Hic et nunc

Pràctiques

Blai — Thu, 15 May 2008 03:20:22 +0000

Aquells que seguiu assíduament aquest blog potser sabreu que fa un bon grapat de mesos que intente traure’m el carnet de conduir. Pel juny de l’any passat em vaig matricular a l’única autoescola de Pedreguer pensant que podria fer l’examen teòric abans de les Festes de juliol. Però no pogué ser i ho vaig deixar estar pel setembre, abans de començar les classes a la universitat. Però en passar agost tampoc pogué ser.
A finals de setembre començà el curs i al novembre em vaig matricular en una autoescola a tocar del pis. I vaig començar a mirar-me el llibret i a fer testos, però entre la faena de la universitat i les poques ganes, vaig anar relaxant-me i vaig deixar d’anar a l’autoescola durant una bona temporadeta.
I no fou fins fa poc més d’un mes que vaig decidir traure’m aquest pes de damunt d’una vegada. I vaig tornar a fer testos i vaig tornar a anar a l’autoescola; fins que fa un parell de dilluns, el dia 5, vaig anar a fer l’examen teòric, aprovant-lo a la primera. Ahir, per no perdre més temps en açò, vaig anar a fer la primera pràctica.
En pujar al cotxe (un Kia cee’d prou manoset) i conèixer al professor, em vaig tranquil·litzar bastant, car l’home resultà prou simpàtic i comprensiu (era prou major i se’l veia bregat en mil i una pràctiques amb mil i un alumnes). I la cosa no anà tan malament com esperava. Després de fer-me anar per uns carrers poc transitats pròxims al campus de Tarongers per veure com de verd estava, anàrem a donar unes quantes voltes per Blasco Ibáñez, la Serreria, Just i Pastor, Manuel Candela, i alguns carrers més de la zona. La veritat és que no m’esperava que el primer dia em portara ja per tan atabaladores avingudes, encara que també és cert que si hi havia algun problema era ell qui feia anar els pedals i qui em guiava les mans per dirigir el volant.
A pesar de tot el que haig de millorar encara, especialment pel que fa al volant (he d’aprendre a guiar millor el cotxe) i al fre (el prem massa bruscament), estic content perquè em pensava que no sobreviuria a la primera pràctica a la ciutat, amb tantes senyals, semàfors, passos zebra, cotxes i demés.
Divendres tinc la pròxima pràctica, toquem ferro i esperem que a poc a poc la cosa vaja millorant. Ja ho deia Juli Cèsar en un dels seus notables comentaris: rerum omium magister usus (la pràctica és la mestra de totes les coses).

Planeta Marina Alta

Blai — Wed, 14 May 2008 00:40:05 +0000

Ja està ací Planeta Marina Alta! Per fi tots els blogs en valencià de la comarca en una sola pàgina. Bloguistes de la Marina Alta, uniu-vos-hi!

Fallida

Blai — Wed, 07 May 2008 19:27:34 +0000

La solució?

Ja ho han comentat altres companys (Vent d Cabylia, A garrot de la llei) però no podia estar-me’n de dir alguna cosa al respecte: Les universitats valencianes estan a punt de fer fallida per culpa de la Generalitat, que els deu 891 milions d’euros. Quasi res porta el diari!
La demagògia pepera és al·lucinant i l’estupidesa dels crèduls votants (i perdoneu-me, però ho havia de dir), encara més. La gent no té en compte els barracons, ni les llargues llistes d’espera de la sanitat, ni la privatització de l’educació; no pensen en els problemes de l’agricultura, ni en el dèficit d’infraestructures, ni en l’especulació desmesurada; no. L’únic que recorden és la visita del Papa, l’America’s Cup, la F1, l’agua para todos… No sé quin serà la següent bogeria que se’ls ocorrerà, quina la propera sorpresa que ens donaran, però de ben segur que serà més grossa.
Sembla increïble, però al País Valencià és real.

Complexa

Blai — Tue, 06 May 2008 00:08:03 +0000

El velo semitransparente del desasosiego
un día se vino a instalar entre el mundo y mis ojos.
Yo estaba empeñado en no ver lo que vi, pero a veces
la vida es más compleja de lo que parece.

Pensaste que me iba a quebrar y subiste tu apuesta,
me hiciste sentir el sabor de mi propia cocina.
Volví a creer que se tiene lo que se merece,
la vida es más compleja de lo que parece.

Todas las versiones encuentran sitio en mi mesa,
Todas mis canciones por una sola certeza.

No quiero que lleves de mi nada que no te marque.
El tiempo dirá si al final nos valió lo dolido.
Perderme, por lo que yo ví, te rejuvenece,
la vida es más compleja de lo que parece.

