Avui ha tingut lloc a l’emirat àrab de Dubai la inauguració del Burj Khalifa, el gratacel més alt del món. Aquesta nova torre mesura 828 metres d’alçada i desbanca el Taipei 101 com a l’edifici més alt mai construït per l’home. Curiosament, la notícia ha aparegut en tots els mitjans haguts i per haver, però enlloc he trobat cap referència a un fet ben lamentable relacionat amb la construcció del gratacel: els obrers que han treballat en la seua construcció cobraven de mitjana uns 5 euros al dia.

Canviant de tema, a simple vista l’Orient Mitjà pot semblar-nos un lloc un pèl estrany per acollir l’estructura més alta mai feta per la mà humana. L’illa de Manhattan o el districte financer d’alguna ciutat asiàtica (no tant d’una europea) semblen llocs més adequats per a un edifici d’aquest estil. Tot i això, des d’una perspectiva històrica, aquest no és un fet estrictament original, ja que la construcció del Burj Khalifa ha tornat a aquesta regió del planeta l’honor d’acollir l’edifici més alt mai construït per l’home, honor que li fou arrabassar el 1311 pel continent europeu com a conseqüència de la construcció de la Catedral de Lincoln (Anglaterra). Fins aleshores, i durant mil·lennis, el primer lloc en el rànquing l’havia ocupat la Gran Piràmide de Gizeh.

Grandeses i misèries d’un edifici al meu humil parer del tot excessiu i absolutament innecessari com tantes altres coses avui en dia i com, d’altra banda, ho degueren ser també les piràmides egípcies fa 4.500 anys per als seus contemporanis (excepte potser per al faraó), tot i que aquestes no requerien vora 1 milió de litres d’aigua al dia per al seu manteniment o 36 milions de vats per a la seua il·luminació. Només el temps dirà si aital barbaritat passa a la història o si, per contra, és oblidada.

Compartir

Tempus fugit, que deien els llatins. El temps fuig, s’escapa, s’escola com l’aigua entre els dits. Encara no hem tingut temps d’assaborir aquest 2009 i ja és hora de passar al 2010. No podem fer res per evitar-ho: és així i punt. I com que l’any ja s’acaba, ha arribat l’hora de fer-ne el balanç. Aquest és un temps de llistes: és moment de recomptar tot allò què hem fet al llarg de l’any que acaba i és hora també de començar a pensar en tot allò que farem (o que volem fer) a partir de l’1 de gener. En principi tenia intenció de fer la típica llista amb els millors discos i llibres que he escoltat i llegit enguany, però finalment he desistit: no m’acabava de decidir. Potser el millor disc de l’any siga el Bombón Mallorquín de Joan Miquel Oliver i potser els millors llibres que he llegit enguany (tot i que no s’hagen publicat al 2009) siguen Q de Luther Blisset, la Crònica de Ramon Muntaner, El roig i el negre de Stendhal o el Faust de Goethe; tanmateix, al llarg de l’any hi ha hagut temps per moltes cançons i molts llibres i se’m fa difícil fer-ne una selecció. Acomiadem, doncs, el 2009, esperant que el 2010 ens vaja, com a mínim, igual de bé. Salut i bon any nou a tothom!

Compartir

Abancalaments al Mas de l’Oficial, Finestrat (foto original de linkalicante)

Anant cap a Alacant per l’autopista, a l’alçada de la vall del Gorgos, no puc deixar de meravellar-me per l’increïble audàcia dels nostres avantpassats agricultors. Homes que, amb la força de les seues mans i l’ajuda inestimable d’algun ase o haca, aconseguiren véncer la pendent de les nostres muntanyes, tot posar-la al seu servei i sotmetent-la a les seues aixades. Pedra sobre pedra, marge rere marge. Es tractava d’aprofitar al màxim l’espai disponible: fins a l’últim pam de terra, al pla i a les muntanyes, havia d’ésser cultivat. Eixa era la raó de ser dels abancalaments que omplien i encara omplin les nostres muntanyes fins a l’últim racó. Foies que un dia ajudaren la gent dels nostres pobles a guanyar-se les garrofes i que, des d’aleshores, han contribuït a evitar l’erosió de les nostres muntanyes, pelades pels incendis. Però i ara què? Qui refà ara els marges solsits? Qui els refarà en el futur?

Compartir

Llegint un manual d’història contemporània d’Espanya suposadament seriós*, en el capítol dedicat a l’economia espanyola de l’època de la Restauració borbònica, em trobe amb el següent fragment: “Por lo demás, también las regiones exportadoras —provincias vascongadas, Cataluña, Comunidad valenciana [sic] o muchos núcleos andaluces de Huelva y Jerez— tuvieron un ritmo de crecimiento económico más fuerte que aquéllos que no se orientaron a la exportación”. Comunidad valenciana? A la fi del segle XIX? Si encara resultarà que la Comunitat ha sigut, és i serà la unidad de destino en lo universal dels habitants de les terres compreses entre el Sénia i el Segura.

