Hic et nunc

El temps vola, ja ho diuen els entesos, i és completament cert. Ha passat més d’una setmana, concretament 10 dies, des que vam arribar a París i, francament, no ho sembla; és com si haguérem arribat ahir mateix. Pensant-ho millor, però, me n’adone que és cert, que ja portem un grapat de dies fora de casa, mig-perduts –per dir-ho d’alguna manera– en un apartament al vinté arrondissement de la ciutat de les llums. I me n’adone, precisament, perquè encara que no ho semble hem fet un munt de coses, i això que el temps no ens ha acompanyat!

Quan vam arribar a l’aeroport de Beauvais, el passat dijous 21 de juliol, semblava com si l’estiu s’haguera oblidat de fer acte de presència per aquestes latituds. Un ambient relativament fred, humit, de fet gotejava, més propi dels mesos d’octubre o novembre que no del mes de juliol. Aquell mateix dia, un cop a París, els arbres del cementeri Père Lachaise, a tocar de casa, ens confirmaven la impressió que ja ens havia donat el temps de Beauvais. Les seues fulles feien gala d’un ocre incipient, com si es disposaren a anunciar el començament de la tardor i no la plenitud de l’estiu.

L’oratge, per tant, no era el més propici, però això no ens va acovardir. Estàvem a París i no anàvem a quedar-nos tancats a casa! Així doncs, vam fer de la necessitat virtut i vam aprofitar el mal temps per visitar el Louvre un parell de vegades. Arrecerats entre els seus grossos murs no ens importava massa si a fora plovia o feia sol. Però no tot anava a ser turisme indoor. Els dies que va fer més bo, que no plovia ni feia massa rasca, els vam aprofitar per fer els primers passejos per la ciutat. Així va ser com vam anar a veure als Camps Elisis el final de l’última etapa del Tour o com vam anar a caminar pels magnífics grans bulevards i pel districte de l’Òpera o pel preciós barri del Marais. El temps, tanmateix, ha acabat millorant i aquests últims dies hem pogut eixir a passejar al solet pel jardí de les Tulleries i la riba del Sena.

Tots aquests passejos, més o menys assolellats, els hem fet sobretot per les vesprades, ja que pels matins ens ha tocat anar a l’acadèmia. Entre setmana, cada dia, a les 9 menys vint del matí hi hem fet cap, per assistir-hi a les classes fins a migdia. Rodejats de xinesos, japonesos, russos, polonesos i canadencs, entre d’altres, hem anat ampliant els nostres coneixements de gramàtica i hem començat a afinar l’orella, cosa meritòria si tenim en compte la immensa dificultat que comporta escoltar i comprendre el francés d’un coreà incapaç de vocalitzar.  La veritat és que les classes no estan gens malament: aprenem cosetes i ens ho passem bé, car hi ha bon ambient i sempre és interessant el fet d’entrar en contacte amb gent d’arreu del planeta.

Tot i les classes i les eixides turístiques, també hem tingut temps d’altres coses. Hem tingut temps de voltar pel barri per tal de conèixer-lo millor i trobar els supermercats i les tendes més econòmiques –el menjar ací no es barat i tampoc estem per anar tirant els diners. Hem tingut temps de quedar-nos a casa descansant, llegint o mirant la televisió, sobretot els dies de pitjor temps. Hem tingut temps, finalment, d’anar de compres, de roba, per passar millor el fred, i de llibres, per entretindre’ns i anar fent-li el rodatge a l’idioma.

I així és com hem passat els deu dies. Fent açò i allò i, sobretot, gaudint del privilegi que representa poder estar ací, en aquesta ciutat tan bonica, en un apartament a 20 minutets del centre en metro, i en un barri tan tranquil i agradable com el que ens ha tocat. Què més es pot demanar? Només se m’acut una cosa: poder continuar igual de bé les tres setmanes que ens queden encara per ací. Tampoc és demanar massa, no?

