Hic et nunc

Molt probablement d’ací a unes hores la gran majoria de nosaltres estarem asseguts a taula, ben acompanyats i disposats a celebrar l’entrada del nou any. Quin remei. El temps avança inexorable i no ens queda altra que celebrar-ho, com si no sentírem certa recança per l’indeturable tic-tac de les agulles del rellotge. Comencem un any i, per tant, n’acabem un altre, que haurem gaudit més o menys –això depén de cadascú– però que ja no tornarà –i això és així per a tots. Només ens queda desitjar que l’any que encarem ens vaja un poc millor que aquest que deixem enrere i, en el meu cas, que em permeta escriure un poc més assíduament per ací. Doncs això, salut i bon any!

I el 28 de novembre Assange tornava a la càrrega. Aquesta vegada Wikileaks feia públics més de 250.000 documents classificats de la diplomàcia nord-americana. Comentaris i informes elaborats per funcionaris de les ambaixades, converses amb personal diplomàtic, entrevistes d’alt nivell, etc. Els periòdics d’arreu del planeta omplien pàgines i pàgines comentant les escarides notes que explicaven que Angela Merkel és poc creativa o que els EUA fan mans i mànigues per aïllar Teheran i Caracas. Tothom se’n feia creus del contingut i la magnitud de la filtració!

Pensant-ho bé, però, a què ve tant de rebombori? On està la sorpresa? Potser hi havia encara algú que no haguera sentit parlar de les festes salvatges de Berlusconi? Que no sabíem tots que les cimeres multilaterals no solen funcionar o que els palaus de la monarquia alauita són un niu de corrupció? És que ignoràvem les tenses relacions existents entre Google i el Partit Comunista Xinés? Tot això ja ho sabíem de sobres i, fins ara, no n’havíem fet massa cas; ens resultava incòmode pensar-hi. I bona mostra d’això és el fet que les filtracions, que ens parlen d’una Rússia podrida per la corrupció i la màfia i governada autocràticament per Putin, no han impedit que l’antic (?) país dels tsars haja sigut l’escollit, com si res no passara, per a l’organització del mundial de futbol del 2018.

En definitiva, el que hem d’agrair a Wikileaks no és –a hores d’ara– haver fet públic cap gran secret de la diplomàcia mundial ni haver revelat cap gran misteri sobre l’equilibri internacional. Ja hem vist que gran part de tot el que ha eixit a la llum ja ho coneixíem o ho donàvem per fet, tot i que –és cert– sovint ens en mancaven proves. El mèrit d’Assange i els seus ha estat, simplement, haver aconseguit que els mitjans de comunicació d’arreu del globus hagen parlat i parlen encara, sense embuts, de temes que no solen ocupar massa portades. No és cosa de no res.

«En aquells temps, abans de la Gran Guerra, [...] encara no era indiferent que un home morís o visqués. Quan algú era esborrat del mapa, el seu lloc no era ocupat immediatament, amb ganes d’oblidar els morts, sinó que quedava ferm el buit que havia deixat i els testimonis de la seva mort que hi pogués haver, propers o llunyans, emmudien tan sovint com s’adonaven d’aquella mancança. Quan el foc destruïa una casa de qualsevol renglera de cases d’un carrer, el solar de l’incendi quedava força temps buit, ja que els paletes treballaven a poc a poc, pensant-s’hi, i els veïns més propers i els qui acostumaven a passar per aquell indret recordaven la configuració i les parets de l’edifici desaparegut quan giraven els ulls cap a l’espai on s’havia alçat la casa destruïda. Les coses anaven així aquells dies. A tot allò que creixia li calia molt de temps per créixer, i a tot allò que desapareixia li calia, també, molt de temps per ser oblidat. Totes les coses que havien existit havien deixat rastre. En aquella època, es vivia dels records, com avui es viu de la facultat d’oblidar ràpidament i vigorosament.»

Joseph Roth, La marxa de Radetzky, pàg. 144.

