Des de fa ja trenta-set anys, Edicions Tres i Quatre convoca cada any els Premis Octubre de narrativa, assaig, poesia, teatre i periodisme d’investigació. Al voltant dels premis s’organitzen, a més, una sèrie de conferències, taules rodones i altres activitats culturals que conclouen amb el sopar d’entrega dels premis. Enguany, aprofitant el 800 aniversari del naixement de Jaume I, s’ha organitzat un simposi sobre el rei conqueridor, al qual em vaig inscriure (gratuïtament!) fa un parell de setmanes.
El cicle de conferències comença demà a les 16h, amb la presentació del simposi, i es prolongarà fins al divendres. Durant aquests quatre dies, destacades figures del medievalisme intentaran apropar-nos a la figura de Jaume I en totes les seues vessants: com a guerrer, legislador, polític, historiador…
Si he de triar quines conferències en fan més gràcia, segurament em decante per Catalunya i Aragó abans de Jaume I (per Josep Maria Salrach), Pere I «el Catòlic», pare de Jaume I (per Martín Alvira), La conquesta de València (per Antoni Furió) i Jaume I i la noblesa (per Ernest Belenguer); no obstant, procuraré anar a totes aquelles (en total n’hi han unes 15) que no em coincidisquen amb hores de classe. A més, intentaré penjar-vos per ací una espècie de resum de les conferències sempre que em siga possible.

Compartir

Ahir per la vesprada vaig anar amb els amics al cine i, encara que en principi anava a veure Max Payne, vaig acabar veient Burn after reading (en castellà Quemar después de leer) dels germans Joel i Ethan Coen.
L’argument? Bé, és un poc complicat d’explicar però anem allà: Osbourne Cox (John Malkovich) és un analista de la CIA al qual li comuniquen que ha de canviar de departament. Cox, cabrejat, dimiteix i decideix dedicar-se a escriure les seues memòries i a beure. La seua esposa, que té una aventura amb Harry Pfaffer (George Clooney), un agent federal casat, comença a plantejar-se deixar a Cox per Harry. Mentrestant, en un barri dels afores, Linda Litzke (Frances McDormand), una treballadora del gimnàs Hardbodies, necessita diners per a fer-se la cirurgia plàstica total. Quan, per casualitat, un CD amb fragments de les memòries de Cox, caiga en les seues mans, Linda i el seu company de feina, Chad (Brad Pitt), decidiran aprofitar-se de la situació.
La intel·ligència és relativa, això és el que diu el subtítol de la pel·lícula, i veient-la ens adonem que sí que ho és, i molt. Burn after reading és una pel·lícula d’espies en la qual, a pesar que no hi ha res a espiar, tothom s’entesta en fer-ho. Aquesta obstinació farà que una història aparentment senzilla i simple, acabe complicant-se fins a límits insospitats. I tot per l’estupidesa infinita dels protagonistes.
Pel que fa als actors, chapeau, tots responen de meravella al guió; especialment Brad Pitt, amb un paper molt diferent d’aquells a què ens té acostumats, i George Clooney, al qual li van molt bé aquest tipus de pel·lícules.
El millor de la pel·lícula? Les interpretacions dels actors (les cares, les mirades, els gestos, tot) i les situacions estúpides (especialment la del cotxe amb Cox i Chad i el final, més que brillant). Si teniu ocasió, aneu a veure-la, val la pena.

Compartir

«DOWNING STREET, JUNE 22, 1815 - The Duke of Wellington’s Dispatch, dated Waterloo, the 19th of June, slaies that on the preceding day Buonaparte attacked, with his whole force, the British line, supported by a corps of Prussians; which attack, after a long and sanguinary conflict, terminated in the complete Overthrow of the Enemy’s Army, with the loss of one hundred and fifty pieces of cannon and two eagles. During the night, the Prussians under Marshall Blücher, who joined in the pursuit of the enemy, captured sixty guns, and a large part of Buonaparte’s Baggage. The Allied Armies continued to pursue the enemy. Two French Generals were taken…».

Extret del Times Archive, un arxiu que conté les notícies publicades al periòdic The Times entre 1785 i 1985.