La méteo est devenue fou! El temps s’ha tornat boig, o això sembla. Llig a l’Ara que fa una calor de mil dimonis a la costa est dels EUA, que a casa nostra l’estiu no acaba d’arribar i que al desert d’Atacama, el més àrid del món, l’hivern ha deixat una capa de neu de 80 cm. Ací, a París, el bon temps tampoc acaba de fer acte de presència. Portem tres dies a la capital francesa i encara no n’ha passat cap que no haja fet almenys un ruixat. Les temperatures, al seu torn, es mantenen entorn dels 19 o 20 graus centígrads, baixes pel que caldria esperar en aquesta època de l’any.

El mal temps, però, no ha estat força suficient per fer-nos quedar a casa, i és que hem aprofitat aquests primers dies a París per aclimatar-nos un poc a la vida per ací i començar a fer un poc de turisme. La veritat és que hem tingut molta sort, ja que hem anat a parar a una zona molt tranquil·la, neta, ben assortida de tot tipus de comerços i establiments, i ben situada, just a la vora del cementiri Père Lachaise i a 20 minutets en metro del centre. A poc a poc, doncs, anem fent-nos a tot açò.

Pel que fa a l’aspecte idiomàtic, la cosa va un pèl més lenta. Tot i que és cert que ara per ara hem aconseguit fer-nos entendre sempre que ens ha calgut, encara no tenim les orelles acostumades als ràpids i críptics sons del francés en estat salvatge i, per tant, haurem de tindre paciència en aquest sentit. Confiem també que el fet d’anar a classes tots els dies –demà comencem– ens ajude a afinar un poc més l’oïda. Ara ens n’anem a vore l’arribada del Tour als Camps Elisis. Ja vos contarem.

Poques coses deuen d’haver més degradants per a un país que el fet que el seu màxim representant polític i institucional estiga imputat –i ben imputat!– en un cas de presumpta corrupció política. Si la persona que, suposadament, ens representa a tots i totes els valencians i les valencianes, una persona que, a més, en paraules de Mariano Rajoy, és “la més honrada d’Espanya”, no mostra cap recel a deixar-se subornar i, encara pitjor, a jurar i perjurar una vegada i una altra que és innocent, tot i les creixents evidències de la seua culpabilitat, aleshores és que alguna cosa no acaba de funcionar com caldria esperar.

El més greu, però, no és que Camps haja de seure a la banqueta dels acusats; el més greu és que, a més, sembla que és culpable d’allò que se li imputa. Si fins ara la tàctica emprada per Camps i el PP havia estat la de prometre una vegada i una altra la innocència del Molt Horonable, ara que aquesta via sembla esgotada (fins i tot alguns companys de partit de Camps l’insten a dir la veritat), des de la direcció nacional del PP –que, convé no oblidar-ho, està a Madrid– comença a plantejar-se la possibilitat que l’imputat en qüestió confesse o, almenys, deixe de negar la seua culpabilitat i pague la multa sol·licitada per la fiscalia.

I és que ara el que importa, almenys per al PP, no és ja si Camps és culpable o innocent, això sembla que ja està bastant clar, sinó que l’important són les conseqüències que pot tindre un judici contra Camps en plena campanya electoral, si són certs els rumors que anuncien un avançament de les eleccions generals a la tardor d’enguany. Així doncs, si Camps confessa i accepta el pagament de la multa no serà perquè de veritat vulga redimir-se, sinó que ho farà simplement per interessos partidistes, és a dir que es comportarà una vegada més com ho ha estat fent des que eixí a la llum el “cas Gürtel” mirant més pels interessos del seu partit i seus propis que pels interessos dels valencians i les valencianes.

Sembla que, a poc a poc, Internet va definint-se cada vegada més com un preciós aliat dels creadors i artistes. Encara són molts els qui pensen que la xarxa és principalment una amenaça, però cada vegada en som més els qui pensem precisament el contrari, els qui veiem en Internet una oportunitat, un aliat i no un enemic. És precisament a partir d’aquesta creença que naix el crowdfunding o micromecenatge, d’acord amb el qual, aquells que ho volen poden contribuir amb petites quantitats de diners a un determinat projecte, ja siga l’edició d’un llibre, una campanya humanitària o la gravació d’un disc. Aquest últim cas és el que hui volia comentar.