Gries im Sellrain, a pocs quilòmetres al sud-est d’Innsbruck, és un d’aquests poblets pintorescos del Tirol en què tots voldríem viure o almenys passar-hi una temporada llarga. Quatre cases, uns quants restaurants, un parell d’hotels i una petita però encantadora església amb el corresponent cementiri. A l’estiu, la vall que l’envolta pren un to verd resplendent, magnífic, un pèl desconcertant –i per això doblement extàtic– per al visitant que hi arriba des de la riba eixuta del Mediterrani. Les vaques, mandroses, pasturen sense cap pressa, tot rossegant sense descans l’herba tendra dels prats formidables. Per únic soroll, el lliscar de l’aigua dels rius Melach i Zirmbach, que conflueixen entre les cases del poble, i, de tant en tant, algun cotxe que passa per la carretera. A l’hivern, canvia el paisatge i canvia l’ambient: els prats esdevenen d’un blanc immaculat i s’omplin, com els carrers del poble, d’esquiadors delerosos de les pistes que ofereixen les vessants del Kühtai. En aquest paradís a la terra, una casa rural d’aquestes austríaques (amb basament de pedra, parets i sostre de fusta i esplendorosos geranis d’un roig pujat als balcons) ens acollí, a mi i a una amiga, en un viatge en Interrail per Europa fa ja tres estius.

Hi arribàrem cansats, amb les pesades motxilles al coll, lleugerament desorientats, i ens rebé un home que, amb el gos (un pastor alemany imponent) es disposava a sortir de la casa. De fet, casi hi ensopegàrem en obrir la porta. Es sorprengueren de veure’ns, l’amo i el gos, però, passats uns segons, i veient les motxilles, l’home entengué qui érem i per què entràvem a casa seva tan decidits i sense avís previ. L’animal captà de seguida que érem gent de pau. Sol·lícit, l’amo ens digué amb senyes que esperàrem un moment. Ens deixà sols, mentrestant, l’equipatge i el gos, que ens mirava amb uns ulls plens de curiositat; tornà  l’home de seguida, amb la dona. Entre els dos ens van fer entendre que no parlaven anglés i que hauríem d’esperar uns minuts, fins que arribara algú que –vam suposar– havia de resoldre el problema idiomàtic. Poc després arribà un noi jove, de la nostra edat més o menys: era el fill, que parlava un anglés semblant al nostre qualitativament i que ens explicà que se’ls havia trencat l’ordinador i que, per tant, no s’havien assabentat de la nostra reserva; d’ací la curiosa benvinguda. No hi hauria cap problema, però, tenien una habitació lliure. Gràcies a Déu, vam pensar, era tard i, allí perduts, no sé què hauríem fet.

En un moment resolguérem tota la paperassa i férem cap al primer pis (la casa en tenia dos) per deixar les coses a l’habitació. En pujar l’escala, els graons de fusta cruixien i sota els nostres peus. Guarnia el corredor un Crist en la creu impressionant, de vora dos metres d’alçada, envoltant tot ell de tríptics i fullets turístics de la zona. Entràrem a l’habitació: un gran llit de matrimoni i un bany. Perfecte. Deixàrem les maletes i sortírem a fer un volt i menjar alguna cosa. En acabar, un altre passeig i cap a casa. L’endemà havíem de passar el dia al poble, passejant i esbargint-nos en aquell escenari inigualable. Abans, però, calia esmorzar. Tal i com havíem acordat el dia anterior, baixàrem al menjador de la casa cap a les 10 del matí. La cambra, no massa espaiosa, estava adornada amb flors i alguns quadres; quatre o cinc tauletes, estratègicament disposades per tal que no fóra massa difícil passar entre elles, estaven ja llestes esperant els comensals. Només una estava ocupada, hi menjava una parella d’edat avançada, que conversaven animadament però silenciosa amb els propietaris de la casa. L’esmorzar no tardà massa en arribar: una cistella curulla de pans flongíssims de varietats infinites, una safata amb embotits i formatges diversos, mantega, un suc de taronja incerta, llet i cereals. Deliciós.

