els tenen enveja. Així ho deuen veure molts, però jo ho veig d’una altra manera. El que jo he vist en les imatges que ha publicat la premsa són quatre irresponsables als quals sembla que no els preocupa la situació real del País Valencià. Mentre els ciutadans d’aquest país hem de patir les conseqüències d’una política econòmica inviable, d’una sanitat pública i una educació públiques desbordades i menystingudes, d’una ofensiva institucional contra el valencià i moltes altres calamitats, als quatre dirigents del govern valencià, responsables directes de la situació, sembla que no els preocupa res d’això; tot està perfecte i així ho demostraren el passat 14 d’agost amb tantes rialles i tants colpets a l’esquena.

La hipocresia de Camps i els seus vicepresidents no quedava limitada a l’escenografia i la gestualitat, també en les declaracions poguérem fer un tast d’aquesta visió tan peculiar com esbiaixada de la realitat que tenen els dirigents del PP. Interrogat per la premsa sobre la sentència del Tribunal Constitucional que condemna les Corts Valencianes per les negatives a informar l’oposició sobre el “cas Gürtel”, camps afirmà que el seu és “el govern més transparent d’Espanya i de tota Europa”. Ves per on! Ara resulta que amagar informació a l’oposició per tal d’evitar que aquesta fiscalitze el treball del govern és el signe suprem de la transparència. La ceguesa de Camps i els seus és preocupant com ho demostra el fet que el president considera que el Consell “té tot el compromís i la voluntat per tal de continuar transmetent confiança, força i capacitat per tal d’administrar el present i el futur convençuts que la Comunitat serà la primera en eixir de la crisi”. Aquestes fantasioses declaracions anaren acompanyades també de la preceptiva denúncia que realitzà Camps sobre el suposat menyspreu a què el govern central sotmet al País Valencià, una mostra més del victimisme que esgrimeix el Consell per tal d’amagar la seua incapacitat i manca de voluntat política a l’hora de negociar amb Madrid temes d’importància capital.

Tanmateix, la reunió del Saler no serví només per fer el numeret i amollar quatre disbarats. Sembla que també s’hi prengueren algunes decisions, les quals estigueren a l’alçada de la resta de l’espectacle. Més enllà de tractar temes d’actualitat política, un altre dels motius de la reunió fou la necessitat d’analitzar les previsions per als pressupostos de l’any vinent. Deduïsc que de l’anàlisi d’aquestes previsions s’hauran derivat les últimes operacions de modificació dels pressupostos de la Generalitat, modificacions que suposen, entre d’altres coses, una reducció dràstica de les ajudes a la pesca, l’agricultura i les escoles de música. Tot plegat, potser, podríem considerar-ho acceptable tenint en compte que ens trobem en una situació de crisi econòmica i que, per tant, és moment d’estrényer-se el cinturó. No obstant això, resulta que aquests retalls no són producte tant de la crisi econòmica –que també n’és culpable, evidentment– com de la nefanda gestió econòmica del govern de Francisco Camps, caracteritzada per la destrellatada inversió en grans projectes i saraus diversos –molt cars tots ells, això sí. I per mostra, un botó: totes aquestes retallades, juntament amb les dels fons dedicats a emergències, protecció civil i extinció d’incendis, han estat motivades no per la voluntat d’invertir els diners estalviats en altres necessitats potser més peremptòries o més reclamades pels ciutadans, sinó que responen a la necessitat de fer front a les despeses de la visita de Benet XVI a la ciutat de València l’estiu del 2006.

Memorable, doncs, fou l’entranyable però inquietant escena del Saler, memorables també les poca-soltades que s’hi digueren davant dels mitjans de comunicació i memorables, alhora que catastròfiques, les conseqüències de tot plegat. Sí, memorable, digne de ser recordat, perquè convé no oblidar res de tot açò, convé no oblidar com el PP de Francisco Camps, a base de demagògia i populisme, ha portat el País Valencià a la cua de l’Estat en sanitat, educació i serveis públics, a canvi de situar-lo al capdavant en atur, fracàs escolar, corrupció i vanitats diverses; com s’ha sotmés en tot –el de les caixes d’estalvi és només un cas entre molts– a les directrius dictades des de Madrid sense tindre en compte els interessos del poble valencià; com ha desprestigiat les institucions valencianes fins a límits insospitats fins i tot en temps d’Eduardo Zaplana; i com, malgrat tot aquest desastre, ha aconseguit retindre el vot de la major part de l’electorat valencià. Tot plegat, les fites de Francisco Camps i els seus acòlits, que caldrà recordar per tal d’evitar que es repetisquen en el futur.