———
* JOVER ZAMORA, J. M., GÓMEZ-FERRER, G. i FUSI, J. P., España: sociedad, política y civilización (siglos XIX y XX), Madrid, Debate, 2001.

Compartir

Castell escocés d’Eilean Donan, al Loch Duich (foto original d’Eusebius@Commons)

Sovint a la vida necessitem impulsos que ens facen avançar. El temps és un cabró i no s’atura, s’escola com l’aigua entre les mans. Així doncs, necessitem coses que ens motiven a acceptar la naturalesa fugissera del temps (o almenys a fer-nos-la més tolerable) i a superar els reptes que van interposant-se en el nostre camí. De motivacions d’aquestes n’hi ha de tota classe: des de persones, llibres o causes, a festes, concerts o viatges. Precisament aquests últims són un dels millors impulsos que hi ha: la perspectiva d’un bon viatge fa que qualsevol muntanya que se’ns puga creuar en el camí s’aplane o, com a mínim, aconsegueix alleugerir-nos-en la pujada. Això mateix és el que m’ha passat a mi aquest matí: la perspectiva d’un viatge a Escòcia al mes de maig amb dos amics de la facultat ha fet que les negres boires dels exàmens s’hagen convertit en un sol radiant, ple de kilts, de gaites, de cards i de whisky. Esperem que la cosa acabe materialitzant-se (siga o no Escòcia el destí definitiu) i no es quede en una mera proposta.

Compartir

Ja estem a desembre i, per tant, el Nadal està al caure. Amb ell ens ha arribat un any més tota la sèrie d’accessoris que habitualment l’acompanyen i el caracteritzen. Em referisc, òbviament, a elements com el fred (encara que enguany sembla que s’està fent de pregar), les bufandes, els constipats, els torrons, la decoració nadalenca, l’acumulació de feina de la universitat, etcètera. Entre aquests accessoris nadalencs, però, n’hi ha un que destaca per sobre de la resta. Estic parlant de la loteria.

La loteria nadalenca ha esdevingut, possiblement, la principal font de finançament de mil i una associacions, agrupacions, organitzacions i altres “-ons”, des de clubs d’esquí a partits polítics, que han trobat en ella la manera ideal de fer caixa a costa de la bona voluntat de la resta dels mortals. Ara que s’acosta Nadal, aquells que tenen loteria aprofiten qualsevol ocasió per intentar vendre les seues participacions. A l’hora de fer-ho, a més, no dubten en emprar el xantatge emocional (“compra-me’n, home, que som de la família!” o “xè, si és per una bona causa!”) o l’amenaça (“si no me’n compres, després no vingues a buscar-me!” o “si toca en tindran tots menys tu!”).

Segurament ja ho haureu endevinat, jo mai he sigut massa aficionat a la loteria. De totes les vegades en què m’he hagut d’enfrontar a la terrible tasca de vendre paperetes, només he accedit a participar en aquest joc tan macabre quan vaig haver de vendre les participacions de la nostra quintada, el 2007. Aleshores va ser quan em vaig adonar de la violència implícita en la venda de participacions de loteria, en el xantatge i la coacció que s’empra de manera habitual però submergida per vendre-les. Llavors va ser quan vaig decidir que ja estava bé, que no em farien caure més en la trampa, que no tornaria a comprar ni a vendre paperetes de loteria mai més.

Amb el temps, des del 2007 ençà, he descobert que no estic sol en la meua lluita contra la loteria de Nadal. Des d’aleshores he conegut molta més gent en la meua situació, gent farta de la hipocresia del “si total són 3 euros”. A tots ells, a tots els que hem dit prou a les maleïdes paperetes de la loteria nadalenca, va dedicat aquest article. Ànims, entre tots aconseguirem acabar amb elles!

PS: Si algú vol butlletes de loteria de la Penya Barcelonista de Pedreguer, que es pose en contacte amb mi. Gràcies.

Compartir

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada que plora i diu que no.

Viure sense tu – Antònia Font

Compartir

Interessantíssima conferència la d’aquesta vesprada a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Carlos Taibo, escriptor, editor i professor a la Universitat Autònoma de Madrid, ens ha parlat, en el marc del cicle de conferències organitzades per commemorar el vinté aniversari de la caiguda del mur de Berlín, del revifament dels nacionalismes a l’Europa central i oriental després de la caiguda de l’URSS.

D’entre tot el que ha dit Taibo, que no ha sigut poc, em quede amb la seua defensa a ultrança del dret a l’autodeterminació dels pobles, sempre que aquest s’exercisca a través d’un referèndum democràtic. Cal perdre la por als referèndums i a les seues conseqüències, ja que no són altra cosa que un vehicle (el millor que tenim) per expressar la voluntat lliure i democràtica dels pobles. Evidentment, no es tracta de banalitzar els referèndums, aplicant-los a totes hores i en totes les qüestions, sinó almenys d’emprar-los amb trellat per resoldre conflictes de tipus nacional.