Mentre nosaltres menjàvem, els amos de l’hostal havien mamprés de nou la conversa amb la parella que ens havia precedit en l’esmorzar. De tant en tant, ens miraven i xiuxiuejaven alguna cosa, fins que, de sobte, l’home que ja havia acabat d’esmorzar vingué cap a la nostra taula. La nostra sorpresa fou majúscula quan, en un castellà innegablement germànic, ens preguntà si érem espanyols, de quina part i com havíem arribat fins allí. Resultà que l’home tenia un xalet a València. Ens digué, quan li diguérem que érem de prop de Dénia, que hi havia estat i que li havia agradat molt. Nosaltres li tornàrem els complits i li contàrem sumàriament el nostre viatge. Acabada la breu i inesperada conversa, l’home ens desitjà una feliç estada i nosaltres ens n’anàrem, ja amb la panxa ben plena, a passejar. I passejant passàrem el dia. Passejant i fent fotos, pujat aquesta senda, mirant aquella vaca i gaudint de l’entorn incomparable. Donàrem un cop d’ull a l’església, dedicada a sant Martí, mínima però deliciosament barroca. I també al cementiri, entre les senzilles tombes del qual sobresortia el desconcertant monument als veïns caiguts en les dues guerres mundials. No només hi hagueren morts en el bàndol dels “bons”, també a l’altra banda es vessaren llàgrimes per aquell fill, marit, germà o amic que la barbàrie s’endugué. Hi hagué també temps per menjar i per observar els nombrosos ciclistes que feien escala al poble en la seua ruta cap algun port de muntanya. Quan ens n’adonàrem, s’havia fet fosc. Tornàrem, doncs, cap a casa per passar la nit. A l’endemà, de bon matí i després d’esmorzar, de nou amb les motxilles al coll, pujàrem a l’autobús que havia d’allunyar-nos –no sabem si definitivament– d’aquella arcàdia tirolesa.

Els temps canvien i amb ells les modes i els gustos. Avui en dia, per exemple, ja no estan de moda les històries d’espies, però qui no recorda amb enyorança aquelles pel·lícules fosques, d’argument laberíntic i tensió constant, en què un agosarat agent secret –habitualment  nord-americà o britànic i al servei de la CIA o l’MI5– havia de complir alguna missió impossible a l’altra banda del teló d’acer per a major glòria del capitalisme i la coca-cola. La realitat, és evident, no degué ser tan èpica com ens conten les pel·lícules, però no per això deixa de ser cert que hi ha alguna cosa d’emocionant en les històries d’espies.

Precisament, sembla que en els últims mesos l’espionatge ha tornat a atraure les mirades de la premsa. La revifalla es produí el juny passat, quan deu agents dorments russos foren localitzats i detinguts per l’FBI, per tal de ser bescanviats, poques setmanes després, per quatre espies britànics i nord-americans detinguts a Rússia. Una maniobra d’aquelles d’abans, pròpia de qualsevol novel·la o pel·lícula d’espionatge. Ara bé, els temps han canviat molt des de la guerra freda i també ho han fet les maneres. Aleshores, aquestes qüestions solien resoldre’s de manera més lenta, pesada, i, sobretot, amb molta més discreció.

Algunes coses, però, no han canviat tant i, si bé els espies desemmascarats podran gaudir d’una vida normal a Rússia, com si res no haguera passat, el seu delator sembla que les passarà més magres. Alts funcionaris del Kremlin han assegurat aquests dies que saben qui és i on està i que podem comptar que “un Mercader –en referència a Ramon Mercader, assassí de Trotski– ha sigut enviat ja a buscar-lo”. Com digué el senyor Putin el juliol passat, poc després que es produïren les detencions, i com demostren les velles històries del gènere: els traïdors acaben sempre malament. Coses de l’ofici, supose.