Els Arthur Caravan són un grup alcoià de música, com diuen ells, “per a embarassades i nadadors”. Bé, en realitat el que fan és un pop-rock indie bastant psicodèlic i amb reminiscències literàries, punyent i estrident en ocasions, però també amb un cert toc naïf. Després d’autofinançar-se el seu primer disc ara han decidit apostar pel micromecenatge. Així, a canvi d’una aportació d’entre 10 i 400 euros ofereixen des d’un disc o una samarreta a un concert privat en acústic. I com que m’agrada la seua música i em sembla fantàstica aquesta iniciativa, he decidit convertir-me en un micromecenes i donar-los 35 euros. Esperem que tinguen sort i aconseguisquen els 4.000 que necessiten.

Francament, quan va començar la revolta popular a Líbia vaig pensar –ignorant de mi– que la cosa duraria quatre dies. M’imaginava que tot aniria més o menys com havia anat a Tunísia o a Egipte i creia que Gaddafi o bé seria fàcilment derrocat o bé ell mateix tiraria la tovallola a la primera de canvi. Com s’ha demostrat després, no podia estar més equivocat. Tot i la inicial i reeixida ofensiva dels rebels, que posà el règim de Gaddafi contra les cordes i a punt estigué d’acabar amb ell, les tropes del dictador van ser capaces de reaccionar i, fins i tot, probablement haurien aconseguit imposar-se a les dels rebels de no haver estat per la intervenció de l’OTAN. Quan aquesta va començar, vaig tornar a creure que en unes quantes setmanes Gaddafi acabaria claudicant, però em vaig tornar a equivocar i, gairebé quatre mesos després, la situació continua quasi com al principi: els rebels controlen bona part de l’est del país i alguns altres nuclis com Misrata, els partidaris de Gaddafi dominen la resta del territori i les forces de l’OTAN van d’un costat a l’altre bombardejant allò que els sembla convenient. L’encallament de la revolta líbia i la repressió d’altres revoltes com les de Síria o el Iemen han portat l’anomenada primavera àrab a convertir-se més bé un estiu o en una tardor. Esperem almenys que no torne l’hivern.

Han passat tres mesos, quasi quatre, des de l’última vegada que vaig escriure res per ací, allà pel 19 de febrer. S’ha escolat tot aquest temps i, per tant, han passat moltes –moltíssimes– coses que m’he deixat de comentar, de denunciar, d’analitzar, etc. Tampoc és que això siga res greu, més bé al contrari, però se suposa que aqueix és –o era– precisament l’objectiu d’aquest espai i, per tant, no tindria massa sentit continuar mantenint-lo –i més tenint en compte que em costa algun duret que altre– si no fóra per seguir dient la meua des d’ací, encara que siga de tant en tant, sobre allò que em passa i allò que passa al món. Seria, en eixe cas, perdre el temps i els diners.

Abans que res, val a dir que la culpa d’aquest llarg recés ha estat, en primer  lloc, de la universitat, evidentment; però també de les ganes d’aprofitar el poc temps lliure disponible per fer altres coses o, simplement, per no fer absolutament res –cosa que de tant en tant no ve gens malament. La universitat, per tant, ha estat la principal responsable d’aquests tres mesos i escaig de silenci. Aquest curs, el tercer, ha estat de lluny el més pròpiament universitari dels de la carrera. I quan dic universitari em referisc al fet que enguany hem hagut de suar la samarreta de valent, molt més que el anys anteriors, per poder-ho dur tot endavant. Supose que, d’altra banda, ja era hora.