Tots aquells autoanomenats “demòcrates” que neguen el dret a l’autodeterminació, que semblen témer donar-li veu al poble (els mateixos que permeten a qualsevol empresa privada elaborar enquestes sobre l’independentisme, però que no accepten que el govern basc elegit democràticament realitze una consulta sobiranista),  potser no són tan demòcrates com afirmen, almenys en el sentit etimològic del terme.

Evidentment, Taibo no ens ha parlat només del dret a l’autodeterminació (aquest tema ha aparegut més bé en la tanda de preguntes), sinó que també ha comentat quina fou la política soviètica pel que fa a la qüestió nacional, ha parlat dels nacionalismes després de la caiguda de l’URSS i de l’enorme complexitat nacional i ètnica de l’Europa central i oriental, i ha esbossat breument les característiques bàsiques del nacionalisme rus actual. Tot plegat d’una manera molt entretinguda i amable.

Compartir

Això, fes-ho per tu mateix.
Perquè allà on regnen els fantasmes
és benvingut també el filòsof.
Perquè la gent gaudesca del seu art, del seu favor,
a l’acte en crea una dotzena més.
Si mai no t’erres, mai no arribaràs a entendre.
Si tu vols nàixer, naix per tu mateix!

Mefistòfil a l’Homuncle, versos 7842-7848 del Faust de Goethe.

Compartir

«Àdhuc un nen europeu s’inclina sota el pes del passat, com tantes vegades fa sota el pes de la motxilla escolar sobrecarregada. Caminant feixugament per la Rue Descartes, creuant el Ponte Vecchio o passant per davant de la casa de Rembrandt a Amsterdam, quantes vegades no em va aclaparar, fins i tot en sentit físic, la pregunta: “Per a què? Què pot afegir qualsevol de nosaltres a les immensitats del passat europeu?” Quan Paul Celan es llança al Sena per suïcidar-se, escull el punt exacte celebrat en la gran balada d’Apollinaire, un punt situat sota les finestres de l’habitació en què Tsvetàieva va passar la seua última nit abans de tornar a la desolació i la mort a la Unió Soviètica. Un europeu culte queda atrapat en la teranyina d’un in memoriam alhora lluminós i asfixiant.»

George Steiner, La idea de Europa, 2007, pàg. 51.

Aquest interessant fragment pertany al libel La idea de Europa de George Steiner, que recull una conferència oferida per l’autor al voltant de la suggeridora i infinitament revisada idea d’Europa. En el pròleg del llibret, Mario Vargas Llosa afirma que a Steiner (i traduïsc del castellà) «el turmenta la supervivència, en els nostres dies, d’allò que anomena el malson de la història europea: els odis ètnics, el xovinisme nacionalista, els regionalismes desaforats i la resurrecció, de vegades encoberta, de vegades explícita, de l’antisemitisme. Però també, i sobretot, la uniformització cultural a la baixa a conseqüència de la globalització, que, al seu judici, està desapareixent [sic] la gran varietat lingüística i cultural que era el millor patrimoni del Vell Continent.»

Resulta bastant xocant que aquest Steiner que, segons Vargas Llosa, tem per la uniformització cultural a nivell europeu, siga el mateix Steiner que en una entrevista afirma no entendre que el gallec siga obligatori en una universitat espanyola. Però sobretot resulta preocupant que Steiner vulga negar-li al gallec aquesta obligatorietat afirmant que no és una llengua amb una literatura destacable (de fet, nega la comparació amb el cas català, argüint que aquest sí que compta amb una «literatura impressionant») i que la promoció d’aquesta afavoreix un procés de divisió regional i, per tant, l’odi ètnic. Aquesta mena de tírria de Steiner cap a certes llengües irrellevants es manifesta també en un altre fragment de l’entrevista en què Steiner aventura que l’arrel del conflicte basc i de la violència d’ETA podria trobar-se en l’idioma basc.

La postura de Steiner, però, sí que s’entén des del seu temor als odis ètnics, al xovinisme nacionalista i als regionalismes desaforats. Evidentment, si un idioma determinat esdevé una eina de divisió i aïllament, una eina d’exaltació d’allò propi i de rebuig sistemàtic i irracional d’allò aliè, sí que podria qüestionar-se la seua utilitat a l’hora de contribuir a la convivència i la comunió paneuropea i, per extensió, global. Tanmateix, si viure en —o amb— una llengua és una manera de viure en —o amb— el món (el de tots i totes, obert) i no en un món (el de cadascú, tancat); si el nacionalisme no és opac a allò que ve de fora, si no engendra ni pretén engendrar cap odi ètnic, el temor a la pluralitat es desinfla. La pluralitat no és ja un inconvenient sinó, com el mateix Steiner afirma en rebutjar la uniformització globalitzadora, el millor avantatge.

Compartir