Aquest article trenca el silenci que, per qüestions alienes a la meua voluntat, ha mantingut aquest blog les darreres setmanes. I no podia ser d’altra manera, tenint en compte el que està passant aquests dies al Sàhara Occidental. Les imatges parlen per si mateixes. Veient els múltiples vídeos que estan circulant per Internet és evident que darrere de tot plegat hi ha alguna cosa més que un simple afany vandàlic. Darrere d’aquestes imatges i de tot el que ens mostren està el cansament del poble sahrauí. Cansament, principalment, per les males condicions de vida: amb unes infraestructures sanitàries i educatives molt deficients, una constant repressió de les forces de seguretat i una creixent pressió demogràfica dels colons marroquins, la vida als territoris ocupats no és gens fàcil per als sahrauís. Tot això acompanyat de l’espoli sistemàtic dels recursos naturals del país, és a dir, els bancs de pesca i les mines de fosfats. Així doncs, no és estrany que els sahrauís hagen dit prou i hagen decidit fer alguna cosa per fer sentir la seua veu. Sí que resulta estrany, però, que una protesta pacífica, perfectament legítima, haja desembocat en un caos tan violent, en què no és gens difícil endevinar qui té el garrot més gros.

En cap moment hem d’oblidar que el Sàhara Occidental no és un territori qualsevol. A la darreria de l’any 1975, amb Franco moribund, el govern d’Arias Navarro abandonà les, fins aleshores, províncies de Saguia el Hamra i Río de Oro en mans marroquines i mauritanes, cedint a les pressions de la monarquia alauita i ignorant els dictàmens de l’ONU i la veu del poble sahrauí, que coincidien en la necessitat de convocar un referèndum d’autodeterminació. S’inicià aleshores un conflicte armat entre els dos Estats ocupants i el Front Polisario que havia de durar fins el 1979 en el cas maurità i fins el 1991 en el marroquí. Mentrestant, el govern del Marroc evitava per tots els mitjans possibles la convocatòria del referèndum (calia guanyar temps per tal d’assegurar-se un resultat favorable) i es dedicava a colonitzar els territoris ocupats. A hores d’ara, 35 anys després de l’eixida d’Espanya, la situació continua igual. O almenys continuava igual fins que, fa unes setmanes, els sahrauís que viuen als territoris ocupats alçaren als afores d’Al-Aaiun un campament de protesta per tal de fer visibles les seues reivindicacions.

Però tornem a la qüestió del garrot. Com dèiem, és evident que una de les dues parts, la marroquina, pot colpejar amb molta més força que l’altra, atés que té al darrere el poder d’un Estat. I, si ens atenem a les notícies de què disposem, no podem dubtar que així ho ha fet. Aquestes notícies, però, són molt escasses i ens arriben amb comptagotes, en bona part gràcies a la magnífica porositat d’Internet. El govern del Marroc ha tancat amb pany i forrellat el Sàhara Occidental: res ni ningú hi ha pogut entrar per tal d’intentar treure alguna cosa en clar de tot el que està passant. Només ara sembla que estan començant a despassar les baldes, això sí, per deixar passar únicament a la premsa francesa, amiga, i a ningú més. Però, tot i això, les informacions arriben, i són nombrosos els vídeos que circulen per la xarxa. En alguns d’aquests vídeos apareixen grups d’homes amb banderes marroquines que caminen amb pas ferm i decidit pels carrers d’Al-Aaiun, tot entonant càntics a favor de la monarquia alauita i de la marroquinitat del Sàhara Occidental, o policies i militars marroquins, armats fins les dents i, sovint, actuant amb una contundència desmesurada. Finalment, els vídeos ens mostren també grups de sahrauís, homes i dones, generalment dispersos, amb els rostres coberts, atiant fogueres pels carrers de la ciutat o assaltant alguns edificis i enfrontant-se a pedrades als gendarmes o als soldats. La desproporció de les forces és evident, com evident és també la desproporció de la resposta marroquina davant d’una protesta d’antuvi radicalment pacífica.

