Hic et nunc

Des de fa cosa d’un parell d’anys, la música en la nostra llengua viu un moment molt i molt dolç. De sobte, pràcticament del no-res, han aparegut un bon grapat de grups d’extraordinària qualitat. Estic parlant, evidentment, de figures i grups com, per citar-ne només alguns, Manel, Els Amics de les Arts, Senior i el Cor Brutal, Arthur Caravan, Joan Miquel Oliver, Mishima, Rosa Luxemburg, Sanjosex, La Troba Kung-Fú, Élena, El Belda i el conjunt Badabadoc i un llarg i complet etcètera.

Es tracta de grups i gent que fan música d’estils molt variats. Des de l’eclèctica rumba catalana de La Troba Kung-Fú al pop de Mishima, Els Amics de les Arts o Manel, passant pel rock de Rosa Luxemburg o Senior i el Cor Brutal, o per la cançó més d’autor de Sanjosex i el no-sé-sap-ben-bé-què del genial Joan Miquel Oliver. De tot i ben variadet, i a més d’arreu: de Mallorca, del Principat i del País Valencià.

Tot plegat ens demostra una vegada més l’increïble potencial musical de la nostra llengua i, és clar, dels nostres músics, potencial que sovint oblidem, potser enlluernats per la omnipotència i omnipresència de la música en castellà i per l’oblit a què la gran part dels mitjans sotmeten els grups que no caminen pel camí de la música més comercial. Al cap i a la fi, en el terreny de l’èxit musical, allò que compta al final no és la llengua amb què es canta (encara que, evidentment, això és quelcom que pot obrir i tancar moltes portes) sinó la qualitat. I de qualitat ací n’hi ha per donar i vendre.

PS: Abans d’acabar el post he de recomanar-vos un grup. Ho tenia pendent des de feia molt de temps. De fet, havia promés fer-ne una crítica però entre pitos i flautes m’ha sigut i m’és impossible. Només vos diré que fan un rock ben viu i intens, però delicat i molt melòdic quan cal, tot plegat acompanyat amb unes lletres vibrants, una meravella. Escolteu-los i jutgeu-los vosaltres mateixos. Són els Faèrica i podeu trobar el seu disc, Benvinguts al planeta Vermell, al seu Myspace o a l’Spotify.

“Lisboa és una ciutat estranya”. Aquesta és la resposta que he donat a tots aquells que, des que hem tornat de Portugal, m’han preguntat per la ciutat del Tejo. Sí, Lisboa és una ciutat estranya, molt estranya. De fet, és la ciutat del però. Lisboa és una ciutat molt bonica però bastant deixada. És una ciutat moderna però alhora antiga. És una ciutat fluvial però també marítima.  Una ciutat d’aire mediterrani però enclavada a la riba de l’Atlàntic. En definitiva, és una ciutat de contrastos, apta per a tots els gustos.

I què és el que més m’ha agradat a mi de Lisboa? Doncs, especialment, la Baixa (la zona reconstruïda pel marqués de Pombal després de tsunami de 1755), el Bairro Alto i el Chiado (amb les innumerables pujades i baixades) i l’Alfama (que envolta el castell). És a dir, el centre històric de la ciutat. Altres coses que m’han agradat han estat l’ambient de la ciutat, molt mediterrani, el menjar (bo i abudant) i els tramvies vells (que, tot i provocar més d’un problema de trànsit i dificultar les fotografies per la presència de les catenàries li donen un toc exòtic a la ciutat).

Algunes coses, però, no m’han acabat de fer el pes. Com he dit adés, la ciutat presenta fins a cert punt un aspecte bastant deixat. A més, un dels atractius principals de la ciutat, el gòtic manuelí, m’ha deixat bastant fred. El meu gòtic és el de Santa Maria del Mar o el de la Llotja (català, mediterrani, senzill, harmònic, estilitzat) i no el gòtic carregat, barroc inclús, del monestir dels Jerònims o de la torre de Belém.

Però no només de Lisboa viu l’home i per això també visitàrem Sintra i, en concret, el Palácio da Pena i el Castelo dos Mouros. El primer, construït al segle XIX sobre la base d’un antic monestir jerònim, fou una de les residències de la família reial portuguesa. El segon, d’origen islàmic, fou reconstruït al segle XIX d’acord amb les tendències romàntiques del moment. El millor de la visita, més enllà de les construccions, foren sens dubte els boscos que les envoltaven i les fantàstiques vistes que ens oferien.