Compartir

Si heu estat atents al blog últimament potser haureu notat que he afegit a la barra lateral dos apartats nous, on aniré posant els llibres que vaja llegint. Entre els que he posat aquests dies es troba Una nit bestial (titulat originalmennt en anglés Gun seller i en castellà Una noche de perros) del britànic Hugh Laurie.
Vés per on, resulta que Laurie a més de bon actor és també escriptor, i la veritat és que no ho fa gens  malament. Thomas Lang és un expolicia que treballa de pistoler a sou. Un dia li ofereixen cent mil dòlars a canvi d’assassinar un empresari nord-americà. Indignat, rebutja l’encàrrec (ell és un bon paio!) i decideix avisar la víctima del perill que corre. Podríem dir que eixe és el fil central de l’argument. Com en tota bona novel·la negra, no poden faltar dosis importants de gent corrupta, violència, conspiracions i un grapat de femmes fatales i milionaris que acabaran d’arrodonir el producte. Però, sens dubte, allò que fa especial el llibre i que el converteix en alguna cosa més que una típica novel·la policíaca és l’humor, l’humor i el cinisme. Els diàlegs i monòlegs de Lang estan plens d’una ironia molt subtil però alhora incisiva i punxant. Humor anglés, sí, i del bo.
El llibre el vaig comprar per curiositat, tenia ganes de comprovar si Laurie seria capaç de sorprendre’m, i sí, definitivament ho ha aconseguit. Potser no siga una obra mestra però no està gens malament. Tinc entés que ha escrit més llibres, serà qüestió d’aconseguir-los.

Compartir

De vegades arribe a plantejar-me si tota aquesta mania que li tinc al PP, i especialment al PP valencià, no serà una mania més bé infundada, basada en afirmacions purament retòriques i sense cap base real, tangible. Em pregunte si la causa d’aquesta meua aversió envers Camps i els seus no me l’hauran provocada les males companyies d’algun d’aquests desqueferats, generalment d’esquerres i nacionalistes, que l’únic que fan és criticar al govern autonòmic. No ho estaran fent tan malament aquests del PP si als valencians ens va millor que a ningú. Gràcies a ells lliguem els gossos amb llonganisses i arreu del món envegen la nostra meravellosa terreta. No és això el que diuen? Aquestes cavil·lacions solen vindre’m al cap aquells dies en què he passat massa temps al sol o en aquelles estones en què, per peresa o avorriment, em deixe manipular per les notícies de Canal 9.
Gràcies als déus, però, d’insolacions en patisc poques i no m’agrada massa que em manipulen. Per tant, puc dir que la major part del temps sóc conscient de les barbaritats que ha comès i comet el govern de Francisco Camps. Però sembla que el meu cas és més aviat rar i poc habitual, ja que més del cinquanta per cent dels valencians i les valencianes no acaben d’adonar-se d’on està el límit entre la realitat i la ficció projectada des del PP.
Aquesta gent sembla que ha estat contagiada d’un virus de procedència desconeguda (o no tant), que els ha deixat en un estat d’estupor molt proper a la hipnosi. No pensen, ni tampoc raonen, i si ho fan no és críticament ni racional. No veuen res més enllà de la cortina de fum que els han posat davant dels nassos, les ombres projectades al fons de la caverna platònica. Es queden en això, no són capaços d’endinsar-se en la boira i veure què hi ha al darrere, quina és la realitat. La visita del Papa, l’America’s Cup, la Fórmula 1, la Volvo Ocean Race, el Màster de golf, tot això forma part del núvol que empren Camps i companyia d’escut, de defensa, per després cometre les més descarades barbaritats. En aquests esdeveniments faraònics i eminentment propagandístics s’escuden a l’hora de deixar a les universitats sense un ral, de maltractar l’educació i la sanitat públiques, de desprestigiar les institucions, de marginar la nostra cultura i llengua pròpies, en definitiva, a l’hora de destrossar el País Valencià de nord a sud i en tots els aspectes imaginables.
Tots aquests disbarats són un fet, però, no ens hem de passar la vida lamentant-nos de les penes que ens han portat els senyors aquests del PP. No. Cal pensar en clau positiva: és evident que Camps no farà res per nosaltres, aleshores, haurem de ser nosaltres els que fem alguna cosa. Hem de treballar pel País que ells ens neguen. Des de tots els àmbits, cadascú fent allò que li siga possible, per poc que siga. Formar part o col·laborar amb associacions, ajudar a la normalització i divulgació del valencià, participar en activitats culturals, fer política, qualsevol cosa és vàlida si es fa en clau valenciana. Segurament si ens movem entre tots com, de fet, ja hi ha molta gent que està fent, a poc a poc aconseguirem dissipar la cortina de fum que ens han imposat i que ens ofega.
Aprofitant que avui és 9 d’octubre i que es compleixen 770 anys de l’entrada de Jaume I a la ciutat de València el 1238, ací deixe aquesta reflexió.

Compartir

No vos heu preguntat mai, anant en tren o en metro, com es suposa que hem de trencar el vidre per accedir al martell trenca-vidres si encara no tenim l’esmentat martell?