Segurament vos preguntareu per què torne a contar-vos aquesta batalleta, si ja l’he explicada alguna vegada per ací. Doncs bé, resulta que una de les dues fotos que vaig fer aquell dia acabà penjada al meu compte de Flickr. La gràcia està en què uns mesos després d’haver-la penjada, un altre usuari de Flickr comentà la meua foto dient que ell n’havia fet una altra del mateix arc de sant Martí. La increïble i doble –no només fotografiàrem el mateix motiu, sinó que a més ens hem trobat per internet– coincidència em sorprengué molt gratament i em revelà la petitesa d’aquest món tan gran i tan menut alhora. Però l’anècdota no acaba ací. Aquesta vesprada, buscant a la xarxa fotos de l’església de l’Assumpció de Ljubljana, m’he trobat encara amb una altra imatge del tan fotografiat arc de sant Martí. Extasiat pel nou descobriment, he entrat al Flickr i he escrit al cercador “rainbow ljubljana”. La sorpresa ha estat encara major quan m’he trobat fins a un total de huit fotografies d’aquell fantàstic i a dia d’avui cèlebre doble arc iris eslové del 9 d’agost del 2007. Definitivament, el món és un mocador!

Existeix un blog relativament interessant –i dic relativament perquè tampoc és res de l’altre món, tot s’ha de dir– anomenat La historia con mapas, en el qual, com el seu nom indica, es van publicant gran varietat de mapes històrics. Podem trobar-hi qualsevol cosa: des d’un mapa dels dominis de Felip II de Castella a un de les ètnies de l’Imperi austrohongarés o un altre de la guerra de Corea. A la web hi vaig arribar gràcies a un company de classe i val a dir que en alguna ocasió m’han sorprés alguns dels mapes que hi han penjat.

Precisament aquest ha estat el cas d’un mapa que m’he trobat aquesta vesprada. Es tracta d’un mapa de les llengües i famílies lingüístiques d’Europa. Com a bon aficionat als mapes que sóc, li he donat un colp d’ull i m’he trobat amb quelcom de curiós. El que m’ha cridat l’atenció ha estat la manera com s’hi ha representat l’àmbit lingüístic del català. Com podeu observar al mapa (ací amb més detall), el creador d’aquest ha volgut que el català s’estenga al nord enllà de Besiers, pràcticament fins a Montpeller, al sud únicament fins a l’alçada de Gandia, i a l’oest fins a endinsar-se en les províncies de Conca i Terol.

Nyas coca! Veient això n’he tingut prou per deixar estar el mapa, encara que, ben mirat, d’aquesta manera l’àrea catalanoparlant sembla un pèl més gran –o almenys més concentrada– del que és en la realitat. Ara bé, si amb el cas català, tan simple, l’embolic ha estat tan gran, no vull ni pensar què haurà passat amb els Balcans o el Caucas… Un mapa trobat a l’atzar com a exemple que per internet s’ha de navegar amb quatre ulls.

Tot i que l’esdeveniment fou cantat pels poetes i celebrat per tota la ciutat, també posà de manifest les diferències existents entre la poderosa noblesa castellana, que ocupà els llocs principals en les celebracions, i la menys potent noblesa valenciana, que fou relegada a un segon terme. Com afirma Joan Fuster a Poetes, moriscos i capellans, els greuges que hagué de patir la ciutat foren múltiples, fins al punt que «les autoritats municipals van ser excloses dels llocs d’honor en la Seu, per a la cerimònia de les bodes».

Però els afronts provocats per la presència de la noblesa castellana al Cap i Casal no acabaren amb la celebració de les noces, sinó que la ciutat hagué de patir-los fins i tot després de la partida dels forasters («lo mejor del Manzanares», segons Lope de Vega), que havien deixat els seus allotjaments en un estat lamentable. Així ho recollí Pere Joan Porcar, beneficiat de la parròquia de Sant Martí, en el seu dietari:

«Dilluns a 10 de maig 1599, entre quatre i cinc hores de la vesprada, entraren en casa de don Jaume Sorell a netejar-li lo pou que los de l’almirant que allí aposentaven i ell també, l’havien embrutat tot de sucietat i bacins. I de la gran pudor, entrà primer un home i se ofegava, i entrà un altre per a ajudar ad aquell i els dos restaren allí morts de la pudor. I casi en totes les cases que estos Grans de castellans han aposentat han fet lo mateix dels pous, i tots los aposientos han emmerdat, i tot ho han derruït i casi fins a tots los panys de les portes han arrancat: esta és la ganància que Sa Majestat nos ha portat a València ab tal bruta gent, i més que l’Hospital General està molt ple de pobra gent perquè totes les quadres a cada part hi ha dos llits, u davant de altre, plens de malalts forasters, lo que no s’ha vist molts anys ha en València.»

Com fa reflexionar Joan Francesc Mira al seu magnífic Jesús Oliver d’Els treballs perduts, els castellans «després n’han fetes moltes més, de rapinyes, però ja eren regulars, permanents i sota empara de la llei i la força instituïda». De ponent…

«En la seua coronació el 1802; Gia Long va denominar el seu regne “Nam Viêt” i va enviar emissaris per a obtenir l’assentiment de Pequín. Tot i així, el Fill del Cel manxú va insistir que fos “Viêt Nam”. La raó d’aquesta inversió és la següent: “Viêt Nam” (o Yüeh-nan, en xinés) significa més o menys “al sud de Viêt (Yüeh)”, un regne conquerit pels han disset segles abans, i que pretesament abraçava les províncies xineses actuals de Guangdong i Guangxi Zhuang, com també la vall del riu Roig. En canvi, el “Nam Yiêt” de Gia Long significava “Viêt/Yüeh del Sud”, en realitat una reivindicació de l’antic regne. Com va dir Alexander Woodside, “en general, el nom de ‘Vietnam’ no era tan apreciat com ara pels governants vietnamites fa un segle, ja que s’havia originat a Pequín. Així doncs, com que és un nom artificial, no el feien servir gaire ni els xinesos ni els vietnamites. Els xinesos s’aferraven a l’ofensiva paraula T’ang de ‘Annam’”.»