Finalment, només ens queda una cosa per examinar: la manera com ha reaccionar la comunitat internacional davant d’aquests esdeveniments. Sobre la postura de les Nacions Unides potser no valdria la pena parlar-ne: la seua més absoluta inoperància a l’hora de resoldre la qüestió sahrauí ve d’antic i no és cosa que puga resoldre’s en un parell de dies. Pensant-ho bé, tampoc caldria parlar massa de la postura de l’Estat espanyol. En aquest cas, però, la responsabilitat és molt major, car Espanya, a pesar d’haver renunciat formalment als seus drets i deures, és encara de iure la potència colonitzadora del Sàhara Occidental. Tanmateix, la inacció del govern espanyol és perfectament comparable a la de l’ONU, però molt més lamentable si tenim en compte que els pares de molts d’aquests sahrauís que avui ixen al carrer, i també alguns d’ells, gaudien, fa  només 35 anys, i gaudeixen ara de la ciutadania espanyola. Les altres potències que podrien intervindre en la qüestió, França i els EUA, prefereixen no fer-ho, per tal d’evitar ofendre el Marroc, aliat estratègic en l’escenari africà i, especialment, en el marc de la lluita contra el terrorisme al Magrib, i amic generós a l’hora de cedir els drets d’explotació dels seus recursos naturals.

No voldria tancar aquestes quatre ratlles sense recordar els milers de sahrauís que viuen en unes condicions infrahumanes entre les dunes de l’inhòspit desert algerià. Per a ells l’exili és doble: viuen fora de la seua terra i, alhora, pràcticament fora del món, enmig del no-res. Aquesta vegada ells no són els protagonistes, i això que potser són els més perjudicats de tot plegat. Perquè, en el fons, aquesta és una qüestió molt simple, relativa als drets humans més bàsics: aquells que garanteixen que les persones puguen ser allò que desitgen i puguen viure en condicions allà on vulguen. És així de senzill. I, encara que alguns diguen que és molt fàcil atacar el Marroc perquè queda molt progre, em sembla que és més fàcil encara –i més miserable–, fer tot el contrari, és a dir, creure a ulls clucs la versió marroquina i oblidar la història, oblidar la realitat quotidiana del poble sahrauí i ignorar que el que està fent el Marroc al Sàhara Occidental és, sens dubte, absolutament criminal.

Ho comentava l’altre dia en classe un professor: en aquest nostre país dels valencians hi ha molts historiadors. Historiadors, filòlegs, sociòlegs, de tot. N’hi ha a dojo: alces una pedra i te n’ixen un grapat. Tothom entén de tot i, sense cap tipus de pudor, està disposat a predicar als quatre vents les seues tesis i a defensar-les –per absurdes que siguen– fins a l’última paraula allà on calga. En un bar, davant d’una tassa de cafè o d’una cervesa; al supermercat; en la cua del pa; als platós de televisió, fins i tot; on siga, tot el món es creu imbuït per l’esperit mateix de la Ciència i la Veritat i s’atreveix, fins i tot, amb la física quàntica o la literatura etrusca.

Aquesta mena d’“autoimbuïció” d’autoritat científica és la que, entre d’altres coses, ha portat a molta gent a desoir el consens i la postura de la ciència filològica i a negar –i, a més, com si els hi anara la vida– la unitat de la llengua catalana en base a criteris absolutament absurds i irracionals. I tot açò el que ha provocat és que, per exemple, en un tríptic d’associació a la cooperativa Consum aparega la possibilitat de rebre informació en valencià i en català. El pitjor de tot plegat és que, havent marcat les dues caselles en un acte de reivindicació de la unitat lingüística, resulta que t’envien la informació, com no, en castellà, llengua universal. Fantàstic.

Anunciava l’altre dia el ministre de Foment, José Blanco, que l’AVE arribarà a la ciutat de València ‒des de Madrid, evidentment‒ el proper 18 de desembre. Aquesta, que a simple vista sembla una bona notícia per als valencians, podria no ser-ho tant si parem atenció a algunes consideracions. Bé, de fet, fou el mateix ministre qui, el passat mes d’agost, afirmà que “els qui més es beneficiaran de l’alta velocitat a la Comunitat Valenciana seran, en primer lloc, els madrilenys”. Però deixant de banda aquesta si més no curiosa qüestió i algunes altres ‒i no precisament perquè siguen irrellevants, sinó perquè avui toca un altra cosa‒, com la de la irracional i absurda radialitat de les infraestructures ferroviàries de l’Estat o el boicot constant dels dos principals partits espanyols a la vertebració real del corredor mediterrani, potser caldria examinar amb més deteniment la qüestió de la viabilitat en termes econòmics i d’inversió del model estatal d’alta velocitat ferroviària.