Lisboa, una ciutat bastant estranya, doncs, i Portugal, un país curiós (com tots) i amb moltíssimes diferències a pesar de la seua proximitat. Tot plegat em porta a plantejar-me un grapat de qüestions d’aritmètica política i històrica peninsular. Què haguera passat si…

A principis de desembre vos parlava de la perspectiva d’un viatge Edimburg. Bé, al final, la combinació d’aquest viatge i la d’un altre que havíem de fer pel País Valencià s’ha acabat convertint en una escapada pasqüera a Lisboa. El mitjà de transport que emprarem, com ja és tradició, serà la furgoneta amb què anàrem (i tornàrem) l’estiu passat a Herpt. Com que segurament no tindré temps d’escriure res més per ací fins que tornem (eixim dilluns), ja vos contaré què tal tot per terres portugueses.

Cada vegada que em passa una cosa semblant done gràcies al cel i me’n meravelle. Malgrat l’excessiva antropització i l’enorme i salvatge destrucció a què han estat i estan sotmeses les nostres comarques, encara és possible anar pel camp un diumenge al matí i, entre els ametllers, observar fugaçment el vol pausat i alhora espasmòdic d’un preciós puput. Per cert, les oronetes ja han arribat, i amb elles la primavera.

Ja em perdonareu si últimament no actualitze massa el blog, però la universitat i la resta de quefers que m’ocupen no perdonen i no em deixen pràcticament ni un minut per a escriure res per ací, més enllà d’articles de copia-apega com el d’avui. Precisament aquests dies estem ocupats, jo i els meus companys de classe, amb les revoltes i crisis que a partir de 1640 minaren l’estabilitat de la Monarquia Hispànica. Llegint manuals i monografies m’he trobat amb el següent fragment del llibre La España imperial 1469-1716 de l’historiador J. H. Eliott. La negreta és meua.

«Sublevadas Cataluña y Portugal, existían todas las probabilidades de que las restantes provincias se esforzasen, tarde o temprano, por seguir su ejemplo. Ya en el otoño de 1640 el embajador inglés en Madrid escribió a su patria que “Aragón y Valencia empiezan a agitarse”, pero, pese a las llamadas de ayuda de los catalanes, se mostraron reacios a unir su suerte a la de Cataluña del mismo modo que los catalanes no habían ayudado a las Germanías valencianas en 1520 o a los aragoneses en 1591. Una de las mayores suertes de la Casa de Austria fue que los Estados de la Corona de Aragón, difíciles e intratables por separado, no acudieron jamás en ayuda los unos de los otros en los casos de emergencia y no presentaron jamás un frente unido. Este fracaso, que refleja el extraordinario provincialismo de catalanes, aragoneses y valencianos en los años que siguieron a la unión de las coronas, fue posiblemente la salvación de la dinastía en la década más peligrosa de la existencia de la Monarquía: la de 1640-1650. Si Aragón y Valencia hubiesen acudido en ayuda de los catalanes, la península ibérica de mediados del siglo XVII hubiese vuelto a la situación de mediados del XV, dividida en tres bloques: Portugal, Castilla y la Corona de Aragón.»

L’altre dia, per qüestions que ara no venen al cas, em veia obligat a examinar i analitzar la proposta de reforma laboral presentada a principis del mes passat pel govern Zapatero. En poques paraules, vaig arribar a la conclusió que la reforma significa un intent de fer pagar la crisi precisament a aquells que no han tingut res a veure amb la gestació de la crisi. En paraules del senyor Dominique Strauss-Kahn, director de l’FMI, la notable gravetat de la crisi a l’Estat espanyol, provocada per l’especulació immobiliària, hauria de portar els ciutadans de l’Estat a “fer un esforç considerable” per resoldre la situació. Aquest esforç consistiria en acceptar una reforma que suposa un retrocés en les conquestes socials aconseguides fins ara.

Un dels arguments que m’ajudaren a posicionar-me contra la proposta de reforma laboral va ser el següent. Alguns experts asseguren que el sistema públic de pensions espanyol en cap cas està en crisi i que la reforma del sistema de pensions no és res més que un avanç cap a la privatització del sistema. El fet que la pensió rebuda depenga directament de la conjuntura econòmica pot fer augmentar la desconfiança en el sistema i, per tant, abocar els pensionistes a cercar una major seguretat en el sector privat. Aquesta possibilitat resulta encara més preocupant si tenim en compte que els fons privats de pensions han estat objecte de bona part de l’especulació financera que ha provocat la crisi econòmica en què ens trobem.