Tornant, però, al tema d’escriure per ací, he de confessar-vos que, a hores d’ara encara no sé exactament de què serveix fer-ho. En un primer moment, allà pel 2006 –poca broma!–, potser hi havia un cert punt d’egotisme i d’egocentrisme en tot plegat. El fet de pensar que les meus opinions podien tenir un cert interés simplement perquè eren meues i la satisfacció –i també l’orgull, perquè no dir-ho– de rebre comentaris al respecte van tenir una certa influència en el naixement i el creixement d’aquest espai. Tanmateix, prompte s’afegí una altra raó, si no és que aquesta havia estat ja present des d’un primer moment. El blog, a més de per sadollar l’ego, servia també com a vàlvula d’escapament i com a eina de reflexió: el fet d’asseure’m a escriure quatre ratlles sobre qualsevol poca-soltada m’ajudava a clarificar la ment i ordenar les idees. Aquesta, supose, deu haver estat la raó principal que Hic et nunc, amb els seus alts i baixos, haja durat tant. Hi ha, amb tot, una altra raó per a l’existència d’aquest xicotet racó de la xarxa. I és que escriure ací és, valga la redundància, un exercici pràctic d’escriptura i, com a tal, resulta útil per a no perdre la seguida i mantenir un poc el to, escripturalment parlant, clar. En aquest sentit, seria comparable a un gimnàs: serveix per mantenir-se en forma.

És precisament per tot això que aquest espai encara existeix a dia d’avui i tot sembla indicar que ho continuarà fent. Una altra cosa és si la freqüència amb què escriuré per ací a partir d’ara serà mínimament decent –francament, no ho crec i menys tenint en compte que encara estic d’exàmens i veient l’estiu que m’espera– o si s’assemblarà més a la dels últims tres mesos. No ho sé. Jo diria que probablement ni una cosa ni l’altra, però mai se sap. L’únic que puc prometre és que alguna cosa caurà, encara que potser molt de tant en tant. Siga com siga, fins la pròxima, que no sabem quan serà.

Al final ho han fet, han tallat el senyal de TV3 al País Valencià. Després de més de 25 anys d’emissió, els valencians ens hem quedat sense poder veure una televisió que sentíem com a pròpia. TV3, “la teva”, era també “la nostra”, la de tots aquells que hem crescut amb en Petri o l’Alfred Rodríguez Picó, veient els Barrufets, Xooof!, Malalts de Tele o Plats Bruts. Ara, però, s’ha acabat. La intolerància dels qui manen al nostre país ha convertit tot un referent televisiu –bé, de fet, TV3 era molt més que això– en una simple i trista pantalla negra. Han guanyat la batalla, és cert, però en les nostres mans està que no guanyen la guerra. Esperem que no siga un adéu, sinó un fins prompte.

En aquest país nostre dels valencians passen coses molt estranyes. I no fa falta furgar massa per adonar-se’n. Ací en teniu un exemple (o dos):

1) El senyor José Marí Olano, diputat del PP a les Corts Valencianes, ha afirmat que la sanció sol·licitada per la Fiscalia Anticorrupció a Francisco Camps, president de la Generalitat, per un delicte de suborn és “desproporcionada, elevadíssima i absurda”. A més, el diputat ha afegit que aquesta petició “es bota la llei a la torera”.

2) El govern de la Generalitat ha tornat a amenaçar Acció Cultural del País Valencià arran de la qüestió de les emissions de TV3 al País Valencià. Ara, el Consell ha modificat la legislació vigent per tal de poder sancionar l’entitat amb 60.000 euros cada quinze dies mentre continuen les emissions.

Com haureu advertit –no costa massa– el que diuen aquestes dues notícies és bastant estrany. D’una banda, un membre del Partit Popular es queixa de l’enormitat de la sanció econòmica sol·licitada al president de la Generalitat per haver acceptat, suposadament, regals de manera il·lícita en l’exercici d’un càrrec públic –i no d’un qualsevol, sinó del més important de l’ordre institucional valencià. De l’altra, el mateix partit de què forma part el senyor Marí, modifica alegrement una llei per tal d’imposar l’enèsima multa a una entitat que l’únic delicte que ha comés és intentar que els valencians tinguem al nostre abast un parell de canals més en la nostra llengua.