Fa uns mesos, la primavera passada, el diari Avui publicava un article titulat AVE: la ruïna de l’Estat en què precisament s’abordava aquesta qüestió. Habitualment, quan els mitjans de comunicació ens informen que el govern ha decidit posar en marxa les obres d’algun tram de l’alta velocitat o que en algun altre s’ha fet el primer trajecte ens presenten la notícia com si fóra la solució a tots els nostres problemes. Com passa sempre, també en el cas més recent, el de l’AVE Madrid-València, el bombardeig de xifres ha estat aclaparador: que si generarà 136.000 llocs de treball i un volum de negoci de 9.068 milions d’euros, que si afavorirà un notable increment de la productivitat ‒la productivitat de què?‒, que si alliberarà 21.000 milions d’hores de treball anuals, etc. Enlluernats per tots aquests números, difosos a discreció per premsa, ràdio i televisió, no és estrany que ens deixem portar per la brillantor dels zeros i que considerem que l’AVE és la panacea.

Doncs bé, no seré jo qui negarà els possibles beneficis de l’alta velocitat ferroviària, clar que no, però em sembla que sí que caldria que ens apartàrem un poc de tot aquest soroll informatiu sospitosament uniforme. Si llegim l’article que he esmentat més amunt, podem fer-nos una idea de fins a quin punt les coses no són com se’ns diu que són. L’AVE, segons un dels economistes citats en l’article, “és una inversió política, sense cap sentit des del punt de vista econòmic”. De fet, ni la línia amb major nombre d’usuaris, la que uneix Madrid i Barcelona, arriba al mínim necessari per cobrir els costos de manteniment. En definitiva, llegiu l’article i ho veureu, el model actual d’alta velocitat és una ruïna absoluta. Evidentment, el que interessa ací no és si un projecte resulta rentable o si de veritat fa falta i és útil per als ciutadans. Allò que importa en realitat és fer-se la foto i barallar-se per qui anirà en quin vagó el dia de la inauguració. I mentrestant, projectes molt més sensats i necessaris com el tren de rodalies Gandia-Dénia-Alacant o el corredor mediterrani continuen en via morta. Mai millor dit.

Torna l’Europa fortalesa. Així titulava El Periódico fa un parell de setmanes un article sobre l’auge de la xenofòbia i les traves a la immigració arreu del vell continent. Sí, sembla que Europa, atemorida per la crisi, torna a tancar-se. Els exemples són molts i més que evidents: a França, Sarkozy expulsa els gitanos pel simple fet de ser-ho i per picar així l’ullet als votants de l’extrema dreta en un moment en què les enquestes no li són massa favorables. A Itàlia, Berlusconi, campió en la matèria, ja fa temps que expulsa els immigrats acabats d’arribar i promou patrulles ciutadanes de vigilància i “neteja” urbana. Als Països Baixos, l’extrema dreta de Geert Wilders, amb un discurs populista i islamòfob, té en les seues mans la formació del nou govern, i a Suècia l’ultradeta ha aconseguit entrar al parlament. Aquests són només alguns casos, potser els més destacats, d’aquest fenomen.

En aquesta banda dels Pirineus, els exemples no són potser tan evidents, però també existeixen i no costen massa de trobar. Episodis com els de fa uns quants mesos a Vic, on l’ajuntament pretenia deixar d’empadronar aquells estrangers que estigueren en situació irregular, o Salt, on es produí un brot xenòfob arran d’unes protestes per la inseguretat ciutadana, posen de manifest que aquests aires d’intolerància també han arribat a casa nostra. La crisi econòmica, a més, ha fet créixer la desconfiança cap a l’“Altre”, cap al qui és “diferent” i ve a buscar-se la vida entre nosaltres, i aquesta malfiança es respira cada dia, fins i tot en els llocs i les situacions més inimaginables.