Compartir

Corria el curs 2004-2005, aleshores jo estava fent 4t d’ESO i el professor d’Història intentava fer-nos entrar dins la closca, mínimament almenys, què era exactament una crisi econòmica. No era una tasca fàcil.
Ens parlava d’un límit en l’augment dels beneficis, de readaptacions a la realitat del sistema productiu, de cicles llargs, de cicles curts i de molts altres conceptes que a nosaltres ens sonaven més que remots. No havíem conegut cap crisi d’aquestes i no sabíem ben bé en què consistien. A tots ens sonava tot allò del crac bursàtil del 1929 o la crisi del petroli del 1973, sí, però ens quedava molt lluny i ens resultava difícil creure al professor, que ens alertava de la proximitat de la següent crisi cíclica.
I ací la tenim. Els pisos no es venen, les empreses tanquen, augmenta l’atur, les borses cauen i un llarg etcètera. Els mitjans de comunicació ens bombardegen dia a dia: que si el banc x ha fet fallida, que si la borsa y ha caigut un tant per cent. Totes aquelles paraules tan estranyes (tot allò de recessió, crisi inherent al capitalisme, nacionalització, pla de rescat, intervencionisme estatal, injecció de diners…) ens resulten ara tan familiars com si les haguérem escoltat tota la vida. I això que només portem uns mesos de crisi!
Haurem d’estar atents a l’evolució de la crisi, si resulta que realment ho és (la Wikipedia diu: «Muchos autores consideran que no se trata de una verdadera crisis, dado que el término crisis carece de definición técnica precisa pero está vinculado a una profunda recesión; ésta, a su vez, se define como dos trimestres consecutivos de decrecimiento económico. Por el momento, este fenómeno no se ha producido en la mayor parte de economías desarrolladas.»). I, sobretot, haurem de veure quines conseqüències té tot açò per a tots nosaltres que, al cap i a la fi, som sempre els que paguem els plats trencats.

Compartir

On queda ara tot allò del laissez faire?

Compartir

Això diu la dita llatina i enguany s’ha tornat a complir. Avui hem tingut el primer dia de classes a la Universitat (o en el meu cas hauria de dir el “segon primer dia de classes”?) i, igual que l’any passat, els professors s’han limitat a presentar-se i a explicar-nos més o menys com farem les classes al llarg de l’any.
Ara per ara tinc poca cosa més a dir-vos, només que m’he endut cap a casa una molt bona impressió, tant dels professors com dels companys de classe (en som una vuitantena, pel que sembla). Ja aniré contant-vos en els pròxims dies com evoluciona la cosa.

Compartir

A poc a poc van esvaint-se els últims dubtes. Ahir vaig assistir a una reunió informativa per als estudiants de primer d’Història i ens van deixar un poc més clar el procés que haurem de seguir per adaptar-nos al nou Pla de Bolonya. Abans d’explicar-vos el que haurem de fer vos avise, és un senyor embolic.
Aquest curs comencem amb el pla vell, el de cinc anys. L’any que ve, en comptes de fer segon, farem el primer del pla nou, el de quatre anys. En aquest segon primer, farem els 36 crèdits comuns a totes les titulacions de la branca (és a dir, assignatures de caràcter general relacionades, en el nostre cas, amb les humanitats) i algunes assignatures més que ens serviran per adaptar-nos al nou pla. Si tot va bé, acabat aquest curs no haurem de fer tot el segon, ja que les assignatures de segon del nou pla europeu equivalen més o manco amb les de primer del pla vell que són les que faré jo aquest curs. Per tant, com que tindrem convalidat mig segon del pla nou, supose que podrem agafar-nos assignatures de tercer i a l’any següent fer quart per intentar acabar el Grau en quatre anys. Uff. Quina forma més absurda de complicar-nos la vida. No hauria sigut més fàcil i més còmode per a tots aplicar el Pla de Bolonya només a aquells que comencen el títol el curs 2009/2010 i no a tots els del primer cicle? Sembla que no. Què hi farem.
A més d’explicar-nos tot açò, en la reunió també ens repartiren les guies docents de les diferents assignatures. Enguany tindré només tres dies de classe presencial a la setmana, dilluns, dimecres i divendres. Els dijous i els dimarts ens els han deixat lliures de classes i els dedicarem a activitats pràctiques (visionat de pel·lícules, eixides a museus i llocs d’interés històric, assistència a seminaris i conferències…) i tutories. A més, seguirem un mètode d’avaluació més semblant al de l’institut que al de la universitat tradicional. Cada dues setmanes aproximadament haurem de fer exàmens escrits i els professors aniran avaluant-nos contínuament. D’això se’n diu European Credit Transfer and Accumulation System o ECTS i és una de les bases del nou sistema europeu.
Bé, el dilluns comencen les classes, o siga que ja vos contaré si tot el que ens han dit és veritat o no. Pel que he pogut veure, les assignatures tenen molt bona pinta i em sembla que m’agradarà la llicenciatura (futur Grau). Toquem ferro.

Compartir