Benedict Anderson, Comunitats imaginades, pàg. 183-184.

Quan vaig llegir aquest fragment per primera vegada em resultà ja molt familiar, i d’ací que el marcara al marge. Tot i les remarcables diferències, no podem negar el paral·lelisme amb el cas valencià. També ací, com en el cas del Vietnam, tenim un nom propi, autòcton, el de ‘País Valencià’ i un nom imposat des de fora, en aquest cas no des de Pequín sinó des de Madrid –que en aquest cas ve a ser el mateix, però en castellà–, el de ‘Comunitat Valenciana’. Finalment, en el cas valencià no ens manca tampoc una designació pejorativa, la de ‘Levante’, referència, per cert, també purament relacional com és el cas d’Annam, que significa –si la Wikipedia no m’enganya– ‘Sud Pacificat’. Quines coses…

Ara bé, hi ha casos concrets en què aquest desconeixement, comprensible a nivell general, ja no resulta tan fàcil d’entendre. En pobles com Pedreguer, que és el que em toca de més a prop, el nom Blai és un nom que sona, sobretot gràcies a la festa que se celebra anualment en honor al sant. Així doncs, és bastant corrent que la gent parle de sant Blai i que puga veure’s el nom del sant escrit en els cartells que cada any anuncien els actes programats pels volts del 3 de febrer. Doncs bé, tot i això, tot i aquesta suposada familiaritat del nom Blai entre la gent de Pedreguer, continua essent bastant comú el fet d’anar a qualsevol lloc i que, a l’hora d’escriure el meu nom en algun lloc, hi posen una cosa tan absurda com és “Blay” en lloc de “Blai”. Paciència i avant…

El motiu que m’ha portat a desempolsegar el teclat ha estat la troballa, aquests dies, d’un parell de notícies curioses i, en part relacionades, que m’han fet plantejar-me una qüestió que fins ara no se m’havia passat pel cap. Però anem a pams. La primera notícia, que em va arribar l’altre dia tot i tindre uns quants anys ja (és del 2002), parla d’un estudiant taiwanés que morí a conseqüència d’una hemorràgia cerebral motivada pel fet d’haver estat estudiant 16 hores de mitjana al dia per superar unes oposicions. La segona notícia, apareguda hui mateixa la premsa, fa referència al fet que una empresa japonesa ha estat condemnada a pagar una indemnització a la família d’un treballador que morí d’un infart després de fer una mitjana de 112 hores extra al mes en una cadena de restaurants. Evidentment, la relació entre ambdues notícies rau en el fet que les dues recullen la mort d’una persona a conseqüència d’una sobrecàrrega que podríem considerar laboral, tot i que en el primer cas es tracta d’un estudiant.

La lectura d’aquestes dues notícies m’ha fet plantejar-me una qüestió que pot semblar molt evident però que fins ara no se m’havia ocorregut. Almenys no en aquests termes. Sempre que en classe m’han parlat o a casa he llegit sobre la revolució industrial i els inicis del moviment obrer, una de les qüestions bàsiques, que sempre apareix quan es tracten aquests temes, és la de les condicions de vida del primer proletariat industrial. Com tots sabeu, les condicions de treball i vida de la nova classe obrera eren pitjor que pèssimes: fèrria disciplina, salaris molt baixos, jornades inacabables, condicions ambientals molt deficients, cap assistència en cas de malaltia o accident, insalubritat dels barris obrers, segregació social, etcètera. No crec que faça massa falta afegir res més, tots podem fer-nos una idea de com (mal)viuria aquella gent.

Doncs bé, si el fet d’haver treballat de manera extraordinària unes 112 hores al mes (si dividim ens ixen, més o menys, uns tres hores extra al dia) li ha causat la mort per infart a un pobre treballador japonés, no vull ni pensar el que podria significar per a la salut d’un treballador qualsevol de, per exemple, l’Anglaterra de principis del segle XIX, el fet de fer jornades laborals de 14 o 16 hores, en condicions com a mínim infrahumanes, amb una alimentació, una sanitat i una higiene absolutament deficients. I tot això per no parlar ja de com afectarien totes aquestes condicions de treball a dones i xiquets. En definitiva, resulta altament inquietant la pèssima qualitat de vida que tindria aquella gent (i dic “aquella gent” perquè són el cas més extrem, però tampoc cal anar tan lluny en el temps: avui en dia, a bona part del món, hi ha gent en condicions molt semblant a les que hem comentat), i encara més si la comparem amb la de, per exemple i per no eixir de l’àmbit de la fàbrica, els seus patrons. Porca misèria.