Enguany, amb el canvi de pis, hem hagut de tornar a contractar l’internet d’ONO. En som tres a casa i, per tant, sortejàrem qui hauria de posar al seu nom el servei i encarregar-se de fer els tràmits necessaris per contractar-lo. Li tocà a M., un company d’origen romanés que aviat farà 6 anys que viu a Pedreguer. M. s’encarregà de tot, però a l’hora de confirmar la contractació l’informaren que, si es tractava d’un pis de lloguer, necessitaven contactar amb el propietari de la casa o, per contra, ens haurien de cobrar la instal·lació i l’alta del servei. Com que, dels tres, jo sóc el més proper al propietari del pis, vaig haver de posar-me en contacte amb els d’ONO. Majúscula fou la meua sorpresa quan em digueren que no era necessari contactar amb el propietari, que si jo tenia DNI –i no NIE com M.– no era necessari cobrar-nos de més sempre que la nova contractació anara al meu nom o d’algú altre que tinguera DNI. Evidentment, no es tracta d’un cas ni de lluny tan extrem com els de França o Itàlia, però crec que serveix d’alguna manera per fer-nos una idea de en quin punt del camí ens trobem i cap on anem.

A vegades els llibres més menuts ens donen les sorpreses més grosses. És el cas de La rebel·lió del magnífic Joseph Roth, una breu novel·la que, a pesar de no arribar a les 150 pàgines, sorprén per la seua força i consistència. L’argument és ben simple: Andreas Pum ha perdut una cama en la Primera Guerra Mundial, però ell no se’n plany: el govern li ha proporcionat una medalla i una llicència per guanyar-se la vida tocant un òrgan de maneta pels carrers de la ciutat. Tot i això, Andreas viu i creu en un món, el de l’Imperi austrohongarés, que ha anunciat ja la seua fi i, per tant, no és capaç d’imaginar el gir que està a punt de pegar la seua vida. Una obra del tot recomanable, del segon capítol de la qual vos en deixe un fragment a continuació:

«Dels cent cinquanta-sis malalts de l’hospital de guerra número XXIV, només en tremolava un. [...] Es tractava d’un ferrer anomenat Bossi, d’origen italià, cabells foscos, ample d’espatlles i posat sorrut. Els cabells li queien sobre els ulls i amenaçaven d’escampar-se per tot el rostre, tapar completament el front estret i, tot cobrint les galtes, trobar-se amb la descurada barba.

La malaltia de Bossi no atenuava pas el terrible efecte de la seva força corporal, sinó que augmentava la inquietud que produïa. El front estret es plegava i desapareixia entre les celles espesses i el començament dels cabells. Els ulls verds sobresortien, la barba tremolava, se sentien espetegar les dents. Les fortes cames es corbaven de manera que les ròtules tan aviat es fregaven com se separaven, i les espatlles s’alçaven i tornaven a caure, mentre el cap feixuc s’entestava en un moviment lleu i constant de negativa, com fan els caps afeblits de les velles. Els moviments ininterromputs del cos impedien al ferrer de parlar amb claredat. Barbotejava meitats de frases, escopia un mot, es quedava callat un moment i s’hi posava de nou. El fet que un home tan robust i sorrut tremolés d’aquella manera feia que la malaltia, prou coneguda, semblés més terrible del que no era. Una gran tristesa aclaparava aquell que contemplava el tremolós ferrer. Era com un colós vacil·lant en un terreny insegur. Tothom esperava que aviat s’enfonsaria, i tanmateix no s’enfonsava. Era increïble que un home de tals proporcions vacil·lés tothora sense caure definitivament fet bocins, alliberant-se ell mateix i el seu entorn. Fins i tot els més infeliços invàlids, que tenien l’espinada cosida a bales, sentien prop de Bossi una por confusa i sense fi, com la que se sent davant de les catàstrofes que no hi ha manera que s’acompleixin i l’esclat de les quals fóra un alliberament.

Aquell qui el contemplava sentia la necessitat de socórrer-lo, i alhora impotència. Era dolorós reconèixer que no se’l podia ajudar, i humiliant. Un mateix hauria pogut tremolar de vergonya. La malatia s’encomanava a aquell que se’l mirava. Finalment un es retirava, s’escapava, i tanmateix no podia oblidar la imatge del gegant tremolós.»