Curiosament, ahir al matí, el ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, recomanava, en una entrevista televisiva, la contractació de plans de pensions privats. De sobte, les suposicions més o menys fundades d’alguns economistes, s’havien materialitzat en una recomanació explícita del ministre de Treball. Vés per on! I quina recomanació! És com si el ministre d’Educació recomanara els ciutadans de matricular els seus fills en centres privats perquè els públics no són prou bons o com si un policia municipal t’aconsellara de contractar-te un segurata perquè ells no tenen prou efectius per vigilar el teu carrer. Lamentable.

Digué Rita Barberà fa un parell de setmanes que València seria “referent mundial” pel fet d’acollir la 33a edició de la Copa de l’Amèrica. Bé, s’ha de reconèixer que la dona tenia raó. Els seguidors d’aquesta competició —algú n’aventura el nombre?— probablement hauran estat atents als mitjans especialitzats per saber com s’han desenvolupat les regates i, segurament, alguns fins i tot s’hauran desplaçat fins al Cap i Casal per seguir-la en directe. En això, doncs, Na Rita Barberà no estava equivocada: els aficionats a les veles i els vents hauran parlat de València durant uns dies. I jo ho celebre: de veritat m’alegre que la capital del meu país aculla una competició de —relatiu— renom internacional. Ja em vaig alegrar quan vingué la Fórmula 1 i he tornat a fer-ho ara. Aleshores, direu, quin és el problema? Anem a pams.

Tota la vida m’han dit que hom no pot alhora voltejar les campanes i anar a la processó. No cal ser mol llest per adonar-se’n: a la vida no es pot tindre tot, s’ha d’elegir. I com ens passa a tots i totes quotidianament en les nostres vides, també en política s’ha de triar. En aquest cas, a l’hora de governar el País Valencià el PP ha hagut d’elegir entre fer política de bona veritat, amb fets tangibles que ajuden a millorar la vida quotidiana de la ciutadania o bé practicar una política d’aparador, fent una mica de populisme i demagògia barata en casos de necessitat, col·locant a uns i altres on ha calgut, ocultant la realitat amb l’aparença, i maquillant-ho tot plegat amb algunes mesures necessàries, tot i que en petites dosis i quasi sempre a deshora. En definitiva, han hagut de triar entre ser els líders mundials en vanitat o ser-ho en qualitat de vida. Quina ha estat la decisió presa? Supose que no cal dir-ho: és evident.

Aquesta fou la decisió adoptada per Francisco Camps i Rita Barberà —i, en general, pel PP al País Valencià— quan aterraren a les institucions valencianes, decisió en la qual s’han mantingut ferms. Optaren pels circenses i han oblidat el panem. Mostra d’això són tota una sèrie de grans esdeveniments que em sembla que tots tenim al cap —la Copa de l’Amèrica no és més que un de tants— i que no caldrà enumerar una vegada més. Aquests esdeveniments, com ja he apuntat al principi, no són en cap cas negatius per se, no són cosa del dimoni —lògicament no ho és la visita del papa, però tampoc ho són la resta—, i de ben segur que a ningú de nosaltres li sabria greu que València acollira uns Jocs Olímpics o el que fóra. Clar que no, eixe no és el problema. El problema, com he dit adés, és l’elecció.

El govern valencià del PP ha preferit prioritzar els grans esdeveniments i deixar de banda tota la resta. Ha decidit que els valencians hem de ser els primers del món en competicions esportives —curiosament, totes bastant elitistes— i altres esdeveniments lúdicofestius de caire divers i, en conseqüència, els valencians i les valencianes hem esdevingut els últims, no del món però sí d’Espanya, en tota la resta: últims en qualitat política dels nostres governants i del principal partit de l’oposició, últims en ocupació, últims en educació, en promoció de la cultura… I, això sí, primers en saraus diversos però també en atur entre els joves, en fracàs escolar, en deteriorament de l’entorn, en corrupció, en violència feixista, etcètera.