Mejor o peor, cada cual seguirá su camino…
Cuánto te quise, quizás, seguirás sin saberlo.
Lo que dolería por siempre, ya se desvanece,
la vida es más compleja de lo que parece…

La vida es más compleja de lo que parece - Jorge Drexler

Nació, nacionalitat o què?

Blai — Sun, 04 May 2008 18:13:25 +0000

Ja deia Joan Francesc Mira i Casterà en la seua fantàstica Crítica de la nació pura que «la fidelitat i solidaritat nacionals només poden dirigir-se a una nació»; i citava fins i tot l’Evangeli dient que «hom no pot servir dos senyors». Si el bilingüisme total ja és molt difícil, el «bi-nacionalisme» és del tot impossible. No es pot ser B si ja s’és A, ni tampoc C si s’és D, i viceversa. I està clar que tots som alguna cosa.
Per tant, si tenim en compte aquestes premisses i les acceptem (ai las, vet ací el problema), els intents d’encabir la nació catalana —siga quina siga, ara no entraré en aquest hort— dins la nació espanyola (la «nació-mare», la de bona veritat), haurien de semblar-nos, com a mínim, una broma de mal gust.
Despús-ahir llegia a La Vanguardia que el Tribunal Constitucional accepta que Catalunya es definisca com a nació en el preàmbul de l’Estatut (la qual cosa no té cap efecte jurídic), ja que aquesta realitat nacional de Catalunya queda reconeguda en l’article segon de la Constitució Espanyola com a nacionalitat. Aquest segon article parla també de la «unitat indisoluble de la nació espanyola», és a dir, que Catalunya és una quasi-nació (perquè una nacionalitat és això, més que una regió però menys que una nació; i en aquest cas s’empra, en paraules de Mira, per «reservar el terme nació per a Espanya-estat […] i alhora acontentar els bascos i els catalans»), com dèiem, Catalunya és una nació-que-no-arriba-a-ser-nació-del-tot que alhora es troba inclosa en una nació-de-bona-veritat que és l’espanyola. I és que això és el que importa: que l’espanyola és l’única nació, davant la qual totes les altres (ho siguen del tot o no) han d’acotar el cap.
Mentre aquest esperit uniformitzador que predomina arreu de l’Estat no desaparega, mentre vulguen obligar-nos a ser allò que no som i no volem ser, no anirem enlloc. Més de vint anys fa que J. F. Mira escrigué els fragments que ací he citat, i llegint-los podem veure que la situació no ha canviat massa en tot aquest temps. I és que si no hi ha voluntat d’entesa i ens deixem portar pels prejudicis, malament.

Ironie della sorte

Blai — Wed, 30 Apr 2008 04:20:11 +0000

És evident que des de fa alguns anys, una gran part (per no dir la majoria) dels objectes d’ús quotidià que ens envolten provenen de la Xina. Des d’ordinadors i telèfons mòbils fins a bolígrafs i peces de roba, quasi tot és made in China. Les empreses occidentals prefereixen la barata mà d’obra asiàtica i els avantatges fiscals i administratius que ofereixen els estats del sud-est asiàtic i la Xina. A tot açò hem d’afegir la proliferació en les nostres terres dels basars xinesos, que amb els seus baixos preus han agreujat encara més la crisi de les empreses autòctones i han omplert encara més el mercat amb productes orientals i moltes vegades, per què no dir-ho, de dubtosa qualitat.
Doncs bé, tot açò (que haguera pogut obviar-se, però calia fer llarg el post) ve per una curiosa notícia que m’he trobat a la web del Corriere della Sera, el periòdic de més tiratge d’Itàlia. Resulta que, per ironia della sorte, com diu l’autora de la notícia, la policia xinesa ha descobert a la província de Guangdong una fàbrica on s’elaboraven banderes tibetanes com les emprades arreu del món en les protestes pro-Tibet de les últimes setmanes. No és broma, no. Sembla que el propietari de la fàbrica ha declarat que «no era conscient del significat de la bandera» i que per a ell no era més que un «tros de tela de colors».
El que no sabem, però, és com haurà acabat aquest pobre empresari, ja que veient com les juguen a la Xina, no seria d’estranyar que l’hagueren fet desaparèixer de mala manera.