No entraré a valorar si, com ha afirmat José Marí, la pena sol·licitada per la Fiscalia Anticorrupció a Francisco Camps “el condemna a la fam” –tot i que a mi em sembla que el delicte suposadament comés mereix alguna cosa més que una sanció econòmica. Ara bé, el que sí que em pareix, com a mínim, una vergonya és que la Generalitat s’invente lleis amb l’única finalitat d’impedir que els valencians puguem gaudir, ni que siga en un dels àmbits de la nostra vida quotidiana, d’una mínima normalitat lingüística. Això sí que és condemnar-nos als valencians a la fam, encara que siga d’un altre tipus.

Llegia aquest matí en premsa, anant en bus cap a la facultat, que molt probablement el castellà quedarà fora del trio de llengües de treball de l’Oficina Europea de Patents. Així, si actualment, per poder posar a la venda un invent, aquest ha de ser registrat en cadascun dels estats comunitaris on se’l vulga comercialitzar, amb la nova llei que prepara la Comissió Europea hi haurà prou amb registrar-lo a l’Oficina Europea de Patents, amb seu a Munic, en anglés, francés o alemany, per poder ser distribuït arreu de la Unió.

Les reaccions no s’han fet esperar. Així, alguns representats del govern espanyol han considerat que aquesta decisió suposa una “inacceptable discriminació lingüística” i han afirmat que continuaran combatent contra la “postergació” (!) del castellà. Per a Antonio Massip, eurodiputat del PSOE, el pla proposat per la Comissió és “un horror i un lamentable muntatge per tal que el francés i l’alemany passen per sobre de l’espanyol”.

La postura del PSOE en matèria lingüística ha estat caracteritzada sempre per la més absoluta incoherència i per l’electoralisme més bàsic, i, per tant, potser no haurien d’estranyar-nos massa aquestes declaracions. Ara bé, què en diu el PP al respecte? Antonio López-Istúriz, diputat popular a Brusel·les, sembla que ha clamat –i cite textualment el periòdic on he llegit la notícia– “contra la discriminació, els privilegis d’unes llengües sobre altres, la fragmentació del mercat interior i la inseguretat jurídica”.

Nyas, coca! Ara resulta que el partit que a l’Estat espanyol més ha practicat i practica –de fet, és tot un expert en la matèria– la discriminació i el privilegi d’unes llengües sobre altres es presenta a Europa com el valedor de la igualtat de les llengües i el paladí de la lluita contra la discriminació lingüística. En realitat, açò tampoc hauria de sorprendre’ns massa, i és que tots sabem que, per al PP en particular i per al nacionalisme espanyol en general (i d’eixe també n’hi ha al PSOE), l’única llengua que no mereix cap postergació, l’única que ha d’anar sempre la primera, és el castellà. I això és així ací i a la Xina popular.

Un professor ens digué una vegada a classe que, quan acabàrem la carrera i deixàrem la facultat per anar a guanyar-nos les garrofes, una de les coses que ens enduríem amb nosaltres com a bagatge dels anys passats a la universitat seria la paranoia. Dos anys i mig després de ser pronunciada, la profecia comença a complir-se. Encara no hem cursat els cinc anys de la llicenciatura, és cert, però tampoc ens ha calgut. Amb la meitat de temps ja n’hem tingut prou per adonar-nos que el caos administratiu, la desídia dels responsables de la casa i, sovint fins i tot, la mala fe, són alguns dels puntals que sostenen el dia a dia de la nostra estimada facultat. Exàmens que es fixen i desfixen, que apareixen i desapareixen; PAS que donen informacions contradictòries i que, en lloc d’informar, confonen; calderes que no funcionen ni s’espera que ho facen fins l’estiu, i tot de coses per l’estil que fan que un, més tard o més prompte, acabe tornant-se bastant paranoic. Potser tota aquesta experiència ens servirà algun dia per omplir el currículum, qui sap.