Així doncs, vivim en un país en què els nostres governants del PP devaluen dia rere dia la qualitat d’aquesta democràcia i fan minvar el respecte que senten els valencians i les valencianes per les institucions amb declaracions del tot desencertades o amb actuacions més que qüestionables. Ens ha tocat patir un PSOE absolutament sucursalista, que no s’interessa pels interessos valencians. Els i les joves del nostre país tenen com més va més dificultats per trobar feina, per trobar un lloc on viure, per formar-se dignament, per moure’s o per accedir a la cultura, en un país d’aturats, d’especulació immobiliària, de baixa o molt baixa qualitat educativa, invertebrat pel que fa als transports públics i de promoció institucional de la incultura —o què és, si no, l’ofensiva de la Generalitat i l’Ajuntament de València contra el barri del Cabanyal o la nul·la difusió del valencià i la cultura autòctona que duu a terme el Consell?

En definitiva, com digué l’alcaldessa de València, hem aconseguit ser líders mundials en algunes coses. Però, és això el que realment volem els valencians i les valencianes? Volem ser els primers en vanitats i en tota la sèrie de despropòsits que he exposat unes línies més amunt? De veres volem ser el referent mundial en atur, en fracàs escolar o en violència feixista? Aquest és el preu que hem de pagar per la Copa de l’Amèrica i per la política berlusconiana de Camps, Rita i companyia. Estem disposats a pagar-lo? Jo ho tinc molt clar: no, de cap manera!

«Canta, deessa, la còlera funesta d’Aquil·leu el Pelida, la qual provocà innombrables sofriments als aqueus i precipità moltes ànimes esforçades d’herois a l’Hades, i els convertia en pastura dels gossos i menja de les aus. Així la voluntat de Zeus s’acomplia, des que per primer cop s’enfrontaren barallant-se l’Atrida, cap de guerrers, i el diví Aquil·leu.»

Homer, Ilíada, versos 1-7, traducció de Joan Alberich.

Així arranca la Ilíada d’Homer i, amb ella, la literatura dita occidental. Començar una obra d’aquesta magnitud emociona, però també provoca una mica d’angoixa i un cert aclaparament. Quants ulls curiosos s’hauran passejat per damunt d’aquests magnífics versos d’ençà que foren escrits allà pel vuité segle abans de la nostra era? I, abans d’això, quants parells d’orelles els hauran sentit recitar commoguts?

Al pis de València tenim contractada la televisió amb ONO, la qual cosa ens dóna accés a un grapat de canals que d’altra manera no podríem veure. Entre aquests canals es troba Euronews, un canal de televisió europeu que es dedica íntegrament a la informació i al qual m’he aficionat des que estic al Cap i Casal. Abans d’anar a València ja havia tingut algun contacte amb ell a través de Canal 37, un canal de televisió comarcal que cobria els buits de la programació amb les emissions del canal europeu. Els informatius que emet Euronews es caracteritzen pel seu europeisme (la cadena té signat un conveni amb la Unió Europea per tractar els temes referents a les institucions comunitàries i sol posar èmfasi en els esdeveniments succeïts en l’àmbit europeu, sense deixar de banda l’actualitat internacional), però sobretot per la seua qualitat i objectivitat. Per tot això, a més de veure’n els informatius en directe quan tinc ocasió, de tant en tant faig un cop d’ull a la pàgina web, on quasi sempre em trobe notícies interessants que els mitjans d’abast valencià, català o espanyol no recullen.

Avui la cosa no ha anat ben bé així, sinó més aviat a la inversa. Ha sigut un mitjà català el que m’ha portat fins al web d’Euronews. L’edició digital de l’Avui (periòdic que, per cert, des de principis de mes ja no es ven al País Valencià ni a les Illes) es feia ressò d’un reportatge emés pel canal europeu de notícies sobre la independència de Catalunya. El reportatge, que pot veure’s al web d’Euronews, és un clar exemple de l’objectivitat que caracteritza aquesta cadena: exposa de manera clara la qüestió i recull testimonis a favor i en contra de la independència. Ja podrien aprendre’n alguna cosa uns que jo em sé i que no tenen massa clar això de la imparcialitat com funciona.