Panderoles

Blai — Tue, 29 Apr 2008 19:33:57 +0000

«De Castelló a Almassora, / xim pum tracatrac. / De Castelló a Almassora, / xim pum tracatrac. / Va un tren que vola, leré. / Va un tren que vola, leré. / Va un tren que vola, / leré, leré, leré, leré. / Va un tren que vola, leré, leré…» Així feia la simpàtica cançó de la Panderola, el tramvia que anava des de Castelló a Almassora (i després a Onda) entre 1889 i 1963. Però hi han unes altres panderoles que no fan tanta gràcia com aquesta.
Aquestes altres panderoles (també dites cucaratxes) són les que han irromput amb força al nostre pis de València. La setmana passada tinguérem el primer contacte amb elles. De matí, abans d’anar-nos-en cap a les facultats en veiérem una guaitant-nos des del foradet d’evacuació de la pica del bany. I sí, pegàrem a fugir d’allí. En tornar de classe, ens decidírem a enfrontar-nos-hi armats amb esprais i aerosols varis. Evidentment, l’animal ja se n’havia anat, però vam fumigar a consciència l’habitació i vam posar un parell de trampes, per si de cas tornaven.
I així ha estat. Aquest matí, a la mateixa hora, n’hem vist una (serà la mateixa?) passejant pel terra del bany. Hem acordonat la zona i, en tornar de classe, ens hem preparat per iniciar el contraatac, amb les mateixes armes que l’altra vegada. Però hem tingut sort, i quan hem entrat ens l’hem trobada agonitzant (per obra de les trampes, suposem).
No sabem per què les panderoles han decidit declarar-nos la guerra; el pis està prou net (encara que semble difícil de creure, així és), no és ni un primer ni un segon, sinó un cinqué, i els veïns no tenen la síndrome de Diògenes. De totes formes, posarem els nostres diplomàtics a treballar a veure si aconsegueixen arrencar-los un pacte de no agressió, un alto el foc o alguna cosa per l’estil. Segur que podem conviure en pau.

Un any més…

Blai — Fri, 25 Apr 2008 10:44:39 +0000

…301 anys de lluita, 301 anys de resistència…

Països Llevantins?

Blai — Fri, 18 Apr 2008 22:33:10 +0000

Els Països Catalans ja no tenen cap futur (si és que n’han tingut mai). Cap ni un, són cosa del passat, una entelèquia d’historiadors i utopistes desqueferats. El futur de bona veritat està en una altra unitat políticoadministrativa, ara és l’hora dels Països Llevantins.
Almenys això és el que es desprén de les últimes actuacions dels presidents de la Generalitat Valenciana i de la Regió de Múrcia. Sembla que en els temps que corren hi ha coses que uneixen més que la llengua i la cultura, que tenen més pes que 469 anys d’història compartida, coses com, per exemple, l’aigua i els interessos immobiliaris. El nostre President ha cridat a consultes els ambaixadors al Principat i a les Illes (si és que ha arribar a enviar-ne mai cap) i ha trencat relacions amb els governs català i balear. Es negà a formar part de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània el 2004, no participà en la Fira del Llibre de Frankfurt de l’any passat, no acudí a l’homenatge a Jaume I fet el mes passat al monestir de Poblet i ara (encara que no ens ve de nou) s’ha aliat amb el govern murcià per reclamar per activa i per passiva el transvasament de l’Ebre (i això que estan enviant l’aigua del Xúquer a la Manxa).
Tots aquests fets demostren que és l’hora dels Països Llevantins (o Valenciano-murcians). El millor que podem fer és això: unificar els dos territoris, elegir un sol president i establir una nova capital a, per exemple, Torrevella. Els murcians no crec que posen cap entrebanc a la unió, almenys si tenim en compte que el País Valencià és el paradís terrenal, un món de xauxa on tot és possible. I els valencians, mentre no els toquen les falles, tampoc.
Ai, senyor! Quina poca vergonya tenen alguns…

Hic et nunc -fotografia-

Blai — Sat, 12 Apr 2008 17:22:26 +0000

Haureu observat que últimament publique menys posts de l’habitual. Si abans podia arribar a publicar-ne un cada dia, des que vaig començar les classes a la universitat la freqüència d’actualització del blog ha baixat notablement. Tenint en compte aquesta davallada en la publicació dels posts, el més correcte seria intentar guanyar temps d’on siga per poder-lo dedicar a escriure en aquest blog. Doncs bé, en comptes de fer això, he decidit complicar-me un poc més l’existència i obrir un altre blog que dedicaré a la fotografia.
Açò dels blogs és com una droga: primer comences amb una dosi xicoteta i et vicies, augmentat-ne a poc a poc la dosi. Amb els blogs passa el mateix, cada vegada en necessites més. I jo, com a bon blogoaddicte (que no blogodependent: jo controle!) que sóc, he decidit crear Hic et nunc -fotografia- el germà bessó d’aquest blog on aniré publicant les fotos que vaja fent i variats articles sobre el món de la fotografia.
A pesar de tot, continuaré mantenint aquest blog com sempre (intentaré publicar més sovint, això sí) i seguiré donant-vos la vara amb les meues reflexions.

PS: Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!