No voldria entrar a analitzar el reportatge en profunditat (parla per si sol) però sí que comentaré breument una de les intervencions que hi apareixen en contra de la independència de Catalunya. Al voltant del cinqué minut de vídeo, Francesc de Carreras Serra, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona afirma el següent: “com succeeix en tots els estats del món, a Espanya no hi ha dret d’autodeterminació, que és un dret del món internacional (sic) i, per tant, exigiria per a la independència d’una part del territori un canvi constitucional que la possibilitara”.  D’aquesta sentència m’ha cridat l’atenció especialment la primera part, en la que De Carreras afirma que en cap estat del món, inclòs l’espanyol, no existeix el dret a l’autodeterminació. Bé, evidentment això és una bestiesa i no justifica res, ja que, per exemple, el fet que tots els estats del món mundial aplicaren la pena de mort no justificaria per si mateix que l’Estat espanyol l’aplicara. Però no només és una bestiesa, sinó que a més és una mentida com una catedral. Dinamarca (un estat que em sembla que sí que forma part del món) reconegué a principis de l’any passat el dret a l’autodeterminació de Groenlàndia. El reconeixement es produí arran del resultat positiu d’un referèndum sobre la reforma de l’estatut d’autonomia de l’illa, que incloïa la concessió del dret a l’autodeterminació als groenlandesos i la transferència d’algunes competències fins ara exercides per Copenhaguen.

No sé si algun danés o groenlandés, en veure el reportatge a través d’Euronews, s’haurà sentit al·ludit o ofés per les paraules de De Carreras, però jo sí que m’hi he sentit, ja que faltant a la veritat (i més encara en temes tan delicats com aquests) em sembla que no es va enlloc. Per una i per altra banda, evidentment.

Aquil·les i Àjax jugant a les dames, ceràmica de figures negres d’Exèquies (c. 540 aC).

La pressa no és bona consellera, ja ho diu la dita. I com sol passar amb les dites, aquesta tampoc falla. L’altre dia vaig decidir comprar un parell de llibres a través d’internet. Habitualment m’agrada anar a les llibreries a perdre-hi el temps remirant prestatges i més prestatges, el problema és que aquestes expedicions acaben massa sovint amb uns quants llibres sota l’aixella i la butxaca tremolant, la qual cosa no m’interessava ja que el grapat de llibres pendents de llegir no deixa d’augmentar i temps per llegir-los continua essent igual de minso. Bé, la cosa és que per evitar caure en la temptació de saquejar qualsevol llibreria, vaig decidir comprar per internet un parell de llibres que feia temps que tenia ganes d’arreplegar. Un d’ells era La cripta dels caputxins de Joseph Roth (autor, per cert, que crec que m’agradarà i molt però del qual, tot i tindre un parell de llibres per casa, no gose començar-ne cap per por a trencar l’encís: paranoies) i l’altre la Ilíada d’Homer. Ja feia un cert temps que buscava alguna edició assequible de la Ilíada en valencià, però tampoc havia fet massa esforços per trobar-ne cap (bé, de fet, la intenció estava al meu cap, però no havia arribat a traduir-se en cap acció concreta i material de recerca). Fa un parell de setmanes, però, Joan Francesc Mira anunciava que està treballant en una traducció de l’Odissea i això va fer que em decidira d’una vegada per totes a donar el pas i trobar alguna traducció decent de la Ilíada d’Homer. Després de donar-li unes quantes voltes em vaig decidir per la traducció en hexàmetres catalans de Manuel Balasch editada per Proa el 1997. I la vaig demanar i me’n vaig oblidar: calia concentrar-se en els exàmens. Avui, en acabar l’últim examen, he tornat al poble i he vist que ja havia arribat el paquet. I la sorpresa ha estat majúscula quan, en obrir-lo, m’he trobat que la Ilíada que m’havien enviat era la traduïda en prosa per Joan Alberich i no la que jo havia demanat. He revisat la comanda, pensant que l’error hauria estat de qui empaquetà els llibres, però no, l’error havia estat meu: amb les presses (vaig demanar els llibres en un descans de l’estudi i supose que no voldria perdre massa temps) vaig triar el llibre equivocat. De bones i primeres he pensat en tornar el llibre, però com que l’error ha estat meu m’han dit que només em tornarien l’import del llibre i que em cobrarien els costos d’enviament i de devolució. Així doncs, fent gala de pedregueria, he decidit interpretar la meua equivocació com un senyal dels déus i començar avui mateix a llegir aquesta Ilíada que la humana o divina providència m’ha fet arribar. Així sia.